1

Durant tota la seva infància, l’oncle Octavi, fill d’un matrimoni primer de l’àvia materna i germanastre, doncs, de la mare, a la qual duia onze anys, fou algú vagament misteriós; se’n parlava rarament i amb curioses reticències, però no ben bé amb reprovació. Es notava, només, que ocasionava un petit malestar. Vivia lluny i, que recordi, tan sols en dues avinenteses visità la família, el darrer cop quan ell tenia dotze anys. El veu encara com un home baix, de constitució robusta i carregat d’espatlles, molt blanc de cara, com si la seva pell hagués renyit amb el sol. Tenia una veu blana, d’una tonalitat tan circumspecta com les seves paraules, no gaire abundants, ja que més aviat era una persona de silencis que manifestava assentiments i desacords amb un petit gest, matisat sempre per la riquesa de les seves expressions facials.

A poc a poc, arran de la segona visita, tan breu com l’anterior, va anar sabent que havia estat sacerdot fins que decidí de renunciar el seu ministeri, quan ja tenia una quarantena d’anys. De fet, aquestes informacions eren inexactes. La veritat era que pertanyia a un orde monàstic de vida austera i dedicat a l’estudi, en el qual ocupà llocs de responsabilitat que ni el pare ni la mare no precisaven. En abandonar el convent, sempre s’ha ignorat en quines circumstàncies i per quines motivacions de caràcter personal, puix que fou ell qui demanà l’exclaustració, va instal·lar-se tot sol en una ciutat del nord, on fou secretari d’una entitat cívica i, després, arxiver municipal, però més endavant es digué que duia una vida discretament llibertina. Molt posteriorment s’aclarí que tot aquest llibertinatge es reduïa al seu amistançament amb una vídua mallorquina, dona sense fills.

Va ser l’amistançada que un matí de tardor telefonà al poble per dir-los que l’oncle Octavi estava greument malalt i que volia veure la seva germanastra. La dona, que va emprendre immediatament un incòmode viatge en el qual el seu marit no va poder acompanyar-la per raons professionals, arribà tard, quan ja feia unes hores que l’ex-frare havia traspassat. Com a única parenta del difunt, legalment era l’hereva de tots els seus béns, ben magres com es va veure de seguida; consistien en el parament de la casa, escàs i modest, en una petita biblioteca pel que sembla iniciada en deixar el convent, en un compte corrent que no passava gaire de les divuit mil pessetes, flacs com eren els seus ingressos, i en una gran caixa plena de papers i documents. Llevat d’això darrer, la mare no va voler quedar-se res; va simpatitzar amb l’amistançada, de la qual després parlà com d’una dona singularment bella i encara força jove, d’uns trenta-cinc anys a tot estirar, quan ell, l’oncle, ja en devia tenir una seixantena avançada, i li ho va deixar tot, inclosos els diners que, en part, potser la seva bona administració domèstica havia ajudat a estalviar.

La caixa, de fet un sòlid bagul de procedència familiar que devia haver-lo acompanyat des que abandonà casa per ingressar al seminari de l’orde, va arribar al cap de vuit dies d’haver tingut lloc l’enterrament, civil per disposició expressa del traspassat, i fou dipositada en un recambró del pis a l’espera que algú tingués prou temps o prou curiositat per remenar el seu contingut; ho va fer ell, que aleshores tenia disset anys.

Desenterrà prou coses per esbrinar que l’oncle Octavi era el prior o abat del convent quan renuncià de cop i volta a la vida religiosa i, entre altres papers dignes d’interès, fotografies de la seva infància i de la seva adolescència que, en algun cas, incloïen els pares i la petita germanastra, i tot de notes que, pel que va entendre, havien de ser la base d’una història eclesiàstica, va trobar tres escrits «testamentaris», no pas els originals, certament, sinó transcripcions que l’home havia fet dels originals o de les còpies que existien a la biblioteca de la comunitat i que ell descobrí en ocasió de fer-s’hi obres i haver de desplaçar tot de lligalls que, durant un centenar d’anys, ningú no havia obert. Així constava en una llibreteta on s’acumulaven d’altres observacions referides a la seva vida conventual i interrompudes, precisament, amb aquella entrada.

Tots tres documents, escrits en una lletra lenta i elegant, es referien a l’Eva i, a tall d’índex, els acompanyava un altre paper en el qual, sota l’anotació «Dels llibres condemnats o perduts del Gènesi?», així, amb un interrogant, es llegia:

«1. Fragment de la Crònica d’Irad.

»2. Llibre de Naama.

»3. Dels fets d’Adam i l’Eva».

No s’hi precisaven, i és una llàstima, la llengua o les llengües en què foren redactats aquells escrits o les transcripcions amagades a la biblioteca del convent, ni hi havia cap indicació de la data, probablement perquè no hi figurava. D’altra banda, l’oncle Octavi no s’havia permès cap comentari o, si el féu, devia ser en un altre paper a part que no era al bagul. Més raonable va semblar-li de pensar que l’home preferí d’ajornar-los per a un més endavant i, a la fi, va renunciar-hi.