3

—Hola, Tom, noi! —va dir el senyor Greenleaf amb una veu que prometia bons martinis, un sopar sibarita i un llit per passar la nit en el cas que estigués massa esgotat per tornar a casa—. Emily, aquest és en Tom Ripley!

—Encantada de conèixe’l! —va dir amb calidesa.

—Encantat, senyora Greenleaf.

Era molt més del que s’esperava. Rossa, més aviat alta i esvelta, amb prou formalitat per fer que en Tom mostrés el seu millor comportament, tot i que amb el mateix esperit d’ingènua bona voluntat del marit.

El senyor Greenleaf els va acompanyar a la sala d’estar. Sí, hi havia estat abans amb en Dickie.

—El senyor Ripley treballa en el negoci de les assegurances —va anunciar el senyor Greenleaf, i en Tom va pensar que l’home ja devia haver begut més del compte o que potser aquell vespre estava molt nerviós, perquè l’última nit li havia fet una descripció força detallada de l’agència de publicitat on havia dit que treballava.

—No és una feina gaire emocionant —va dir amb modèstia en Tom a la dona.

Una serventa va entrar a l’habitació amb una safata de martinis i canapès.

—El senyor Ripley ja havia vingut abans —va dir el senyor Greenleaf—. Va venir amb en Richard.

—Oh, de debò? Doncs no crec que ens presentéssim.

La senyora Greenleaf va somriure.

—És de Nova York?

—No, sóc de Boston —va dir en Tom. Això era veritat.

Uns trenta minuts més tard (a parer d’en Tom, en el moment adequat, perquè els Greenleaf havien insistit que prengués un martini rere l’altre) van entrar a un menjador contigu a la sala d’estar on hi havia una taula parada per a tres, amb espelmes, unes tovalles blau marí impressionants i al bell mig un pollastre sencer, fred, en gelatina. Però primer hi havia céleri rémoulade. A en Tom li agradava molt, i així ho va fer saber.

—A en Richard també! —va dir la senyora Greenleaf—. Sempre deia que li agradava com ho fa el nostre cuiner. És una llàstima que vostè no li’n pugui dur una mica.

—En posaré amb els mitjons —va dir en Tom somrient, i la senyora Greenleaf va riure. Ella li havia dit que volia que dugués a en Richard uns mitjons de llana negres de Brooks Brothers, els seus preferits.

La conversa era avorrida i el sopar superb. En resposta a una pregunta de la senyora Greenleaf, en Tom li va dir que treballava per a una empresa publicitària anomenada Rothenberg, Fleming and Barter. Quan s’hi va referir altre cop, va dir a propòsit Reddington, Fleming and Parker. El senyor Greenleaf no va semblar copsar la diferència. En Tom va mencionar el nom de l’empresa per segon cop després de sopar quan ell i el senyor Greenleaf estaven sols a la sala d’estar.

—Va anar a escola a Boston? —va preguntar el senyor Greenleaf.

—No, senyor. Vaig anar un temps a Princeton, i després vaig estar-me amb una altra tieta a Denver, i allà vaig anar a la universitat.

En Tom va esperar, suposant que li preguntaria alguna cosa sobre Princeton, però no ho va fer. En Tom podia haver parlat del sistema d’ensenyament d’història, de les restriccions del campus, de l’ambient en els balls dels caps de setmana, de les tendències polítiques dels estudiants, de qualsevol cosa. L’últim estiu s’havia fet molt amic d’un alumne de penúltim any de Princeton que només parlava de la universitat, i al final en Tom li donava corda preveient que en algun moment podria fer servir tota aquella informació. Havia dit als Greenleaf que l’havia criat a Boston la seva tieta Dottie. Ella l’havia dut a Denver quan el noi tenia setze anys, i en realitat allà només havia acabat el batxillerat. Però hi havia un jove anomenat Don Mizell que s’allotjava a Denver a casa la tieta Bea, i que havia anat a la Universitat de Colorado. En Tom tenia la sensació que ell també hi havia anat.

—Especialitzat en alguna cosa? —va preguntar el senyor Greenleaf.

—Diguem que m’ho repartia entre la comptabilitat i l’anglès —va respondre amb un somriure, sabent que era una resposta tan anodina que ningú no tindria interès a insistir en la qüestió.

La senyora Greenleaf va aparèixer amb un àlbum de fotos, i en Tom va seure al seu costat al sofà mentre ella girava les pàgines. En Richard fent les primeres passes, en Richard en una espantosa foto en color de pàgina sencera, vestit com un personatge de conte infantil, amb llargs rínxols rossos, i posant per a la foto. A en Tom l’àlbum no li va interessar fins que en Richard tenia uns setze anys. Era camallarg, prim, amb l’ona fixada als cabells. Segons observava, gairebé no havia canviat entre els setze anys i els vint-i-tres o vint-i-quatre, l’edat a partir de la qual ja no hi havia més fotos, i li va sobtar el poc canvi que havia experimentat el seu somriure brillant i ingenu. No podia evitar sentir que en Richard no era gaire intel·ligent, altrament no s’explicava que li agradés ser fotografiat i considerés que donava la seva millor imatge amb la boca oberta d’orella a orella, una idea que no era precisament lluminosa.

—Encara no he pogut enganxar aquestes —va dir la senyora Greenleaf, lliurant-li una pila de fotos—. Són totes d’Europa.

Eren més interessants: en Dickie en el que semblava un cafè de París; en Dickie a la platja. En algunes fotos arrufava el nas.

—Per cert, això és Mongibello —va dir la senyora Greenleaf, indicant una foto d’en Dickie en què arrossegava una barca de rems cap a la sorra. Al rerefons de la foto hi havia muntanyes pelades, rocoses, i un enfilall de petites cases blanques al llarg de la platja—. I aquesta és la noia. Són els dos únics nord-americans que viuen allà.

—La Marge Sherwood —informà el senyor Greenleaf.

Havia anat a seure a l’altra banda de l’habitació, però s’inclinava endavant, seguint amb atenció la mostra fotogràfica.

La Marge a la platja amb vestit de bany s’abraçava els genolls i se la veia sana i gens sofisticada, amb els cabells curts i rossos despentinats, com de bona noia. Hi havia una foto destacable d’en Richard en pantalons curts, assegut sota el parapet d’una terrassa. Somreia, però en Tom va notar que no era el mateix somriure. En Richard semblava més serè en les fotos d’Europa.

En Tom s’adonà que la senyora Greenleaf tenia els ulls fits a la catifa, al davant. Recordava el moment en què a taula ella havia dit: «Tant de bo no hagués sentit mai parlar d’Europa!», i el senyor Greenleaf li havia clavat una mirada d’ansietat, i ella li havia somrigut com si aquests rampells no fossin cap novetat. Ara veia llàgrimes als ulls de la dona. El senyor Greenleaf es va aixecar per anar cap a ella.

—Senyora Greenleaf —va dir en Tom amb delicadesa—, vull que sàpiga que faré tot el que pugui perquè torni en Dickie.

—Beneït sigui, Tom, beneït sigui —va prémer la mà d’en Tom, que reposava sobre el maluc.

—Emily, no trobes que ja és hora que vagis a dormir? —va dir el senyor Greenleaf, ajupint-se cap a ella.

En Tom es va aixecar quan ho va fer la senyora Greenleaf.

—Espero que ens tornarà a visitar abans del viatge, Tom —va dir ella—. Des que en Richard no hi és, rarament tenim joves a casa. Els trobo a faltar.

—Estaré encantat de tornar a venir —va dir ell.

El senyor Greenleaf va sortir de la sala amb la dona. En Tom continuava a peu dret, amb les mans als costats i el cap alçat. Es podia veure a si mateix en un gran mirall a la paret: de nou era el noi ferm que es respectava a si mateix. Va desviar ràpidament els ulls. Estava fent el que havia de fer, es comportava de la manera correcta. No obstant això, se sentia culpable. Quan havia dit feia un moment a la senyora Greenleaf «faré tot el que pugui…», doncs en fi, ho deia de veritat. No intentava enganyar ningú.

Va notar que començava a suar i va mirar de relaxar-se. Què el feia estar tan preocupat? S’havia sentit tan bé aquella nit! Quan havia dit allò de la tieta Dottie…

En Tom es dreçà, mirant cap a la porta, però continuava tancada. Aquell havia estat l’únic moment de la nit que s’havia sentit incòmode, irreal, la manera que s’hauria pogut sentir si hagués estat mentint, i tanmateix havia estat pràcticament l’única cosa que havia dit que era veritat: «els meus pares van morir quan jo era molt petit. Em va criar la meva tieta a Boston».

El senyor Greenleaf va entrar a la sala. La seva figura semblava palpitar i créixer més i més. En Tom va parpellejar i va sentir, de sobte, terror en veure’l, un impuls d’atacar-lo abans de ser ell l’atacat.

—Què li sembla si prenem una mica de brandi? —va dir el senyor Greenleaf mentre obria una licorera al costat de la llar de foc.

És com un film, va pensar en Tom. Al cap d’un minut, el senyor Greenleaf o la veu d’algú altre diria «és bona, talleu!», i es tornaria a relaxar i es trobaria altre cop al Raoul’s amb el gintònic davant. No, seria al Green Cage.

—Ja en té prou? —preguntà el senyor Greenleaf—. No s’ho begui, si no en té ganes.

En Tom va assentir lleument amb el cap, el senyor Greenleaf va semblar confús un instant i va servir els dos brandis.

Un temor fred va recórrer el cos d’en Tom. Pensava en l’incident a l’adrogueria la setmana anterior, tot i que allò ja havia passat i no estava realment espantat. No pas ara, es recordà a si mateix. Hi havia una adrogueria a la Segona Avinguda, i ell va donar el número de telèfon de la botiga a gent que insistia a trucar-li pel tema de la declaració de la renda. Va donar el número com si fos del Departament d’Incidències, on podien contactar amb ell només entre dos quarts de quatre i les quatre els dimecres i els divendres. Durant aquests horaris, en Tom s’estava a prop de la cabina telefònica de l’adrogueria esperant que sonés el telèfon. Quan l’adroguer se’l va mirar amb recel el segon cop, en Tom va dir que estava esperant una trucada de la seva xicota. L’últim divendres, quan va respondre al telèfon, una veu d’home va dir: «Saps de què parlem, oi? Sabem on vius, si vols que vinguem a casa teva… Tenim el teu material, si tu tens el nostre». Era una veu insistent, tot i que evasiva, i en Tom va pensar que era alguna mena de broma i no havia pogut respondre res. Aleshores la veu va dir: «Vindrem ara mateix. A casa teva».

Quan va sortir de la cabina, se sentia les cames com si fossin de gelatina, i aleshores va veure com l’adroguer el fitava amb els ulls esbatanats, aterrits, i de sobte va entendre aquella conversa. L’adroguer venia merda i temia que en Tom fos un detectiu que hi havia anat per endur-se el material. En Tom va esclafir a riure, va sortir rient escandalosament, però tentinejant, perquè encara tenia les cames afeblides per la por.

—Que pensa en Europa? —va dir la veu del senyor Greenleaf.

En Tom va acceptar el got que li allargava.

—Sí —va dir.

—Bé, espero que gaudeixi del viatge, Tom, i que tingui algun efecte sobre en Richard. Per cert, vostè li ha agradat molt, a l’Emily. M’ho ha dit. No l’hi he hagut de preguntar.

El senyor Greenleaf va fer girar el brandi entre les mans.

—La meva dona té leucèmia, Tom.

—Oh, això és molt greu, oi?

—Sí, potser no viurà més d’un any.

—Em sap greu —va dir en Tom.

El senyor Greenleaf es va treure un paper de la butxaca.

—Tinc una llista de vaixells. Crec que la ruta habitual a Cherbourg és la més ràpida, i també la més interessant. Per anar a París, agafaria el tren que enllaça amb el vaixell, i després baixaria amb un tren amb cabina de llit cap a Nàpols, passant pels Alps i Roma.

—Serà perfecte.

Començava a semblar-li excitant.

—Per anar al poble d’en Richard haurà d’agafar un autobús a Nàpols. Li escriuré parlant-li de vostè, sense dir-li que és un emissari meu —va afegir, somrient—. Però li diré que ens hem conegut. En Richard l’hauria d’allotjar, però si per alguna raó no pot, al poble hi ha hotels. Espero que s’avinguin. I bé, pel que fa als diners —el senyor Greenleaf va mostrar el seu somriure paternal—, li proposo donar-li sis-cents dòlars en xecs de viatge, a banda del bitllet d’anada i tornada. Li sembla bé? Amb sis-cents n’hauria de tenir prou per a dos mesos, i si en necessita més només ha d’enviar-me un telegrama, fill meu. No fa la pinta de ser un jove que tiri de veta.

—Em sembla suficient, senyor.

A mesura que bevia el brandi, el senyor Greenleaf es mostrava més tendre i alegre, i en Tom més callat i agre. Volia sortir d’aquell pis, i tanmateix encara volia anar a Europa i rebre l’aprovació del senyor Greenleaf. L’estona en el sofà era més agònica que la del bar la nit anterior, quan s’havia avorrit tant, perquè es veia incapaç de canviar d’estat d’ànim. En Tom es va aixecar diverses vegades amb la copa a la mà i es passejava anant cap a la llar de foc i tornant enrere, i quan mirava el mirall es veia el rostre sever que li delataven les comissures dels llavis.

El senyor Greenleaf estava animat parlant d’ell i d’en Richard a París, quan el fill tenia deu anys. El que deia no tenia ni el més mínim interès. En Tom va pensar que si passava qualsevol cosa amb la policia els deu dies següents, el senyor Greenleaf el podia acollir. Li diria que havia rellogat a corre-cuita el seu pis, o alguna cosa així, i simplement es refugiaria allà. En Tom se sentia fatal, gairebé físicament malalt.

—Senyor Greenleaf, crec que me n’hauria d’anar.

—Ara? Però si volia ensenyar-li… en fi, tant és. En una altra ocasió.

En Tom sabia que li hauria d’haver dit: «Ensenyar-me què?», i ser pacient mentre l’altre li ensenyava el que fos, però no va poder.

—Vull que visiti les drassanes, naturalment! —va dir animat el senyor Greenleaf—. Quan disposa d’un moment lliure? Suposo que només durant l’hora de dinar. Crec que hauria de poder dir a en Richard com estan les drassanes aquests dies.

—Sí… vindria a l’hora de dinar.

—Truqui’m qualsevol dia, Tom. Tingui la meva targeta amb el número particular. Si m’avisa amb mitja hora d’antelació, faré enviar un home perquè el reculli al seu despatx i el porti amb cotxe. Menjarem un entrepà mentre passegem, i ell el tornarà a la feina.

—Li trucaré —va dir en Tom.

Sentia com si s’hagués de desmaiar si continuava un minut més en aquell rebedor tènuement il·luminat, però després d’una lleu rialla el senyor Greenleaf ja li preguntava si havia llegit un determinat llibre de Henry James.

—Em sap greu dir-li que no, senyor. Aquest no —va dir.

—Bé, tant se val —va somriure.

Aleshores van encaixar. Va ser una encaixada llarga i asfixiant, la del senyor Greenleaf. Però, per fi, punt final.

Mentre baixava amb l’ascensor, en Tom va veure que encara tenia a la cara una expressió de dolor i terror. Es va repenjar, esgotat, en una cantonada de l’ascensor, tot i que sabia que així que arribés al vestíbul sortiria volant per la porta i no pararia de córrer fins a arribar a casa.