La gallina marró

En Jordi es va quedar plantat al mig del corral mirant cap a la teulada. El vell mas tenia una bonica teulada de color vermell clar, amb xemeneies altes.

No hi havia senyals de l’àvia. Només hi havia un tord cantaire que piulava posat sobre una de les xemeneies. La bruixa s’ha quedat encallada a les golfes, va pensar en Jordi. Gràcies a Déu.

De cop, una teula va caure rodolant per la teulada fins al corral. El tord cantaire s’envolà ràpidament i se’n va anar.

Després, una altra teula va caure avall.

Més tard, mitja dotzena més.

I aleshores, molt lentament, com un monstre misteriós sorgint de les profunditats, el cap de l’àvia va traspassar la teulada…

Llavors, el coll esquelètic…

I el capdamunt de les seves espatlles…

—Què et sembla, nano? —va cridar—. Què me’n dius, de l’estirada?

—No seria millor que paressis? —va fer, a crits, en Jordi…

—Ja he parat! —va contestar ella—. Em sento fabulosament! No t’havia dit que tenia poders màgics? No et vaig avisar que tenia bruixeria a les puntes dels dits? Però tu no volies escoltar-me, oi que no? No volies escoltar la teva àvia!

—Això no ho has fet tu, àvia —va respondre cridant en Jordi—. Ho he fet jo! T’he preparat una nova medecina!

—Una nova medecina? Tu? Ximpleries! —va bramar.

—Sí! Sí! —va cridar ell.

—Estàs dient una mentida, com de costum! —vociferà l’àvia—. Sempre estàs dient mentides!

—No menteixo, àvia. Et juro que no.

Des de dalt, la vella cara arrugada va mirar-se en Jordi amb suspicàcia.

—M’estàs dient que realment has preparat una nova medecina tu sol? —cridà.

—Sí, àvia, jo tot sol.

—No et crec —va contestar ella—. Però estic molt còmoda aquí dalt. Porta’m una tassa de te.

Una gallina marró picotejava pel terra del corral, prop d’on s’estava en Jordi. La gallina li va fer venir una idea. Ràpidament, va destapar l’ampolla de la medecina i va posar a la cullera una mica de líquid marró.

—Mira això, àvia! —va cridar.

Es va ajupir, allargant la cullera a la gallina.

—Gallina —va fer—. Tita, tita, tita. Vine aquí. Pren-ne una mica.

Les gallines són aus estúpides i molt golafres. Es pensen que tot és menjar. Aquesta es va pensar que la cullera estava plena de gra. Es va acostar a saltirons. Va posar el cap de costat i va mirar la cullera.

—Vinga, gallina —va dir en Jordi—. Gallina, maca. Tita, tita, tita.

La gallina marró va estirar el coll cap a la cullera i va picotejar. Va omplir-se el bec de medecina.

L’efecte va ser electritzant.

—Uiii! —esgaripà la gallina i va sortir disparada pels aires com un coet. Va pujar fins a l’altura de la casa.

Llavors va tornar a caure al terra del corral: plaf!

I allí es va quedar, asseguda, amb totes les plomes rígides, com clavades al cos. Hi havia una expressió de sorpresa en la seva cara beneita. En Jordi es va quedar mirant-s’ho. L’àvia, des de dalt de la teulada, també s’ho mirava.

La gallina es va aixecar. Tremolava bastant. Feia un cloc-cloc estrany. Obria i tancava el bec. Semblava una gallina força malalta.

—Te l’has carregada, ximplet! —cridà l’àvia—. Aquesta gallina es morirà! El teu pare es posarà fet una fúria amb tu! Et fotrà un mastegot i t’estarà bé!

De sobte, un fum negre va començar a sortir pel bec de la gallina.

—S’està cremant! —va bramar l’àvia—. La gallina s’està cremant!

En Jordi va córrer a l’abeurador per agafar un cubell d’aigua.

—Aquesta gallina estarà rostida i preparada per menjar d’aquí a un moment! —cridà l’àvia.

En Jordi va buidar la galleda d’aigua damunt la gallina. Es va sentir un so sibilant i el fum va desaparèixer.

—Aquesta gallina ja ha post l’últim ou! —cridà l’àvia—. Les gallines no ponen ous després d’haver-se cremat!

Ara que el foc s’havia apagat, la gallina semblava trobar-se millor. Es va posar ben dreta. Va agitar les ales. Llavors es va ajupir, com si es preparés per saltar. I va saltar. Va saltar molt amunt, va fer una tombarella i va aterrar sobre les potes.

—És una gallina de circ! —va cridar l’àvia des del capdamunt de la teulada—. Es una acròbata voladora! Ara la gallina començava a créixer.

En Jordi havia estat esperant que això passés.

—Està creixent! —va esgargamellar-se—. Està creixent, àvia! Mira, està creixent!

Es va fer més i més gran… més i més alta. Aviat la gallina va ser d’un tamany quatre o cinc vegades superior al normal.

—Ho veus, àvia?! —va cridar en Jordi.

—Ho veig, xaval! —va contestar, a crits, la vella—. L’estic observant!

En Jordi anava fent saltirons amb un peu i l’altre, amb excitació, assenyalant amb el dit l’enorme gallina:

—Ha pres la medecina màgica, àvia, i està creixent tal com ho has fet tu!

Però hi havia una diferència entre la forma com estava creixent la gallina i la forma com havia crescut l’àvia. Quan l’àvia es feia més i més alta, es feia més i més prima. La gallina, no. Va seguir sent bonica i rodanxona tota ella.

Aviat va ser més alta que en Jordi, però no va aturar-se aquí. Va continuar creixent fins que va ser tan gran com un cavall. Llavors va parar.

—No és meravellosa, àvia? —va cridar en Jordi.

—No és tan alta com jo! —va grallar l’àvia—. Comparada amb mi, la gallina és petitíssima! Jo sóc la més alta de tots!