6

El darrer document sobre Lilith que fins ara li ha arribat va obtenir-lo al carrer de Pelai, en una hora que anava de gom a gom. Prop del semàfor de Balmes, a la banda de mar, un xicot que repartia fullets publicitaris entre els vianants li n’allargà un que ell recollí distretament. Va fer unes passes abans de mirar-se’l, i continuà caminant cap a la plaça de Catalunya mentre hi donava un cop d’ull. El paper anunciava un rellotge al qual s’havia incorporat un calendari perpetu que, amb una gran senzillesa operatòria, permetia de saber ràpidament en quin dia determinat de la setmana queia qualsevol data del passat o del futur i quin signe astrològic la dominava.

Buscava ja una paperera on llençar-lo, poc atret com se sentia per aquell giny, quan se li acudí de girar-lo. A l’acte es quedà com clavat a terra. En lletres relativament grosses, llegí: La venjança de Jahvè i, a sota, entre parèntesis, «Segons la versió de Rahab». Seguia un text de lletra menuda i compacta, del qual només va recórrer les primeres ratlles abans de retrocedir cap al noi que li havia lliurat l’imprès.

El desconegut repartidor, però, ja no hi era. Potser havia acabat el seu carregament, però li costà de creure que aquella desaparició fos tan natural, tan innocent, quan, en ajupir-se a recollir d’altres papers que els vianants havien deixat caure sobre la vorera, que n’era plena, descobrí que tots, absolutament tots, tenien el dors en blanc. El text aquell només figurava a l’exemplar que servava a les mans.

Una altra circumstància suspecta, que reforçà el seu desassossec, era aquesta: enlloc del fullet no es deia on hom podia comprar aquells rellotges-calendaris perpetus. I, per acabar de reblar el misteri, va comprovar que no hi havia cap peu d’impremta, com si es tractés d’un escrit clandestí.

Al cap d’un minut entrava en un establiment de venda de rellotges i d’altres objectes relacionats d’importació, com era, o simulava ser, l’anunciat. L’amo desconeixia la marca, «Jesué», i repetí la negativa quan ell li mostrà un dels fullets agafats de terra; no, mai no n’havia sentit parlar. Repetí la mateixa pregunta en d’altres botigues del ram, amb un resultat idènticament advers: ningú no en sabia res.

Li va caldre concloure, extravagant com semblava, que algú, sabedor de les seves afeccions, havia acudit a aquell recurs poc usual, i certament car, per fer-li conèixer un escrit que entre tots, autèntics o apòcrifs, d’extracció antiga o d’elaboració més recent, es distingia per la seva ferocitat.