La cocció

A la cuina, en Jordi va col·locar la cassola sobre el fogó i va apujar la flama del gas al màxim.

—Jordi! —va arribar l’espantosa veu des de l’habitació del costat—. Es l’hora de la meva medecina!

—Encara no, àvia —va contestar cridant en Jordi—. Falten vint minuts per les onze.

—Quina entremaliadura portes de cap, ara? —va xisclar la iaia—. Sento sorolls.

En Jordi va pensar que era millor no respondre. Va trobar una cullera llarga de fusta en un calaix de la cuina i va començar a remenar amb força. Allò de l’olla s’escalfava més i més.

Aviat la meravellosa mescla s’engegà a fer bromera. Un fum blau intens, un blau com el dels paons, va sorgir de la superfície del líquid, i una olor espantosa i penetrant va omplir la cuina. Aquella olor ofegava en Jordi i el va fer tossir. Era una olor com no n’havia olorat mai cap altra. Una olor brutal i fascinant, sorprenent i picant, enfollidora i delirant, plena de màgia i bruixeria. Cada vegada que li pujava pel nas, li esclataven focs artificials dintre el crani i un formigueig elèctric li recorria les cames. Era magnífic estar-se allí, removent aquella mescla esbalaïdora i veure-la fumejar de color blau, bombollejar i escumejar com si fos viva. Hi va haver un moment en què hauria jurat que veia espurnes brillants llampeguejant en l’arremolinada bromera.

I, de sobte, en Jordi es va trobar ballant al voltant de l’olla que fumejava, cantant mots estranys que li venien al cap sense saber d’on sortien:

Beuratge de bruixa i brou ardorós, bromera d’escuma i rica blavor, fumera, cullera: tot xiscla fent un xip-xip bonic, oh visca!

Mi-te-la com brufa i batega i borbolleja. Escolta-la com xiula i xarbota i xiuxiueja. Àvia, jo de tu pregaria.