19
El vaixell s’apropava a la badia de Palerm amb una lentitud tímida, solcant suaument l’aigua amb la proa blanca entre les pells de taronja que flotaven juntament amb la palla i les caixes de fruita esberlades. Així se sentia també en Tom en apropar-se a Palerm. Havia passat dos dies a Nàpols, i els diaris no havien dit res d’interès sobre el cas d’en Miles i ni una paraula sobre la llanxa de San Remo. A més, que ell sabés, la policia no havia fet cap intent de contactar amb ell. Però era possible que simplement no s’haguessin molestat a buscar-lo a Nàpols i l’estiguessin esperant a l’hotel de Palerm.
En qualsevol cas, al moll no l’esperava cap policia. En Tom els va buscar. Va comprar un parell de diaris, va aturar un taxi, va carregar-hi l’equipatge i va fer cap a l’hotel Palma. Al vestíbul de l’hotel tampoc no hi havia policia. Era un vestíbul vell, amb enormes columnes de marbre i grans testos amb palmeres escampats arreu. Un empleat li va indicar el número de l’habitació que havia reservat i va donar la clau al grum. En Tom es va sentir tan alleujat que es va apropar al mostrador del correu i va preguntar amb coratge si hi havia algun missatge per al signor Richard Greenleaf. L’empleat li va dir que no.
Aleshores es va començar a relaxar. Això significava que ni tan sols hi havia un missatge de la Marge. Sens dubte, ella ja devia haver anat a la policia per saber on era en Dickie. En Tom s’havia imaginat coses terribles durant el viatge amb vaixell: que la Marge arribava abans que ell a Palerm amb avió; que la Marge li deixava un missatge a l’hotel Palma dient-li que arribaria en el vaixell següent. Fins i tot havia buscat la Marge al vaixell en embarcar a Nàpols.
Ara començava a pensar que potser la Marge havia desistit de veure en Dickie després del darrer episodi. Potser finalment havia entès que en Dickie no volia saber-ne res i volia estar a soles amb en Tom. Qui sap si aquesta idea fins i tot havia penetrat en el seu cap de suro. Aquella nit, mentre es banyava com un rei amb l’aigua ben calenta tot jugant amb l’escuma, movent els braços amunt i avall, rumiava si li havia d’enviar una carta que provoqués aquest efecte. Va pensar que l’hauria d’escriure en Tom Ripley. Ja tocava. Diria que havia mirat de ser delicat en tot moment, que no havia volgut parlar-li de tot plegat per telèfon a Roma, però que ara li semblava que ella ja ho podia comprendre. Ell i en Dickie eren molt feliços junts, i no hi havia res més a dir. En Tom va riure de manera incontrolada, enjogassat i content, i, tapant-se el nas, es va deixar lliscar a la banyera fins a enfonsar-se en l’aigua.
Benvolguda Marge, diria, t’escric aquesta carta perquè no crec que en Dickie ho faci mai, tot i que li he demanat moltes vegades. Ets massa bona persona per dependre tant de temps de falses esperances…
Va tornar a riure, i es va asserenar fent un esforç de concentració sobre el petit problema que encara no havia solucionat: la Marge probablement també havia dit a la policia italiana que havia parlat amb en Tom Ripley a l’Inghilterra. La policia es preguntaria on dimonis era, i ara mateix el podia estar buscant a Roma. Sens dubte buscarien en Tom Ripley prop d’en Dickie Greenleaf. Era un perill afegit si creien, per exemple, que ara en Dickie era en Tom Ripley segons deduirien per la descripció d’ell que els hauria fet la Marge, i el descobririen i el buscarien i li trobarien el seu passaport i el d’en Dickie. Però què havia dit sobre els riscos? Els riscos ho feien tot plegat divertit. Endut per un rampell, es va posar a cantar:
Papa non vuole, mama ne meno
Come faremo far l’amor?
Es desfogava cantant al lavabo mentre s’eixugava. Cantava amb la veu de baríton d’en Dickie que no havia sentit mai, però estava convençut que en Dickie hauria estat encantat amb el seu timbre de veu.
Es va vestir, es va posar els nous vestits de viatge a prova d’arrugues, i va sortir a fer un tomb en la foscor de Palerm. Allà, a l’altra banda de la plaça hi havia la gran catedral d’influència normanda sobre la qual havia llegit. Va ser construïda per l’arquebisbe Walter-of-the-Mill, tal com recordava que deia una guia. Al sud hi havia Siracusa, escenari d’una important batalla naval amb els grecs. I l’Orella de Dionís. I Taormina. I l’Etna! Era una illa gran, i tota una novetat per a ell. Sicília! Baluart de Giuliano! Colonitzada pels antics grecs i envaïda pels romans i els sarraïns! L’endemà començaria a fer turisme amb propietat, però aquell moment era gloriós, va pensar mentre s’aturava a contemplar davant seu la catedral gegantina amb les seves torres. Era meravellós pensar en les polsegoses voltes de la façana i pensar a entrar-hi el dia següent; imaginar-ne l’olor d’humitat, dolcenca a causa de les innombrables espelmes i encens cremant al llarg de centenars i centenars d’anys. Anticipació! Se li va acudir que el fet d’anticipar-ho li era més agradable que l’experiència mateixa. Tot seria sempre així? Com quan es passava les nits sol, gaudint dels béns d’en Dickie, simplement observant els anells en els seus propis dits, les corbates de llana o la cartera de pell de cocodril? Això era experimentació o anticipació?
Més enllà de Sicília hi havia Grècia. No dubtava que havia de veure Grècia. Volia fer-ho amb els ulls d’en Dickie Greenleaf i amb els diners d’en Dickie, la seva roba i la manera de comportar-se amb els estrangers. Però arribaria a veure Grècia com a Dickie Greenleaf? Començarien a passar coses que ho engegarien tot a rodar? L’assassinat, la sospita, la gent? No havia volgut assassinar, ho havia fet per necessitat. La idea d’anar a Grècia i trepitjar l’Acròpoli com a Tom Ripley, turista nord-americà, no l’atreia en absolut. En aquest cas preferia no anar-hi. Li van venir llàgrimes als ulls mentre alçava el cap i contemplava el campanar de la catedral, i tot seguit es va girar i va enfilar un altre carrer.
El matí següent va rebre una carta molt llarga de la Marge. En Tom la va rebregar entre els dits i va somriure. Era tal com s’esperava, i es va sentir segur. Altrament la carta no hauria estat tan gruixuda. La va llegir mentre esmorzava. Va assaborir-ne cada línia, juntament amb els brioixos calents del dia i el cafè amb gust de canyella. Era tot el que podia esperar, i més.
… Si de veritat no sabies que jo havia estat prop del teu hotel, això només pot voler dir que en Tom no t’ho va dir, cosa que em porta a la mateixa conclusió. Ara resulta més que evident que et vols desfer de mi i no t’atreveixes a dir-m’ho a la cara. Per què no admets que ets incapaç de viure sense el teu petit camarada? Noi, només em sap greu que no tinguessis el coratge d’haver-m’ho dit abans i sense embuts. Què et penses que sóc, una provinciana que desconeix aquestes coses? Ets tu l’únic que es comporta com un provincià! De tota manera, confio que el fet de dir-te jo el que tu no vas tenir valor de dir-me t’alleugi una mica la consciència i et permeti anar amb el cap ben alt. No hi ha res com sentir-se orgullós de la persona que estimes, eh! Oi que una vegada vam parlar-ne, d’això?
L’objectiu número dos de les meves vacances a Roma ha estat informar la policia que en Tom Ripley és amb tu. Sembla que estan molt desorientats per trobar-lo (em pregunto per què. Què ha fet, ara?). També els vaig informar en el meu millor italià que tu i en Tom sou inseparables, tot i que no puc entendre com et van poder trobar, i en canvi, d’en Tom, no en sabessin res.
He canviat el vaixell i aniré als Estats Units cap al final de març, un cop hagi fet una visita breu a la Kate, a Munic. I després temo que no tornarem a coincidir mai més. T’ho dic sense ressentiment, Dickie. Només em pensava que tenies més pebrots.
Gràcies per tots els records meravellosos. Ja són com una peça de museu o alguna cosa conservada en ambre, una mica irreal, com suposo que t’he semblat sempre jo. Molta sort en el futur.
Marge
Uff, quin sentimentalisme cap al final! Ah, quina bleda! En Tom va doblegar la carta i se la va ficar a la butxaca de la jaqueta. Va donar un cop d’ull a les dues portes del restaurant de l’hotel, buscant instintivament la policia. Va pensar que si la policia creia que en Dickie Greenleaf i en Tom Ripley viatjaven junts, ja devien haver registrat els hotels de Palerm per trobar en Ripley. Però no havia vist que cap policia l’observés o el seguís. O potser havien tancat el cas de la llanxa, segurs com estaven que en Tom Ripley era viu. Per què nassos havien de continuar amb el cas? Potser també s’havia ja esvaït la sospita contra en Dickie a San Remo i pel que feia a l’assassinat d’en Miles. Potser.
Va pujar a l’habitació i es va posar a escriure una carta al senyor Greenleaf amb l’Hermes portàtil d’en Dickie. Va començar explicant l’afer d’en Miles amb sobrietat i lògica, perquè probablement en aquell moment el senyor Greenleaf devia estar molt alarmat. Va dir que la policia havia acabat l’interrogatori, i que tot el que ara li podien requerir era que els ajudés a identificar els sospitosos que trobessin, perquè el sospitós podia ser un amic comú d’ell i d’en Freddie.
Va sonar el telèfon mentre escrivia a màquina. La veu d’algú que deia que era el tinent no sé què del cos policial de Palerm.
—Estem buscant en Thomas Phelps Ripley. És amb vostè a l’hotel? —va preguntar amb cortesia.
—No, no hi és —va respondre en Tom.
—Sap on és?
—Crec que a Roma. El vaig veure fa tres o quatre dies a Roma.
—No l’hi hem trobat, a Roma. Sap on pot haver anat des de Roma?
—Em sap greu, però no en tinc ni la més petita idea —va dir en Tom.
—Peccato —xiuxiuejà la veu amb decepció—. Grazie tante, signor.
—Di niente —en Tom va penjar i va reprendre la carta.
La prosa monòtona d’en Dickie emergia ara amb més fluïdesa que cap altra carta del mateix Tom. Adreçava la major part de l’escrit a la mare d’en Dickie. Li comentava l’estat del seu guarda-roba, que estava bé, i la seva bona salut, i li preguntava si havia rebut el tríptic pintat a l’esmalt d’un antiquari de Roma que li havia enviat feia un parell de setmanes. Mentre escrivia pensava què havia de fer amb en Thomas Ripley. La recerca semblava molt amable i superficial, però no havia de córrer cap risc innecessari. No li convenia tenir el passaport d’en Tom exposat en una butxaca de la maleta, malgrat que estava embolicat amb tot de paperassa d’Hisenda d’en Dickie per fer-lo invisible als ulls d’un inspector de duana. Hauria d’amagar-lo, per exemple, en el folre de la maleta nova d’antílop, on quedaria ocult encara que li buidessin la maleta i alhora li seria accessible en cas d’emergència. Perquè potser algun dia l’hauria de necessitar. Podria arribar el moment en què seria més perillós ser en Dickie Greenleaf que en Tom Ripley.
En Tom va estar mig matí ocupat amb la carta als Greenleaf. Tenia la impressió que el senyor Greenleaf s’estava neguitejant i impacientant amb en Dickie, i no pas de la mateixa manera que ho havia fet quan en Tom el va veure a Nova York, sinó més seriosament. En Tom sabia que el senyor Greenleaf creia que la mudança de Mongibello a Roma havia estat un mer caprici erràtic. L’intent d’en Tom de convèncer-lo que volia pintar i estudiar a Roma havia fracassat. El senyor Greenleaf l’havia despatxat amb un comentari fulminant, que venia a dir que li sabia greu que encara es turmentés amb la pintura, perquè a hores d’ara ja havia de saber que per ser un bon pintor calia alguna cosa més que canviar d’escenari. El senyor Greenleaf tampoc no havia semblat gaire impressionat per l’interès que en Tom havia mostrat per les carpetes de Burke-Greenleaf que li havia enviat l’home. Tot això distava molt del que pretenia en Tom en aquell moment: tenir el senyor Greenleaf a la butxaca i compensar la negligència i desconsideració d’en Dickie cap als seus pares en el passat, per tal de poder demanar-li amb èxit més diners. Ara era impossible demanar-los.
Cuida’t, mare (va escriure). Compte amb els refredats (havia dit que s’havia refredat quatre cops aquell hivern i que s’havia passat el Nadal ajaguda al llit, abrigada amb el xal de llana rosa que li havia enviat com un dels regals de Nadal). Si t’haguessis posat un parell d’aquells fantàstics mitjons de llana que em vas enviar, no n’hauries agafat cap, de refredat. Jo aquest hivern no m’he refredat ni un sol cop, i això és per sentir-se’n orgullós tenint en compte com són els hiverns europeus… Mare, puc enviar-te res? M’agrada comprar-te coses…