CAPÍTOL VUIT

El jove monjo era un picte prim i esblaimat que sabia parlar bé la llengua de l’Edwin. Era evident que s’alegrava d’estar acompanyat per algú que s’acostava més a la seva edat, i durant la primera part del trajecte a través de les boirines de trenc d’alba havia parlat amb fruïció. Però, d’ençà que s’havien endinsat a l’arbreda, el jove monjo s’havia sumit en el silenci i l’Edwin es preguntava si havia ofès el seu guia. El més probable, tanmateix, era que el monjo procurés no cridar l’atenció dels que rondessin per aquells boscos; enmig de l’agradable piuladissa dels ocells, hi havia hagut uns quants xiulets i murmuris estranys. Quan l’Edwin, amb més ganes de trencar el silenci que no de buscar una confirmació dels fets, va tornar a preguntar: «O sigui que les ferides del meu germà no semblaven mortals?», la resposta havia estat quasi brusca:

—El pare Jonus diu que no. I no n’hi ha cap de més savi.

Per tant, en Wistan no podia estar tan malferit. En realitat, devia haver fet aquell mateix recorregut, turó avall, no feia gaire estona, mentre encara era fosc. S’havia hagut de recolzar gaire en el braç del seu guia? O havia pogut baixar muntant l’euga, potser mentre un monjo li agafava les brides amb fermesa?

«Acompanya aquest noi a cal boter. I procura que ningú et vegi sortir del monestir». Aquestes eren, segons el jove monjo, les instruccions que li havia donat el pare Jonus. Per tant, l’Edwin no trigaria a retrobar-se amb el guerrer. Però, quina rebuda en podia esperar? En el primer desafiament ja havia decebut en Wistan. En comptes de córrer al seu costat tan bon punt havia detectat el primer indici de batalla, l’Edwin s’havia ficat en aquella galeria tan llarga. Però la seva mare no era allà baix, i no havia estat fins que per fi havia aparegut el final de la galeria, llunyà i lunar enmig de la negror, que s’havia sentit alliberat dels núvols feixucs del somni i que, amb un sobresalt, s’havia adonat del que havia passat.

Almenys havia fet els impossibles d’ençà que havia sortit a l’aire fresc del matí. Havia corregut gairebé durant tota la pujada al monestir, alentint la marxa només en els pendents més escarpats. De vegades, mentre s’obria camí pel bosc, s’havia sentit perdut, però llavors l’arbreda s’havia esclarissat i el monestir havia aparegut retallat contra el cel esblanqueït, i ell havia continuat l’ascensió i havia arribat a la gran porta, desalenat i amb les cames adolorides.

Com que la portella del costat de l’entrada principal no estava tancada, havia mirat d’asserenar-se prou per entrar sigillosament al recinte. Durant l’últim tram d’ascensió havia notat la presència de fum: li feia pessigolles al pit i li costava molt no tossir sorollosament. En aquell instant, havia sabut que ja era massa tard per moure el carro de palla i havia sentit una gran buidor que l’envaïa per dins. Però per un moment havia arraconat la sensació i havia continuat avançant pel recinte monàstic.

No s’havia creuat amb cap monjo ni amb cap soldat durant una bona estona. Però, mentre resseguia el mur més alt, acotant el cap perquè no el veiessin des d’alguna finestra llunyana, havia vist, més avall, els cavalls dels soldats, aplegats al petit pati de l’interior de la porta principal. Envoltats per parets elevades per tots els cantons, els animals, encara ensellats, traçaven giravolts amb gestos nerviosos, tot i que amb prou feines tenien espai per girar sense topar els uns amb els altres. Mentre s’acostava cap a les estances dels monjos, a diferència del que hauria pogut fer algú altre de la seva edat, no havia corregut cap al pati central, sinó que havia tingut prou aplom per remembrar la geografia del recinte i per fer una mica de marrada, aprofitant el que recordava dels carrerons del darrere. Fins i tot quan havia arribat a la seva destinació, s’havia amagat darrere una columna de pedra i havia donat una ullada prudent al voltant.

El pati central era gairebé irreconeixible. Tres figures amb hàbit l’escombraven amb aire cansat i, mentre ell les observava, n’havia arribat una altra amb una galleda plena d’aigua, que havia abocat a l’empedrat i havia provocat l’envol d’uns quants corbs que rondaven a prop. Escampades per terra hi havia unes quantes piles de palla i de sorra, i els ulls de l’Edwin de seguida s’havien concentrat en les diverses formes cobertes amb arpillera que li havien semblat cadàvers. L’antiga torre de pedra, on ell sabia que en Wistan havia resistit, senyorejava l’escena, tot i que també havia canviat: estava socarrimada i ennegrida en diversos llocs, sobretot a prop de l’entrada arcada i de totes les estretes finestres. L’Edwin tenia la sensació que el conjunt de la torre s’havia encongit. Mentre estirava el coll des de darrere la columna per comprovar si els bassals que envoltaven les formes tapades eren de sang o d’aigua, unes mans ossudes li havien engrapat les espatlles.

En girar-se havia vist el pare Ninian, el monjo silenciós, que el mirava directament als ulls. L’Edwin no havia cridat, però, mentre assenyalava els cadàvers, havia preguntat en veu baixa:

—Mestre Wistan, el meu germà saxó… descansa aquí?

Havia fet l’efecte que el monjo silenciós l’entenia, perquè havia negat amb el cap amb gestos molt eloqüents. Però, fins i tot mentre s’acostava l’índex als llavis amb aquell moviment tan característic, no havia desclavat la mirada preventiva de la cara de l’Edwin. Tot seguit, després d’haver llançat una mirada furtiva al voltant, en Ninian havia estirat l’Edwin i se l’havia endut del pati.

—Ho podem donar per fet, guerrer —havia preguntat a en Wistan el dia abans—, que vindran els soldats? Qui els dirà que som aquí? A mi em sembla que aquests monjos ens tenen per uns pobres pastors.

—No se sap mai, noi. Potser ens deixaran en pau. Tot i així, hi ha una persona que m’imagino que ens podria delatar i xerrar que som aquí, i a hores d’ara en Brennus ja podria estar donant ordres. Comprova-ho bé, jove company. Els britans tenen un sistema per dividir les bales des de dins amb uns llistons de fusta. I nosaltres necessitem palla i només palla.

En Wistan i ell eren al graner que hi havia darrere la torre antiga. Tot i que per un moment havien aparcat la feina de llenyataire, el guerrer de seguida s’havia sentit empès a carregar fins dalt el carro atrotinat amb la palla que guardaven al fons de la cabana. De tant en tant, mentre feien aquella tasca, l’Edwin s’havia d’enfilar a les bales i ficar-hi un pal, i de vegades el guerrer, que l’observava amb atenció des de terra, li demanava que en tornés a comprovar una part o li ordenava que introduís una cama tan al fons com pogués en un punt determinat.

—Normalment aquests homes sants són força despistats —li havia dit en Wistan a tall d’explicació—. S’haurien pogut descuidar una llança o una forca dins la palla. I en aquest cas els faríem un favor si les traguéssim, perquè més aviat van curts d’eines.

Tot i que fins llavors el guerrer no havia donat cap senyal pel que feia a la finalitat de la palla, l’Edwin de seguida havia pressentit que tenia relació amb la confrontació imminent, i era per això que, un cop apilonades les bales, havia fet la pregunta sobre els soldats.

—Qui ens delatarà, guerrer? Els monjos no sospiten de nosaltres. Estan tan absorts en les seves picabaralles sagrades que amb prou feines ens miren.

—Potser tens raó, noi. Però comprova-ho allà, també. Allà, allà…

—Podria ser, guerrer, que fos la parella d’ancians la que ens delatés? Jo els trobo massa estúpids i honestos.

—Encara que siguin britans, no tinc por que ens traeixin. I t’equivoques si els consideres estúpids. Mestre Axl, per exemple, és un home molt lúcid.

—Però, guerrer, per què viatgem amb ells? Ens fan alentir el pas a cada revolt.

—És veritat que ens fan anar més a poc a poc, i no trigarem gaire a separar-nos-en. De tota manera, aquest matí, quan hem emprès el camí, em venia molt de gust gaudir de la companyia de mestre Axl. I potser encara no n’he tingut prou. Com t’acabo de dir, és un home molt lúcid. I potser encara no hem parlat de tot el que havíem de parlar. De moment, però, procurem concentrar-nos en el que tenim entre mans. Hem de carregar aquest carro d’una manera segura i equilibrada. Necessitem palla sense res més. Ni fusta ni ferro. Ja veus fins a quin punt depenc de tu, noi.

Però l’Edwin li havia fallat. Com podia haver dormit tanta estona? Estirar-se ja havia estat un error. Hauria d’haver-se quedat assegut al racó, entreobrint els ulls de tant en tant, tal com li havia vist fer a en Wistan, preparat per aixecar-se de seguida que sentís el primer soroll. Però, en comptes d’això, com si fos un nen petit, havia acceptat el tassó de llet de l’anciana i s’havia sumit en un son profund al seu racó de la cambra.

L’havia cridat la mare mentre somiava? Potser era aquest el motiu pel qual havia dormit tanta estona. I potser també era el motiu pel qual, quan el monjo tolit l’havia sacsejat perquè es despertés, en comptes de córrer al costat del guerrer, havia seguit els altres cap a aquella galeria llarga i estranya, perquè com hi ha món que li semblava que continuava immers en les profunditats del somni.

No hi havia cap dubte que havia estat la veu de la mare, la mateixa que l’havia cridat al graner. «Troba la força per a mi, Edwin. Troba la força i vine a rescatar-me. Vine a rescatar-me. Vine a rescatar-me». Ho havia dit amb un desfici que no havia sentit el matí abans. I hi havia hagut més coses: quan s’havia trobat dret davant de la porta oberta de la trapa, observant els graons que davallaven cap a la foscor, havia sentit que alguna cosa l’estirava amb tanta força que s’havia marejat i havia estat a punt de vomitar.

El monjo jove aguantava les branques d’un aranyoner amb un garrot, esperant que l’Edwin l’avancés. Per fi va parlar, però en veu baixa.

—Una drecera. De seguida veurem la teulada de cal boter.

Quan van sortir del bosc i van arribar on la terra era engolida per la boira que començava a escampar, l’Edwin encara sentia xiulets i moviment al falguerar més proper. I va pensar en la tarda assolellada de final d’estiu en què havia parlat amb la noia.

D’entrada, aquell dia no havia vist l’estanyol, perquè era petit i estava ben amagat darrere uns joncs. Un eixam d’insectes de colors llampants havia alçat el vol davant seu, fet que en circumstàncies normals li hauria cridat l’atenció, però en aquell moment estava massa abismat en el soroll procedent de la riba. Un animal atrapat? El tornava a sentir, darrere el vent i la piuladissa dels ocells. Seguia la mateixa estructura: un cruixit intens, com si forcegessin; en acabat, silenci; i a continuació, altre cop el cruixit. S’hi havia acostat amb cautela i havia sentit una respiració dificultosa. Llavors, davant seu, havia vist la noia.

Estava estirada de sobines sobre l’herba irregular, amb el tronc tort cap a un costat. Era més gran que ell —devia tenir quinze o setze anys— i li clavava els ulls sense por. Ell havia trigat una estona a adonar-se que aquella postura antinatural que adoptava era deguda al fet que tenia les mans lligades darrere l’esquena. L’herba aplanada que l’envoltava indicava l’àrea on, fent força amb les cames, havia estat reptant mentre forcejava. La brusa de tela que duia, lligada a la cintura, estava descolorida —potser molla— al llarg de tot un costat, i a totes dues cames, excepcionalment morenes, tenia esgarrinxades que s’acabava de fer amb els cards.

L’Edwin havia pensat que era una aparició o una fada, però, quan havia parlat, la veu no li ressonava.

—Què vols? Per què has vingut?

I l’Edwin, refent-se, havia dit:

—Si vols, et puc ajudar.

—No són nusos difícils. Només m’han lligat més fort del que és habitual.

No havia estat fins llavors que l’Edwin li havia vist la cara i el coll amarats de suor. Fins i tot mentre parlava, bregava per deslligar-se les mans darrere l’esquena.

—Estàs ferida? —li havia preguntat ell.

—No. Però fa un moment un escarabat se m’ha posat al genoll. Se m’hi ha arrapat i m’ha picat. I ara se m’inflarà. Veig que encara ets massa petit per ajudar-me. És igual, ja me’n sortiré.

L’esguard de la noia continuava fix en l’Edwin, fins i tot mentre se li crispava la cara i retorçava i aixecava una mica el tronc de terra. Ell l’observava paralitzat, esperant que d’un moment a l’altre les mans li sortissin de sota el cos. Però havia desistit, derrotada, i s’havia quedat ajaguda a l’herba, esbufegant i fulminant l’Edwin amb la mirada.

—Et podria ajudar —havia repetit ell—. Hi tinc traça, amb els nusos.

—Només ets un marrec.

—Mentida. Estic a punt de fer dotze anys.

—Tornaran de seguida. Si descobreixen que m’has deslligat, t’apallissaran.

—Són gaire grans?

—S’ho pensen, però només són uns bordegassos. Això sí, són més grans que tu, i són tres. Per a ells apallissar-te seria el millor que els podria passar. T’enfonsarien el cap en aquesta aigua tan tèrbola fins que perdessis el coneixement. No seria la primera vegada que ho veuria.

—I són del poble?

—Del poble? —La noia l’havia mirat amb menyspreu—. Del teu poble? Cada dia en passem uns quants, de pobles. Se’ns en fum, a nosaltres, el teu poble. El cas és que podrien tornar de seguida, i si tornen t’hauràs ficat en un embolic.

—No tinc por. Si vols, et puc deslligar.

—Sempre em deslligo sola. —Es va tornar a recargolar.

—Per què t’han lligat?

—Per què? Per mirar-me, m’imagino. Per mirar-me mentre m’intento deslligar. Però ara han anat a robar menjar. —I havia afegit—: Em pensava que els dels pobles us passàveu el dia treballant. Com és que la teva mare et deixa voltar?

—Volto perquè avui ja he acabat tres costats del camp. —I havia afegit—: I la meva mare ja no és al poble.

—On ha anat?

—No ho sé. Se la van endur. Ara visc amb la meva tieta.

—Quan jo era petita com tu —havia dit la noia—, també vivia en un poble. Ara viatjo.

—I amb qui viatges?

—Ah… amb ells. Hi passem sovint, per aquest camí. Recordo que una vegada ja em van lligar i em van deixar aquí, en aquest mateix lloc, la primavera passada.

—Et deslligaré —havia dit ell tot d’una—. I si tornen, no tindré por.

Malgrat tot, alguna cosa l’havia retingut. L’Edwin esperava que la noia desviés la mirada o que, si més no, acomodés el cos perquè se li acostés. Però ella encara el fitava i, mentrestant, les seves mans continuaven pugnant per alliberar-se darrere l’esquena arquejada. No havia estat fins que la noia havia deixat anar un sospir molt llarg que l’Edwin s’havia adonat que feia una bona estona que ella contenia la respiració.

—Normalment me’n surto —havia dit—. Si no fossis aquí, ja ho hauria fet.

—Et lliguen perquè no fugis?

—Fugir? Cap a on? Viatjo amb ells, jo. —I havia afegit—: Per què has vingut aquí amb mi? Per què no vas a ajudar la teva mare?

—La meva mare? —La sorpresa expressada per l’Edwin era real—. Per què hauria de voler que l’ajudés, la meva mare?

—Has dit que se la van endur, oi?

—Sí, però fa molt de temps. Ara és feliç.

—De debò creus que és feliç? No penses que vol que algú l’ajudi?

—Està viatjant. No li agradaria pas que jo…

—Abans no volia que hi anessis perquè eres un nen. Però ara gairebé ja ets un home. —La noia havia callat i tornava a arquejar l’esquena mentre feia un altre esforç coordinat. Llavors s’havia deixat caure altre cop—. De vegades —havia dit—, si tornen i encara no m’he deslligat, em deixen tal qual. Em miren i no diuen res fins que me les componc per deslligar-me les mans. Fins llavors seuen i es dediquen a observar-me, mentre la banya del dimoni els creix entre les cames. Si parlessin no em molestaria tant. Però es passen l’estona mirant-me sense dir res. —I llavors havia afegit—: Quan t’he vist, he pensat que faries el mateix. He pensat que t’asseuries i que em miraries sense dir res.

—Vols que et deslligui? No em fan por i hi tinc traça, amb els nusos.

—Només ets un marrec. —De sobte havien aparegut llàgrimes. Havia passat molt de pressa, i com que la cara de la noia no revelava cap altre símptoma d’emoció, al començament l’Edwin havia pensat que perspirava. Però llavors s’havia adonat que eren llàgrimes, i, com que ella tenia la cara mig alçada, li rodolaven d’una manera singular, passant-li pel pont del nas i baixant-li per la galta contrària. Tot i així, no li havia desclavat la mirada en cap moment. I aquelles llàgrimes havien confós l’Edwin, que s’havia aturat en sec—. Va, vine, doncs —havia dit ella, i per primera vegada s’havia tombat cap a un costat i havia apartat la mirada cap als joncs de l’aigua.

L’Edwin havia avançat a corre-cuita, com un lladre que ensumava una oportunitat, i un cop ajupit sobre l’herba havia començat a estirar els nusos. El cordill era prim i aspre, i encetava sense pietat els canells de la noia; els palmells, per contra, ben oberts l’un davant de l’altre, eren petits i tendres. Al principi els nusos no cedien, però l’Edwin s’havia obligat a conservar la serenor i havia examinat amb deteniment el camí que seguien aquelles anfractuositats. A continuació, quan ho havia tornat a provar, el nus havia sucumbit al seu tacte. Llavors havia reprès la tasca amb més confiança, i de tant en tant li havia mirat aquells palmells tan suaus que esperaven com un parell de criatures manyagues.

Quan li va haver tret el cordill, ella s’havia girat, s’havia assegut i l’havia mirat des d’una distància que tot d’una semblava incòmoda. La noia, havia advertit l’Edwin, no feia la ferum d’excrement sec que feia gairebé tothom, sinó que desprenia una olor semblant a la d’una foguera feta amb llenya humida.

—Si vénen —havia dit ella en veu baixa—, t’arrossegaran per les canyes i t’ofegaran gairebé del tot. Val més que te’n vagis. Torna-te’n al poble. —La noia havia estirat una mà a tall de prova, com si encara dubtés que la podia dominar, i li havia premut el pit—. Vés-te’n. Afanya’t.

—No em fan por.

—No et fan por, d’acord. Però ells et faran tot el que t’he dit. M’has ajudat, però ara te n’has d’anar. Vés-te’n, afanya’t.

Quan l’Edwin havia tornat a l’indret una mica abans del capvespre, l’herba on la noia havia estat estirada encara estava plana, però era l’única traça que en quedava. A més, s’hi respirava una tranquil·litat gairebé misteriosa, i ell s’havia assegut a l’herba i s’hi havia quedat una estona, observant els joncs que onejaven per l’acció del vent.

No havia comentat res sobre la noia a ningú, ni a la seva tieta, que de seguida hauria arribat a la conclusió que era un dimoni, ni a cap dels altres nens. Tot i així, durant les setmanes següents, una imatge molt vívida de la noia l’havia visitat sovint i d’improvís; de vegades a la nit, en somnis; però sobretot a plena llum del dia, mentre feia forats a terra o ajudava a reparar una teulada, i llavors la banya del dimoni li creixia entre les cames. Fins que, al cap d’una estona, la banya desapareixia i el deixava amb una sensació d’empegueïment, i llavors li revenien les paraules de la noia: «Per què has vingut aquí amb mi? Per què no vas a ajudar la teva mare?».

Però, com hi podia anar, amb la mare? Fins i tot la noia li havia dit que només era un marrec. Tot i així, tal com ella mateixa havia apuntat, aviat seria un home. Cada cop que recordava aquelles paraules, tornava a sentir aquell empegueïment, i tanmateix no havia sabut veure cap camí davant seu.

Però tot allò havia canviat tan bon punt en Wistan havia obert d’una revolada la porta del graner, hi havia fet entrar aquella claror enlluernadora i havia expressat que ell, l’Edwin, havia estat escollit per dur a terme aquella missió. I ara eren allà, l’Edwin i el guerrer, travessant la contrada, i segurament no trigarien gaire a trobar la mare. I llavors els homes que viatjaven amb ella tremolarien.

Però, havia estat la seva veu la que l’havia allunyat d’allà? No havia estat la por provocada pels soldats? Vet aquí les preguntes que l’assaltaven mentre seguia el jove monjo per un caminoi poc fressat que baixava arran d’un rierol. Podia assegurar que no li havia entrat el pànic quan l’havien despertat i havia vist per la finestra els soldats que corrien al voltant de la torre antiga? La veritat era que, després d’haver-hi meditat a fons, estava convençut que no havia tingut por. I aquell mateix dia, quan encara era clar i el guerrer se l’havia endut fins a la torre i havien parlat, l’Edwin només havia sentit impaciència per plantar-se al costat d’en Wistan i esperar la imminent arribada de l’enemic.

En Wistan s’havia enderiat en la torre antiga d’ençà que havien arribat al monestir. L’Edwin el recordava llançant-hi llambregades constants mentre tallaven soques al llenyer. I quan havien empès el carretó pel recinte monàstic per repartir la llenya, havien fet marrada dues vegades només per passar-hi ben a la vora. Per tant, no havia estat cap sorpresa que, quan els monjos van haver desaparegut amb motiu de la reunió i el pati es va haver buidat del tot, el guerrer hagués deixat la destral repenjada contra la pila de llenya i hagués dit:

—Vine un moment, jove company, que examinarem de més a prop aquest amic tan alt i antic que ens vigila des de la seva posició elevada. Tinc la sensació que observa allà on anem i que l’ofèn que encara no li hàgim fet cap visita.

Quan ja havien passat per sota l’arcada baixa i començaven a avançar per la penombra freda de l’interior de la torre, el guerrer li havia dit:

—Vés amb compte. Et penses que ets a dins, però mira a baix.

L’Edwin havia mirat cap avall i, davant seu, havia vist una mena de fossat que resseguia el contorn de la paret circular. Era massa ample per poder-lo travessar d’un salt i l’única manera per arribar a l’espai central de terra batuda era un pont rudimentari format per dos taulons. Mentre enfilava pels taulons, amb la vista clavada a la foscor de baix, havia sentit que el guerrer deia darrere seu:

—Fixa’t que no hi ha aigua, jove company. De fet, si hi caiguessis, em sembla que la fondària del forat no arribaria a la teva alçada. No ho trobes curiós? Per què, un fossat aquí dintre? Per què, un fossat en una torre petita com aquesta? Quina utilitat podria tenir? —En Wistan ja havia passat pels taulons i ara comprovava el terra de l’espai central amb el taló—. Potser —havia afegit— els antics van construir aquesta torre per escorxar animals. I potser els mataven aquí a terra. I el que no volien conservar de l’animal ho abocaven al fossat. Què en penses, tu, noi?

—Podria ser, guerrer —havia respost l’Edwin—. Però no devia ser gens fàcil fer passar una bèstia per uns taulons tan estrets com aquests.

—Potser en l’antiguitat hi havia un pont més bo —havia dit en Wistan—. Prou sòlid per resistir el pes d’un bou o d’un toro. I un cop la bèstia havia passat i havia pressentit el destí que l’esperava, o quan el primer cop la feia caure de genolls, aquest dispositiu el privava d’una fugida fàcil. Imagina’t l’animal recargolant-se, provant d’envestir, però ensopegant amb el fossat en totes direccions. I un pont petit devia ser de mal localitzar en un estat tan febril. No és cap disbarat pensar que aquest lloc va ser una mena d’escorxador. Digue’m què veus, noi, quan mires enlaire.

L’Edwin havia observat el cercle celeste que es veia al capdamunt i havia dit:

—De dalt és oberta, guerrer. Com una xemeneia.

—Acabes de dir una cosa interessant. Repeteix-la.

—És com una xemeneia, guerrer.

—I quina conclusió en treus?

—Si els antics feien servir aquest lloc com a escorxador, potser encenien fogueres al lloc on sou ara. Potser esquarteraven els animals, en rostien la carn i el fum pujava cap al cel.

—És probable que passés tal com ho expliques, noi. M’agradaria saber si aquests monjos cristians tenen la més remota idea del que passava aquí. M’imagino que deuen entrar a la torre pel silenci i l’aïllament que els proporciona. Fixa’t en el gruix de la paret del voltant. Amb prou feines se sent res a través seu, i quan hem entrat els corbs feien uns gralls esfereïdors. I aquest descens de la llum des de les altures… els deu fer pensar en la gràcia del seu déu. Què et sembla, a tu, noi?

—Que potser sí que vénen aquí a resar, guerrer. Tot i que aquest terra és massa brut perquè s’hi agenollin…

—Potser resen drets, sense saber que això va ser un lloc on es matava i es cremava. Què més veus quan mires cap amunt?

—No res, senyor.

—No res?

—Només els graons, guerrer.

—Ah, els graons. Parla-me’n una mica.

—Primer s’enfilen des del fossat i llavors fan voltes i més voltes, resseguint la paret circular. I arriben fins al cel de dalt.

—Ben observat. Ara, escolta’m amb atenció. —En Wistan se li havia acostat i havia abaixat el to de veu—. Aquest lloc, no només aquesta torre antiga, sinó el recinte sencer, tot el que constitueix el que ara s’anomena monestir, estic convençut que va ser una fortalesa construïda pels nostres avantpassats saxons en temps de guerra. I per tant conté un bon nombre d’enginyosos paranys per donar la benvinguda als invasors britans. —El guerrer s’havia apartat de l’Edwin i recorria a poc a poc el perímetre del terra, mirant dins del fossat. Al cap d’un moment havia tornat a alçar la vista i havia dit—: Imagina’t aquest lloc com una fortalesa, noi. Al cap de molts dies de setge, l’enemic entra a dolls. Es lluita a cada pati, a cada mur. I ara imagina’t això. Dos dels nostres cosins saxons, al pati d’aquí fora, contenen una bona colla de britans. Lluiten amb braó, però l’enemic és massa nombrós i els nostres herois es veuen obligats a cedir terreny. Posem que retrocedeixen fins aquí, fins aquesta torre. Passen corrents pel pont i es giren per plantar cara als enemics en aquest mateix punt. La confiança dels britans augmenta. Tenen els nostres cosins acorralats. Avancen amb les espases i les destrals, i travessen el pont cap als nostres herois. Els nostres audaços parents abaten els primers que arriben, però de seguida es veuen obligats a recular una mica més. Mira allà, noi. Reculen pujant per aquesta escala de cargol que s’eleva arran de paret. Però hi ha més britans que travessen el fossat fins que omplen aquest espai on som ara. No obstant això, la superioritat numèrica dels britans no es tradueix en avantatge. Perquè els nostres valerosos cosins lluiten braç a braç a les escales i els invasors només s’hi poden enfrontar per parelles. Els nostres herois són molt hàbils i, encara que no puguin fer altra cosa que continuar reculant, cada cop més amunt, els invasors no els poden vèncer. A mesura que cauen britans, els següents ocupen el seu lloc, fins que també acaben caient. Però, evidentment, els nostres cosins estan cada vegada més cansats. Mentre pugen de recules, els invasors els escometen graó a graó. Però, què és això que veig? Què és això, Edwin? Estan perdent empenta, els nostres parents? Giren cua i enfilen a corre-cuita els cercles d’escales que queden, i només etziben algun cop esporàdic cap enrere. És el final, sens dubte. Els britans estan eufòrics. Els que presencien l’escena des d’aquí baix somriuen com homes afamats abans d’un banquet. Però fixa-t’hi bé, noi. Què veus? Què veus mentre els nostres cosins saxons s’acosten a la resplendor celestial d’allà dalt? —Agafant les espatlles de l’Edwin, en Wistan l’havia fet canviar de posició i l’havia orientat cap a l’obertura—. Parla, noi. Què veus?

—Els nostres cosins els han parat una trampa, senyor. Reculen cap amunt per atraure els britans com formigues captivades per un pot de mel.

—Ben dit, noi! I quina mena de trampa els han parat?

L’Edwin hi havia rumiat un moment i en acabat havia dit:

—Poc abans que l’escala arribi a dalt de tot, veig el que des d’aquí sembla un nínxol. O és una entrada?

—Molt bé. I què diries que s’hi amaga?

—Una dotzena dels nostres millors guerrers? Podrien afegir-se als nostres dos cosins i baixar lluitant fins que trenquessin les files britanes d’aquí baix.

—Rumia-hi una mica més, noi.

—Un ós ferotge, doncs, guerrer. O un lleó.

—Quan va ser l’última vegada que vas veure un lleó, noi?

—Foc, guerrer. Hi hauria foc, dins del nínxol.

—Ben dit, noi. No podem saber del cert el que va passar fa tant de temps, però m’hi jugaria el que vulguis que això era precisament el que els esperava allà dalt. En aquella petita cavitat que des d’aquí gairebé no es veu hi havia una torxa, o potser dues o tres, que cremaven darrere la paret. Explica’m el desenllaç, noi.

—Els nostres cosins llancen les torxes cap avall.

—On, al cap dels enemics?

—No, guerrer. Al fossar.

—Al fossar? Ple d’aigua?

—No, guerrer. El fossar està ple de llenya. Com la que ens hem fet un tip de tallar.

—Justa la fusta, noi. I en tallarem més abans que s’enfili la lluna. I també agafarem molta palla seca. Una xemeneia, has dit, eh, noi? Tens raó. Som dins d’una xemeneia. Els nostres avantpassats la van construir amb aquesta finalitat. Per quin altre motiu haurien alçat una torre, aquí, si resulta que la vista que hi ha des de dalt de tot no és millor que la que hi ha des de la muralla de fora? Però ara imagina’t, noi, una torxa que cau en aquest hipotètic fossat. I després una altra. Abans, quan hem donat la volta a aquest lloc, he vist que al darrere, a prop de terra, hi ha unes obertures a la pedra. Això vol dir que un vent fort de llevant com el que bufa aquesta nit avivarà més les flames. I com fugiran d’aquest infern, els britans? Envoltats per una paret sòlida, amb només un pont estret com a única via cap a la llibertat i amb el fossat ben encès… Va, marxem d’aquí, noi. Potser encara s’acabarà disgustant, aquesta torre, si en desentrellem tants secrets.

En Wistan s’havia girat cap als taulons, però l’Edwin continuava amb la vista clavada al capdamunt de la torre.

—Però, guerrer —havia dit—. Els nostres dos valerosos cosins… han d’acabar cremats per les flames amb els seus enemics?

—Si hi han d’acabar, la recompensa serà formidable, no trobes? Però potser no els caldrà arribar a aquest extrem. Potser els nostres dos cosins, per més que pugi l’escalfor abrusadora, podran córrer fins a la vora de l’obertura i saltar daltabaix. Creus que ho podran fer, noi? Encara que no tinguin ales?

—No tenen ales —havia dit l’Edwin—, però els seus companys potser podran deixar un carro darrere la torre. Un carro ple de palla.

—Potser sí, noi. Qui ho sap, el que va passar aquí en l’antiguitat… Però ara, prou somiar despert i anem a tallar una mica més de llenya, que aquests monjos encara hauran de suportar moltes nits fredes abans que arribi l’estiu.

En plena batalla no hi havia temps per a enrevessats intercanvis d’informació. Una mirada fugaç, un gest amb la mà, una paraula vociferada enmig del fragor: als guerrers de veritat no els calia res més per comunicar la seva voluntat. Havia estat amb aquell ànim que en Wistan havia expressat clarament els seus pensaments aquella tarda a la torre, i l’Edwin li havia fallat d’una manera estrepitosa.

Però, podien ser tan altes, les expectatives del guerrer? Fins i tot el vell Steffa només havia considerat l’Edwin una jove promesa, algú que podria arribar lluny quan li haguessin ensenyat a comportar-se com un guerrer. Si en Wistan encara no havia acabat d’entrenar-lo, com es podia esperar una reacció tan lúcida de l’Edwin? A més, ara semblava que el guerrer estava ferit, però allò tampoc no podia ser només culpa de l’Edwin.

El jove monjo s’havia aturat al marge del rierol per deslligar-se les sabates.

—Travessarem aquí —va dir—. El pont és molt més avall, però allà el terreny està massa esclarissat. Ens podrien veure fins i tot des del cim del turó més proper. —Llavors va assenyalar les sabates de l’Edwin i li va dir—: Semblen fetes amb molta traça. Te les has fet tu?

—Me les va fer mestre Baldwin. És el sabater més bo del poble, tot i els atacs que té cada vegada que hi ha lluna plena.

—Ja te les pots treure. Si se’t mullen se’t faran malbé. Veus la passera? Acota’t una mica més i fixa’t en la superfície de l’aigua, ben bé a sota. Veus les pedres? Doncs és la nostra passera. No les perdis de vista i arribaràs sec.

El to del jove monjo havia recuperat aquell deix brusc. ¿Podia ser pel fet que, d’ençà que havien marxat, havia tingut prou temps per endevinar el paper que l’Edwin havia tingut en tot el que havia passat? Al començament del viatge, el jove monjo no tan sols havia demostrat un caràcter afable, sinó també una xerrera quasi permanent.

S’havien trobat al fred passadís de fora la cel·la del pare Jonus, on l’Edwin s’havia esperat mentre diverses veus, fluixes però abrandades, discutien a l’interior de la cambra. La por pel que li podien estar a punt de dir era cada vegada més tangible, i va ser per això que l’Edwin s’havia tret un pes de sobre en adonar-se que no li demanaven que entrés i veure el jove monjo que sortia de la cel·la amb un somriure jovial als llavis.

—M’han escollit perquè et faci de guia —li havia anunciat amb aire triomfal i en la llengua de l’Edwin—. El pare Jonus diu que ens hem de posar en marxa de seguida i que hem de procurar que no ens vegin. Sigues valent, noi, i no trigaràs gaire a ser amb el teu germà.

El jove monjo caminava d’una manera estranya, arronsant-se com si tingués molt de fred i amb els dos braços perduts dins l’hàbit, i de fet al començament l’Edwin, mentre el seguia baixant pel camí muntanyós, fins i tot havia pensat que potser era una d’aquelles persones que naixien sense algun membre. Però, tan bon punt van haver deixat el monestir a una distància prudencial, el jove monjo havia començat a caminar al costat de l’Edwin, havia tret un braç llarg i escanyolit, i l’havia posat a les espatlles de l’Edwin en senyal de suport.

—Ha sigut una bestiesa tornar d’aquesta manera, sobretot després d’haver sortit airós de la fugida. El pare Jonus ha tret fum pels queixals quan ho ha sabut. Però el cas és que ara ets aquí, altre cop lluny, sa i estalvi, i amb una mica de sort ningú no es deu haver assabentat de la teva tornada. Tot i així, Déu n’hi do, quina aventura! Sempre és tan buscabregues, el teu germà? O potser algun soldat l’ha increpat de mala manera quan passava? Quan siguis a la vora del seu llit, noi, potser li podries preguntar com ha començat tot plegat, perquè entre nosaltres no n’hi ha cap que en sàpiga treure l’aigua clara. Si ha sigut ell qui ha insultat els soldats, els en deu haver dit alguna de molt gruixuda, perquè tots a l’una han oblidat el motiu pel qual havien anat a veure el pare abat i, transformats en uns salvatges, s’han dedicat a intentar-li fer pagar la seva gosadia. Jo mateix, que tinc la cambra força lluny del pati, m’he despertat a causa dels crits. Esglaiat, he corregut cap allà i m’he quedat plantat i impotent al costat dels meus germans monjos, assistint horroritzat als fets que es desencadenaven. El teu germà, m’han dit de seguida, s’ha esquitllat dins de la torre antiga per esquivar la ira dels soldats, i tot i que ells hi han irromput a l’acte amb la intenció d’arrencar-li totes les extremitats d’una en una, sembla que s’hi ha començat a enfrontar amb tota la destresa de què era capaç. I tot indica que el combat ha sigut sorprenentment anivellat, encara que ells fossin una trentena pel cap baix i que ell només fos un pastor saxó. Nosaltres assistíem a l’escena convençuts que en qualsevol moment veuríem sortir de la torre les seves despulles ensangonades, però l’única cosa que en sortia era un degoteig de soldats que en fugien esperitats o que avançaven amb penes i treballs traginant companys ferits. No ens en sabíem avenir! Resàvem perquè la batussa s’acabés de seguida, perquè aquella violència era injustificable, amb independència de quina hagués estat l’ofensa que l’havia desfermat. Però ha continuat i llavors hi ha hagut el malaurat accident. Ves que no hagi sigut Déu nostre Senyor qui, contrariat per aquelles hostilitats tan colèriques que tenien lloc al seu recinte sagrat, hagi allargat un dit i els hagi llançat una flamarada. O segurament un dels soldats que corrien amunt i avall amb les torxes s’ha entrebancat i ha comès aquest error fatídic. Ha sigut horrorós! La torre s’ha incendiat tot d’una! I qui es podia imaginar que una torre antiga i amb tanta humitat pogués ser tan inflamable? El cas és que s’ha incendiat i que tant els homes de Lord Brennus com el teu germà han quedat atrapats enmig del foc. Els hauria convingut més oblidar de seguida la baralla i fugir cames ajudeu-me, però m’imagino que s’han proposat de combatre les flames i que s’han adonat massa tard que el foc els devorava. Ha sigut un accident espantós, i els pocs que n’han sortit no han pogut evitar la mort mentre es recargolaven esgarrifosament per terra. I, malgrat tot, miracle de miracles, resulta que el teu germà ha fugit! El pare Ninian l’ha trobat mentre deambulava per la foscor del recinte, estordit i magolat, però viu, mentre nosaltres encara contemplàvem la torre encesa i resàvem pels homes que hi havia atrapats. El teu germà és viu, però el pare Jonus, que li ha curat les ferides, ha aconsellat als pocs que sabem la notícia que la guardem en secret estricte i que no la comentem ni tan sols al pare abat. Té por que, si transcendeix gaire, Lord Brennus enviï més soldats per venjar-se, sense donar gens d’importància al fet que la majoria hagin mort a causa d’un accident i no lluitant contra el teu germà. Val més que no en diguis ni piu a ningú, si més no fins que tots dos sigueu ben lluny d’aquesta contrada. Tot i que al pare Jonus l’ha disgustat que t’hagis arriscat a tornar al monestir, també celebra que ara li resulti més fàcil tornar-te amb el teu germà. «Han de sortir junts d’aquesta contrada», ha dit. És el millor dels homes, el pare Jonus, i el més savi entre nosaltres, encara, fins i tot malgrat el que li han fet els ocells. De fet, estic convençut que tant a ell com al pare Ninian, el teu germà els deu la vida.

Però això havia passat abans. Ara el jove monjo estava distant i es tornava a estrènyer els braços amb força sota l’hàbit. Mentre l’Edwin el seguia pel rierol, esforçant-se per distingir les pedres sota l’aigua rabent, va pensar que ho havia de confessar tot al guerrer; li havia de parlar de la seva mare i li havia d’explicar que el cridava. Si l’hi explicava tot des de bon començament, amb honestedat i franquesa, potser en Wistan l’entendria i li donaria una altra oportunitat.

Amb una sabata a cada mà, l’Edwin va saltar amb agilitat cap a la pedra següent, una mica engrescat per aquella perspectiva.