LA TROBALLA

L’Àngela sentia que el món s’enfonsava al seu voltant.

Primer havia estat l’Aurora qui havia esquerdat la fràgil harmonia familiar, i ara, quatre mesos després, era l’Eulàlia qui la trencava del tot. De res havia servit que, tant en un cas com en l’altre, ella hagués callat per mantenir l’equilibri precari que els unia a tots quatre. L’únic que havia aconseguit amb el seu silenci era convertir-se en còmplice del desastre.

Quan la seva mare s’havia embarcat en aquella relació clandestina que ja feia sis anys que durava, l’Àngela havia optat per no delatar-la. S’havia estimat més preservar la concòrdia que actuar d’acord amb el que dictaven la moral i la decència. I era aquest mateix pensament el que li havia impedit, més endavant, revelar la passió prohibida de la seva germana.

Però ara veia clar que s’havia equivocat.

Fins al dia en què l’Aurora havia marxat de casa, havia estat convençuda que anteposar el benestar familiar als seus propis valors era el que calia fer. La reacció d’ella, però, l’havia desenganyat.

Mai s’hauria pensat que la seva bessona preferís lliurar-se a un amor impur i abandonar-los per anar-se’n amb una desconeguda. L’Àngela havia acceptat aquella passió fosca com una nova manifestació del tarannà rebel de l’Aurora, una transgressió més dels límits que tant rebutjava. Però en veure l’obstinació inflexible amb què la germana defensava la seva decisió, s’havia adonat que no es tractava d’una malifeta més. Aquell egoisme evidenciava la total desafecció que la noia sentia per la seva família.

Allò havia obert els ulls a l’Àngela i li havia fet descobrir que a la seva germana només li importava el seu propi benestar, per això tant li feia trencar amb ells per tal d’aconseguir-lo. Aquella revelació l’havia ferit profundament, per la qual cosa es va prometre que mai més tornaria a acostar-se a ella.

Malgrat això, a despit de la decepció profunda i amarga que li havia deixat, en els quatre mesos que havien passat des de la ruptura no hi havia hagut un sol dia en què no hagués pensat en ella. Mai abans havien estat separades més enllà d’unes quantes hores, quan l’Àngela acompanyava la mare a l’hotel de l’Arrabassada i quan havia començat a treballar al Tibidabo. Des que tenia memòria, l’Aurora havia estat un referent en la seva quotidianitat. Pràcticament tot ho feien juntes: es llevava i se n’anava a dormir amb ella, l’acompanyava a l’escola, en els jocs i, més endavant, a la fàbrica. Però el més important és que l’Aurora li aportava un toc de rauxa que acoloria el seu món gris.

Si no hagués estat per en Narcís, segurament hauria acabat per deixar de banda el seu orgull malmès i l’hauria anat a cercar. Però el seu amor incipient ho ocupava tot. S’havia ensenyorit dels seus pensaments, i el seu cos sencer semblava vibrar-hi en consonància. El seu estat d’ànim era un anhel constant de saber d’ell, de trobar-se i lliurar-se als seus petons.

Feia gairebé cinc mesos de la seva cita a Vallvidrera, i des de llavors s’havien vist en molt poques ocasions. Les pors d’en Narcís per la seva amant complicaven encara la relació. L’Àngela no el volia pressionar, perquè notava que patia, i sabia que el millor era deixar que ell sol solucionés la situació.

Ara, però, aquella preocupació havia passat a segon terme. El cataclisme provocat per la seva mare l’havia eclipsat parcialment. L’escena que havia acabat amb l’Aurora sortint per la porta del pis amb un farcell on s’enduia les seves minses pertinences no havia estat res comparat amb el quadre que havia protagonitzat l’Eulàlia.

Encara no havien passat ni quinze dies des d’aquell vespre en què tot s’havia ensorrat. Tornava a casa un cop acabat el seu torn al tren aeri quan va percebre una tensió estranya en accedir a l’escala del bloc de pisos. En la remor esmorteïda que li arribava des de dalt li va semblar reconèixer el to greu de l’Isidre i, espantada, va pujar corrent els esglaons fins a arribar al seu replà.

En obrir la porta de casa seva va trobar-se el seu pare encarant-se a l’Eulàlia mentre ella, atemorida, l’escoltava sense dir res. L’estança estava de cap per avall. Les cadires estaven escampades per terra, juntament amb les restes de gots i gerros esbocinats. L’Àngela va pensar que havien entrar a robar, però aviat va adonar-se del seu error.

—Ja pots fotre el camp! No et vull veure més a casa meva!

L’Isidre s’havia plantat davant de la seva dona, que se’l mirava espantada, incapaç de reaccionar. L’home, però, es va limitar a aixecar el braç per assenyalar la porta i va repetir:

—Fora d’aquí! Vés-te’n amb la meuca de la teva filla, que sou l’una per l’altra.

Per un moment l’Àngela havia pensat que es referia a ella, que estava dempeus al costat del llindar, però aviat va adonar-se que es referia a l’Aurora.

L’Eulàlia, en veure-la, va córrer cap a ella i la va abraçar buscant protecció.

—Filla, si us plau, digue-li que em deixi almenys endur-me alguna cosa de roba, una mica de diners…

—Que t’ho doni el teu amant, això, jo ja t’he donat prou!

Llavors ho va entendre tot. No sabia com, però l’Isidre devia haver descobert l’engany de la seva dona. Allò explicava l’estrany comportament que havia tingut l’home en els darrers temps. Feia dies que amb prou feines parlava, se’l veia consirós i sorrut, com si alguna cosa l’amoïnés. No era una actitud habitual en ell, i per això l’Àngela va atribuir-la a problemes amb la feina. Ara veia que s’havia equivocat.

Tot d’una, entre la desfeta de vidres i fusta, va veure escampades per terra unes fotografies.

En un primer moment no va reconèixer la model, però aviat es va adonar que es tractava de l’Eulàlia. La sorpresa va donar pas a la incredulitat: com podia la seva mare haver estat tan ruca per deixar-se retratar? Tanmateix, aquell interrogant va diluir-se de seguida en adonar-se que ella també s’estava arriscant per en Narcís. Les seves conviccions, els seus valors començaven a trontollar davant del boig poder de la passió. Aleshores va ser conscient que la inflexible era ella en atrevir-se a jutjar els impulsos de l’emoció.

Aquell pensament va inclinar-la cap a la mare i va intercedir en favor seu.

—Pare, si us plau, deixi que s’emporti les seves coses abans de marxar.

L’Isidre, que havia tornat a cloure’s en el seu capficament, va rondinar abans d’accedir-hi. La ira s’havia apaivagat i tornava a mostrar-se abatut. La decepció podia llegir-se nítidament en el seu esguard tèrbol.

L’Eulàlia va sortir del pis sense dir ni una paraula. El pis, el replà, el món, tot va semblar emmudir. Era un silenci dolorós, fet de blasmes continguts, excuses i preguntes que ja no tindrien resposta. Els retrets, almenys, els podrien haver alleujat la consciència.

Mentre la mare s’esperava al carrer, l’Àngela va arreplegar quatre coses de la seva calaixera i en va fer un farcell. Va ser llavors, en sortir del dormitori dels pares, que va veure la seva carpeta a terra, al passadís. Alguna cosa li va fer pensar que allò tenia relació amb el que acabava de passar.

—Mare, què hi feia la meva carpeta, llençada a terra? —va preguntar mentre li entregava el paquet amb les seves coses.

L’Eulàlia va sospirar i després va acaronar-li els cabells.

—Quan em vas comentar que necessitaves paper per dibuixar vaig demanar-li-ho a en Marià, perquè té amics pintors. Ell me’n va donar un bon feix, i jo vaig agafar una carpeta del taller per guardar-lo. Però no em vaig fixar que a dins hi havia unes fotografies que ell m’havia fet.

—I el pare les ha descobert…

—Sí, i és estrany perquè no acostuma a tafanejar. A més, la carpeta era a la teva habitació.

—Jo ni m’havia adonat que hi eren, els retrats, i això que n’anava agafant fulls. Potser el pare es pensava que hi guardava cartes de l’Aurora, allà, i per això ha remenat entre els papers.

L’Eulàlia va encongir les espatlles.

—Qui sap…

Abans de marxar carrer avall, la dona va prometre que li escriuria. No semblava espantada ni trista. Per primera vegada la veia caminar amb decisió. Potser perquè ara tenia clar quin era el seu rumb.