6    Demà

QUAN EN DUSTING dina, sempre haig de mirar en una altra direcció. Es fa uns entrepans d’unes coses raríssimes.

Jo ja m’havia menjat l’entrepà a l’hora del pati del matí. Al cap d’una hora i mitja d’esmorzar, normalment no tinc gana, però qualsevol cosa és millor que intentar dinar al costat d’algú que devora entrepans de cervell d’ovella.

Estàvem asseguts al banc d’en Dusting (el millor de tots els que hi ha al pati de l’escola). El banc d’en Dusting és al costat de la font, sota un arbre que el protegeix del sol. Des d’allà podíem observar com dinaven els altres. Tret de nosaltres dos, ningú no s’hi asseia mai. Era el banc d’en Dusting i tothom ho sabia.

Finalment, va acabar-se els entrepans. Ara, com sempre, venia quan agafava la bossa de paper, en feia una boleta, apuntava i la llançava mirant de ficar-la dins el cubell de les deixalles. Algunes vegades l’encertava, però aquesta no.

Tot seguit, el pastís. Després d’uns entrepans estranyíssims, sempre menja unes postres encara més estrafolàries, com per exemple gelat de pastanaga o pastís de cogombre.

Just en aquell moment, l’Avril va tornar del bar i es va amuntegar amb tots els altres al cobert on solien menjar. Per la manera com havia estès tot el menjar al seu costat, es veia ben clar que estava guardant un lloc per a la Millicent. La Millicent no era lluny, però, en comptes d’anar on era l’Avril, va seguir caminant fins que va haver arribat just on érem nosaltres. Allà mateix!

—Feu-vos cap allà i deixeu-me seure, vinga.

Cap de nosaltres es va moure un pèl. Vaig mirar en Dusting. De la impressió, gairebé havia deixat de mastegar. La Millicent duia una xapa que deia:

Jo ja l’havia vista abans. No tenia cap sentit per a mi. Una vegada li vaig preguntar què volia dir, però tot el que em va dir va ser que era de la seva germana petita, la Bernice.

—Si hem de ser socis, tenim moltes coses per parlar —va dir—. Només en vull un terç, estem d’acord? Bé. Ara, mirem-nos-ho com cal. Ahir a la nit ho estàveu fent tot malament…

—No sé de què parles —va dir en Dusting.

—Sí que ho saps. Que no te’n recordes, d’ahir a la nit?

—Ahir a la nit? I què va passar ahir a la nit?

—D’acord. Si vols, puc esperar un altre dia. Ja en parlarem.

—No hi ha res per parlar.

—Demà sí que n’hi haurà —va dir.

La Millicent es va aixecar i va anar a seure al costat de l’Avril.

—Què volia dir quan ha dit demà? —vaig preguntar.

—No res. Només parlava perquè li veiéssim les dents. Demà ni tan sols es recordarà de com ens diem.

—Bé, i què passa amb la casa dels Bailey? Ara no hi podem tornar. Ens descobriria.

—Oblida’t de la casa dels Bailey. He trobat un altre lloc. El tresor és tan gran que haurem de llogar camions per carregar tot l’or.

En Dusting no va tenir l’oportunitat de parlar-me del seu nou descobriment perquè la senyoreta Sweet havia sortit de darrere de l’edifici principal i s’estava acostant. És la professora més mesquina de Melbourne.

Porta sabates ortopèdiques i espera que tothom faci el mateix. Ni tan sols fa servir pasta de dents. Es renta la boca tres vegades al dia amb aigua salada. Un dia ens va dir que nosaltres també ho havíem de fer. És baixeta i esquifida i la cara sembla que li pengi del cap, com si fos una falca.

Aquell dia duia un vestit ample que semblava fet de bosses de roba i li anava tan gran que no es podia endevinar si tenia braços. S’estava passejant d’una banda a l’altra del pati, com si fos una màquina d’escombrar els carrers.

Va passar per davant de la font i del cobert. Després de manar a un parell de petitons que anessin a córrer, va venir en direcció a nosaltres. Es va aturar just al costat del cubell de les deixalles.

—Qui ha llençat aquesta bossa de paper aquí?

La seva veu era tan aguda que feia mal a les orelles.

—Algú sap qui ha posat aquesta bossa aquí? —va xisclar.

—Jo ho sé.

Era en Dusting. Estava confessant-ho? No m’ho podia creure.

—¿Sí, senyor Dusting? Qui ha estat?

—Ha estat en Gilbert Windsmith —va dir.

—Gilbert Windsmith! Vine aquí immediatament i posa aquesta bossa dintre del cubell, com s’ha de fer!

Algunes vegades em fa vergonya ser amic d’en Dusting.