CAPÍTOL DOTZE

Sentia la veu del guerrer que des de sota li demanava que pugés més a poc a poc, però ell no li feia cas. En Wistan era massa lent i en general semblava que no fos conscient de la transcendència de la situació. Quan encara no havien arribat a la meitat de l’espadat, havia preguntat a l’Edwin: «Podria ser que fos un falcó el que ens acaba de passar pel costat, company?». Quina importància tenia el que fos? Al guerrer la febre li havia estovat tant el cap com el cos.

Una mica més d’ascensió i per fi arribaria al caire i trepitjaria terra ferma. I llavors podria córrer —en tenia tantes ganes!—; però, cap a on? La destinació li havia fugit transitòriament del cap. També hi havia alguna cosa important que havia de dir al guerrer: d’alguna manera havia enganyat en Wistan i s’acostava el moment de confessar-l’hi. Quan havien iniciat l’ascensió, deixant l’euga exhausta lligada en un arbust al marge del camí, havia decidit que buidaria el pap tan bon punt arribessin al cim. Però, ara que gairebé ja hi eren, el seu cervell només contenia vaguetats confuses.

Va grimpar per les últimes roques i es va enfilar al caire de l’espadat. La terra que tenia al davant estava pelada i senyalada pel vent, i s’elevava de mica en mica cap als cims pàl·lids de l’horitzó. A prop hi havia clapes de bruc i herbes de muntanya, però res que superés l’altura dels turmells. No obstant això, per curiós que semblés, a una distància intermèdia, hi havia el que semblava un bosc amb uns arbres exuberants que encaixaven amb calma el vent combatiu. ¿Podia ser que algun déu, guiat per un caprici, hagués collit amb els dits una part esponerosa de bosc i l’hagués dipositat en aquell terreny inhòspit?

Encara que l’ascensió l’hagués deixat sense alè, l’Edwin va arrencar a córrer. Li semblava evident que aquells arbres eren el lloc on havia de ser i que, un cop hi arribés, ho recordaria tot. Darrere seu, la veu d’en Wistan tornava a cridar —el guerrer per fi devia haver fet el cim—, però l’Edwin no es va girar i va continuar corrent tan de pressa com podia. Ajornaria la confessió fins que fos entre aquells arbres. Sota el seu recer se li aclaririen les idees i podria enraonar sense els udols del vent.

El terreny es va alçar, el va escometre i el va deixar sense aire. Va passar tan de sobte que es va haver de quedar estirat durant un moment, força estabornit, i quan va provar d’aixecar-se d’un salt, alguna cosa tova però contundent l’hi va impedir. Llavors es va adonar que tenia el genoll d’en Wistan a l’esquena i les mans lligades al darrere.

—Abans m’has preguntat per què havíem de portar corda —va dir en Wistan—. Doncs ja veus quina utilitat pot tenir.

L’Edwin va començar a recordar la discussió que havien tingut al camí de baix. Àvid com estava per iniciar l’ascensió, l’Edwin s’havia irritat per la parsimònia amb què el guerrer traslladava els objectes de la sella a dos sacs que havien de traginar.

—Ens hem d’afanyar, guerrer! Per què les necessitem, totes aquestes coses?

—Té, porta això, company. La dragona ja és una enemiga prou complicada perquè a més li donem peixet i ens hi enfrontem debilitats pel fred i la gana.

—Però se’n perdrà el rastre! I quin servei ens farà una corda?

—Potser la necessitarem, jove company, i a les branques d’allà dalt no en creixen.

Ara tenia la corda lligada al voltant dels turmells i dels canells, de manera que quan per fi es va posar dempeus només va poder avançar fins on li permetia la corretja.

—Que ja no sou el meu amic i el meu mestre, guerrer?

—Sóc tot això i també sóc el teu protector. D’ara endavant hauràs d’anar més a poc a poc.

Va trobar que la corda no li feia nosa. El pas que l’obligava a adoptar era semblant al d’una mula, la qual cosa li va recordar que no feia gaire havia hagut d’imitar precisament aquella bèstia, donant voltes a un carro. Era la mateixa mula, ara, entossudida a trescar pel pendís encara que la corda el frenés?

Però ell, estira que estiraràs, fins al punt que de tant en tant arrencava a córrer i feia uns quants passos seguits, fins que la corda el feia aturar d’una sotragada. Sentia una veu, una veu coneguda, que entonava una melodia infantil, a cavall entre cançó i cantarella, una que li sonava molt de quan era petit. Era reconfortant i trasbalsadora en la mateixa mesura, i va descobrir que, si també la cantava mentre tibava la corda, la veu perdia una part del seu aire inquietant. Així doncs, al principi entre dents i després, menys cohibit, de cara al vent, va cantar: «Qui ha tombat la garrafa de vi? Qui ha tallat la cua a l’escorpí? Qui és que ha matat la serp sense verí? Deu haver estat l’Andy, aquell teu cosí». Hi havia més versos que no recordava, però el va sobtar que només hagués d’acompanyar la veu perquè se li acudissin les paraules correctes.

Els arbres eren més a prop i el guerrer el va tornar a estirar.

—A poc a poc, jove company. Ens caldrà alguna cosa més que coratge per entrar a aquesta arbreda tan estranya. Fixa-t’hi bé. Que a aquesta altura hi hagi pins no és cap misteri, però no són roures i oms, el que hi ha al costat?

—Tant és quins arbres creixen per aquests verals o quins ocells solquen aquests cels, guerrer! Tenim poc temps i ens hem d’afanyar!

Van entrar al bosc i el terreny que trepitjaven va canviar: allà hi havia molsa tova, ortigues, fins i tot falgueres. A dalt, el fullam de les capçades era prou espès per formar un sostre, fins al punt que durant una estona van deambular enmig d’una penombra grisa. Malgrat tot, allò no era cap bosc, perquè no van trigar gaire a veure que davant seu hi havia una clariana coronada per un cercle de cel obert. L’Edwin va tornar a pensar que allò només podia ser l’obra d’un déu, la intenció del qual devia ser ocultar amb els arbres el que hi hagués més endavant. Irritat, va fer una estrebada a la corda i va dir:

—Per què ens hem d’entretenir, guerrer? Que potser teniu por?

—Observa aquest lloc, jove company. Els teus instints de caçador ens han anat la mar de bé. Deu ser el cau de la dragona, això que tenim al davant.

—De nosaltres dos, guerrer, el caçador sóc jo, i us puc assegurar que en aquesta clariana no hi viu cap drac. Hem de continuar avançant: hem d’anar més lluny!

—La ferida, jove company. Deixa’m veure si encara està neta.

—Tant se val, la ferida, ara! Us estic dient que perdrem el rastre! Deixeu anar la corda, guerrer. Penso córrer encara que us hi oposeu!

Aquesta vegada en Wistan el va deixar anar i l’Edwin va avançar entre cards i arrels entortolligades. Va perdre l’equilibri uns quants cops perquè, com que estava lligat, no tenia mans per estabilitzar-se. Tot i així, va arribar sense fer-se mal al llindar de la clariana i, un cop allà, es va aturar un moment per assimilar el paisatge que tenia al davant.

Al bell mig de la clariana hi havia un estanyol. Estava glaçat, fins al punt que algú que fos prou intrèpid o eixelebrat l’hauria pogut travessar en una vintena de gambades. La uniformitat de la superfície glaçada només estava interrompuda a prop de l’extrem més llunyà, on el tronc buit d’un arbre mort la perforava. Ben bé a tocar de la riba, no gaire lluny de l’arbre malmès, hi havia un ogre enorme de quatre grapes, amb el cap submergit del tot. Potser la criatura havia estat bevent —o buscant alguna cosa sota la superfície— i la glaçada imprevista l’havia sorprès. De fet, si no t’hi fixaves gaire, l’ogre podia semblar un cadàver sense cap, decapitat quan s’havia ajupit per apaivagar la set.

La clapa celeste que coronava l’estanyol projectava una llum estranya sobre l’ogre, i l’Edwin el va esguardar una estona, gairebé esperant que ressuscités i que ensenyés una cara rogenca i esborronadora. Llavors es va sobresaltar en adonar-se que al marge dret de l’estanyol, més aviat cap al fons, hi havia una altra criatura en una postura idèntica. I allà una altra!, la tercera, no gaire lluny d’on era ell, a la vora més propera, mig oculta entre les falgueres.

Normalment els ogres només li provocaven fàstic, però aquelles criatures —i la pertorbadora malenconia de la postura que adoptaven— li van inspirar una mica de llàstima. Què els devia haver dut fins a aquell destí? Va començar a avançar cap a ells, però la corda es va tornar a tensar i va sentir que en Wistan, des de força a la vora, li deia:

—Encara negues que això és el cau d’un drac, company?

—No és aquí, guerrer. Hem d’anar més lluny.

—Doncs a mi aquest indret em parla en veu baixa. Encara que no sigui el seu cau, podria ser que hi vingués a beure o a banyar-se?

—Jo penso que està maleït, guerrer, i que no és un indret per enfrontar-s’hi. Aquí només tindrem infortunis. Mireu aquests pobres ogres. Gairebé són tan grans com els malànimes que vau abatre l’altra nit.

—Què t’empatolles, noi?

—No els veieu? Mireu, allà! I allà!

—Ja m’ho imaginava, mestre Edwin: estàs esgotat. Descansem una estona. Encara que sigui un lloc tètric, com a mínim estem arrecerats del vent.

—Com podeu parlar de descans, guerrer? No és així com aquestes pobres criatures van trobar la mort? Voltant massa estona per aquest lloc embruixat? Feu cas del seu advertiment, guerrer!

—L’únic advertiment que penso seguir és el que m’aconsella que descansis abans no t’exploti el cor.

L’Edwin va notar que l’estiraven i que li encastaven l’esquena contra l’escorça d’un arbre. Llavors el guerrer va començar a feinejar al seu voltant, encerclant-li el pit i les espatlles amb passades de corda fins que gairebé no es podia moure.

—Aquest arbre no et vol fer cap mal, jove company. —El guerrer li va posar una mà suau al muscle—. Per què malbarates forces d’aquesta manera per desarrelar-lo? Tranquil·litza’t i descansa, et dic, i mentrestant jo aprofitaré per explorar aquest lloc més a fons.

Va veure que en Wistan s’obria camí a través de les ortigues cap a l’estanyol. Quan va arribar vora l’aigua, va dedicar uns segons a caminar amunt i avall, a poc a poc, amb la vista clavada a terra, ajupint-se de tant en tant per examinar alguna cosa que li cridava l’atenció. En acabat es va redreçar i durant una bona estona va fer la impressió que somiava despert, mentre contemplava els arbres de la banda més allunyada de l’estanyol. Per a l’Edwin, ara el guerrer era gairebé una silueta retallada sobre l’aigua glaçada. Per què no els mirava ni tan sols de cua d’ull, els ogres?

En Wistan va fer un moviment i tot d’una empunyava l’espasa, amb el braç enlairat, preparat i immòbil. Però al cap d’un moment la va tornar a embeinar, es va apartar de l’aigua i va tornar caminant cap a ell.

—No som, ni de bon tros, els primers que visitem aquest lloc —va dir—. De fet, algú ha passat per aquí fa una hora encara no, i no era cap dragona. Mestre Edwin, celebro veure’t més serè.

—Guerrer, he de fer una confessió. Una que potser farà que em mateu fins i tot mentre estic lligat a aquest arbre.

—Parla, noi, i no em tinguis por.

—Guerrer, vós em vau atribuir el do de la caça i, fins i tot mentre en parlàveu, vaig sentir una crida molt intensa a dins, i per això us he hagut de fer creure que podia ensumar el rastre de la Querig. Però us he enganyat de bon començament.

En Wistan se li va acostar fins que se li va plantar ben bé al davant.

—Continua, company.

—No puc, guerrer.

—Hauries de tenir més por del teu silenci que no de la meva ira. Parla.

—No puc, guerrer. Quan hem començat l’ascensió, tenia clar el que us havia de dir. Però ara… no sé què és el que us he amagat.

—És l’alè de la dragona, res més. Fins fa poc no t’havia fet gaire efecte, però ara et domina. Un senyal clar que hi som a prop.

—Em sembla que és aquest maleït estany el que m’embruixa, guerrer, i potser també us embruixa a vós i us fa passejar tranquil·lament per aquí gairebé sense mirar aquests ogres ofegats. Malgrat tot, sé que us he de fer una confessió i m’agradaria saber quina és.

—Si m’ensenyes el camí cap al cau de la dragona, et perdonaré totes les mentides pietoses que m’hagis dit.

—Vet-ho aquí, guerrer. Per més que hàgim cavalcat l’euga fins que de poc no li esclata el cor, i que llavors hàgim pujat per aquest pendís tan abrupte, jo no us estic portant cap a la dragona.

En Wistan se li va acostar tant que l’Edwin va notar l’alè del guerrer.

—I on em portes, doncs, mestre Edwin?

—Amb la meva mare, guerrer, ara me’n recordo. La meva tieta no és la meva mare. A la meva mare de veritat se la van endur, i encara que jo fos molt petit ho vaig veure. I li vaig prometre que un dia l’aniria a buscar i l’ajudaria a tornar. I ara que gairebé ja sóc gran i que sou al meu costat, fins i tot aquells homes tremolarien quan s’haguessin d’enfrontar amb nosaltres. Us he enganyat, guerrer, però us demano que entengueu els meus sentiments i que m’ajudeu, sobretot ara que som tan a prop seu.

—La teva mare… I dius que és a prop?

—Sí, guerrer. Però no és aquí. En aquest lloc maleït, no.

—I què en recordes, dels homes que se la van emportar?

—Tenien un aspecte ferotge, guerrer, i semblaven habituats a matar. Aquell dia, al poble, no hi va haver cap home que gosés plantar-los cara.

—Saxons o britans?

—Eren britans, guerrer. Tres homes, i l’Steffa va dir que no trigarien gaire a ser soldats, perquè els va reconèixer el temperament militar. Encara no tenia cinc anys, jo. Si hagués sigut més gran, hauria lluitat per ella.

—A la meva mare també se la van endur, jove company, o sigui que entenc perfectament com et sents. Jo també era un nen i era feble quan se la van endur. Eren temps de guerra i, ingenu com era, després d’haver vist com aquells homes mataven i penjaven tantes persones, em vaig alegrar de veure els somriures que li dedicaven, i vaig pensar que tenien la intenció de donar-li un tracte amable i preferent. Potser a tu et va passar el mateix, mestre Edwin, quan encara eres petit i no coneixies el caràcter dels homes.

—A la meva mare se la van endur en temps de pau, guerrer, i per tant no ha patit gaire. S’ha dedicat a viatjar d’una regió a l’altra i potser al capdavall no és una vida tan dolenta. Tot i així, té moltes ganes de tornar al meu costat, i és veritat que els homes amb qui viatja de vegades són cruels amb ella. Guerrer, accepteu aquesta confessió i castigueu-me d’aquí un temps, però ara ajudeu-me a enfrontar-me amb els seus segrestadors, perquè fa molts anys que m’espera.

En Wistan li va llançar una mirada estranya. Semblava que estigués a punt de dir alguna cosa, però llavors va fer que no amb el cap i es va allunyar uns quants passos de l’arbre, gairebé com si estigués avergonyit. L’Edwin no havia vist mai el guerrer amb aquell posat i el va observar sorprès.

—Et perdonaré l’engany de bon grat, mestre Edwin —va dir en Wistan al cap d’una estona, girant-se novament cap a ell—. I qualsevol altra petita mentida que m’hagis pogut dir. I no trigaré a deslligar-te d’aquest arbre i anirem junts a combatre qualsevol enemic contra el qual ens dirigeixis. A canvi, però, et demanaré que em prometis una cosa.

—Quina, guerrer?

—Si jo caigués i tu sobrevisquessis, promet-me que sempre portaràs l’odi pels britans al cor.

—Què voleu dir, guerrer? Quins britans?

—Tots, jove company. Fins i tot els que són amables amb tu.

—No us entenc, guerrer. He d’odiar un brità que comparteixi el seu pa amb mi? O que em salvi d’un enemic, com Sir Gawain no fa gaire?

—Hi ha britans que ens inspiren respecte, fins i tot afecte, ho sé prou bé. Però el que ara tenim entre mans és més urgent que el que puguem sentir els uns pels altres. Els assassins de la nostra gent eren britans sota les ordres d’Artús. I també eren britans els qui es van endur les nostres mares. Tenim l’obligació d’odiar cada home, dona i nen que comparteixi la seva sang. Promet-m’ho. Si caic abans que t’hagi transmès els meus coneixements, promet-me que conservaràs aquest odi dins del cor. I que si mai trontollés o corregués el perill de consumir-se, el protegiràs amb cura fins que la flama revifi. M’ho promets, mestre Edwin?

—D’acord, guerrer, us ho prometo. Però ara sento la mare que em crida, i és evident que ja hem passat massa estona en aquest lloc tan tètric.

—Anem a trobar-la, doncs. Però prepara’t per a la possibilitat que arribem massa tard a salvar-la.

—Què insinueu, guerrer? Això és impossible: m’està cridant ara mateix.

—En aquest cas, afanyem-nos a respondre a la seva crida. Només una altra cosa, jove company: quan no s’arriba a temps al rescat, encara és d’hora per a la venjança. Torna-m’ho a prometre, doncs. Promet-me que odiaràs els britans fins al dia que et moris a causa de les ferides o del pes dels anys.

—Us ho torno a prometre amb molt de gust, guerrer. Però ara deslligueu-me d’aquest arbre, perquè veig molt clarament quin camí hem d’agafar.