11    El que passa amb la bossa de paper és…

EN DUSTING tenia raó en una cosa: havia dit que l’endemà seria diferent. El dia va començar diferent, és veritat, i es va anar fent cada cop més diferent.

Per començar, vam menjar farinetes per esmorzar. Per esmorzar, jo sempre prenc dues torrades amb mantega i mel. Mai no menjo farinetes. Odio les farinetes. Quan comences a posar-hi llet, primer de tot es fa un pastat que sembla argila i, després, pràcticament es converteix en formigó. Quan arribes al fons del bol, trobes que s’hi ha quedat tot enganxat. Però vaig haver de menjar-ne. Va ser idea de la senyoreta Sweet. N’havia menjat tota la vida i deia que eren molt saludables i nutritives.

Encara sort que va ser en Gilbert i no jo qui va haver de rentar els bols. Va passar-se deu hores fregant.

Després vam jugar a matar. La partida no va ser gaire interessant. Contínuament perdíem la pilota entre els arbres i, al final, passàvem més temps buscant-la que no pas jugant. Només va ser divertit quan la Millicent va matar en Dusting. En Dusting es va enfadar tant que se’n va anar a la tenda i s’hi va estar mitja hora, fins que li va haver passat la rabieta.

En Dusting estava mirant un mapa quan vaig entrar a la tenda. Mai no n’havia vist cap de semblant. No hi havia carrers, ni carreteres, ni noms; tot just un seguit de línies i números que es recargolaven amunt i avall. A un costat, hi havia posat una X.

—Ja ho tinc —va dir—. Hem de tornar a la gasolinera i caminar una estona riu amunt, uns dos quilòmetres com a molt.

Jo m’havia inclinat per veure-ho millor quan, tot d’una, vaig sentir uns passos que venien de fora. Després, uns copets a un costat de la tenda. Era en Max, que volia entrar.

—Eh, Roger! Haig de parlar amb tu. Que puc entrar? És important.

—Qui és? —va demanar en Dusting.

—És en Max. Vol entrar.

—Això és una tenda per a dues persones, no l’ajuntament de Footscray. No hi ha lloc.

—Diu que és important.

—D’acord. Però només dos minuts. Digue-li que té dos minuts. Ja fa prou calor aquí dintre, amb la respiració de dues persones.

Després d’entrar, en Max es va asseure. Tot seguit va treure una bossa de paper de la butxaca. Era la mateixa que, el dia abans, li havia donat l’home del bar.

—Tinc un problema seriós —va dir.

Va obrir la bossa i la va posar de cap per avall. Un munt de diners va començar a caure a terra. Al cap d’una estona, s’havia aixecat un turonet fet de bitllets de 10 i de 20 dòlars. En Dusting es va posar dret.

—3.100 dòlars —va dir en Max—. Els diners eren al fons de la bossa, sota els caramels de menta.

Amb el seu braç bo, els va tornar a posar dintre de la bossa.

—Toquen a més de 1.000 dòlars per cap —va dir en Dusting en veu baixa.

—Que ho has dit a algú? —vaig preguntar.

—I ara! M’haurien matat! Se suposava que jo ni tan sols havia d’entrar en aquell bar. Que no te’n recordes? Van haver d’aturar l’autocar especialment per mi.

—Té raó —va dir en Dusting—. Segur que el matarien. El millor que podem fer és separar-nos i tenir la boqueta tancada.

—No em sembla bé que ens quedem aquests diners.

—En Max té raó —vaig dir—. Deuen pertànyer a aquell home. No estaria bé.

—Que et penses que ho sabia, que m’havia donat els diners? Li va costar molt trobar aquesta bossa.

—I tant, que ho sabia! —va dir en Dusting—. O, almenys, a mi m’ho va semblar.

—No té sentit —vaig dir—. Per què ho hauria de fer, si ni tan sols et coneixia?

En Max va fer que sí amb el cap.

—Suposo que tens raó.

—Sabeu quin és el vostre problema? —va començar en Dusting—. Doncs que no teniu ambició. Cap de vosaltres en té. Mai no fareu res de bo. Se us presenta una oportunitat, única a la vida, i tot el que feu és dir que no té sentit. Probablement, quan sereu grans, acabareu sent policies i…

No vam poder sentir el final de la frase. La senyoreta Sweet va cridar tothom a dinar.