30

El pitjor senyal era que en Roverini, els missatges del qual havien estat fins al moment tan cordials i explícits, ara no li comunicava res sobre el fet que havien trobat les maletes i les teles a Venècia. En Tom va passar la nit desvetllat i després el dia trafegant per casa mirant d’enllestir les inacabables tasques que tenien a veure amb el seu viatge, i pagar l’Anna i l’Ugo i els botiguers que el subministraven. Esperava que la policia piqués a la porta en qualsevol hora del dia o de la nit. El contrast entre la serena confiança en si mateix de cinc dies enrere i la seva actual aprensió gairebé l’enfonsava. No podia ni dormir ni menjar, i ni seure tranquil. La ironia de la commiseració que tenien amb ell l’Anna i l’Ugo, i les trucades dels seus amics, que li preguntaven si tenia cap idea sobre el que podia haver passat tenint en compte la troballa de les maletes, semblava més del que podia suportar. També era irònic que els pogués fer saber que estava deprimit, que era pessimista i fins i tot que estava desesperat, i no comprenguessin el perquè del seu capteniment. Consideraven que era perfectament normal, perquè al capdavall podien haver assassinat en Dickie. Tothom considerava molt significatiu que tots els béns d’en Dickie fossin a les maletes a Venècia, fins els estris d’afaitar i la pinta.

I després hi havia la qüestió del testament. El senyor Greenleaf el rebria al cap de dos dies, i aleshores ja se sabria que les empremtes dactilars no eren d’en Dickie i haurien interceptat l’Hellene per agafar les seves. Si descobrien que el testament també era fals, no tindrien pietat d’ell. Els dos assassinats quedarien aclarits amb tota naturalitat.

Quan va embarcar a l’Hellene, en Tom se sentia com una ànima en pena. No dormia, no menjava, només prenia espressos i tirava endavant gràcies als nervis de punta. Volia preguntar si hi havia una ràdio, tot i que estava segur que en tindrien. Era un vaixell gran, de tres cobertes i amb capacitat per a quaranta-vuit passatgers. Es va desmaiar uns minuts després que els cambrers li portessin l’equipatge al camarot. Va recordar haver estat ajagut de bocaterrosa a la llitera, sobre un braç torçat, massa cansat per canviar de posició. Quan es va despertar, el vaixell es movia, balancejant-se amb un ritme agradable que suggeria una tremenda reserva de força i una promesa de moviment inacabable i incorregible cap endavant, expulsant tot el que se li interposava. Es trobava més bé, tret que el braç on s’havia repenjat li penjava, insensible, com si fos mort. Oscil·lava com un batall. Li colpejava el cos quan caminava pel passadís, i se l’havia d’agafar amb l’altra mà per controlar-lo. El seu rellotge marcava tres quarts de deu, i a fora era totalment fosc.

A la banda esquerra hi havia el que semblava terra ferma, probablement part de Iugoslàvia, cinc o sis llumetes blanques, tènues, i la resta era mar i cel negre, tan negre que no es veia l’horitzó. Podien estar navegant contra una pantalla negra si no fos perquè no notava resistència en el vaixell, que solcava l’aigua com si res. El vent bufava lliurement sobre el seu front com si procedís d’un espai infinit. Estava sol a coberta. Tothom sopava a baix, i se sentia content d’estar sol. El braç li començava a reviscolar. Es va aferrar a la proa, amb forma d’estreta V, i va respirar fondo. Va recobrar una força desafiant. I si en aquell precís moment rebien per ràdio un missatge per arrestar en Tom Ripley? Aguantaria el cop amb el mateix coratge que sentia ara, o es tiraria per la borda, cosa que per a ell significaria un acte suprem de coratge i de salvació. Però només eren suposicions. Des d’on era, fins i tot sentia el feble bip bip bip de la sala de ràdio, dalt de tot de la superestructura del vaixell. No tenia por, i punt. Era així com esperava que se sentiria navegant cap a Grècia. Observar les aigües negres al seu voltant sense témer res era gairebé tan positiu com veure aparèixer al davant les illes gregues. En la foscor amable de juny davant seu, es podia imaginar les petites illes, els turons d’Atenes esquitxats d’edificis, i l’Acròpoli.

Hi havia una anglesa vella a bord que viatjava amb la seva filla de quaranta anys, soltera, la qual estava tan increïblement nerviosa que ni tan sols podia gaudir del sol cinc minuts a la cadira de coberta sense fer un salt i anunciar en veu alta que «anava a fer un tomb». En canvi, la seva mare, era extremament tranquil·la i lenta. Patia una mena de paràlisi a la cama dreta, més curta que l’altra, que l’obligava a dur un taló gruixut a la sabata i a caminar amb bastó. Era la mena de persona que hauria tret de polleguera en Tom a Nova York, amb la seva lentitud i els seus modals inalterables, però ara ell estava disposat a passar l’estona amb la vella, assegut a coberta, xerrant i sentint com explicava coses sobre la seva vida a Anglaterra i sobre Grècia l’últim cop que va visitar el país, el 1926. La va acompanyar a fer un passeig tranquil per la coberta. La dona se li recolzava al braç i es disculpava contínuament per les molèsties que li causava, però era obvi que li agradaven les seves atencions. I també era obvi que la filla estava encantada que algú s’ocupés de la seva mare.

En Tom va pensar que potser la senyora Cartwright havia estat una mala pècora en la seva joventut. Potser era responsable de totes les neurosis de la filla; potser havia controlat tant la filla que li havia impedit dur una vida normal i casar-se; i potser la vella es mereixia una puntada de peu i que la tiressin per la borda en comptes de passejar-la per la coberta i escoltar-la durant hores de xerrameca. Però què importava? El món no era just, i tampoc no havia passat comptes amb ell. Considerava que havia estat més que afortunat d’haver sortit tan ben parat de dos assassinats. Havia tingut molta sort des que va adoptar la identitat d’en Dickie fins al moment present. Va pensar que, a la primera part de la seva vida, el destí li havia girat l’esquena, però que des de l’època amb en Dickie tot quedava més que compensat. Però ara tenia el pressentiment que alguna cosa passaria a Grècia, i no podia ser res de bo. La sort li havia durat massa. Això no obstant, suposant que l’enxampessin amb les empremtes i el testament i l’enviessin a la cadira elèctrica… ¿podia aquesta condemna igualar en dolor o, encara més, podia la mort mateixa, a vint-i-cinc anys, ser tan tràgica que negués el fet que els mesos viscuts des del novembre havien valgut la pena? No, sens dubte.

L’únic que li sabia greu era no haver vist món. Volia veure Austràlia, l’Índia, el Japó. I també hi havia Sud-amèrica. Considerava que el mer fet de contemplar l’art d’aquells països seria una tasca agradable que compensaria una vida. Havia après molt sobre pintura, fins i tot intentant copiar els quadres mediocres d’en Dickie. A les galeries d’art de París i de Roma havia descobert un interès per la pintura del qual no havia estat mai conscient, o potser ho tenia dins seu. No volia ser pintor, però pensava que, si tingués diners, el que més li agradaria seria col·leccionar pintures que li agradessin i ajudar joves pintors amb talent que necessitessin recursos.

El pensament li anava per aquests viaranys mentre parlava amb la senyora Cartwright voltant per la coberta o escoltava els seus monòlegs, no sempre interessants. La senyora Cartwright el trobava encantador. Li va dir diverses vegades, parlant amb fervor, com havia contribuït a fer-li el viatge plaent, i van fer plans per trobar-se en un hotel de Creta el dos de juliol, perquè Creta era el lloc on s’encreuaven els seus itineraris. La senyora Cartwright viatjava en bus en un circuit turístic especial. En Tom assentia a tots els seus suggeriments, tot i que no esperava tornar-la a veure un cop baixessin del vaixell. S’imaginava que el detindrien de cop i volta i l’embarcarien en un altre vaixell, o potser un avió, altre cop cap a Itàlia. No tenia notícia que s’hagués rebut cap missatge sobre ell (però és que necessàriament l’haurien d’informar si en rebien cap?). El diari del vaixell, un petit full ciclostilat que deixaven cada vespre a les taules del menjador, es dedicava completament a les notícies de política internacional, i no hauria tractat sobre res referent al cas Greenleaf encara que hagués passat un fet important. Durant aquell breu viatge, en Tom vivia en un ambient peculiar d’atzar i de coratge heroic, generós. S’imaginava coses estranyes: la filla de la senyora Cartwright que queia per la borda i ell saltava darrere seu per salvar-la, o lluitant entre les aigües que inundaven el casc esberlat del vaixell per tapar l’esquerda amb el seu propi cos. Se sentia posseït per una força sobrenatural que ignorava la por.

En el moment que el vaixell s’apropava a terra grega, en Tom era a frec de la barana amb la senyora Cartwright. La dona li comentava com havia canviat el port del Pireu des de l’últim cop que l’havia vist, però a en Tom no l’interessaven gens ni mica els canvis. El port existia, i això era l’únic que l’importava. No era un miratge davant seu, sinó un turó sòlid que podia trepitjar i amb edificis que podia tocar… si aconseguia arribar-hi.

Al moll esperava la policia. Va veure quatre agents a peu dret, amb els braços plegats i mirant el vaixell. En Tom va ajudar la senyora Cartwright fins a l’últim moment. La va agafar suaument perquè superés el voral a l’extrem de la passarel·la, i es va acomiadar de mare i filla amb un somriure. Van haver d’esperar en llocs diferents per recollir l’equipatge, i les Cartwright sortien de seguida cap a Atenes amb el bus especial.

Encara amb la galta calenta i lleument humida pel petó de la senyora Cartwright, en Tom es va girar i va caminar lentament cap als policies. Va decidir no fer escarafalls. Només els diria qui era. Hi havia un quiosc gran darrere els agents, i va decidir comprar un diari. Potser l’hi permetrien. Els policies, encara amb els braços plegats, li van correspondre la mirada a mesura que se’ls apropava. Duien uniformes negres i gorres amb visera. En Tom els va somriure discretament. Un d’ells es va tocar la gorra i va fer un pas a un costat, però els altres no es van moure. Ara en Tom es trobava gairebé entre dos d’ells, just davant del quiosc, i els policies tornaven a mirar endavant, sense prestar-li cap atenció.

En Tom va fer una ullada a l’enfilall de diaris davant seu. Se sentia feble i confús. Va allargar la mà automàticament per agafar un diari de Roma que coneixia. Era de feia només tres dies. Es va treure unes lires de la butxaca i de sobte es va adonar que no duia dracmes, però el quiosquer va acceptar les lires amb la mateixa naturalitat que si fos a Itàlia, i fins i tot li va donar el canvi en lires.

—També agafo aquests —va dir en Tom en italià, triant tres diaris italians més i el Herald Tribune de París. Va llambregar els agents de policia, i no el miraven.

Després va tornar cap al moll on els passatgers del vaixell esperaven l’equipatge. En passar-hi, va sentir que la senyora Cartwright el saludava animadament, però va fingir que no la sentia. Es va aturar a la cua i va obrir el diari italià més antic, que datava de feia quatre dies.

Això deia el grotesc titular de la segona pàgina. En Tom va llegir la llarga columna que seguia a sota, però només li va interessar el cinquè paràgraf:

Amb la mà tremolosa, va obrir una altra pàgina. I deia el mateix:

En Tom tremolava i estava marejat. L’enlluernadora llum del sol sota el caire d’una teulada li feia mal als ulls. Instintivament, va seguir el mosso que duia el seu equipatge cap al mostrador de la duana, i mentre fitava la maleta oberta que l’inspector examinava apressadament va intentar analitzar el significat exacte del que deien els diaris. Significava que no era en absolut sospitós; significava que les empremtes dactilars realment havien garantit la seva innocència; significava no només que no l’engarjolarien ni moriria, sinó que no era sospitós. Era lliure. Excepte per la qüestió del testament.

Va agafar el bus cap a Atenes. Un dels companys de taula del vaixell seia al seu costat però no va fer el gest de saludar-lo, i en Tom no hauria pogut respondre res si li hagués parlat. Estava segur que hi hauria una carta referent al testament a l’American Express d’Atenes. El senyor Greenleaf havia tingut temps per respondre. Potser s’havia posat de seguida en contacte amb els seus advocats i a Atenes només hi hauria una resposta educada però negativa d’un advocat. I qui sap si el següent missatge no procediria de la policia nord-americana i diria que havia de respondre per falsificació. Potser els dos missatges l’esperaven a l’American Express. El testament resoldria l’entrellat. En Tom va mirar per la finestra el paisatge primitiu i sec, però no retenia res del que veia. La policia grega el podia estar esperant a l’American Express, i qui sap si els quatre homes que havia vist no eren policies, sinó soldats o vés a saber què.

El bus es va aturar. En Tom va baixar, va aplegar l’equipatge i va agafar un taxi.

—Em deixarà a l’American Express, si us plau? —va preguntar al conductor en italià. Però aparentment l’home com a mínim va entendre «American Express», i va arrencar. En Tom va recordar quan havia dit les mateixes paraules al taxista de Roma el dia que anava cap a Palerm. Que segur de si mateix que es va sentir aquell dia, just després d’haver esquivat la Marge a l’Inghilterra!

Es va reclinar en veure el rètol de l’American Express, i va fer una ullada al voltant de l’edifici per si de cas hi havia policies. Potser eren a dins. Va demanar en italià al taxista que s’esperés, i l’home també ho va semblar entendre i es va tocar la gorra. Es respirava la calma abans de la tempesta. En Tom va observar el vestíbul de l’American Express i no hi va trobar res d’inusual. Potser quan pronunciés el seu nom…

—Té cap carta a nom de Thomas Ripley? —va pronunciar en veu baixa, en anglès.

—Com? Li fa res lletrejar-ho?

Va lletrejar el nom.

Ella es va girar i va agafar unes cartes d’un compartiment.

No passava res.

—Tres cartes —va dir ella en anglès, somrient.

Una del senyor Greenleaf. Una de la Titi, des de Venècia. Una de la Cleo, reexpedida. Va obrir la carta del senyor Greenleaf.

Era una broma? Fos com fos, el paper amb el segell de la Burke-Greenleaf que tenia a la mà semblava autèntic (gruixut i lleument granulat, i amb el segell gravat) i, a més, el senyor Greenleaf mai a la vida no faria una broma com aquesta. En Tom va continuar caminant cap al taxi que l’esperava. No era cap broma. Eren seus! Els diners d’en Dickie i la seva llibertat. I la llibertat, com tota la resta, semblava una combinació de la seva i la d’en Dickie. Si ho volia, podia tenir una casa a Europa i a Amèrica. De sobte va pensar que encara no havia retirat els diners per la casa de Mongibello, i va suposar que els hauria d’enviar als Greenleaf, ja que en Dickie la va posar en venda abans que escrigués el testament. Va somriure en pensar en la senyora Cartwright. Li compraria una capsa gran d’orquídies quan la trobés a Creta, si és que allà n’hi havia.

Va intentar imaginar-se l’arribada a Creta: l’illa llarga, coronada pels cràters irregulars i inactius, el bullici al port quan el vaixell entrés a la badia; els mossos, ansiosos per carregar el seu equipatge i per rebre propina. I podria donar-los-en molta. En tenia, i molt, per a tot i per a tothom. Va veure quatre figures immòbils a peu dret en el port imaginari, les figures de policies cretencs que l’esperaven pacientment amb els braços plegats. Es va posar tens de cop, i es va esvair aquella visió. Trobaria policies que l’esperaven a cada port on anés? També a Alexandria? A Istanbul? A Bombai? A Rio? No servia de res pensar-hi. Va relaxar les espatlles. No servia de res espatllar el viatge preocupant-se per policies imaginaris. Encara que hi hagués la policia en el port, això no significava necessàriament que…

—A donda, a donda? —deia el taxista intentant parlar-li en italià.

—A un hotel, si us plau —va dir en Tom—. II meglio albergo. II meglio, il meglio!