10    Ja hi som!

ESTÀVEM ACAMPATS al costat d’un riu. No hi havia cap dubte que aquell lloc no l’havíem descobert nosaltres: unes quantes cadires de fusta, una taula, una aixeta, un lloc per fer foc i uns lavabos ben curiosos demostraven que molta altra gent hi havia arribat abans que nosaltres. Però, tret d’això, era una clariana força espaiosa. Una paret d’arbres enormes, tan alts com edificis, envoltava l’indret. Aquells monstres de la natura s’enlairaven cel amunt i la brisa xiuxiuejava entre les seves branques. A l’altra banda hi havia un riu, i el terreny on érem hi baixava suaument.

Les tendes eren petites, de dues persones. En Dusting i jo ens vam instal·lar a la mateixa. Les noies van acampar a una banda i els nois a l’altra, en fileres. A en Gilbert li va tocar plantar la tenda de la senyoreta Sweet just al mig. Suposo que la senyoreta Sweet volia assegurar-se que estaríem desperts tota la nit, escoltant els seus roncs.

Quan vam haver aixecat totes les tendes, ens va llegir les normes:

Així doncs, no quedaven gaires coses que es poguessin fer, tret de dormir i menjar (a l’hora dels àpats).

—¿I com ens ho farem per trobar l’or, amb totes aquestes normes? —vaig preguntar a en Dusting.

Ens havien encomanat la missió d’untar amb mantega el pa de tothom per dinar. Vuitanta-dues llesques!

—Ja trobarem la manera de sortir d’amagatotis quan ningú no ens vegi.

—Però, quan? —vaig demanar—. Ho haig de saber per dir-ho a la Millicent.

—Que m’estàs prenent el pèl, Thesaurus? Els trossos de mantega que tallava eren tan gruixuts com les llesques de pa.

—És la meva sòcia —vaig dir.

—Demà. T’ho diré demà.

—On és el lloc? És a prop d’aquí?

—Gairebé hi estem asseguts al damunt, Thesaurus. És a uns quants metres riu amunt.

Va acabar d’untar amb mantega una altra llesca. Havia tardat gairebé deu minuts a untar-ne vuit. Jo ja anava per la llesca número quaranta.

Si us he de ser sincer, aquell primer dia no va ser gaire divertit. Vam untar la mantega, vam fer neteja, vam rentar els plats, vam passar aigua pels lavabos, vam escombrar totes les fulles i, a més, vam haver d’anar a collir llenya. Quan ho vam haver fet tot, ja era fosc i tots estàvem ajaguts dins les tendes, a punt per dormir.

—Demà serà diferent. Dat i beneït, peix al cove —va xiuxiuejar en Dusting—. Demà tindrem tot el dia per…

I es va adormir sense acabar de dir-me quina era aquella cosa que ens hauria d’ocupar tot l’endemà.