LA FONT MÀGICA

L’aspecte que oferia aquella tarda l’avinguda de la Reina Maria Cristina no tenia res a veure amb el que havia trobat l’Aurora el darrer cop que hi havia estat.

Ja havia passat gairebé un any des de la inauguració de l’Exposició Internacional, que s’havia acabat al gener, i el passeig monumental es mostrava molt menys concorregut.

En Ramon havia volgut que es trobessin a la plaça d’Espanya i ara caminaven junts, gaudint de la perspectiva que oferia la majestuosa avinguda. Mentre avançaven, la noia va poder apreciar l’elegància arquitectònica d’aquell espai que havia estat l’eix principal de l’Exposició. Les escalinates, els pavellons, les escultures i, sobretot, els brolladors donaven un aire d’encanteri a tot el conjunt.

La panoràmica que se’ls oferia culminava amb la visió esplèndida del Palau Nacional, que es perfilava en el cel nítid i, al seu davant, la magnífica font lluminosa. El brollador ocupava l’espai on abans hi havia hagut les Quatre Columnes, erigides per l’arquitecte Puig i Cadafalch quan era president de la Mancomunitat. Aquells pilars, que representaven les quatre barres de la bandera catalana, formaven part del projecte inicial d’urbanització de Montjuïc impulsat pel govern de llavors, però la dictadura havia fet que els enderroquessin un any abans que se celebrés l’Exposició Internacional. Per omplir l’enorme esplanada que havien deixat les columnes, els organitzadors havien triat l’original projecte d’aigua i llums presentat per l’enginyer Carles Buïgas. Una gernació d’obrers van haver de treballar durant prop d’un any per aconseguir que el conjunt ornamental de les fonts estigués a punt per a la inauguració de la fira. Des de llavors, aquella font màgica omplia d’encant l’escenari i fascinava els passejants.

L’Aurora no era aliena tampoc a la seva bellesa, i es va deixar seduir per la gràcia i l’assossegament que provocava el remoreig de l’escuma fins que la veu d’en Ramon la va treure del seu embadaliment.

—He volgut que ens veiéssim aquí perquè necessitava trobar el marc idoni per dir-te el que et vull demanar, i m’ha semblat que aquesta font té la màgia necessària. És especial, com tu…

La noia va notar que la calma que l’havia inundat fins llavors l’abandonava. El to solemne en què ell li parlava li va fer anticipar el que anava a demanar-li. I no ho volia sentir.

—Aurora, ja fa temps que sortim junts i encara més que ens coneixem. Saps el que sento per tu, t’ho he demostrat i m’agrada fer-ho. Però no en tinc prou, amb això. No podem seguir així eternament: ja no som dos noiets i, encara que ho fóssim, jo no em conformo a veure’ns només a estones.

—Sí, ho sé, i ho valoro, però tu també saps la meva situació. Ets de les poques persones que la coneixen.

—Ens tenim confiança, cert, per això et dic que el més lògic és que fem un pas endavant. Casem-nos, Aurora, puc fer-te feliç.

—No ho dubto pas, Ramon, però jo necessito temps. Ara mateix la sola idea de viure amb algú m’incomoda.

—Puc esperar. L’últim que vull és pressionar-te, perquè empitjoraria les coses, però només et demano que hi pensis i que no ho eternitzis. No ho dic només per mi, ho dic també per tu. No pots viure en el passat.

Però hi vivia. Tot i la seva determinació d’enfocar el seu futur en ell i oblidar la Lita, no acabava d’aconseguir-ho. No podia deixar de rememorar constantment els moments que havia compartit amb ella. Cada detall de la seva vida diària li remetia a ella, cada pensament acabava enllaçant-se amb algun record de la seva vida en comú. Apreciava en Ramon, però amb una estima agraïda que no tenia res a veure amb la passió que encara sentia per la seva antiga companya.

Feia tot just una setmana que s’havia deixat endur finalment per les carícies d’ell. Obeint els seus requeriments, havia sucumbit a un desig compartit de manera desigual, que en ella es concretava en un mer impuls físic i de voler complaure.

El tacte de les mans del policia acaronant-li les cuixes, els petons, les abraçades, tot allò li provocava una sensació plaent, però no aconseguia encendre-li el foc. Per això s’havia lliurat a ell d’una manera mecànica, com si el seu cos obeís una voluntat que no tenia cap relació amb les seves emocions.

Amb la Lita, en canvi, tota ella vibrava al compàs d’un únic sentiment que fonia el seu cos i els seus pensaments. El cos menut de la corista l’omplia, l’exaltava i tensava fins la darrera fibra de la seva carn. Era com una possessió preuada a la qual ella es lliurava pel pur goig de sentir-se part d’ella. I se’n sentia, i no hi havia goig més gran que veure l’èxtasi de la Lita i lliurar-li el seu.

Amb en Ramon, en canvi, malgrat la tendresa amb què l’havia tractat, s’havia sentit l’instrument orgànic d’un acte impulsiu. Incapaç de transcendir la carn, tan sols s’havia sotmès al ritme animal de la còpula.

—Deixa que m’ho pensi. No et faré esperar gaire, t’ho prometo, només necessito uns quants dies.