PRIMERA PART

Capítol I

Més enllà el viatger ha de fer el seu camí cap a Noon City de la manera que pugui, perquè no hi ha autobusos ni trens que vagin en aquesta direcció, encara que sis dies la setmana un camió de la Companyia Turpentine Chuberry recull el correu i les provisions a la veïna ciutat de Paradise Chapel: alguna vegada, si aneu amb destí a Noon City, podeu fer el camí amb el conductor del camió, Sam Radclif. De qualsevol manera que hi aneu és un viatge dolent, perquè aquestes carreteres boterudes deslloriguen fins i tot els cotxes nous de trinca en un no-res; i els autostopistes sempre troben que és una anada desagradable. A més, és una contrada deserta; i en els fondals pantanosos on creixen lliris tigrats de la mida del cap d’un home, hi ha troncs d’un verd lluminós que brillen sota l’aigua fosca dels aiguamolls com cossos d’ofegats; sovint l’única cosa que es mou en tot el paisatge és el fum cargolat que surt de la xemeneia d’alguna granja d’aspecte trist, o algun ocell d’ala encarcarada, silenciós i d’ulls àvids, donant voltes sobre les pinedes negres i desertes.

Dos camins travessen les terres interiors cap a Noon City; l’un des del nord i l’altre des del sud; aquest darrer, conegut com la carretera de Paradise Chapel, és el millor dels dos, tot i que són si fa no fa: quilòmetres desolats d’aiguamoll, camp i bosc s’estenen al llarg d’ambdues rutes, no interrompudes més que per rètols escampats que anuncien «Cigars Red Dot 5 centaus, Dr. Pepper, NEHI, Tònic per als Constipats, i 666». Els ponts de fusta que es troben per travessar uns torrents pudents amb noms de tribus índies desaparegudes temps ha, retrunyen com trons llunyans sota el pas de les rodes; ramats de porcs i de vaques vagabundegen lliurement pels camins; ara i adés una família de camperols interromp la feina per saludar amb la mà quan un auto passa, i el contemplen tristament fins que desapareix en la pols vermella.

Un dia xafogós de primers de juny el conductor de la Companyia Turpentine, Sam Radclif, un homenot calb, de més d’un metre vuitanta d’alçària, amb una cara tosca i viril, engolia una cervesa al Cafè Morning Star, de Paradise Chapel, quan el propietari se li va acostar duent el braç a l’espatlla d’aquest noi foraster.

—Ei, Sam —féu el propietari, un individu anomenat Sydney Katz—. Ves aquest nano si el pots portar fins a Noon City: li faràs favor. Des d’ahir que busca la manera d’anar-hi. Què et sembla?

Radclif ullà el noi per damunt la bromera del seu got de cervesa, sense fer gaire cas del seu posat. Tenia la seva idea sobre l’aspecte que havia de tenir un noi «de debò», i aquest minyó tenia alguna cosa que no li feia el pes. Era massa bonic, massa delicat i amb la pell massa blanca; cada una de les seves faccions era d’una acurada sensibilitat i una tendresa femenina li suavitzava els ulls, que eren castanys i molt grossos. Els cabells castanys, tallats curts, eren clapats de blens completament rossos. Una mena d’expressió cansada i implorant li emmascarava la cara fina, i les seves espatlles tenien com un decaïment poc juvenil. Duia uns pantalons llargs blancs i arrugats, una camisa blava tova, amb el coll descordat i sabates de pell força pelades.

Tot eixugant-se un bigoti d’escuma del llavi superior, Radclif digué:

—Com te dius, fill?

—Joel. Jo-el Har-ri-son Knox. —Va separar marcadament les síl·labes, com si el conductor fos sord, però amb una veu suau poc corrent.

—Ah, sí? —digué lentament Radclif, deixant el got de cervesa seca sobre el mostrador—. Un nom ben elegant, senyor Knox.

El noi es va tornar vermell i es girà cap al propietari, el qual intervingué ràpidament:

—És un noi agradable, Sam. Eixerit com un pèsol. Sap paraules que ni tu ni jo no les hem sentides mai.

Radclif estava enutjat.

—Vinga, Katz —ordenà—, torna-me’l a omplir. —Quan l’amo s’allunyà per cercar una altra cervesa, Sam digué amablement—: No ho he dit per molestar-te, fill. D’on véns?

—De Nova Orleans —digué—. Vaig marxar-ne el dijous i vaig arribar aquí el divendres… i no he pogut passar d’aquí; no m’ha vingut a rebre ningú.

—Ah, ja —digué Radclif—. Vas a veure uns parents a Noon City, oi?

El noi assentí.

—El meu pare. Me’n vaig a viure amb ell.

Radclif alçà els ulls cap al sostre, tot mormolant «Knox» diverses vegades, després sacsejà el cap, desconcertat.

—Ca, em penso que no conec ningú que es digui així. ¿Estàs segur que saps on vas?

—Ja ho crec —digué el noi sense alarmar-se—. Pregunteu-ho al senyor Katz, ell n’ha sentit parlar, del meu pare, i jo li he ensenyat les cartes i… espereu.

Va cuitar a ficar-se entre les taules del tètric cafè, i tornà carretejant una maleta enorme, que a jutjar per la cara que feia, pesava de mala manera. La maleta estava acolorida amb etiquetes mig esborrades de les parts més remotes del globus: París, el Caire, Venècia, Viena, Nàpols, Hamburg, Bombay, etcètera. Era una cosa curiosa de veure, en una ciutat de la mida de Paradise Chapel, un dia xafogós.

—Tu has estat a totes aquestes bandes? —preguntà Radclif.

—Nooo —digué el noi, lluitant per desfer la corretja de cuiro que lligava la maleta—. Era del meu avi; el major Knox: suposo que ja deveu haver llegit coses d’ell en llibres d’història. Va ser un personatge destacat de la Guerra Civil. Sigui com sigui aquesta és la maleta que va fer servir durant el seu viatge de bodes per tot el món.

—Per tot el món? —digué Radclif impressionat—. Devia ser un home molt ric.

—Bé, d’això ja en fa molt, de temps. —Va escorcollar les seves coses ben empaquetades fins que trobà un feix prim de cartes—. És aquesta —digué, triant-ne una amb un sobre verd clar.

Radclif aguantà un moment la carta abans d’obrir-la: però tot seguit, amb un compte matusser, extragué un full de paper de tela verd i llegí, tot movent els llavis:

L’amo arribà amb la cervesa just en el moment en què Radclif arrugava el front amb perplexitat, sospirava i entaforava la carta dins el sobre. Hi havia dues coses a la carta què l’amoïnaven; primer de tot, la lletra: escrita amb una tinta rovellada de color de sang seca, era un embolic de cargols de «is» afiligranades puntejades i «os» encara més complicades. ¿Quin diantre d’home podia escriure d’aquella manera? I en segon lloc:

—Si el nom del teu pare és Sansom, com ve a ser que tu et dius Knox?

El noi va abaixar els ulls, torbat.

—Bé —digué, i llançà a Radclif una breu mirada acusadora, com si el xofer li estigués robant alguna cosa—, es van divorciar, i la mare em va dir sempre Joel Knox.

—Carat, fill! —féu Radclif—, no li havies d’haver deixat fer, això! Recorda-ho, ton pare és ton pare, passi el que passi.

L’amo va esquivar una mirada anhelant en busca d’ajut que ara el noi li llançava mentre ell s’allunyava per atendre un altre client.

—Però és que no l’he vist mai —digué Joel, deixant caure les cartes dins la maleta i tot cordant la corretja—. Sabeu on és aquest lloc? Skully’s Landing?

—El Landing? —digué Radclif—. Ja ho crec, ja ho crec que ho sé. —Va beure un llarg glop de cervesa, va deixar anar un gran rot, i somrigué burleta—. Doncs sí, senyor, si jo fos ton pare et tiraria les calces avall i t’escalfaria una mica. —Després, buidant el vas, encastà mig dòlar sobre el taulell i es quedà meditant tot gratant-se la barba peluda fins que un rellotge de paret va tocar les quatre—: Molt bé, fill, toquem el dos —digué, dirigint-se de pressa cap a la porta.

Després d’un moment de dubte, el noi agafà la maleta i el seguí.

—A veure si tornes per aquí —cridà l’amo automàticament.

El camió era un Ford del tipus de bolquet. L’interior pudia fortament a cuiro escalfat i vapors de gasolina. El velocímetre trencat marcava els vint petrificats. Regalims secs de pluja i insectes aixafats empastifaven el parabrisa, un tros del qual era esmicolat en forma d’estrella. Una calavera de joguina ornava el canvi de marxes. Les rodes començaren a botar sobre els alts i baixos i revolts de la carretera de Paradise Chapel.

Joel seia ensorrat en un racó del seient, el colze descansat en el marc de la finestra, amb la barba recolzada a la mà, i provava amb esforç de mantenir-se despert. No havia tingut ni una hora d’autèntic descans d’ençà que havia deixat Nova Orleans; per això quan tancava els ulls, com ara, certs records marejadors se li esquitllaven al pensament. En sobresortia un en particular: es trobava al taulell de la botiga de comestibles amb la seva mare al costat, i fora, al carrer, la pluja de gener anava fent caramells de glaç a les branques nues dels arbres. Sortien junts de la botiga i caminaven silenciosament damunt el paviment mullat, i ell aguantava un paraigua de percala per tapar la seva mare que portava una bossa de taronges. Passaren per una casa on se sentia un piano, i la música sonava trista en la tarda grisa, però la mare remarcà que era una música bonica. I quan arribaren a casa ella la cantussejava, però tenia fred i se’n va anar al llit, i vingué el metge, i durant més d’un mes vingué cada dia, però ella sempre tenia fred, i la tia Ellen hi era, somrient sempre, i el metge, també somrient sempre, i les taronges, sense menjar, es van pansir a la nevera; i quan tot va estar llest se’n va anar a viure amb Ellen en una casa tronada, per a dues famílies, prop de Pontchartrain.

Ellen era una dona amable i força pacífica, i hi feia tot el que podia. Tenia cinc fills en edat escolar, i el seu marit era dependent d’una sabateria, per tant, no tenien gaires diners; però Joel no era una càrrega, perquè la seva mare li havia deixat una petita herència. Ellen i la seva família eren bons amb ell, però tot i això estava ressentit i sovint se sentia empès a fer coses odioses, com empipar la seva cosina gran, una nena anomenada Louise, que tenia posat de muda perquè era una mica sorda: se li acostava a l’orella i li cridava: «Ei! Ei!», i no podia parar fins que ella es posava a plorar. No volia bromejar ni prendre part en els jocs animats que el seu oncle organitzava cada nit, i trobava un plaer estrany a cridar l’atenció per cada petita incorrecció gramatical que algú feia, però el perquè d’això l’astorava tant a ell com als Kendall. Durant aquells mesos fou com si portés unes ulleres de vidres verds i esquerdats, i com si portés taps de cera a les orelles, perquè tot li semblava el que no era, i els dies es fonien en un somieig constant. A Ellen li agradava llegir sir Walter Scott i Dickens i Hans Andersen a les criatures abans de fer-los anar al llit, i un vespre gelat de març els llegia La reina de la neu. Tot escoltant-la, a Joel se li va acudir que ell tenia molt en comú amb el petit Kay, l’aspecte del qual es retorçà quan un resquill del mirall maligne del Follet li va infectar l’ull i li canvià el cor en un tros de gel amargant: suposem, pensava, tot sentint la veu gentil d’Ellen i esguardant les cares del seus cosins, calentes del foc, suposem que, com el petit Kay, ell fos també conduït cap al palau glaçat de la reina de la neu. ¿Quina ànima vivent s’encararia aleshores amb els coratjosos barons lladres per tal de rescatar-lo? I no n’hi havia cap, absolutament cap.

Durant les darreres setmanes abans que arribés la carta, feia campana d’escola tres dies de cada cinc per vagabundejar pels molls del voltant de Canal Street. Va agafar el costum de repartir-se el dinar que Ellen li preparava en una fiambrera amb un negre gegantí, estibador, que, mentre parlaven junts, li teixia exòtiques llegendes de la vida marinera que Joel coneixia que eren mentides fins i tot mentre les escoltava; però aquest home era una persona gran, i de sobte les persones grans eren els únics amics que volia. I passava hores solitari contemplant la càrrega i descàrrega dels vaixells plataners que viatjaven cap a l’Amèrica Central, maquinant, és clar, un viatge com a polissó, perquè estava segur que en alguna ciutat estrangera podria desembarcar i trobar un empleu ben pagat. Tanmateix, va succeir que en el seu tretzè aniversari arribà la primera carta de Skully’s Landing.

Ellen no li mostrà la carta durant uns quants dies. La seva manera de comportar-se era especial, i quan els ulls d’ella es trobaven amb els d’ell, tenien una mirada que no li havia vist abans: una expressió espantada i culpable. En contestar la carta havia volgut assegurar-se que, si Joel no s’hi sentia de gust, li seria permès de retornar de seguida, que s’ocuparien de la seva educació i que li deixarien passar les vacances de Nadal amb ells. Però Joel pogué notar com es trobava d’alleujada quan, després d’una llarga correspondència, la vella maleta de la lluna de mel del major Knox fou retirada del sostremort.

Estava content d’anar-se’n. No podia pensar per què, ni s’hi amoïnava, però l’aparició més o menys increïble del seu pare en un escenari del qual havia desertat estranyament dotze anys abans, no li semblava res d’extraordinari, perquè tot aquell temps havia comptat que passaria una cosa així. El miracle que ell havia planejat, tanmateix, era del tipus d’una mena de senyora rica, que, havent-lo ullat en una cantonada, immediatament li remetia un sobre inflat de bitllets de mil; o bé una acció divina semblant per part d’algun foraster de bon cor. I aquest foraster va resultar ésser el seu pare, cosa que per a ell era simplement un cas meravellós de sort.

Però més tard, quan jeia en un pelat llit de ferro del pis de dalt del Cafè Morning Star, atordit per la calor, la perplexitat i la desesperació, se li afirmava un quadre diferent del seu pare i de la seva situació: no sabia què esperar, i estava espantat perquè ja havia tingut tants desenganys. Un barret de palla, comprat recentment a Nova Orleans i que portava amb orgull fatxendós, li fou robat a l’estació del tren de Biloxi; després, l’autobús de Paradise Chapel havia portat tres hores roents i suoses de retard; i, finalment, al capdamunt de tot, no hi havia ni un mot de Skully’s Landing esperant-lo al cafè. Tota la nit del dijous havia deixat el llum elèctric cremant a l’estranya habitació, i havia llegit una revista il·lustrada fins que es va saber de memòria les darreres fetes de les estrelles de Hollywood, perquè si reflexionava només un segon començaria a tremolar, i Ics llàgrimes mesquines no es quedarien pas a dins. Cap a l’alba havia agafat la revista i l’havia feta trossos i els havia cremat en un cendrer fins que fou l’hora de baixar.

—Agafa’m un llumí d’allà darrera, vols, noi? —digué Radclif—. Allà darrera, al prestatge, ho veus?

Joel obrí els ulls i esguardà al voltant d’ell, enlluernat. Una gota perfecta de suor se li gronxava a la punta del nas.

—Si que teniu ferros vells —digué escodrinyant pels voltants del prestatge, que era ple de diaris esgrogueïts, un tub aixafat, eines greixoses, una llanterna i… una pistola. Al costat de la pistola hi havia un cartó de municions obert; bales de coure lluent com la xavalla nova. Tingué la temptació d’agafar-ne un grapat, però acabà per deixar-se’n caure una amb murrieria a la butxaca de la camisa—. Aquí els teniu.

Radclif es posà un cigarret entre els llavis, i Joel, sense ni que li ho demanessin, li encengué un llumí.

—Gràcies —digué Radclif, mentre li sortia una enorme fumera pels forats del nas—. Digues, no havies estat mai en aquesta part del país?

—Aquí exactament, no, però la meva mare em va portar una vegada a Gulfport, i era bonic perquè es veia el mar. Ahir hi vaig passar amb el tren.

—T’agrada tot això?

A Joel li semblà notar alguna cosa d’estrany en el to del conductor. Estudià el perfil tosc de Radclif, qui sap si potser havia notat el robatori. En tot cas, no en mostrava cap senyal.

—Bé, doncs… sabeu?, és diferent.

—Doncs, jo no hi veig cap diferència. He viscut per aquests voltants tota la meva vida, i em fa l’efecte que és igual pertot arreu, ha, ha!

El camió entrà de sobte en un tros de carretera ampla i dura que no estava ombrejada d’arbres, per bé que una sanefa negra de pins llunyans enfosquia la vora d’un gran camp que s’estenia a l’esquerra. Una figura llunyana, no es podia dir si d’home o de dona, deixà de cavar per saludar amb la mà, i Joel també saludà. Més endavant, dos noiets de cabells blancs eixarrancats damunt una mula flaca cridaren engrescats quan el camió passà tot enterrant-los dins un núvol de pols. Radclif tocava i tocava la botzina a una munió de gossos que trigaven a fugir de la carretera. Renegava d’una manera que Joel no havia sentit mai, llevat, potser, del descarregador negre.

Una mica més tard, Joel digué amb expressió preocupada:

—Us voldria preguntar una cosa, us fa res? —Esperà fins que Radclif assentí—. Bé, doncs, el que us volia preguntar és si coneixeu el meu… el senyor Sansom.

—Sí, és clar que sé qui és —digué Radclif, i s’eixugà el front amb un mocador ronyós—. M’has fet ballar el cap amb aquests dos noms de Sansom i Knox. De segur que és el tipus que es va casar amb Amy Skully. —Féu una pausa breu abans d’afegir—: Però el cert és que mai no li he posat els ulls al damunt.

Joel es mossegà el llavi i restà silenciós una estona. Es moria de ganes de fer preguntes de les quals volia les respostes, però la idea de fer-les el torbava, perquè saber tan poca cosa de la seva parentela més pròxima li semblava vergonyós. Per això digué el que havia de dir amb una veu ben atrevida:

—Què tal és aquest Skully’s Landing? Vull dir, qui hi viu?

Radclif mirà de reüll mentre s’ho rumiava.

—Bé —digué al final—, hi tenen un parell de negres, jo els conec. Després, la dona del teu pare, la conec: la de casa li fa vestits de tant en tant; almenys n’hi feia. —Xuclà fum del cigarret i n’escopí la punta per la finestra—. I el cosí… sí, per Déu, el cosí!

—Ah! —féu Joel casualment, tot i que aquesta persona no havia estat mai esmentada en cap de les cartes.

Però Radclif simplement somrigué d’una manera curiosa, com divertit per una broma íntima massa secreta per a explicar.

I fins aquí arribà la cosa.

—Fixa-t’hi bé, ara —digué Radclif al cap de poc—, ja entrem a la ciutat.

Una casa. Un grup gris de barraques de negres. Una església de fusta de fullola sense pintar, amb un campanar amb un penell i tres vidrieres de vidre vermell. Un avís: «Nostre Senyor Jesucrist arriba! Estàs preparat?». Un infant negre amb un gros barret de palla que agafava fortament una galleda de móres. Per damunt tot això, la lluïssor roent del sol. Tot seguit vingué un carrer curt, sense pavimentar i sense nom, amb cases d’una sola planta totes semblants, les unes més agradables que les altres; cada una tenia un porxo al davant i un pati, i en alguns dels patis creixien rosers macilents i murtres i arbres xinesos, d’una branca dels quals molt sovint penjava un gronxador infantil fet de corda i d’un tros de llanta vella. Hi havia arbres japonesos de fulles com encerades d’un verd negrós. I veié una nena grassa i rosada saltant a corda, i una senyora d’edat recolzada en un porxo inclinat ventant-se amb un ventall de palma. Després una mena d’establa o cotxera: cavalls, carruatges, calesses, mules, homes. Un viratge brusc de la carretera: Noon City.

Radclif frenà el camió i parà. Allargà la mà i obrí la porta del costat de Joel.

—Mala sort, però no et puc dur fins el Landing, fill —digué de pressa—. La companyia posaria el crit al cel. Però trobaràs fàcilment la manera d’anar-hi; és dissabte, i molta gent que viu per aquells voltants vénen a la ciutat el dissabte.

Aleshores Joel quedà dret tot sol, i la camisa blava mullada de suor se li enganxava a l’esquena. Carregant-se la maleta plena d’etiquetes a l’espatlla, començà amb cautela la primera passejada per la ciutat.

A Noon City no hi ha gran cosa per a veure. Només hi ha un carrer, en el qual estan situats un magatzem general de mercaderies, una botiga de reparacions, un petit edifici que conté dues oficines, l’una allotja un advocat i l’altra un metge; una combinació de barberia i saló de bellesa, regentada per un home manc i la seva dona, i un curiós i indefinible establiment conegut per «R. V. Lacey’s Princely Place», amb una bomba de gasolina sota el pòrtic. Aquests edificis estan construïts tan a prop l’un de l’altre que formen una mena de palau esbalandrat que hagués estat ajuntat per pura casualitat d’un dia a l’altre per un fuster mig bruixot. Després, aïllades a l’altre costat del carrer, hi havia dues altres construccions: una presó, i una estranya casa alta i ruïnosa de color de gingebre. La presó no havia hostatjat cap delinqüent blanc des de feia més de quatre anys, i rarament té cap presoner de cap mena, perquè el sheriff és un pinta gandul, propens a prendre-s’ho tot amb calma i una ampolla de licor, i deixar que els cerca-raons i lladres, fins i tot el tipus de degollador més perillós, se la campin lliures i feréstecs. Pel que es refereix a l’extravagant casalot, no hi ha viscut ningú des de Déu sap quan, i corre la brama que una vegada tres exquisides germanes hi foren violades i assassinades d’una manera horrorosa per un malvat bandit ianqui que muntava un cavall platejat i portava una capa de vellut tacada d’escarlata amb sang de dones del sud; explicada per dames antiquades amb la pretensió d’haver conegut les belles víctimes, esdevé una història d’esplendor gòtica. Les finestres de la casa estan esquerdades i estellades, buides com conques sense ulls; una balconada podrida s’inclina perillosament cap endavant, i els grocs ocells de gira-sol amaguen els nius als llocs més secrets; les pelades parets exteriors estan apedaçades amb cartells descolorits pel temps, que voleien quan fa vent. Entre la canalla de la ciutat és una mostra de gran valentia entrar dins aquestes negres cambres quan és fosc i mostrar-se amb un llumí encès des d’una finestra del pis més alt. Tanmateix, el porxo d’aquesta casa està en força bones condicions, i els dissabtes les famílies dels grangers que vénen en fan el seu quarter general.

Actualment gairebé ningú no s’instal·la a Noon City o a la seva rodalia; després de tot, la feina hi és escassa. D’altra banda, rarament sentiu a dir que ningú se’n vagi, si no és per encaminar-se solitàriament cap a la fosca cleda de més amunt de l’església baptista on les làpides oblidades brillen com flors de pedra entremig de les herbotes.

Naturalment, el dissabte és el gran dia. Poc després de l’alba una processó de carruatges tirats per mules, carraques atrotinades i calesses comencen a arribar procedents del camp, i cap a migdia ja s’ha reunit una considerable gernació. Els homes llueixen llurs camises més boniques i pantalons comprats als magatzems; les dones es perfumen amb olor de vainilla o essència de deu centaus, la marca més popular de les quals és una que es diu «Love Divine»; les noies porten clips de fantasia als cabells crepats i s’inflamen les galtes amb molt de coloret, i duen ventalls de paper de cinc centaus que tenen, pintats, uns dibuixos molt bufons. Les criatures, tot i anar descalces i molts cops mig despullades, van netes i hom els dóna uns quants cèntims per gastar en coses com sorpreses amb premi o llavors de melassa. Després d’haver tafanejat per les diverses botigues, les dones es reuneixen al porxo del casalot, mentre els seus homes s’escapoleixen cap a la cotxera. Ràpides i ansioses, repetint sempre les mateixes coses, llurs veus fan el borinot i s’entrecreuen tot el dia. Les malalties i els casaments i els festeigs i els enterraments i Déu són els temes preferits allà al porxo. Allà a l’establa els homes bromegen i beuen whisky, parlen de les collites, juguen a la navalla: de tant en tant hi ha baralles terribles, perquè molts d’aquests homes són de geni viu i si tenen algun ressentiment contra algú els agrada aclarir-ho lluitant.

Quan el capvespre enfosqueix el cel, és com si una campana suau toqués a comiat, perquè una malenconiosa quietud ho apaivaga tot, i les veus baladreres callen com els ocells a la posta. Les famílies amb llurs vehicles se’n tornen de la ciutat com una trista caravana d’enterrament, i l’únic rastre que deixen és el silenci cruel que segueix. Els propietaris dels diversos establiments de Noon City tenen obert una hora més abans de tancar les portes i tornar a casa per a anar al llit; però després de les vuit cap ànima decent no es deixa veure errant per aquesta ciutat, excepte, potser, un infeliç borratxo o un jove enamorat passejant amb la seva parella.

—Ei, tu! El de la maleta!

Joel es girà i veié un homenet garrell i sense braç que l’esguardava des del portal de la barberia; semblava massa malaltís per a ésser l’amo d’una veu tan gruixuda i profunda.

—Acosta’t, nano —va manar brandant el polze contra el pit cobert d’un davantal.

Quan Joel arribà on era ell, l’home estengué la mà i al seu palmell brillava una moneda de níquel.

—Veus això? —digué. Joel assentí sense dir res—. Molt bé —digué l’home—, ara mira carrer amunt. ¿Veus aquella mosseta de cabells roigs?

Joel veié molt bé qui volia dir. Era una noieta de cabells encesos com un holandès. Era alta com és ara ell, i portava pantalons curts de color marró i una brusa camisera groga. Feia cabrioles endarrera i endavant davant l’alt i singular casalot, fent pam i pipa i tota mena de ganyotes al barber.

—Escolta —digué el barber—, tu m’agafes pel ganyot aquesta ganàpia fastigosa i et pots quedar aquest níquel. Oh, oh! Mira-la, ja hi torna…!

Xisclant com un indi salvatge de l’oest, la pèl-roja baixà corrent el carrer amb una catèrvola de joves admiradors udolant darrera d’ella. En arribar al costat oposat d’on era Joel, va arreplegar un gros grapat de pedres. Els rocs caigueren amb un soroll foll sobre la teulada de llauna del barber, i el manc, amb la cara de color morat, bramà:

—Ja t’arreplegaré, Idabel! Ja t’arreplegaré, tan cert com la mort; espera’t!

El floreig d’una rialla femenina surà a través del cancell que hi havia darrera d’ell, i una dona amb veu enutjada xisclà:

—Vinga, maco, no facis més el ximple, i fica’t aquí dintre, fuig d’aquí fora, amb aquesta calor! —Després, adreçant-se aparentment a una tercera persona—: Us asseguro que ell no es pas millor que aquesta Idabel; ni l’un ni l’altre no tenen l’enteniment com Déu mana. Oh, calleu, li vaig dir a la senyoreta Potter (que havia entrat a comprar-se xampú avui fa vuit dies i creieu que donaria uns quants cèntims per saber com s’ho fa per portar aquelles grenyes tan reporques), bé, doncs, li dic: «Senyoreta Potter, vós ensenyeu aquesta Idabel a l’escola, oi?»; li dic: «I doncs, ¿com ve a ser que és tan fastigosa i ordinària?»; li dic: «A mi em sembla un misteri, i al costat d’ella aquest tros de germaneta seva (referint-me a Florabel) oh, i totes dues bessones, i tant que s’assemblen». Doncs sí, senyor, la senyoreta Potter que va i em diu: «Oh, senyoreta Caufield, aquesta Idabel li asseguro que em dóna molts maldecaps i la meva opinió és que hauria d’estar tancada en un correccional». Hu, hu, això és ni més ni menys el que va dir. És clar que a mi no em va venir de nou, perquè jo ja ho he sabut sempre que era un esguerro; ca, no, senyora, no, encara no he vist mai la Idabel Thompkins vestida de mossa. Va, maco, fica’t a dintre, surt d’aquesta calor…

L’home va fer una rodona amb els dits i va escopir amb tota la força a través del forat. Donà una mala mirada a Joel i li engegà:

—T’estàs aquí badant i vols els meus quartos sense fer res, oi que sí?

—Maco, que no em sents?

—Calla la boca, dona. —I el cancell grinyolà en tancar-se.

Joel va moure el cap i continuà el seu camí. La mossa dels cabells roigs i la seva trepa ja no es veien, i la tarda blanca anava esdevenint aquella part del dia en què el cel d’estiu vessa un color suau damunt la terra calenta. Somreia amb freda insolència a les mirades interessades dels vianants, i quan arribà a l’establiment anomenat «R. V. Lacey’s Princely Place», s’aturà per llegir una llista escrita amb guix en una pissarreta abonyegada que hi havia fora, a l’entrada: «La senyoreta Roberta V. Lacy us invita a entrar i tastar el nostre gustós barb fregit i pollastre - Gelat fet a casa - Rostit deliciós - Refrescos i cervesa fresca».

—Refrescos —digué Joel a mitja veu, i li semblà com si una Coca-Cola gelada li baixés per la gola seca—. Cervesa fresca. —Sí, una cervesa fresca. Palpà el bony del portamonedes a la seva butxaca, va empènyer el cancell de molles i entrà a dins.

A la sala quadrada de la senyoreta Roberta hi havia com una dotzena de persones dretes per allà, la majoria nois amb granota, de cara ossuda i cremada del sol, i unes quantes noies joves. El zumzeig de la conversa es va fondre quan Joel entrà i amb aire arrogant es va asseure en un banc de fusta que tenia la llargada de la sala.

—Bé, apa, hola, nano —bramà una dona musculada que es va avançar de seguida i s’estintolà de colzes al mostrador prop d’ell. Tenia uns braços llargs com un orangutan coberts d’un borrissol fosc, i tenia una berruga a la barba, i decorant aquesta berruga hi havia un pèl solitari com una antena. Una brusa de color salmó es bufava sota el pes d’uns pits enormes; una espurna burleta lluïa en els ulls vorejats de vermell que li enfocava—. Benvingut a ca la senyoreta Roberta. —Dos dels seus dits d’ungles brutes se li acostaren per fer-li un dolorós pessic a la galta—. Ara digues, ¿en què pot servir la senyoreta Roberta aquest noi tan rebufó?

Joel va quedar aclaparat.

—Una cervesa fresca —murmurà, fent el sord a totes les rialletes entre dents que se sentien al seu darrera.

—No puc pas servir cervesa als menors d’edat, amor meu, encara que siguis un nano molt rebufó. Així que, el que prendràs serà una taronjadeta ben bona —digué la dona anant-se’n pesadament.

Les rialletes augmentaren fins a riallades clares, i les orelles de Joel es tornaren d’un vermell humiliat. Es preguntava si aquella dona hi era tota. I amb la mirada va anar escodrinyant l’habitació, que pudia a agre, com si es tractés d’un manicomi. A les parets hi havia calendaris amb retrats de belleses en vestit de bany que ensenyaven les dents, i un certificat emmarcat que deia: «Certifico que Roberta Velma Lacey guanyà el Gran Premi a les Festes Anuals de Lying». Del sostre baix penjaven diverses cintes de paper enganxamosques col·locades estratègicament, i un parell de bombetes elèctriques, nues, adornades amb cintes de paper de crep vermelles i verdes totes esquinçades. Un gerro ple de branques atapeïdes de flors de corner rosa, reposava sobre el mostrador.

—Aquí ho tens —digué la dona abocant-li d’una ampolla que gotejava una beguda carbònica de color vermell—. Ja et dic jo, nano, mira que en vas d’empolsinat i acalorat. —Li donà una jovial patacadeta al cap—. A veure si ho endevino: tu deus ser el noi que Sam Radclif ha Hut, oi?

Joel ho va admetre amb un gest. Begué un glop de la beguda, i era tèbia.

—Voldria… o sigui, és gaire lluny Skully’s Landing d’ací? —digué adonant-se que totes les orelles d’aquell lloc l’escoltaven.

—Hmmmm —la dona es va inquietar la berruga i va posar els ulls en blanc fins que gairebé desaparegueren—. Ep, Romeo, quina distància creus que hi ha fins als Skulls —digué fent unes ganyotes de boja—. En dic els Skulls perquè… —Però no ho va acabar, perquè en aquell moment el noi negre a qui havia fet la pregunta contesta:

—Tres quilòmetres potser més aviat quatre, senyoreta.

—Quatre quilòmetres —cotorrejà ella—. Però si jo fos de tu, maco, no m’hi cansaria pas fins allà.

—Ni jo tampoc —grinyolà una noia de cabells grocs.

—Hi ha alguna manera de poder-hi anar embarcat?

Algú digué:

—Oi que és a ciutat en Jesus Fever?

«I sí, jo l’he vist en Jesus Fever». «En Jesus ha aparcat prop de la cotxera». «Què? Tots voleu dir el vell Jesus Fever? Redéu, em creia que feia anys que era mort i enterrat!». «No, home, no. Passa dels cent, però està tan viu com tu». «De segur, jo he vist en Jesus». «Sí, home, sí, en Jesus és aquí…».

Lo dona enxampà un insecte i el reboté a terra amb força salvatge.

—Pareu aquesta xerrameca. No puc sentir res del que diu aquest noi.

Joel sentí que l’inundava una petita onada d’orgull barrejada de terror en veure’s el centre d’una tal commoció. La dona fixà els seus ulls burletes en algun punt més amunt del seu cap i digué:

—Què hi tens a veure amb els Skulls, maco?

Altra vegada! Explicà breument la història, ometent-ho tot excepte les coses més simples, fins i tot evitant d’esmentar les cartes. Tractava de localitzar el pare, aquest era el resum de tot. Podia ajudar-lo, ella?

Bé, doncs no ho sabia. Estigué callada una estona, jugant amb la berruga i amb els ulls fitxats en l’espai.

—Ei, Romeo —digué finalment—, dius que en Jesus Fever és a ciutat?

—Sí, senyoreta.

El noi que ella anomenava Romeo era negre i portava una gorra de cuiner tota inflada i tacada. Rentava plats en un pica darrera el mostrador.

—Vine aquí, Romeo —digué fent-li gestos—, hem de discutir una cosa.

Romeo se li acostà de pressa i es quedaren en un racó. Ella li començà a xiuxiuejar excitada, donant ara i adés ullades a Joel per damunt l’espatlla, que no podia sentir res del que deien. Hi havia quietud a la sala i tothom el mirava. Agafà la bala que havia robat a Sam Radclif i la féu voltar nerviosament entre les mans.

De sobte la porta s’obrí de bat a bat. La noia ossuda dels cabells roigs i mal tallats entrà fent el fatxenda, i s’aturà en sec amb les mans recolzades als costats. Tenia la cara plana, i més aviat impertinent; una munió de pigues grosses i lletges se li escampaven pel nas. Els seus ulls, una mica guenyos i d’un verd brillant, es mogueren ràpids d’una cara a l’altra, però sense mostrar cap senyal de reconèixer ningú; es posaren freds un moment damunt Joel, i continuaren mirant.

—Hola, Idabel. Què hi ha Idabel?

—Busco la meva germana —digué—. Algú l’ha vista?

Tenia una veu ronca, de noi i sonava com forçada a través d’alguna cosa dura: això féu que Joel s’escurés el coll.

—Fa una estona que l’he vista asseguda al porxo —digué un jove pigallós.

La pèl-roja es recolzà contra paret, i encreuà les cames primes com un bastó i de genolls bonyeguts. Una bena tota esquinçada tacada de mercromina li cobria el genoll esquerre. Es tragué un io-io blau i el deixà descargolar lentament cap a terra i el féu tornar a pujar.

—Qui és aquest? —preguntà inclinant el cap devers Joel. Com que ningú no li contestà, va deixar anar el io-io, s’arronsà d’espatlles i digué—: No n’haig de fer res, oi? —Però continuà esguardant-lo furtivament de cua d’ull—. Ei, em fiaríeu un traguet, Roberta? —cridà.

—Senyoreta Roberta —digué la dona, interrompent momentàniament la seva confabulació amb Romeo—. No cal que et digui que tens una llengua molt esmolada, Idabel Thompkins, i sempre li has tinguda. I fins que no aprenguis a comportar-te una mica com una senyoreta, t’agrairé que no t’acostis per aquí, ho sents? I a més, des de quan et creus que tens crèdit? Ah! Fum el camp… i no cal que tornis fins que portis vestits de noia decents.

—Vós sabeu què us convé —es mofà la noia, empenyent la porta—. Aquest bordell en té per temps llarg abans jo no hi torni a fer fira, us ho juro.

Un cop a fora, la seva silueta enfosquí el cancell mentre s’aturava per guaitar Joel.

I ara ja arribava el crepuscle. Un mar d’un verd profund s’estenia pel cel com un vi estrany, i a través d’aquesta gran verdor, un vent suau hi anava empenyent mandrosament núvols foscos. Una mica després la Caravana cap a casa començaria, i després d’això la quietud de Noon City seria gairebé com un soroll: el soroll que podria fer una petjada entre les tombes plenes de molsa de la cleda fosca. La senyoreta Roberta havia deixat que Romeo fes de guia a Joel. Anaven l’un darrera l’altre; el noi negre portava la maleta de Joel; sense dir-se un mot tombaren la cantonada de la presó, i allí hi havia una establa, una mena de cobert d’un vermell descolorit que Joel ja havia vist aquell mateix dia. Uns quants homes que semblaven un escamot de bandolers d’un film de l’Oest, estaven reunits arran del pal d’amarrar les bèsties, passant-se una ampolla de whisky de mà en mà; un segon grup, menys sorollós, feia un joc amb una navalla sota l’ombra espessa d’un roure. Eixams de libèl·lules tremolejaven sobre un abeurador ple de llot; i un gos cobert de crostes vagava d’ací d’allà, tot ensumant els ventres de les mules lligades. Un dels bevedors de whisky, un vell amb llargs cabells blancs i llarga barba blanca, s’hi trobava evidentment d’allò més bé, perquè picava de mans i feia una mena de dansa bigarrada amb una tonada que s’anava cantant per dintre seu.

El noi negre guià Joel pel costat de l’establa cap a la part posterior on els carruatges i els cavalls ensellats estaven amuntegats tan junts els uns contra els altres que de segur que més d’una cua en espolsar-se havia de picar una cosa o altra.

—És aquest —digué Romeo, assenyalant amb el dit—, ve’t aquí en Jesus Fever.

Però Joel ja havia vist de seguida la figura de pigmeu arraulida contra el seient d’un carruatge gris aparcat a l’extrem més apartat del solar: una mena de nan negre, la primitiva cara del qual es dibuixava angulosa contra l’apagat cel verd.

—No hem de tenir por —digué Romeo, conduint Joel a través del laberint de carruatges i animals amb tímida cautela—. Més val que t’agafis fort a la meva mà, noi blanc: en Jesus Fever és l’esparver més vell que hagis vist mai.

Joel digué:

—Però si jo no tinc por. —I era veritat.

—Xxxxxt!

A mesura que els-nois s’hi acostaven, el pigmeu dreçava el cap amb una inclinació cautelosa; després, lentament, amb els moviments sincopats d’un ninot mecànic, es tombà de costat fins que els seus ulls d’un groc pàl·lid, puntejats de taquetes blanquinoses, s’abaixaren fins a ells amb un deseiximent endormiscat. Al cap, hi portava un barret bombí grotesc col·locat de gairell, i a la banda de cinta de color de caramel hi duia clavada una ploma de gall dindi clapada.

Romeo s’aturà vacil·lant, com si esperés que Joel prengués la iniciativa; però en veure que el noi blanc quedava callat, digué.

—Esteu de sort de poder venir a ciutat, senyor Fever. Aquí, un senyoret emparentat amb els de Skully, i ha d’anar al Landing per a viure-hi.

—Sóc el fill del senyor Sansom —digué Joel, tot i que, de sobte, esguardant aquella cara fosca i fràgil, no li semblà que volgués dir gran cosa.

El senyor Sansom. I qui era? Un ningú, un no-res. Un nom que no semblava tenir cap significat especial ni tan sols per aquell vell, els ulls enfonsats i mig cecs del qual l’estudiaven sense expressió.

Aleshores Jesus Fever s’alçà el bombí una polzada respectuosa.

—Diu que el trobaria aquí: la senyoreta Amy ho diu —mormolà roncament. Tenia la cara com una poma negra pansida i gairebé feta malbé; el front brunyit li brillava com si tingués una llum morada sota la pell; la seva positura corbada com una falç el feia aparèixer com si tingués l’esquena trencada: un trist nan esllomat, baldat pels anys. I encara, i això impressionà Joel, hi restava un toc de bruixot als seus ulls grocs clapejats: era una mena de trapelleria que suggeria, ves, màgia i coses que es llegeixen als llibres—. Vinc ahir i altres dies, que la senyoreta Amy, em diu espera. —I s’estremí sota l’impacte d’una alenada profunda—. Ara, no puc parlar gaire: no tinc prou forces. Així, vinga, noi. S’està fent nit, i nit, un desastre per als meus ossos.

—D’acord, senyor Jesus —digué Joel sense entusiasme.

Romeo el va ajudar a pujar al carruatge i li allargà la maleta. Era un carruatge vell, vacil·lant i una mica com un carro de quincallaire més gros del compte; el terra estava aspergit de clofolles de cereals i sacs de gra que feien una pudor agredolça.

—Arri, John Brown —agullonà Jesus , Fever, picant suaument amb les regnes l’esquena d’una mula bruna—. Alça potes, John Brown, va alça…

Lentament el carruatge arrencà del clos i grinyolà per un camí cap a la carretera. Romeo corregué endavant, donà una forta patacada a les anques de la mula i arrencà a córrer; Joel sentí un viu impuls de cridar-li que tornés, perquè se li acudí de cop que no tenia ganes d’arribar a Skully’s Landing tot sol. Però ara ja no hi havia res a fer. Davant l’establa el borratxo de la barba havia parat de ballar, i el gos de caça xipollejava sota l’abeurador gratant-se les puces. Les rodes tortes del carruatge feien núvols de pols que s’aixecaven en l’aire verd com pólvores de bronze. Un revolt de la carretera: Noon City ja no hi era.

Era de nit, i el carruatge s’arrossegava sobre una abandonada carretera rural i les rodes s’enfonsaven suaument en una sorra fina que emmudia les ferradures gastades de John Brown. Jesus Fever, fins aleshores, només havia parlat dues vegades, totes dues per amenaçar la mula amb alguna tortura ultraterrena: l’escorxaria de viu en viu, o li obriria el cap amb un eix, qui sap si amb dos. Finalment s’havia rendit i bo i assegut, doblegat al seient, s’havia adormit.

—Falta molt? —preguntà Joel un cop, i no hi hagué cap resposta.

Les regnes jeien entortolligades totes fluixes als punys del vell, però la mula, hàbilment, guiava el carruatge sense ajut.

Relaxat com un ninot de roba, Joel anava estirat damunt un matalàs de sacs de gra, amb les cames penjant-li per darrera el carruatge. Un enreixat d’estrelles gebrava el cel del sud, i amb els ulls entrelligava aquest enreixat de lluentors fins a traçar moltes semblances blanques com la neu: una establa, flors fantàstiques, un gat que saltava, la silueta d’un cap humà, i altres curiosos dibuixos com els que fan els borrallons de neu. Hi havia una lluna de tres quarts vívida i lleugerament vermella; el vent del capvespre removia temerosament els mantells de molsa que penjaven de les branques dels arbres que anaven passant. D’ací d’allà en la fosca tova les lluernes es feien senyals l’una a l’altra com si es comuniquessin en clau. Escoltava tranquil i serè el soroll remot i zigzaguejant dels insectes nocturns.

Al cap de poc, la música d’un duet infantil arribà portant els sons de la contrada solitària:

—I aleshores què’ farà el pit-roig, pobret…

Com espectres, els veié caminant de pressa a la claror de la lluna ran de la cuneta de la carretera, plena d’herbotes. Dues nenes. L’una caminava amb gràcia fàcil, però l’altra es movia a batzegades i tan ràpida com un noi, i fou a ella que Joel reconegué.

—Ei, hola! —digué descaradament quan el carruatge les va aconseguir.

Les dues noies havien vigilat el carruatge com s’acostava i havien afluixat el pas perceptiblement; la desconeguda, com si estigués espantada, cridà:

—Arri, Jemima! —Duia els cabells llargs, llargs, que li arribaven als flancs, i la cara, el poc que podia veure’n, emmascarada com estava per la fosca, semblava molt amical i molt buf ona—. I doncs, ¿no és magnífic per part teva que hagis vingut cap aquí i ens vulguis pujar?

—Si sou servides —digué, i es va córrer per fer lloc.

—Sóc la senyoreta Florabel Thompkins —anuncià, després d’haver saltat àgilment al costat d’ell i d’haver-se estirat el vestit fins més avall dels genolls—. Aquest és el carruatge de Skully? De segur, aquest és en Jesus Fever… Dorm? Bé, això encara va millor. —Parlava ràpidament, d’una manera lleugera, com un ocell, com si imités un cert tipus de dama vella—. Puja, germana, hi ha grans quantitats de lloc.

La germana s’escarrassava caminant darrera el carruatge.

—Tinc dues cames i confesso que no sóc tan coqueta per a no tenir la força de voluntat de posar-les una al davant de l’altra; de tota manera, gràcies —digué, i es donà una enèrgica estirada als pantalons curts.

—Si vols pujar, ja ho saps —digué Joel feblement, sense saber ben bé què fer; perquè era una criatura estranyota, d’això no n’hi havia cap dubte.

—Oh, deixa-ho córrer —digué Florabel Thompkins—, no n’hi facis cas. Això és justament el que la mare en diu Idabel Ximpleries. Deixa-la que camini camatorta pel llarg i ample món. És inútil de tractar de raonar amb ella: sempre va a la seva. Pregunta-ho a qui vulguis.

—Uix —fou tot el que Idabel digué en defensa pròpia.

Joel es mirà l’una i l’altra i arribà a la conclusió que la que li agradava més era Florabel; era molt bufona, o almenys ell la hi trobava, tot i que no li podia veure prou bé la cara per a jutjar-ho imparcialment. Fos com fos, la seva germana era una noia com un xicotot, i ell tenia una aversió especial per les noies xicotots des dels dies d’Eileen Otis. Aquesta Eileen Otis era una grollera mocosa rabassuda que havia viscut al mateix bloc de cases a Nova Orleans, i que s’havia pres per costum ajeure’l a terra, arrencar-li els pantalons i penjar-los ben amunt dalt un arbre. Això era temps endarrera, però aquest record encara l’enfurismava. Es mirava la germana pèl-roja de Florabel com una mena d’Eileen Otis.

—Nosaltres ara tenim un cotxe preciós, saps —digué Florabel—. És un Chevrolet verd on caben sis persones sense que ningú s’hagi d’asseure a la falda de l’altre, i té cortinetes de debò que es poden fer pujar i baixar amb uns ninotets de joguina que hi pengen. El pare va guanyar aquest preciós Chevrolet a un home a la lluita de galls, i trobo que el pare va fer molt bé, però la mare no pensa pas igual. La mare és tan honrada com és de llarg el dia, i ella no hi pot, amb les lluites de galls. Però el que vull dir és que normalment no hem pas de demanar que ens pugin, i menys a forasters… És clar que a Jesus Fever el coneixem… poc o molt. Però, i com te dius? Joel? Joel què? Knox…, bé, Joel Knox, el que vull dir és que el pare normalment ens acompanya a ciutat amb el nostre preciós cotxe… —La noia xerrava i xerrava, i ell estava satisfet d’escoltar-la, fins que veié la germana, i trobà que el mirava d’una manera especial. Mentre aquest intercanvi de mirades continuava, un esguard seriós però divertit que s’encreuà entre ells dos fou il·luminat per la lluna; era com si es diguessin: Jo tampoc no em penso que siguis res de l’altre món…—. Però una vegada vaig enganxar la mà d’Idabel amb una porta —Florabel encara parlava del cotxe—, i ara l’ungla del dit gros no li vol créixer ni una mica; la té tota inflada i negra. Però no va plorar ni la va emprendre amb mi, i amb això va ser molt valenta; el que és jo, no ho resistiria, això de tenir una unglota tan lletja… Ensenya-li la mà, germana.

—Tu, deixa’m estar o ja t’ho ensenyaré, jo, ben bé a tu: i en un lloc en què no t’ho esperes.

Florabel féu una ensumada i ullà Joel de mal humor perquè reia.

—No val la pena de tractar Idabel com si fos un ésser humà —digué en to sinistre—. Pregunta-ho a qui vulguis. Amb aquesta manera grollera que té de comportar-se mai no diries que és de casa bona com jo, oi?

Joel mantingué la seva pau perquè sabia que digués el que digués, estaria mal dit.

—Això mateix és el que trobo jo —digué Florabel, atribuint-se la raó amb aquell silenci—, no ho diries mai. És clar, és com si fóssim bessones: nascudes el mateix dia, jo deu minuts abans, per tant, sóc la gran; totes dues tenim dotze anys, anem pels tretze. Florabel i Idabel. ¿No trobes que és apegalosa la mena de ritme que tenen aquests noms? Només que la mare troba que fa bonic de debò, però…

Joel no sentí la resta, perquè de sobte s’adonà que Idabel havia deixat de seguir el carruatge. Era molt endarrera i corria, corria com un animal pàl·lid a través del llac d’herbotes que vorejava el camí cap a una illa florida de corners que brotava lívidament a certa distància com l’escuma marina d’una platja negra. Però abans que pogués ensenyar-ho a Florabel, la bessona se n’havia anat i desaparegut entre els arbres lluents.

—No té por d’anar per allà a les fosques tota sola? —interrompé, i amb un gest indicà el lloc per on Idabel havia desaparegut.

—Aquesta no té por de res —constatà Florabel senzillament—. No t’inquietis ni una mica per ella; ja ens atraparà quan en tindrà ganes.

—Però allà per aquell bosc…

—Oh, ma germana té les seves idees i no té cap solta preguntar-li el perquè. Vam néixer bessones, com ja t’he dit, però la mare diu que Déu sempre envia alguna cosa dolenta junt amb la bona. —Florabel va badallar i es recolzà endarrera, amb la llarga cabellera estesa damunt les espatlles—. Idabel s’atreveix a qualsevol cosa; fins quan érem petites de debò, anava a furgar al voltant de Skully i aguaitar per totes les finestres. Un cop fins va donar una bona ullada al cosí Randolph. —Es va aixecar mandrosament i va caçar una lluerna que bategava tota daurada damunt el seu cap, i llavors—: T’agradaria viure-hi en aquest lloc?

—A quin lloc?

—Al Landing, ruc.

Joel digué:

—Potser, però encara no ho he vist mai. —La cara d’ella era ran de la d’ell, i diria que estava desil·lusionada amb la resposta—. I tu, on és a casa teva?

Ella va agitar una mà lleugera.

—Doncs, una mica més enllà. No és lluny del Landing, així que potser podries venir de visita algun cop. —Va espolsar la lluerna, que volà més enlaire i quedà suspesa com una lluna petita—. És clar, jo no sabia si pensar si vivies al Landing o no. Ningú no veu mai cap dels Skullys. Ves, el mateix Nostre Senyor podria viure-hi sense que ningú en sabés ni piu. Ets família amb… —Però això fou interromput per un xiscle terrible i esparverador que esclatà salvatgement dins aquella fosca.

Idabel botà a la carretera des de les bardisses. Sacsejava els braços i udolava furiosament.

—Tu boja rematada! —cridà la seva germana, però Joel no digué res perquè el cor li havia pujat a la gola.

Després es girà per veure quina havia estat la reacció de Jesus Fever, però el vell encara dormisquejava; i era prou estrany que la mula no s’hagués encabritat de l’ensurt.

—Ha estat bo, eh? —digué Idabel—. M’hi jugo el que vulgueu que us crèieu que era el dimoni que us seguia les petjades.

Florabel digué:

—No pas el dimoni, germana… Ets tu que el tens a dins. —I a Joel—: Se la carregarà quan ho diré al pare, perquè no pot haver arribat aquí sense que la veiéssim si no és anant per la drecera del fondal, i el pare li ho ha dit i li ho ha tornat a dir. Sempre es fica per allà en busca de goma verge: qualsevol dia una serpota verinosa se li menjarà la cama dreta fins a la cuixa, fixa’t què et dic.

Idabel havia tornat portant un feix de branques de corner, i ara n’ensumava les flors alegrement.

—A mi ja em va mossegar un escurçó —digué.

—Sí, això és veritat —admeté sa germana—. Li havies d’haver vist la cama, Joel Knox. La tenia inflada com una síndria; i li van caure tots els cabells; oh, va estar malalta com una rabiosa durant dos mesos, i la mare i jo l’havíem de vetllar nit i dia.

—Va estar de sort de no morir-se —digué Joel.

—M’hauria mort si hagués estat de tu i no hagués sabut com curar-me —digué Idabel.

—Va ser molt eixerida, això sí —concedí Florabel—. Ella, que va a flairar pel galliner, arreplega un pollastre i l’escorxa de dalt a baix; mai no havia sentit uns cloqueigs tan forts. La sang calenta de pollastre fa retirar el verí.

—A tu no t’ha picat mai cap escurçó, noi? —volgué saber Idabel.

—No —digué, i sentí una certa inferioritat—, però un cop de què que m’aixafa un cotxe.

Idabel va semblar que ho tenia en compte.

—Aixafa’t d’un cotxe —digué, amb la veu rasposa tenyida d’enveja.

—Veus, ara no li ho havies d’haver dit, això —saltà Florabel—. És capaç d’arrencar a córrer í tirar-se al bell mig de la carretera.

Camí avall, en el bosc poc profund, un rierol pròxim que s’esmunyia amb un corrent que feia dringar els palets, accentuava els comentaris greus de les granotes amagades. El lent carruatge va sortejar una pujada i continuà de bell nou la marxa cap avall. Idabel agafava els pètals de la flor de corner i els deixava anar al seu pas, tot llançant les branquetes de gairell; decantà el cap i mirà el cel i començà a cantussejar; després cantà:

—Quan bufa el vent del nord, i tindrem nevada, què farà el pit-roig, pobret?

Florabel va agafar la tonada:

—Haurà d’anar al paller, per estar calentó i amagar el cap sota Tala, pobret! Era una cançó alegre i la van anar cantant una i altra vegada, i Joel també s’hi ajuntà; llurs veus sonaven clares i dolces, car totes tres eren de soprano, i Florabel picava amb vivesa un banjo imaginari. Després un núvol tapà la llima i el cant es va acabar.

Florabel saltà del carruatge.

—La nostra casa és cap allà —digué assenyalant un indret que a Joel li semblà un erm desert—. No te’n descuidis… vine a veure’ns.

—Vindré —cridà, però ja l’onada de foscor havia esborrat les bessones de la seva vista.

Una mica més tard un pensament d’elles ressonà, s’esvaí i el deixà amb la sospita que potser eren el que havia imaginat de primer: aparicions. Es tocà la galta, les clofolles de gra, donà una ullada a l’adormit Jesus —el vell semblava com en èxtasi a no ésser pel balanceig elàstic que feia el seu cos amb el vaivé del cotxe— i es tranquil·litzà. Les regnes penjaven, els cops de ferradura de la mula feien un soroll tan adormit com el zumzeig d’una mosca una tarda d’estiu. Una jungla d’estrelles plovia damunt d’ell i el cobria de resplendor, l’encegava i li feia tancar els ulls. Amb els braços oberts, les cames doblegades, els llavis lleugerament entreoberts: semblava com si la son li Hagués descarregat un cop.

Els pals d’una cleda emergiren de sobte; la mula s’eixoriví i començà a trotar, gairebé a galopar per un camí de sorra granada damunt el qual les rodes escopien pedres; i Jesus Fever es redreçà, ja conscient, i tibà les regnes:

—Booo, John Brow, booo!

I tot seguit el carruatge s’aturà amb una quietud exànime.

Una dona baixà els graons que sortien d’un gran porxo; blanques ales delirants rondaven el globus groc d’una llanterna de petroli que portava alçada. Però Joel, rebutjant un dimoni en somnis, ni s’adonà que la dona s’inclinava atentament cap a ell i que li escodrinyava la cara a la llum fumosa de la llanterna.