PRIMER TRAJECTE

Octubre de 1901

Mancaven només dos mesos perquè comencés un nou any. I, com a homenatge a la centúria estrenada, el 1901 s’havia volgut acomiadar amb un projecte de modernitat.

Aquell dimecres plujós i gris de finals d’octubre, una gentada s’esperava als peus del Tibidabo per gaudir del fenomen. Ni el plugim que queia des de feia hores ni l’aire fresc que baixava de la muntanya els havien fet passar les ganes d’arribar-se fins a la nova avinguda que, des del passeig de Sant Gervasi, pujava fins a la plaça de l’estació del primer funicular de tot l’Estat.

No feia ni vint-i-quatre hores que l’havien inaugurat, però l’expectació continuava. La gent que s’amuntegava sota la pluja feia cua per poder pujar al tramvia, també en funcionament des del dia abans, que els permetria arribar fins al funicular.

Semblava com si cap barceloní volgués perdre’s l’aventura de viatjar amb aquell flamant transport, que feia possible accedir còmodament al cim del Tibidabo.

—Que trigarà gaire a sortir, el tramvia, avi?

La veu infantil amb prou feines se sentia enmig del xivarri que feien els futurs passatgers. Però l’ancià, situat al costat mateix del nen, va percebre-la amb nitidesa. L’home, vestit amb elegància, tenia bona oïda malgrat la seva edat.

—No ho crec, Narcís. Al diari diu que tant el tramvia com el funicular funcionaran avui des de les vuit fins a la posta de sol.

El vailet va fer un esforç per dissimular la impaciència. Tot i només tenir nou anys, li agradava comportar-se com un adult. Sentia una viva devoció cap a la gent més gran que ell i la seva saviesa. I de totes les persones que admirava, l’avi ocupava el primer lloc. Feia anys que regentava una sastreria que ell mateix havia fundat. Posseïa una distinció natural que no tenia res a veure amb la seva posició benestant, fruit del treball i de la seva visió empresarial.

Tal com li havia anunciat l’ancià, el tramvia va sortir puntualment a les vuit del matí i va enfilar amunt la via, que discorria per la part dreta de l’avinguda.

Avi i nét van seure en un dels dos bancs longitudinals destinats als viatgers. Van estar de sort, perquè alguns passatgers havien hagut de viatjar dempeus, dins del cotxe, i a les plataformes de davant i de darrere del vehicle.

Mentre el noiet es girava en el seient per mirar a través d’una de les quatre grans finestres, l’home va obrir el diari.

—Mira, Narcís, diu que a la inauguració d’ahir hi van anar unes cinc-centes persones. I tu que deies que hi ha molta gent, avui!

—I hi van poder pujar tots? Devia fer molts viatges…

—Bé, pel que sembla hi va haver certa confusió i finalment alguns van decidir pujar a peu a la muntanya. Segons explica el diari, al primer tramvia hi viatjaven el bisbe de Barcelona, el cardenal Casañas, amb els representants de la Societat El Tibidabo.

L’avi li va explicar, tot seguit, que aquella era la companyia explotadora del tramvia i del funicular. I va afegir que la Societat Anònima El Tibidabo havia tirat endavant aquell sistema de transport per tal que la gent pogués pujar al cim de la muntanya còmodament.

—És una de les primeres empreses que fa servir energia elèctrica, no t’has fixat en els llums?

El nen va deixar de mirar per la finestra i va clavar els ulls en el llanternó que donava claror a l’interior. Després, va contemplar les vuit bombetes que brillaven dins les delicades tulipes que li feien de pantalla.

L’home va seguir informant el seu nét del que llegia al diari.

—Doncs sí que hi va haver una mica de desorganització, sí… Diu que, a la tornada, un dels cotxes del funicular es va quedar aturat a l’estació superior una bona estona. També explica que van desallotjar els tramvies dient que estaven reservats i que van fer fora fins i tot les dames!

Mentre parlava, el vehicle seguia la seva trajectòria serpentejant per la nova avinguda, on començaven a aixecar-se futures mansions. Sota la llum grisa que arribava del cel encapotat, els bastiments lluïen amb un aire clàssic i melancòlic.

Abans que el vehicle s’aturés, alguns dels passatgers ja s’havien aixecat del banc de fusta. El final de trajecte era una plaça espaiosa, encerclada per les ondulacions boscoses de la serra de Collserola, i l’estació del funicular presidia majestuosa l’esplanada.

Avi i nét van descendir del tramvia i van seguir la resta de viatgers fins al vestíbul. Allà hi havia també el despatx del cap d’estació, les taquilles i, una mica més enllà, els accessos a les andanes, separats segons fossin de classe preferent o general.

Després d’uns minuts d’espera, el funicular va entrar dins la nau on es trobava la via i la gent va inundar les andanes com si fos una riuada.

—Per què són tan esglaonades? —va preguntar en Narcís.

—Perquè han d’ajustar-se al pendent que fan els rails.

—Però la via està molt inclinada! Com s’ho farà el funicular per pujar-hi?

L’home va obrir la porta lateral del seu compartiment i van entrar-hi.

Mentre s’asseien, va explicar al nen el que havia sabut per la premsa.

—Els dos combois, el que puja i el que baixa, estan units per un cable d’acer. A dalt, a l’estació superior, hi ha una politja que s’activa mitjançant un motor i fa girar el cable que arrossega el funicular.

—I no pot trencar-se?

—Impossible! Està tot calculat perquè no passi. Tot i així, els combois tenen instal·lats uns frens que poden activar-se de forma automàtica i immobilitzar-lo. No cal que t’hi amoïnis, nano!

Fascinat, en Narcís va seguir el seu avi fins als seients folrats de vellut i va seure al seu costat. Un envà de fusta de poc més d’un metre dividia els dos compartiments de classe superior que es trobaven al final del funicular. El cap del comboi l’ocupaven els tres departaments de classe general, separats dels de primera per un altre envà de fusta, amb una vidriera que arribava fins al sostre.

Quan el vehicle es va començar a moure, el nen va enganxar-se al vidre de la finestra per contemplar com quedaven enrere els arbres acabats de plantar, a banda i banda de la via. Malgrat les explicacions del seu avi, no era capaç de treure’s de sobre el neguit que el cable pogués trencar-se i que el funicular s’estavellés contra la nau de les andanes.

En arribar a l’altura del pont de fusta, ja havia aconseguit assossegar-se una mica. El cim del Tibidabo era cada cop més a prop, i li semblava impossible que ara fos tan fàcil arribar-hi.

—Quin prodigi, aquest funicular! —va exclamar, entusiasmat, un jove amb ulleres rodones i barret.

Els passatgers no deixaven de meravellar-se per l’aparent senzillesa amb què aquell enginy s’enfilava per la muntanya. Tot i que la ciutat havia experimentat grans canvis en les darreres dècades, continuaven admirant-se de tot allò que els duia el progrés.

Als darrers anys del segle anterior Barcelona ja es perfilava com una de les ciutats més importants d’Europa. L’Exposició Universal de 1888 li havia donat una gran projecció internacional i, a més, havia deixat a la metròpoli un ric llegat de nous edificis. Allò havia propiciat el creixement econòmic de la ciutat, al qual també havien contribuït els indians que, després de la guerra de Cuba i la pèrdua de les colònies, tornaven a la Península amb les seves fortunes i es feien construir a Barcelona ostentoses mansions.

Però era en aquells moments, en encetar-se el nou segle, que la ciutat s’expandia encara més. Havia crescut geogràficament amb l’annexió de sis municipis, i un nou partit polític, la Lliga Regionalista, acabava d’entrar al govern municipal decidit a fer de Barcelona una urbs capdavantera.

En veure aparèixer l’entrada a les andanes de l’estació superior, els passatgers van deixar anar exclamacions de sorpresa. Amb prou feines podien contenir l’expectació.

Una sensació d’eufòria va envair també en Narcís, que es va moure inquiet al seu seient.

—Ja hi som, noi! Has vist que fàcil? —va exclamar l’avi.

La pluja semblava haver-se aliat amb l’alegria general, perquè va donar-los una treva just en el moment en què els passatgers baixaven del funicular.

El boscatge resplendia sota la llum platejada, atorgant al moment una essència màgica.

En Narcís corria, esperonat per les ganes de descobrir aquella nova talaia sobre la ciutat. L’ancià, mentrestant, el vigilava a una certa distància, impressionat davant d’aquella bellesa imponent i propera.

A l’altura del primer restaurant edificat, Can Coll, el nen es va aturar per preguntar-li:

—Per què es diu Tibidabo, avi?

—Bé, molts diuen que prové d’un passatge de l’Evangeli de sant Mateu on s’explica que el dimoni va temptar Nostre Senyor enduent-se’l dalt d’una muntanya. Un cop allà, Satanàs va mostrar a Jesús els reialmes del món i li va dir: «Et donaré tot això^[1] si et prosternes i m’adores». En llatí, l’expressió «et donaré» és tibi dabo.