11

En Tom va travessar amb energia la terrassa i va entrar a l’estudi d’en Dickie.

—Vols viatjar a París en un taüt? —va preguntar.

—Què? —En Dickie va alçar el cap de l’aquarel·la.

—He estat parlant amb un italià al Giorgio. Sortiríem de Trieste, aniríem en taüts en el furgó d’equipatges, escortat per uns francesos, i aconseguiríem cent mil lires cadascú. Crec que té a veure amb droga.

—Droga en els taüts? No et sembla un vell truc?

—M’ha parlat en italià, o sigui que no ho he entès tot, però m’ha dit que hi hauria tres taüts i que potser en el tercer hi ha un cadàver de veritat i que han ficat la droga en el cadàver. En qualsevol cas, viatjaríem de franc i viuríem l’experiència —es va treure de les butxaques el munt de paquets de Lucky Strike que acabava de comprar per a en Dickie a un venedor ambulant—. Què n’opines?

—Doncs que és una idea meravellosa. A París en un taüt!

Hi havia un somriure divertit a la cara d’en Dickie, com si fingís creure’l per prendre-li el pèl, perquè de fet ni de lluny no s’ho empassava.

—Ho dic de debò —va dir en Tom—. Està buscant seriosament un parell de joves disposats a fer-ho. Se suposa que els taüts contenen els cossos de víctimes franceses d’Indoxina, i representa que els de l’escorta són familiars d’un d’ells, o potser de tots.

No era exactament el que l’home li havia dit, però s’hi apropava. I dues-centes mil lires eren al capdavall més de tres-cents dòlars, una bona quantitat per anar de festa a París. En Dickie encara responia sobre París amb evasives.

En Dickie el va mirar intensament, va apartar la voluta del Nazionale que estava fumant i va obrir un dels paquets de Lucky.

—Estàs segur que el paio amb qui has parlat no era ell el que estava sota la influència de la droga?

—Últimament t’has tornat tan prudent! —va dir en Tom rient—. On és el teu esperit? Sembla que ni em creguis! Vine amb mi i veuràs l’home. Encara és allà a baix, esperant-me. Es diu Cario.

Res no indicava que en Dickie tingués intenció de moure’s.

—Qualsevol amb una oferta així no t’explica tots els detalls Potser contracta un parell de paios per viatjar de Trieste a París, però fins i tot això per a mi no té cap sentit.

—Véns amb mi i hi parles? Si no em creus, almenys vés a veure’l.

—I tant. —En Dickie es va aixecar de sobte—. Fins i tot podria fer-ho per cent mil lires.

Abans de sortir de l’estança darrere d’en Tom, va tancar un llibre de poemes que estava cap per avall al sofà de l’estudi. La Marge tenia molts llibres de poesia. Últimament en Dickie els hi havia demanat.

L’home encara seia en una taula d’un racó del Giorgio quan hi van entrar. En Tom li va somriure i va assentir amb el cap.

—Hola, Cario —va dir en Tom—. Posso sedermi?

—Sí, sí —va fer l’home, gesticulant, indicant les cadires.

—Aquest és el meu amic —va dir en Tom curosament en italià—. Vol saber si la feina del viatge amb tren és correcta.

En Tom va veure que en Cario repassava en Dickie, el valorava, i per a en Tom era meravellós com els ulls foscos, potents i cruels de l’home no revelaven res tret d’un interès educat, i com en un instant semblava apreciar i avaluar el lleuger somriure però la suspicaç expressió d’en Dickie, la seva pell morena que només havia pogut aconseguir amb mesos de jeure sota el sol, la roba italiana desgastada i els anells nord-americans.

Un somriure es va estendre lentament pels llavis llisos i pàl·lids de l’home, i va llambregar en Tom.

—Allora? —va instar en Tom, impacient.

L’home va alçar el martini dolç i va beure.

—La feina va de debò, però no crec que el teu amic sigui la persona adequada.

En Tom va mirar en Dickie, que observava l’home atentament, amb la mateixa mirada neutral que de sobte a en Tom li va semblar de menyspreu.

—Bé, almenys ja veus que és veritat! —va dir en Tom a en Dickie.

—Mmm —va fer en Dickie, encara observant l’home com si fos alguna mena d’animal que l’interessés, i al qual podia matar si ho decidia.

En Dickie podia haver parlat a l’home en italià. Però no va dir ni una paraula. En Tom va pensar que tres setmanes abans en Dickie hauria acceptat l’oferta. Per què havia de seure allà, fent el posat d’un espieta o un detectiu esperant reforços per arrestar aquell home?

—Bé —va dir en Tom finalment—. Em creus, oi?

En Dickie el llambregà.

—Sobre la feina? Què en sé, jo?

En Tom va mirar, expectant, l’italià.

L’italià s’arronsà d’espatlles.

—No hi ha necessitat de parlar-ne, oi? —va dir en italià.

—No —va dir en Tom. Una fúria boja i sense rumb li bullia a la sang i el feia tremolar. Estava rabiós amb en Dickie, que es mirava les ungles brutes de l’home, el coll brut de la camisa, la cara fosca i lletja, que s’acabava d’afaitar tot i que no de rentar, de manera que la pell d’on hi havia hagut la barba era més clara que la resta. Però els ulls foscos de l’italià eren serens i amistosos, i més potents que els d’en Dickie. En Tom estava alterat. Era conscient que no es podia expressar en italià. Volia parlar tant a l’un com a l’altre.

—Niente, grazie, Berto —va dir en Dickie amb calma al cambrer, que s’havia atansat a fer la comanda.

I va mirar en Tom.

—Ens n’anem?

En Tom es va aixecar amb un salt tan sobtat que va tirar la cadira a terra. La va recollir i va fer una reverència de comiat a l’italià. Sentia que li devia una disculpa, però ni tan sols podia obrir la boca per pronunciar un convencional adéu. L’italià va assentir amb el cap com a comiat i va somriure. En Tom va sortir del bar seguint les cames llargues amb els pantalons blancs d’en Dickie.

A fora, en Tom va dir:

—Només volia que almenys veiessis que era veritat. Espero que ho hagis vist.

—D’acord, és veritat —va dir en Dickie, somrient—. Què et passa?

—Què et passa a tu! —va dir en Tom.

—L’home és un galifardeu. És això el que vols que admeti? D’acord!

—T’has de sentir tan superior? T’ha fet res?

—Se suposa que m’he de rendir als seus peus? Ja he vist galifardeus abans. En aquest poble n’hi ha un munt.

En Dickie va arrufar les celles rosses.

—Què coi et passa? Vols acceptar la seva esbojarrada proposta? Doncs, endavant!

—Ara no sabria què dir-te. No després de com t’has comportat.

En Dickie s’aturà a la carretera. Discutien tan fort, que hi havia persones al voltant que els observaven.

—Podria haver estat divertit —va dir en Tom—, però no pas de la manera com t’ho has agafat. Fa un mes, quan vam anar a Roma, hauries considerat que una cosa així podia ser divertida.

—Oh, no —va dir en Dickie negant amb el cap—. Ho dubto.

El sentiment de frustració i d’enquistament que tenia en Tom ara era agònic. I el fet que els estiguessin mirant. Es va obligar a continuar caminant. Primer amb petites passes nervioses, fins que va estar segur que en Dickie el seguia. La confusió, la suspicàcia, encara era a la cara d’en Dickie, i en Tom sabia que si reaccionava així era perquè no ho tenia clar. En Tom volia explicar-se, volia accedir a en Dickie perquè ho entengués i poder sentir-se tots dos de la mateixa manera, perquè només feia un mes ho hauria tingut tan clar com ell.

—És com t’has comportat —va dir en Tom—. No t’havies de comportar així. El paio no t’estava fent cap mal.

—Semblava un galifardeu fastigós! —replicà en Dickie—. Per l’amor de Déu, si tant t’agrada torna amb ell. No estàs obligat a fer el que faig jo!

Ara en Tom s’aturà. Va tenir l’impuls de tornar, no necessàriament de tornar amb l’italià, sinó de deixar en Dickie. Es va posar tens de cop. Se li van relaxar les espatlles, adolorides, i se li va començar a accelerar la respiració, panteixant. Almenys volia dir «d’acord, Dickie», per arreglar les coses i que en Dickie se n’oblidés. Tenia la llengua travada. Va fitar els ulls blaus d’en Dickie encara arrufats, i el blanc de les celles descolorides pel sol. Els ulls brillants i buits no eren més que petites peces de gelatina blava amb un punt negre al mig, insignificants, sense cap relació amb ell. Se suposava que veies l’ànima a través dels ulls, que veies l’amor a través dels ulls, l’únic lloc on podies mirar un altre ésser humà i veure què passava realment dins seu. Però en els ulls d’en Dickie, en Tom ara no hi veia res més que el que hauria vist si hagués estat davant la superfície dura i inanimada d’un mirall. En Tom va sentir una dolorosa punxada al pit, i es va tapar la cara amb les mans. Era com si tot d’una li haguessin arrabassat en Dickie. No eren amics. No es coneixien. Se li va acudir com si fos una veritat horrible. Una veritat per sempre. Veritat per la gent que havia conegut en el passat i per aquells que coneixeria en el futur: tots van estar i continuarien estant davant seu, i ell sabria un cop rere l’altre que no els coneixeria mai. I el pitjor era que sempre tindria la il·lusió, durant un temps, que els coneixia, i que estaven en completa harmonia i eren iguals. Per un moment, l’impacte sense paraules d’haver-ho comprès semblava més del que podia suportar. Se sentia presa d’un atac, com si hagués de caure a terra. Era massa. L’entorn aliè, la llengua diferent, aquell fracàs i el fet que en Dickie l’odiava. Se sentia envoltat d’estranyesa i hostilitat. En Dickie li va separar les mans dels ulls.

—Què et passa? —va preguntar en Dickie—. T’ha fet prendre alguna cosa, aquell paio?

—No.

—N’estàs segur? No t’ha posat res a la beguda?

—No. —Li van caure al cap les primeres gotes de pluja de la nit. Es va sentir el retruny d’un tro llunyà. I també l’hostilitat des de dalt—. Voldria morir-me —va dir en Tom amb la veu feble.

En Dickie el va estirar del braç. En Tom va ensopegar amb el graó de la porta. Eren en el petit bar davant l’oficina de correus. En Tom va sentir que demanava un brandi, especificant un brandi italià perquè ell no es mereixia el brandi francès, va suposar. En Tom se’l va beure. Era lleugerament dolç, amb gust de medicina. En va beure tres, com una medicina màgica que l’hagués de retornar a allò que s’anomenava realitat: l’olor del Nazionale a la mà d’en Dickie, la veta amb el gir ornamental sota els seus dits a la fusta de la barra, el fet que el seu estómac rebia una forta pressió com si algú li posés el puny contra el melic, la vívida anticipació del passeig llarg i costerut des d’allà fins a la casa, el lleu dolor que li provocaria el passeig als malucs.

—Estic bé —va dir en Tom en veu baixa i greu—. No sé què m’ha passat. Deu haver estat la calor, que m’ha aclaparat —va riure una mica. Allò era la realitat. Riure-se’n, ridiculitzar-la. Era més important que res del que li hagués passat en les cinc setmanes des que havia conegut en Dickie, o potser des de sempre.

En Dickie no va dir res, es va limitar a posar-se un cigarret a la boca i a agafar un parell de bitllets de cent lires de la cartera negra de pell de cocodril i deixar-los a la barra. A en Tom li va fer mal que no digués res. El va ferir com si fos un nen que hagués estat malalt i hagués pogut provocar molèsties, però que esperés, si més no, una paraula amable un cop recuperat. Però en Dickie es mostrava indiferent. Li havia pagat els brandies amb la mateixa fredor que si els hagués pagat a un estranger amb qui hagués coincidit, es trobés malalt i no tingués diners. De sobte en Tom va pensar «en Dickie no vol que jo vagi a Cortina». No era la primera vegada que a en Tom li passava pel cap. Ara la Marge anava a Cortina. L’última vegada que van ser a Nàpols, ella i en Dickie havien comprat un nou termos de mida gegant per endur-se’l a Cortina. No li havien preguntat si li agradava el termos ni cap altra cosa. De manera discreta i gradual l’apartaven dels seus preparatius. A en Tom li semblava que en Dickie, de fet, esperava que toqués el dos just abans del viatge a Cortina. Un parell de setmanes enrere, en Dickie li havia dit que li ensenyaria algunes de les proves d’esquí prop de Cortina que tenia assenyalades en un mapa. En Dickie va mirar el mapa un vespre, però de les proves no li’n va dir mai res.

—A punt? —va dir en Dickie.

En Tom el va seguir fora del bar, com un gosset.

—Si pots arribar tot sol a casa, a mi m’han vingut ganes d’anar a veure la Marge una estona —va dir en Dickie a la carretera.

—Em trobo bé —va dir en Tom.

—Perfecte, doncs. —En fer el gest d’anar-se’n, li va dir per sobre de l’espatlla—: Et fa res recollir el correu? T’ho dic per si de cas me n’oblido.

En Tom va assentir amb el cap. Va entrar a l’oficina de correus. Hi havia dues cartes, una adreçada a ell del pare d’en Dickie, i l’altra per a en Dickie de part d’algú de Nova York que en Tom no coneixia. Va restar al pas de la porta, va obrir la carta del senyor Greenleaf i va desplegar respectuosament el full escrit a màquina. Contenia l’impressionant encapçalament de color verd pàl·lid de Burke-Greenleaf Watercraft, Inc., amb el logotip del timó d’un vaixell al centre.

Era el cop final. Amb aquell to fred (fins i tot més fred que la seva fredor habitual en els negocis, atès que allò era un comiat i l’havia dotat amb una nota d’agraïment cortès), el senyor Greenleaf simplement prescindia d’ell. Havia fracassat. «Confio que els esforços que ha fet no l’hagin incomodat gaire». No sonava sarcàstic? El senyor Greenleaf ni tan sols deia que el volia tornar a veure quan tornés a Amèrica.

En Tom va pujar el turó caminant com un autòmat. S’imaginava que ara en Dickie era a casa la Marge explicant-li la història d’en Cario en el bar, i el seu singular comportament de després, a la carretera. En Tom sabia el que diria la Marge: per què no te’n desempallegues, Dickie? Es preguntava si no faria bé de tornar i donar-los explicacions, obligar-los a escoltar. Es va girar i va observar la inescrutable façana quadrada de casa de la Marge, dalt del turó, i la finestra fosca i buida. La pluja li amarava la jaqueta de pana. Es va apujar el coll de la jaqueta i va continuar caminant de pressa fins a casa d’en Dickie. Almenys, va pensar amb orgull, no havia intentat treure més diners del senyor Greenleaf tot i haver-ho pogut fer. Li hauria estat possible fins i tot amb la col·laboració d’en Dickie, si s’hi hagués atansat quan en Dickie estava de bon humor. Qualsevol altre ho hauria fet, va pensar. Qualsevol. Però ell se’n va estar, i això bé volia dir alguna cosa.

Era a peu dret en un racó de la terrassa, fitant la línia indefinida i buida de l’horitzó sense pensar en res, sense sentir res tret d’una lleu solitud i una sensació de pèrdua, com de somni. Fins i tot en Dickie i la Marge semblaven molt lluny, i allò que es podien estar dient esdevenia trivial. Ell estava sol. Això era l’únic que importava. Va començar a sentir un formigueig temorós a baix de tot de l’espinada, fins a les natges.

Es va girar en sentir que s’obria la porta. En Dickie pujava pel caminoi, somrient, però a en Tom li va semblar que era un somriure forçat, formal.

—Què fas sota la pluja? —va preguntar en Dickie, refugiant-se a la porta del rebedor.

—És molt refrescant —va dir en Tom de bon grat—. Tens una carta. —L’hi va lliurar i es va posar a la butxaca la carta del senyor Greenleaf.

En Tom va penjar la jaqueta a l’armari del rebedor. Quan en Dickie va haver acabat de llegir la carta (que el va fer petar de riure), en Tom va dir:

—Creus que a la Marge li agradaria afegir-se a París amb nosaltres quan hi anem?

En Dickie semblava sorprès.

—Crec que sí.

—Bé, doncs, pregunta-l’hi —va dir en Tom despreocupadament.

—No sé si jo hauria d’anar a París —va dir en Dickie—. No m’importaria escapar-me a qualsevol lloc uns dies, però París… —Es va encendre un cigarret—. Preferiria pujar a San Remo, o fins i tot a Gènova, que és tota una ciutat.

—Però París… Gènova no es pot comparar amb París, oi?

—No, és clar que no. Però és molt més a prop.

—Però quan anirem a París?

—No ho sé. Vés a saber. No es mourà de lloc.

En Tom va escoltar l’eco de les paraules, buscant-ne el to. Dos dies abans en Dickie havia rebut una carta del seu pare. N’havia llegit unes frases en veu alta i van riure per alguna cosa, però no havia llegit la carta sencera, tal com ho havia fet en un parell d’ocasions anteriors. En Tom no dubtava que el senyor Greenleaf havia dit a en Dickie que estava tip d’en Tom Ripley, i probablement que sospitava que es gastava els seus diners de manera ociosa. Un mes enrere en Dickie també hauria rigut amb una cosa així, però no pas ara, va pensar en Tom.

—Només pensava que, mentre em quedi algun calé, hauríem de fer el viatge a París —va insistir en Tom.

—Vés a dalt. Ara no estic d’humor. M’he de reservar les forces per a Cortina.

—Bé… suposo que aleshores anirem a San Remo —va dir, intentant sonar agradable, tot i que podia haver plorat.

—Això mateix.

En Tom va anar com un llampec del rebedor a la cuina. L’enorme forma blanca de la nevera li va aparèixer de sobte des d’un racó. Volia fer una copa amb gel, però ara no volia tocar l’aparell. S’havia passat un dia sencer a Nàpols amb en Dickie i la Marge mirant neveres, safates de gel, comptant el nombre de ginys, fins al punt que en Tom ja no distingia una nevera d’una altra. Però en Dickie i la noia s’havien encapritxat amb aquella amb l’entusiasme dels acabats de casar. Després es van passar unes hores més en un cafè parlant dels mèrits de totes les neveres que havien vist, abans de decidir-se per la que volien. I ara la Marge entrava i sortia de casa més que mai, perquè guardava a la nevera part del seu menjar, i sovint volia agafar gel. En Tom es va adonar de sobte per què odiava tant la nevera. Això significava que en Dickie no es pensava moure. Allò anul·lava no només el viatge a Grècia aquell hivern, sinó que implicava que en Dickie probablement no aniria mai a viure ni a París ni a Roma, tal com ell i en Tom havien parlat de fer les primeres setmanes, quan va arribar en Tom. No. No pas amb una nevera que tenia la distinció de ser una de les quatre mal comptades que hi havia al poble. Una nevera amb sis safates de gel i més prestatges a la porta, i que cada cop que l’obries semblava l’entrada d’un supermercat.

En Tom es va preparar una copa sense gel. Les mans li tremolaven. Tot just el dia abans en Dickie li havia preguntat: «Vas a casa, per Nadal?». Ho havia fet de manera informal, enmig d’una conversa, però sabent prou bé que no hi aniria. No tenia una llar, i el seu amic ho sabia. Li havia explicat tot, a en Dickie, sobre la tieta Dottie de Boston. Allò havia estat simplement una gran insinuació, res més. La Marge tenia un munt de plans per Nadal. Tenia guardada una llauna de púding de panses anglès, i pensava comprar un gall dindi en algun contadino. En Tom es podia imaginar com el serviria a taula, amb aquell sentimentalisme ensucrat tan seu. I un arbre de Nadal, per descomptat. Segurament de cartó. Santa nit. Ponx. Regals embafadors per a en Dickie. Perquè la Marge feia mitja i sempre s’enduia a casa mitjons d’en Dickie per sargir-los. I tots dos, de manera subtil i educada, l’exclourien. Totes les frases amables que li dirien serien dites amb un esforç dolorós. No suportava imaginar-s’ho. Molt bé, doncs se n’aniria. Faria qualsevol cosa abans que suportar el Nadal amb ells.