16    Un zombi

EL REPEU continuava cap a l’esquerra. Sota nostre no hi havia res més que aigua. Com més avançàvem, més aigua trobàvem. Bé, això és el que ens semblava a nosaltres, ja que només la vèiem quan en Dusting hi enfocava la llanterna. Però sabíem que era justament sota nostre. Les pedres que fèiem caure de tant en tant clapotejaven dèbilment.

Finalment, el repeu es va anar fent més i més ample i vaig poder deixar d’agafar-me a la paret. L’aigua va anar quedant enrere i, per fi, vam poder caminar damunt d’un altiplà llis de roca ferma fins que vam arribar en un lloc on hi havia les entrades d’unes dotze grutes.

Era un laberint fosc i rocallós. Miréssim on miréssim, vèiem una altra gruta. Algunes eren tan petites que, si hi haguéssim volgut entrar, ho hauríem hagut de fer de quatre grapes. Unes anaven cap amunt, altres baixaven. N’hi havia que anaven cap a la dreta, o cap a l’esquerra.

Vam sentir un clapoteig, com si una cosa pesada hagués caigut dins l’aigua. El soroll venia del repeu que acabàvem de deixar enrere.

Uns instants més tard, en vam sentir dos més, tan forts com el primer. Eren ells! Pel soroll, no devien ser massa lluny.

Ens vam ficar en un túnel que semblava que anava cap amunt. L’aigua i el repeu van desaparèixer darrere nostre definitivament. En començar a pujar, vam adonar-nos que el sostre era cada cop més baix i la distància entre les parets més petita. Una mica més endavant hi havia una bifurcació.

—En quina direcció anem? —vaig demanar.

Ho vaig haver de preguntar perquè tots tres ens havíem aturat i ningú no deia res.

—A l’esquerra —va dir en Dusting—. És per aquí, a l’esquerra.

—Jo vull anar a la dreta —va dir la Millicent.

—Per més que ho vulguis, no pots. Jo tinc la llanterna i me’n vaig a l’esquerra. De totes maneres, tinc un pressentiment. Sento vibracions a l’esquerra.

—Quin tipus de vibracions?

En Dusting va començar a córrer cap a l’esquerra.

—No ho entendries perquè tu no tens poders psí… uiiiiii!

En Dusting no havia fet encara quatre passos quan es va donar un cop de cap contra una paret de roca. La gruta s’acabava allà.

—Deu ser l’altra —va rondinar.

L’altra gruta pujava en pendent suau, al principi. Cada cop era més estreta. Així doncs, vam haver d’avançar en fila índia fins que es va fer més ampla. De sobte, tombava a la dreta i el pendent es feia més pronunciat. El terra, llis i moll, de poc no em va fer relliscar túnel avall. Baixava aigua per les bandes. Jo vaig ajupir-me; d’aquesta manera m’era més senzill mantenir l’equilibri.

En Dusting va assenyalar amb la mà davant seu. Es veia una mena de llum pàl·lida i groguenca que il·luminava les parets en un lloc on el passadís tombava a l’esquerra bruscament.

—Veieu allò?

—Potser és una sortida —va dir la Millicent.

—No és la llum d’una llanterna —va dir en Dusting en veu baixa—. Si ho fos, es mouria.

Era una bretxa! Havíem trobat una sortida! Vam accelerar el pas. No era gens fàcil córrer damunt d’un terra tan relliscós, però ja m’hi estava acostumant. Gairebé hi havíem arribat; érem pràcticament fora. Vam tombar a l’esquerra. La intensitat de la llum augmentava al mateix temps que el terra de la gruta esdevenia més pla. Vaig començar a pensar en l’entrepà que em faria un cop fos a Melbourne una altra vegada.

Un moment! En Dusting s’havia aturat davant nostre sobtadament. Després d’ajupir-se, va apartar-se a una banda.

—A terra! —va xiuxiuejar.

La Millicent va arrossegar-me al seu costat. Un home caminava cap on érem nosaltres. La llum venia d’una llanterna que duia a la mà! Ens va semblar que no ens havia vist. Caminava tot sol, a uns deu metres de nosaltres. Anava amb molt de compte, per no relliscar.

Allò no era pas una sortida. Darrere d’ell no hi havia res més que una negror immensa.

Jo em sentia estrany, intranquil. Una cosa dins meu em deia que fes mitja volta i que arrenqués a córrer per sortir d’allà tan aviat com fos possible. L’home encara no ens havia vist, potser perquè la llanterna feia una llum insuficient.

—Qui és? —va dir-me la Millicent a cau d’orella.

Vaig notar el seu alè, però no vaig dir res.

L’home va arribar a un lloc on hi havia una roca. En pujar-hi, de poc no va relliscar. A banda i banda les parets s’il·luminaven en petits cercles i donava la impressió que es movien. Però no, era ell qui ho feia, molt a poc a poc, fent passos molt petits.

Ara el podia veure amb més claredat. No semblava massa alt. Més aviat era baixet i un xic grassonet. Les cames eren curtes, d’aquelles que només poden fer passos petits. De tant en tant la llum feia brillar una cosa a la seva cara. Duia ulleres.

—És ell! —va murmurar en Dusting amb una veu dèbil i prima—. Ha tornat de la tomba!

Aleshores li vaig veure l’abric. Era el mateix tipus d’abric que duia l’home del bar. Era l’home del bar! Duia l’abric empastifat del fang que hi havia al lloc on l’havien enterrat! Vaig sentir una escalfor estranya. Em vaig fregar la cara amb la mà. Estava suant, o potser només era aigua. No us ho podria dir.

—Ha tornat del regne dels morts —va dir en Dusting una altra vegada.

—Què dius?

—Es un mort vivent. Un zombi.

—Qui és? —va tornar a preguntar la Millicent.

—És ell —vaig contestar—. L’home del bar, l’home que ens va vendre els caramels de menta.

—Com vols que sigui ell? Està enterrat. Mort.

—Ja ho sé, que és mort —vaig dir—, però ja no està sota terra.

La Millicent es va quedar amb la boca oberta. Abans de tancar-la, em va mirar a mi, després en Dusting, el vell i una altra vegada a mi.

—Sento la seva presència —va xiuxiuejar en Dusting.

Vaig tombar-me per tornar a mirar l’home. Era a uns quatre metres de nosaltres. S’havia aturat i ens estava mirant. Somreia. Va parlar en veu molt baixa. El goteig de l’aigua feia difícil entendre el que deia.

—Us han estat buscant.

Vaig començar a tenir sensacions estranyes a l’estómac. Com una mena d’onades o remolins.

—Han trobat el vostre amic Max. Ho sabíeu? No li passarà res.

La Millicent em va agafar del braç.

—Potser no ens vol fer cap mal —va xiuxiuejar-me.

I a qui li importava si ens volia fer mal o no ens en volia fer? Era mort!

—Tenia la sensació que us trobaria aquí. Hi ha una sortida darrere meu. Veniu amb mi, us l’ensenyaré.

Es va acostar a nosaltres. Estenent el braç, va oferir-nos la seva mà.

Tot d’una, en Dusting va deixar anar un crit. Es va aixecar d’un salt i, després de donar-se un cop de cap amb una roca, va arrencar a córrer. Jo volia fer el mateix, però la Millicent em tenia el braç ben agafat. Semblava que ella no volia anar enlloc.

—Deixa’m anar, Millicent! Deixa’m anar!

—No sé per què tens por —va dir—. No veus que ha vingut a ajudar-nos? Que no l’has sentit?

Notava una olor estranya. Devia ser el querosè, però no. Era una olor humida, rància, de tancat. L’home va intentar agafar-me el braç lliure.

—Nooooooo!

Vaig fer-me enrere, arrossegant la Millicent al meu costat. De sobte, vaig ensopegar i vaig caure. La llanterna d’en Dusting era allà, a terra, davant dels meus nassos. Després d’agafar-la, em vaig posar dret.

—Tu deus ser en Roger Thesaurus —va dir l’home.

No vaig contestar.

—No tens per què espantar-te.

La Millicent estava agenollada entre l’home i jo. La vaig agafar del canell i vaig estirar-la per fer-la venir al meu costat. Però ella feia força en direcció contrària. Semblava que no volia venir amb mi.

—No ens farà cap mal —va dir—. Ha vingut per treure’ns d’aquí.

Què li passava? Vaig estirar encara més fort.

—És mort! —vaig xisclar—. No ens pot ajudar!

Com que jo era més fort, va començar a cedir, a venir en direcció a mi. Vaig estirar fins que la vaig tenir darrere meu. Llavors vaig començar a córrer, arrossegant la Millicent darrere meu.

—No! No hi torneu, allà! —va cridar l’home darrere nostre—. Què feu? La sortida és per aquí. Allà baix hi ha perill. No sigueu enzes. Està inundat!

No deveu pensar que escoltaria un zombi! Una relliscada em va fer perdre el control i vaig anar a parar de cara contra una paret, però gairebé no ho vaig notar. Vaig alçar-me i vaig mirar la Millicent, que venia darrere meu. Només havia fet la meitat del recorregut. No corria, caminava.

—Millicent, afanya’t!

—Ja vinc, ja vinc.

Vaig continuar. Mentre corria, mirava si veia en Dusting. No el vaig veure. Ni tan sols el sentia. Déu n’hi do com havia anat de lluny, sense llanterna! Vaig arribar a la bifurcació. Ni rastre d’en Dusting. La Millicent també havia començat a córrer darrere meu i ja sentia el soroll que feien les seves sabates passant per sobre de les roques.

Vaig arribar fins a l’altiplà on començaven els túnels. L’estanyol d’aigua negra encara hi era, i també el repeu per on havíem vingut. Vaig ajupir-me al costat de l’entrada de la gruta i vaig esperar la Millicent. Vaig sentir que s’aturava uns quants metres més amunt.

—Hem de trobar en Dusting —vaig dir esbufegant.

Ella no va contestar. Vaig esperar una estona i ho vaig tornar a dir. Tampoc va respondre. Vaig enfocar amb la llanterna l’interior del túnel. No hi havia ningú, allà.

—Millicent?

Vaig posar-me dret i vaig tornar enrere. Hi havia una pedra allà, travada darrere d’una altra de més grossa. D’una puntada de peu la vaig fer rodolar pendent avall. Vaig avançar una mica més i vaig tornar a cridar:

—Millicent? On ets? Que em sents?

No hi era. Allà no hi havia ningú més que jo i la meva veu. Vaig escoltar amb molta atenció. Assegut a terra, sentia els batecs del meu cor i el plop plop de l’aigua que gotejava. No se sentia res més.