PRIMER SOMIEIG D’EN GAWAIN
Aquelles viudes sinistres. Amb quina intenció me les ha plantat al davant, Déu, en aquest camí de muntanya? Potser vol posar a prova la meva humilitat? ¿No en té prou de veure que salvava aquella parella tan amable, i també el noi ferit, que matava un gos endimoniat i que amb prou feines dormia una hora sobre unes fulles xopes de rosada abans de tornar-me a llevar i de saber que encara no havia enllestit la feina ni de bon tros, i que l’Horace i jo havíem de reprendre la marxa, i no pas per arribar a un poble on ens donin recer, sinó per enfilar un altre camí costerut sota un cel gris? I malgrat tot ha sigut ell qui m’ha posat aquelles viudes enmig del camí, no n’hi ha cap dubte, i he fet bé d’adreçar-m’hi amb respecte. Fins i tot quan s’han despenjat amb aquells insults sense solta ni volta i han llançat sorra a les anques de l’Horace —com si l’Horace es pogués espantar i fugir amb un galop impropi!— ni tan sols m’he girat per mirar-les i m’he limitat a parlar amb l’Horace a cau d’orella, recordant-li que ens hem de sobreposar a totes les penalitats, perquè als cims llunyans on ja s’acumulaven uns quants núvols de tempesta ens esperava una prova molt més complicada. A més, aquelles dones envellides dels parracs onejants havien sigut dames innocents, posseïdores en alguns casos de bellesa i gràcia, o si més no de la vitalitat que atreu sovint els ulls dels homes. ¿No era així la que recordo de tant en tant, quan s’estén davant meu una vasta extensió de terra, deserta i solitària, com la que podria travessar en un inhòspit dia de tardor? No era cap bellesa, però em va semblar encisadora. Només la vaig veure una vegada, fugaçment, quan era jove; però, hi vaig arribar a parlar? Tot i així, de vegades em revé a la memòria, i em sembla que m’ha visitat en somnis, perquè sovint em desperto immers en una satisfacció misteriosa fins i tot mentre els somnis se’m dissipen.
Precisament aquest matí, encara notava les restes del delit provocat per aquesta sensació quan l’Horace m’ha despertat estampant els cascos a la terra tova del bosc on m’havia estirat després dels tràfecs de la nit. Sap perfectament que ja no tinc la resistència d’abans, que no em resulta fàcil reprendre el camí després d’una nit com aquesta, havent dormit una hora encara no. Malgrat tot, quan ha vist que el sol s’enlairava damunt del sostre ombrós de la boscúria, no m’ha deixat dormir més. Ha donat cops amb els cascos fins que m’he llevat, rondinant per la cota de malla. Cada dia la maleeixo més, aquesta cuirassa. Tants perills, m’ha estalviat? Una o dues feridetes, a tot estirar. No és a la cuirassa, sinó a l’espasa, que he d’agrair aquesta salut duradora. M’he llevat i he observat les fulles que m’envoltaven. Com és que n’han caigut tantes si l’estiu encara no s’ha acabat? Que potser estan malalts, aquests arbres, encara que ens protegeixin? Un feix de sol s’ha escolat per l’alt fullatge i ha illuminat el musell de l’Horace, a qui he observat mentre bellugava el nas d’un costat a l’altre, com si el raig fos una mosca que li havien enviat per fer-li la guitza. Ell tampoc no ha passat una nit gaire plàcida, escoltant els sorolls del bosc tot al voltant i preguntant-se quins perills devia afrontar el seu cavaller. No m’ha agradat gens que m’hagi despertat tan d’hora, però tot i així, quan m’hi he acostat, m’he limitat a agafar-li el coll amb delicadesa amb tots dos braços i, durant un moment de no res, he recolzat el cap a la seva crinera. Té un amo estricte, ho sé perfectament. Sé que està cansat, però l’empenyo a continuar, i l’increpo encara que no hagi fet res mal fet. A més, la càrrega que representa tot aquest metall l’afecta tant com a mi. Durant quant de temps cavalcarem junts? Li he donat uns quants copets i li he dit: «De seguida trobarem un poble hospitalari i et serviran un esmorzar més bo que el que acabes de menjar ara».
Li he adreçat aquestes paraules convençut com estava que el problema de mestre Wistan ja estava resolt. Però quan tot just enfilàvem el camí, fins i tot abans que haguéssim sortit del bosc, hem trobat el monjo desmanegat amb les sabates trencades que corria davant nostre cap al campament de Lord Brennus, i ens diu ni més ni menys que mestre Wistan ha fugit del monestir i que ha mort els seus perseguidors nocturns, alguns dels quals han quedat reduïts a una pila d’ossos socarrimats. Quin home! És estrany que el cor se m’hagi omplert de joia en sentir la notícia, encara que hàgim de reprendre una tasca feixuga que jo ja donava per enllestida. Així doncs, l’Horace i un servidor hem aparcat la idea del farratge, de la carn rostida i de la bona companyia, i tornem a trescar coll amunt. Gràcies a Déu, com a mínim viatgem lluny d’aquell maleït monestir. En el fons, les coses com siguin, celebro que mestre Wistan no hagi mort a les mans d’aquells monjos i de l’infame Lord Brennus. Però quin home! La sang que vessa cada dia faria desbordar el Severn! Estava ferit, si més no segons el monjo desmanegat, però qui podia confiar que algú com mestre Wistan cauria derrotat i es moriria com si res? L’he espifiada deixant escapar el jove Edwin d’aquesta manera. Qui apostaria, ara, que no es tornaran a trobar? L’he espifiada, però estava cansat i, a més a més, em costava creure que mestre Wistan es pogués escapar. Quin home! Si hagués sigut de la nostra època, i malgrat el seu origen saxó, a fe que s’hauria guanyat l’admiració d’Artús. Fins i tot els millors de nosaltres l’hauríem temut com a enemic. No obstant això, ahir, quan vaig presenciar el seu combat contra el soldat d’en Brennus, em va semblar que li veia un petit defecte al costat esquerre. O ves que no fos un ardit reservat per a aquell moment. Si el veig lluitar una altra vegada, ho sabré més bé. De tota manera, és un guerrer molt hàbil, i això només ho podria detectar un cavaller artúric, però tot i així, mentre presenciava el combat, m’ho va semblar. Vaig pensar: «Mira, un petit punt flac a l’esquerra. Un defecte que un rival perspicaç podria explotar». Tot i així, qui de nosaltres no l’hauria respectat?
I per què es creuen en el nostre camí, aquestes viudes sinistres? No tenim el dia prou atrafegat? Encara no ens han posat la paciència prou a prova? «Ens aturarem quan coronem el pròxim coll», he dit a l’Horace mentre enfilàvem el pendent. «Ens aturarem i descansarem encara que hi hagi aquest cúmul de núvols negres i que hàgim d’entomar una tempesta. I si no hi ha arbres, m’asseuré igualment sobre els brucs i també descansarem». Però, quan el camí per fi s’ha tornat planer, resulta que hem vist uns ocells enormes apostats a les roques, i llavors s’han alçat a l’una, per emprendre el vol però no pas cap al cel foscant, sinó cap a nosaltres. I en aquell moment m’he adonat que no eren ocells, sinó una colla d’ancianes amb capes onejants congregades al mig del camí.
Per què havien escollit un ermàs com aquell per reunir-se? Allà no hi havia cap pou sec ni cap pedró que servís de senyal. Cap arbre prim ni cap mata que pogués resguardar el viatger del sol o de la pluja. Només hi havia aquelles roques blanquinoses des de les quals s’havien alçat, enfonsades a la terra a tots dos costats del camí. «Assegurem-nos», he dit a l’Horace, «assegurem-nos que els meus ulls vells no m’enganyen i que no ens hàgim creuat amb uns bandits». Però no ha calgut que desembeinés —la fulla de l’espasa encara fa pudor de la sang d’aquell gos endimoniat per més que l’hagi clavat a terra mentre dormia— perquè era evident que eren dones grans, tot i que també ens hauria anat bé tenir un escut o dos per defensar-nos-en. Senyores, pensem-hi com si fossin senyores, Horace, ara que per fi les hem deixat enrere, perquè oi que al capdavall ens haurien d’inspirar llàstima? No les anomenarem harpies, encara que la seva conducta ens hi empenyi. Intentem no oblidar que temps enrere n’hi havia que com a mínim posseïen gràcia i bellesa.
«Ja ve», ha cridat una, «el cavaller impostor!». N’hi ha hagut que han repetit el crit mentre m’hi acostava, i tot i que hauríem pogut passar al trot entremig d’elles, jo no sóc dels que defugen les adversitats. He fet aturar l’Horace al bell mig de l’aplec, però he mirat cap al cim més proper com si hi examinés els núvols que s’hi acumulaven. No ha sigut fins que els parracs onejaven al meu voltant i fins que he sentit l’esclat dels seus crits que les he mirat de la sella estant. Quinze, eren? Vint? Unes quantes mans s’han estirat per tocar els flancs de l’Horace i jo li he xiuxiuejat alguna cosa a cau d’orella perquè es tranquil·litzés.
Llavors m’he redreçat i he dit: «Senyores, si hem de parlar, val més que no feu aquest xivarri». S’han assossegat, però encara feien una expressió contrariada, i els he dit: «Què voleu de mi, senyores? Per què m’assalteu d’aquesta manera?». I una ha contestat: «Sabem qui ets: el cavaller inepte i massa pusil·lànime per enllestir la tasca que t’han encomanat». I una altra ha afegit: «Si haguessis fet fa temps el que Déu et va demanar, vagaríem desconsolades per aquesta contrada?». «Té por de complir la seva obligació!», ha exclamat una altra. «Mireu-l’hi escrit a la cara. Té por de complir la seva obligació!».
He contingut la ràbia i els he demanat que s’expliquessin. I en aquell moment la que era una mica més ben educada que les altres ha fet un pas endavant. «Disculpeu-nos, cavaller. Fa molts dies que vaguem sota aquest cel i, quan hem vist que cavalcàveu cap a nosaltres amb aquest port valerós, no ens hem pogut estar de fer-vos escoltar els nostres laments». «Senyora», li he dit, «potser semblo xacrat pels anys, però continuo sent un cavaller del gran Artús. Per tant, si em voleu explicar el que us trasbalsa, miraré d’ajudar-vos tant com pugui». Per a consternació meva, totes les dones, incloent-hi la més ben educada, han esclafit una rialla sarcàstica, i en acabat una veu ha dit: «Si fa temps haguessis complert la teva obligació i haguessis mort la dragona, ara no vagaríem desconsolades». Com que això m’ha colpit, he exclamat: «Què en sabeu, vosaltres? Què en sabeu, de la Querig?». Però m’he adonat a temps de la necessitat de contenir-me i he parlat en un to més serè. «Expliqueu-vos, senyores», he dit. «Què és el que us obliga a vagar així pels camins?». «Si em preguntes per què vago, cavaller, t’ho explicaré amb molt de gust», ha replicat una veu seca des de darrere. «Quan el barquer em va fer les seves preguntes, mentre el meu estimat ja era a la barca i estirava els braços per ajudar-me a pujar-hi, vaig sentir que em furtaven els records més preuats. Però llavors no sabia el que sé ara: que el lladre que em va robar era l’alè de la Querig, la criatura que hauries d’haver mort fa molt de temps». «Com ho podeu saber, això, senyora?», he reclamat, incapaç de continuar ocultant la consternació que m’afectava. Com podia ser que unes vagabundes com aquelles estiguessin al cas d’un secret tan ben guardat? «Som viudes, cavaller», ha dit llavors la més ben educada, amb un somriure estrany a la cara. «No se’ns poden ocultar gaires coses, a nosaltres».
Ha sigut en aquell moment que he percebut que l’Horace s’estremia, i he sentit la meva veu que preguntava: «Qui sou, vosaltres, senyores? Sou vives o mortes?». I les dones han esclafit a riure altra vegada, incorporant a les rialles una mena d’aüc que ha empès l’Horace a moure un casc amb un gest nerviós. Li he donat uns quants copets suaus i he dit: «Per què rieu, senyores? Tan desassenyada, us ha semblat, la meva pregunta?». «Mireu quina por que té!», ha dit llavors la veu rogallosa del darrere. «Ja n’hi fem tanta com el drac!». «Quines bestieses dieu, senyora?», he cridat amb més vehemència, i com que l’Horace ha fet un pas enrere contra la meva voluntat, li he hagut d’estirar les regnes perquè s’estabilitzés. «Jo no tinc por de cap drac, i per més ferotge que sigui la Querig, m’he enfrontat amb mals molt pitjors. Si no l’he abatut prou aviat, només ha sigut perquè és molt astuta a l’hora d’amagar-se en aquelles roques tan altes. Vós, senyora, em renyeu; però, què en sabem, de la Querig, d’un temps ençà? Hi va haver una època en què, com aquell qui res, assolava com a mínim un poble cada mes, i en canvi ara fa tant de temps que no sentim parlar d’un fet semblant que els nens ja s’han fet homes. Com que sap que sóc a prop, no gosa deixar-se veure més enllà d’aquests turons».
Quan encara no havia acabat de parlar, una dona s’ha obert la capa espellifada i un terròs de fang ha colpejat el coll de l’Horace. «Intolerable», he dit a l’Horace. «Posem-nos en marxa altra vegada. Què en poden saber, aquestes velles harpies, de la nostra missió?». Li he donat un copet perquè reprengués el camí, però s’ha quedat sorprenentment paralitzat, i li he hagut de clavar l’esperó perquè arrenqués. Per sort, aquelles figures sinistres s’han apartat davant nostre i he tornat a albirar els cims llunyans.
Quan he pensat en aquelles terres altes i desolades, se m’ha encongit el cor. Fins i tot la companyia d’aquestes pèrfides harpies, he pensat, és preferible a aquells vents rigorosos. Però darrere meu, com si em volguessin desenganyar d’aquests sentiments, les dones han entonat un cant i he notat que ens llançaven més fang. Però, què canten? S’atreveixen a cridar «covard»? He valorat la possibilitat de girar cua i demostrar-los la meva ira, però m’hi he repensat a temps. Covard, covard. Què saben, elles? Que potser hi eren? Hi eren, aquell dia llunyà en què ens vam enfrontar amb la Querig? M’haurien dit covard, llavors, a mi o a qualsevol de nosaltres cinc? I fins i tot després d’aquella gran missió —de la qual només vam tornar tres—, ¿no em vaig afanyar, gairebé sense haver descansat, a tornar al llindar de la vall per complir la promesa que havia fet a aquella jove dama?
Edra, em va dir més tard que es deia. No era cap bellesa i vestia d’una manera molt modesta, però, com l’altra que de vegades somio, posseïa una frescor que et robava el cor. La vaig veure al marge del camí amb una aixada als braços. No feia gaire que s’havia convertit en una dona, era menuda i prima, i la imatge d’aquella innocència que errava desprotegida tan a prop de les atrocitats de les quals jo acabava de sortir em va dissuadir de continuar cavalcant, encara que em dirigís a complir la missió que m’havien assignat. «Torna enrere, noia», vaig cridar des de dalt del semental, perquè era abans de l’època de l’Horace, quan fins i tot jo era jove. «Quin mal cap et fa anar en aquella direcció? Que no saps que s’hi està lliurant una batalla, en aquesta vall?». «Ho sé perfectament, senyor», va respondre ella, mirant-me sense por. «He fet un llarg viatge per arribar fins aquí, i no trigaré gaire a baixar a la vall i a participar en la batalla». «Que t’ha embruixat alguna fada, donzella?», li vaig preguntar. «Acabo de pujar de la vall i hi ha guerrers consumats que treuen els budells per la boca de por. Jo ni tan sols et deixaria sentir el ressò llunyà de la batalla. I per què portes una aixada tan grossa?». «Hi ha un lord saxó que em consta que és a la vall», va dir ella, «i espero de tot cor que no l’hagin abatut i que Déu el protegeixi, perquè, després del que ha fet a la meva estimada mare i a les meves estimades germanes, només permetré que es mori a les meves mans, i és per fer la feina que porto aquesta aixada. Si esberla la terra d’un matí d’hivern, ja farà el fet per als ossos d’aquest saxó». Em vaig veure obligat a desmuntar i a agafar-la pel braç mentre ella intentava escapolir-se. Si encara fos viva —Edra, em va dir més tard que es deia— ara tindria si fa no fa la vostra edat, senyores. Potser és aquí entre vosaltres, qui ho sap? No era cap bellesa, però, com l’altra, la seva innocència em va interpel·lar.
«Deixeu-me anar, senyor!», crida; i jo li dic: «No baixaràs a aquesta vall. El que veuries des del perímetre ja et faria rodar el cap». «No sóc cap fleuma, jo, senyor», crida ella. «Deixeu-me anar!». Heu-nos aquí, drets al marge del camí, com dos nens que es barallen, i només la puc tranquil·litzar dient-li: «Ja veig, donzella, que no et puc dissuadir amb res. Però pensa fins a quin punt són remotes les probabilitats de trobar sola la venjança que anheles. Amb la meva ajuda, en canvi, les teves probabilitats es multiplicarien. Per tant, tingues paciència i seu una estona arrecerada d’aquest sol. Mira, asseu-te sota aquell arbre vell i espera’m fins que torni. M’he d’incorporar amb quatre companys a una missió que, tot i que és molt perillosa, no em robarà gaire temps. Si em moro, em veuràs passar per aquest mateix camí lligat a la sella d’aquest mateix cavall, i llavors sabràs que no podré complir la promesa. Si no, em comprometo a tornar i a baixar amb tu perquè el teu somni de venjança es faci realitat. Tingues paciència, donzella, i si la teva causa és justa, tal com jo la considero, Déu vetllarà perquè aquest lord no caigui abatut abans que nosaltres el trobem». ¿Són paraules d’un covard, aquestes, senyores, pronunciades aquell mateix dia, encara que anés a enfrontar-me amb la Querig? I un cop vam haver enllestit la feina i vaig veure que n’havia sortit viu —a diferència de dos de nosaltres cinc—, malgrat l’esgotament em vaig afanyar a tornar als afores de la vall i a l’arbre vell on la donzella encara s’esperava amb l’aixada a les mans. Es va aixecar d’un salt i veure-la i sentir una fiblada al cor van tornar a ser tot u. Però quan la vaig intentar dissuadir altre cop de la seva intenció, perquè m’esgarrifava afigurar-me-la endinsant-se en aquella vall, va dir contrariada: «Que sou un mentider, senyor? No penseu complir la promesa que m’heu fet?».
Així doncs, la vaig fer seure a la sella —va agafar les regnes encara que dugués l’aixada arrapada al pit— i, a peu, vaig conduir el cavall i la donzella pels pendissos que desembocaven a la vall. Va empal·lidir quan vam sentir aquell terrabastall? O quan als encontorns de la batalla vam trobar saxons fora de si estalonats pels seus perseguidors? Va defallir quan guerrers esgotats travessaven el nostre camí a les palpentes deixant el rastre de les ferides a terra? Van aflorar petites llàgrimes i vaig veure que li tremolava l’aixada, però no va recular. Tenia els ulls concentrats en la seva tasca, i escorcollava el camp sanguinolent a dreta i a esquerra, a prop i lluny. Llavors vaig pujar al cavall i, portant-la al davant com si fos un xai manyac, vam cavalcar junts cap al bell mig de les hostilitats. ¿Irradiava timidesa, jo, llavors, brandant l’espasa i protegint-la amb l’escut, fent girar el cavall aquí i allà fins que la batalla ens va fer caure al fang? Però ella es va aixecar de seguida i, havent recuperat l’aixada, es va començar a obrir pas entre tosses esbocinades i esquarterades. Aquells crits estranys ens saturaven les orelles, però semblava que ella no els sentís, de la mateixa manera que les bones cristianes fan cas omís de les obscenitats que els homes grollers els dediquen quan els passen pel costat. Com que en aquella època jo encara era jove i àgil, vaig córrer al seu costat enarborant l’espasa i abatent qualsevol individu que li volgués fer mal, protegint-la amb l’escut de les fletxes que ens llançaven constantment. Fins que per fi va veure el que buscava. Però era com si un onatge picat ens fes anar a la deriva, i com si, encara que fóssim a prop d’una illa, els corrents ens impedissin d’arribar-hi. Vet aquí com va ser aquell dia per a nosaltres. Vaig lluitar, vaig ventar cops i la vaig protegir, però tot i així va semblar que trigàvem una eternitat a plantar-nos davant del seu enemic, i fins i tot llavors vam trobar tres homes que li proporcionaven una protecció especial. Vaig donar l’escut a la donzella i li vaig dir: «Busca un bon refugi perquè tens el premi a tocar». I tot i que em vaig enfrontar amb tres guerrers, i que vaig veure que eren experts, els vaig vèncer d’un en un i em vaig plantar davant d’aquell lord saxó que ella detestava tant. El lord tenia els genolls empastifats de sang, però de seguida em vaig adonar que no era cap guerrer, i el vaig estomacar fins que es va quedar estirat a terra, respirant amb dificultat, amb les cames inservibles i els ulls, carregats d’odi, fits al cel. Llavors ella se li va acostar, se li va plantar al costat i va llançar l’escut, i l’esguard dels seus ulls em va glaçar més la sang que tot el que es veia en aquell camp espantós. I tot seguit li va clavar l’aixada, però no amb un cop sec, sinó amb un de suau, i després amb un altre, com si busqués messes en un camp, fins que em veig obligat a cridar: «Remata’l, donzella, o el remataré jo!». I ella em diu: «Deixeu-me sola, ara, senyor. Us agraeixo molt la vostra ajuda, però ara ja està». «Només a mitges, donzella», exclamo jo. «No estarà fins que et vegi sana i estàlvia fora d’aquesta vall». Però ella ja no m’escolta i ha reprès aquesta comesa tan esgarrifosa. Hi hauria continuat discutint, però llavors ell va aparèixer entre la multitud. Em refereixo al mestre Axl, tal com el conec ara, tot i que evidentment aleshores era un home més jove, si bé ja posseïa el semblant de savi, i quan el vaig veure va ser com si el fragor de la batalla s’apagués al nostre voltant.
«Què feu tan desprotegit, senyor?», li pregunto. «Encara no heu desembeinat? Almenys agafeu un d’aquests escuts de terra i protegiu-vos». Però la seva mirada absent no canvia, com si fos en un camp de margarides un matí fragant. «Si Déu decideix dirigir una fletxa cap aquí, no ho penso impedir», diu. «Sir Gawain, celebro veure-us il·lès. Acabeu d’arribar o hi sou des de bon començament?». Tot això, com si coincidíssim en una fira d’estiu, i em sento obligat a exclamar altra vegada: «Cobriu-vos, senyor! El camp encara està ple d’enemics». I mentre ell continua observant l’escena, recordo la pregunta que m’ha fet i dic: «Hi era quan ha començat la batalla, però llavors Artús m’ha escollit amb quatre homes més perquè dugués a terme una missió de gran transcendència. I n’acabo de tornar». Per fi li atrec l’atenció. «Una missió de gran transcendència? I ha anat bé?». «Malauradament, hem perdut dos companys, però l’hem complert per a satisfacció de mestre Merlí». «Mestre Merlí», diu ell. «Per més savi que sigui, a mi aquell iaio em fa esgarrifar». Llavors dóna una altra ullada al voltant i afegeix: «Em sap greu pels amics que heu perdut. N’enyorarem molts més abans que s’acabi el dia». «Però tenim la victòria assegurada», dic jo. I afegeixo: «Coi de saxons. Per què lluiten d’aquesta manera si al final només els ho agrairà la Mort?». «Diria que per la ràbia i l’odi que els suscitem», respon ell. «Perquè és molt probable que s’hagin assabentat del que han fet als innocents que s’havien quedat als seus pobles. Si jo mateix acabo de tornar d’allà, per què no haurien hagut d’arribar a les files saxones, les notícies?». «Però, a quines notícies us referiu, mestre Axl?». «Les de les seves dones, nens i ancians, desprotegits arran del nostre pacte solemne de no-agressió, que han mort assassinats per nosaltres, fins i tot els infants més petits. Si ens ho acabessin de fer a nosaltres, se’ns esgotaria, l’odi? No lluitaríem a ultrança, també, nosaltres? No seria com un bàlsam, cada ferida nova?». «Però, per què us encaparreu per aquesta qüestió, mestre Axl? Avui tenim la victòria al sac i serà de les famoses», dic. «Que per què m’hi encaparro? Senyor meu, aquests pobles són els mateixos que he protegit en nom d’Artús. En un d’aquests pobles m’anomenaven Cavaller de la Pau, i avui he vist com una dotzena dels nostres homes l’arrasaven sense ni un bri de compassió, i els únics que els podien oposar una mica de resistència eren nens que no ens arribaven ni a les espatlles». «Em sap greu sentir-ho», dic. «Però us ho suplico, senyor: com a mínim agafeu un escut». «Tots els pobles que he visitat estaven igual, i els nostres homes es vantaven del que havien fet». «Però no us n’heu de sentir culpable, senyor, ni vós ni el meu oncle. El gran marc jurídic que van establir ha sigut formidable mentre ha durat. Quants innocents, tant britans com saxons, s’han salvat durant aquests anys gràcies a aquesta legislació? Que no perdurés no és culpa seva». «Però ells han cregut en el nostre acord fins avui», diu. «Sóc jo qui es va guanyar la seva confiança quan només hi havia odi i por. Avui els actes que hem comès em converteixen en un mentider i en un carnisser, i no celebro la victòria d’Artús». «On voleu anar a parar, amb aquestes paraules tan forassenyades, senyor? Si esteu considerant la traïció, val més que ens enfrontem sense més dilació!». «No li faré cap mal, jo, al vostre oncle, senyor», diu. «El que m’agradaria saber, Sir Gawain, és com us podeu delectar en una victòria obtinguda a aquest preu». «Mestre Axl, els actes que avui s’han comès als pobles saxons, el meu oncle només els ha pogut ordenar amb el cor afligit, convençut que no hi havia alternatives perquè s’imposés la pau. Rumieu-ho bé, senyor. Aquests nens saxons per qui us lamenteu de seguida s’haurien convertit en guerrers àvids per venjar els pares que han caigut avui. I les nenes no trigarien gaire a portar-ne més a la panxa, i aquest cercle de mortaldat no es trencaria mai. Observeu fins a quin punt arriba la set de venjança! Fixeu-vos, per exemple, en aquesta bonica donzella que jo mateix he escortat fins aquí! Mireu com s’hi rabeja! Però amb la gran victòria d’avui arribarà una oportunitat excepcional. Podrem trencar aquest cercle una vegada per totes, i per aconseguir-ho un gran rei ha de ser valent. Fem que aquest dia sigui famós, mestre Axl, i que la pau regni a la nostra terra durant molts anys». «No us entenc, senyor», diu ell. «Encara que avui hàgim massacrat una infinitat de saxons, ja siguin guerrers o infants, n’hi ha molts més escampats pel territori. Vénen de l’est, desembarquen a les nostres platges i cada dia construeixen pobles nous. Aquest cercle d’odi no s’ha trencat ni de bon tros, senyor, sinó que s’està forjant amb ferro precisament per actes com els que s’han comès avui. Ara aniré a veure el vostre oncle i l’informaré dels fets que he presenciat. Depenent de la cara que faci sabré si pensa que Déu els veurà de bon ull».
Assassins d’infants. És això el que vam ser aquell dia? I la donzella que vaig escortar? Què se’n devia fer? Era entre vosaltres, fa un moment, senyores? Per què us aplegueu al meu voltant quan cavalco per complir la meva missió? Deixeu que aquest vell se’n vagi en pau. Assassí d’infants. Però si ni tan sols hi era, i, encara que hi hagués sigut, de què m’hauria servit discrepar d’un gran rei que a més era el meu oncle? Aleshores jo només era un jove cavaller, però ben mirat, a mesura que passen els anys, ¿no va quedant més palès que Artús tenia raó? No vau créixer totes en temps de pau? Doncs deixeu-nos reprendre el camí sense rebre insults per l’esquena. La Llei dels Innocents, un marc jurídic ben sòlid, sens dubte, una legislació per acostar els homes a Déu, tal com sempre deia Artús. O va ser mestre Axl qui la va batejar amb aquest nom? Llavors nosaltres l’anomenàvem Axelum o Axelus, però ara es fa dir Axl, i té una dona bondadosa. Per què us rieu de mi, senyores? És per culpa meva que us planyeu? El meu temps s’acabarà d’aquí poc, però jo no tornaré a vagar per aquesta terra com vosaltres. Saludaré el barquer de bon grat i pujaré a la barca, que es bressolarà enmig del clapoteig de l’aigua, i potser dormiré una estona, sentint el so del rem. I em debatré entre son i vigília, i veuré el sol que es pon damunt l’aigua, i la costa, cada vegada més lluny, i després d’unes quantes capcinades em submergiré altre cop en els meus somnis, fins que la veu del barquer em tornarà a desvetllar amb suavitat. I si es confirma el que diuen alguns i em formula algunes preguntes, les respondré amb sinceritat, perquè no tinc res a amagar. No m’he casat, tot i que de vegades m’hauria agradat tenir una dona. Amb tot, he sigut un bon cavaller que ha complert les seves obligacions fins al final. Contestaré això i veurà que no dic mentides. La seva presència no em farà nosa. La deliciosa posta de sol i la seva ombra projectada al meu damunt mentre mou l’embarcació d’un costat a l’altre. Però encara trigarà. De moment l’Horace i jo hem de pujar aquest pendís eixorc, sota aquest cel gris, cap al puig més proper, perquè encara no hem enllestit la feina i la Querig ens espera.