Capítol IV

—I no podríem ser més concrets? —digué Randolph, servint-se lànguidament un vas de xerès—. Era grassa, alta, prima?

—És difícil de dir —digué Joel.

Fora, a la nit, la pluja rentava la teulada amb espessos sorolls esbiaixats, però dins, les llanternes de petroli teixien teranyines de claror suau pels racons més foscos, i la finestra de la cuina reflectia l’escena com un mirall daurat. Fins aquell moment, el primer sopar de Joel al Landing s’havia descabdellat força bé. Se sentia molt de gust amb Randolph, el qual, a cada pausa de la conversa, hi introduïa tòpics que poguessin interessar i afalagar un noi de tretze anys: Joel trobà que ell mateix s’expressava summament bé (creia) sobre «Hi ha éssers humans a Mart?», «¿De quina manera suposeu que els egipcis momificaven la gent?», «Encara hi ha caçadors de caps?», i altres temes de controvèrsia. Fou degut més o menys a una dosi excessiva de xerès (no li agradava el gust, però l’agullonava l’esperança d’embriagar-se de debò… Aleshores, sí que tindria quelcom que valgués la pena per escriure a Sammy Silverstein…! Ja n’havia buidat tres vasets) que Joel esmentà la Dama.

—La calor —digué Randolph—. Exposar el cap nu al sol a vegades dóna petites al·lucinacions. Pobre de mi, ja ho crec. Una vegada, anys ha, mentre m’esbargia pel jardí, em va semblar d’una manera absolutament clara que un gira-sol es transformava en una cara d’home, la cara desencaixada d’un pobre boxador que jo havia admirat fins a cert punt, un mexicà que es deia Pepe Álvarez. —S’acaricià la barba reposadament, i arrufà el nas com per comunicar que aquest nom tenia implicacions especials per a ell—. Una experiència atordidora, tan impressionant que vaig tallar la flor i la vaig guardar dins un llibre, m’imagino que…, però això ja són figues d’un altre paner. Va ser el sol, n’estic segur. Amy, estimada, què en penses, tu?

Amy, que estava cavil·losa davant el plat de menjar, alçà la vista amb una mica d’ensurt.

—No en vull més, gràcies.

Randolph arrugà el front i se’n burlà enutjat.

—Com de costum, a la lluna, pensant en les musaranyes.

La cara estreta d’ella se suavitzà de goig.

—Ets un dimoni de llengua de plata —digué, i una adoració sense reserves li féu brillar els ullets aguts, fent-los, per un instant, gairebé bells.

—Per començar pel començament, doncs —digué, i eructà (Excusez-moi, s’il vous plaît. Pèsols secs, comprens; summament indigestos»). Es picà lleument els llavis, amb delicadesa—. A veure on era, ah, sí… Joel no es vol deixar convèncer que aquí al Landing no hi hostatgem esperits.

—Jo no he dit això —protestà Joel.

—Alguna de les xerrameques de Missouri —fou l’assossegada opinió d’Amy—. No és més que un cap calent ple d’idees boges de negres, aquesta noia. Recordes quan torçava el coll de tots els pollastres que trobava? Oh, no fa gràcia, no; ni riguis. A vegades em pregunto què passaria si se li ficava al cap que l’ànima d’ell habitava en un de nosaltres.

—Keg? —digué Joel—. Voleu dir l’ànima de Keg?

—No m’ho diguis! —cridà Randolph, i rigué d’una manera carrinclona i reprimida com una vella soltera—. Ja ho saps?

—No sabia que fos tan divertit —digué Joel amb ressentiment—. Li va fer una mala passada.

Amy digué:

—Randolph no fa més que retallar.

—Em calumnies, àngel.

—No va pas ser divertit —digué Joel.

Aclucant un ull, Randolph estudià les espurnes de llum d’ambre que resplendien del xerès mentre alçava el vas i el bellugava.

—Divertit no, pobre de mi, ja ho crec que no. Però la història té un cert interès grotesc. T’agradaria sentir-la?

—No n’hi ha cap necessitat —digué Amy—. Ja és prou mòrbid, el noi.

—Tots els infants ho són, de mòrbids: és l’única cosa que els salva —digué Randolph, i va tirar endavant—. Va succeir fa més d’una dècada, i era un novembre fred, molt fred. Llavors treballava per mi un xicot mestís, esplèndidament proporcionat, i amb la pell de color de mel de carrascla.

Una qualitat especial de la veu de Randolph havia intrigat Joel des del primer moment, però fins aquell moment no havia posat el dit a la llaga: Randolph parlava sense accent de cap mena; la seva veu desmenjada estava neta de defectes regionals, però així i tot hi havia un ocult to emocional, una punta de sarcasme que li donava una personalitat més aviat emfàtica.

—Tanmateix, era una mica dèbil mental. Els dèbils mentals, els neuròtics, els delinqüents, potser també els artistes, tenen en comú la imprevisió i una innocència pervertida. —La seva expressió esdevingué afectadament llunyana, com si, havent fet una observació que creia superior, s’hagués de parar i escoltar-se admirativament com li ressonava dins el cap—. Comparem-los amb una arca xinesa: aquelles que, ja ho recordes, s’obren i dins n’hi ha una altra, i una altra i encara una altra, fins que al final arribes a la darrera… toques la tanca, la capsa s’obre d’un salt al braç de la cadira, espicossant l’abandonada camisa de Joel. La senyoreta Amy fermà els llavis, i féu cinc passets ràpids, rítmics, delicats…

L’atiador encertà l’ocell al mig de l’esquena, i el mantingué caçat una fracció de moment; deseixint-se, fugi follament cap a la finestra i grallà i aletejà contra la vidriera, i per fi caigué a terra on s’arremolinà atordit, esgarrapant la catifa amb les ales esteses.

La senyoreta Amy l’acorralà en un racó, i el recollí contra el seu pit.

Joel va oprimir la cara contra el coixí, endevinant que ella miraria en direcció a ell, encara que fos solament per veure si l’havia afectat l’aldarull. El noi escoltà com les seves passes travessaven la cambra, i com tancava la porta dolçament.

Es vestí amb la mateixa roba que portava el dia abans: una camisa blava i uns pantalons de fil empastifats. No pogué trobar la maleta enlloc i es preguntà si se la devia haver deixat al carruatge. Es pentinà i es remullà la cara amb aigua d’una palangana que hi havia damunt una taula amb un marbre al costat del llit de palissandre. La catifa, que tenia trossos pelats i era d’un inextricable dibuix oriental, es notava bruta i aspra sota els seus peus descalços. La sufocant habitació era rònega; pudia a mobles vells i a focs d’hivern apagats; volvetes de pols suraven per l’aire assolellat, i Joel deixava una empremta empolsinada a tot arreu on tocava: l’escriptori, el chiffonnier, el lavabo. No hi havia dubte que esta habitació feia anys que no havia estat usada; les úniques coses fresques que hi havia eren els llençols, i així i tot, tenien un deix esgrogueït.

S’estava lligant la sabata quan va veure la ploma del gaig blau. Surava damunt el seu cap com si s’aguantés per un fil de teranyina. La va caçar, la portà a l’escriptori i la diposità a la capsa lacada, que era folrada amb pelfa vermella; se li va acudir que aquest també fóra un bon lloc per a guardar la bala de Sam Radclif. A Joel li agradava qualsevol mena de record, i era propi d’ell de guardar tota classe de bagatel·les. Havia tingut moltes grans ho era. —Féu una pausa i es xuclà les galtes, com si el record resultés massa exquisidament humorístic per a poder mantenir la cara seriosa. Va apuntar Joel amb el dit com si fos una pistola, i redreçà el polze—: Doncs, vaig posar un rotlle a la pianola, i va tocar la «Cançó índia d’amor».

—És una cançó tan dolça —digué Amy—. Tan trista. No sé per què no em deixes tocar mai la pianola.

—Keg li va tallar el coll —digué Joel amb cara de pànic, perquè no podia seguir el tomb peculiar que havia pres la conversa de Randolph; era com intentar desxifrar un conte explicat en una llengua estrangera i sense sentit, i menyspreà aquesta manca de sentiments, justament quan havia començat a sentir-se acostat a Randolph—. Li he vist la cicatriu —digué, i tots cridaven per acaparar l’atenció—, la que li va fer Keg.

—Oh, sí, ja ho crec.

—Feia així. —I Amy es posà a cantussejar—: Quant et crido a tu, uu-u, la-rala-la-la…

—… d’orella a orella: van desgraciar un cobrellit de fulles de rosa que la meva tia-besàvia de Tennessee s’hi havia fet malbé la vista brodant-lo.

—Zoo diu que fa treballs forçats, lligat amb cadenes i confia que no en sortirà mai: demana a Déu que el transformi en un gossot.

—Tu contestaràs, lara-la-la-la… no és ben bé aquesta la tonada, oi Randolph?

—Una mica fora de l’octava.

—Doncs, com fa?

—No en tinc la més mínima idea, àngel.

Joel digué:

—Pobra Zoo.

—Pobres de tothom —digué Randolph, i s’abocà lànguidament un altre got de xerès.

Les arnes àvides aplanaven les ales contra la pantalla de la llanterna. Arran de l’estufa, la pluja traspuava per una esquerda de la teulada i gotejava amb sinistra regularitat dins una galleda de carbó buida.

—És el que passa quan manefleges amb la capsa més petita —observà Randolph, i el fum amarg del cigarret anava en espirals cap a Joel, que, discretament, se l’espolsava amb la mà cap a altres llocs.

—M’agradaria molt que em deixessis tocar la pianola —digué Amy anhelosament—. Però no crec que t’arribis a adonar mai com en frueixo i com em conhorta.

Randolph s’escurà el coll i somrigué burleta; uns clotets li abonyegaren les galtes. Tenia la cara com un ros préssec madur. Era molt més jove que la seva cosina: tenia, potser, uns trenta-cinc anys.

—Encara no hem exorcitzat el fantasma del senyoret Knox.

—No era cap fantasma —murmurà Joel—. No era res d’això: era una senyora viva i de debò, i jo l’he vista.

—I quin aspecte tenia, estimat? —digué Amy, i el seu to indicava que els seus pensaments anaven lligats amb coses menys rebuscades.

A Joel això li recordà Ellen i la seva mare: també feien aquesta veu especial i distant quan desconfiaven de les seves històries, i només el deixaven continuar perquè hi hagués pau. Un vell sentiment de culpabilitat, ràpid com el gallet d’una arma, el va envair: un mentider, això és el que ells dos, Amy i Randolph, pensaven, exactament un mentider de naixement, i amb aquesta sensació començà a elaborar desconcertat la descripció: tenia uns ulls de fúria, aquella senyora, sí que els hi tenia, ulls de mala bruixa, freds i verds com el fons del mar al Pol Nord; exacta que la Reina de la Neu, tenia la cara pàl·lida, hivernal, tallada en glaç i els cabells blancs li formaven una torre com un pastís nupcial. Li havia fet gestos amb un dit encorbat, l’havia cridat…

—Molt graciós —digué Amy, picant un dauet de síndria en conserva—. I tu has vist de debò una persona així?

Mentre parlava Joel s’havia adonat amb angúnia de l’expressió divertida i entretinguda del cosí; abans, quan n’havia fet la primera explicació estricta, Randolph se l’havia escoltat de la manera indiferent de qui sent un acudit passat de moda, en certa manera semblava conèixer els fets per endavant.

—Saps —digué Amy lentament, i es quedà amb el trosset de síndria a mig camí entre la boca i el plat—. Randolph, has estat… —Féu una pausa i amb els ulls de gairell, s’encarà amb la suau i divertida cara de préssec—. Bé, això fa l’efecte de…

Randolph la va tocar amb el peu per sota la taula; va portar a terme la maniobra amb tanta habilitat que a Joel se li hauria escapat del tot si la reacció d’Amy hagués estat menys exagerada: es tirà endarrera com si un llampec li hagués sotraguejat la cadira, i cobrint-se els ulls amb la mà enguantada, deixà anar un gemec llastimós:

—Serp, una serp em pensava que era, una mossegada de serp que s’arrossegava per sota la taula i em mossegava el peu; foll, tu, foll, no oblidis mai que una serp em mossega el cor —repetí una i altra vegada fins que les paraules començaren a prendre ritme, a zumzejar de paret a paret on unes ombres d’arnes gegantines es movien nerviosament.

Joel es va quedar buit per dins; cregué que es feia pipí als pantalons, i li vingueren ganes de fer un salt i arrencar a córrer, tal com li havia passat amb Jesus Fever. Només que no podia fer-ho, no pas aquesta vegada. Per tant, mirà fixament la finestra, on les fulles de figuera repicaven un missatge humit i ventós, i provà amb totes les seves forces de trobar la cambra llunyana.

—Calla immediatament —ordenà Randolph sense dissimular el seu disgust.

Però quan va semblar que ella no podia recobrar el control, ell se li acostà i li pegà a la boca. Aleshores, gradualment, es va anar apaivagant fins a fer únicament una mena de sanglot.

Randolph li tocà el braç amb sol·licitud.

—Va millor això, àngel? —digué—. Pobres de nosaltres, ens has donat un espant! —Donà una mirada a Joel i afegí—: Amy és tan impressionable.

—I tant —corroborà ella—. Només ha estat que em pensava…, espero que no hauré trasbalsat aquesta criatura.

Però les parets de la cambra de Joel eren massa gruixudes perquè la veu d’Amy les pogués travessar. Darrerament feia força temps que li era impossible de trobar la cambra llunyana; sempre li havia costat, però mai tant com durant l’any darrer. Per tant, era una bona cosa tornar a trobar els seus amics. Hi eren tots, incloent-hi el senyor Mystery, que duia una capa vermella, un capell espanyol amb plomes, un monocle lluent i totes les dents d’or sòlid: un cavaller elegant, encara que una mica donat a parlar rudement amb la boca torta, un artista, un gran màgic: representava a les funcions de varietats de Nova Orleans dues vegades l’any, i sabia fer uns trucs sensacionals. Així és com han d’ésser aquests tipus. Una vegada va triar Joel d’entre el públic, el féu pujar a l’escenari i li va treure una cistellada de sucre filat de l’orella; per això, després de la petita Annie Rose Kuppermann, el senyor Mystery era el visitant més benvingut a l’altra cambra. Annie Rose era la cosa més bufona que havíeu vist mai. Tenia els cabells negres com l’atzabeja i una autèntica ondulació permanent. La seva mare la feia anar blanca com la neu els diumenges i ben neta de cap a peus. En la vida real, Annie Rose era massa tibada i impertinent ni per dir-li quina hora era, però ací, a la cambra llunyana, la seva veueta bufona dringava i dringava: «T’estimo, Joel, t’estimo fins al cel». I també n’hi havia un altre que gairebé mai no fallava de mostrar-se, encara que rarament apareixia dues vegades com la mateixa persona; o sigui que hi acudia amb vestits diferents i disfresses, a vegades com un atleta de circ, a vegades com un gran i elegant milionari, però sempre es deia Edward Q. Sansom.

Randolph deia:

—Busca revenja: del fons de la bondat del meu cor, em disposo a aguantar uns quants minuts infernals de pianola. Et sabria greu, Joel, estimat, d’ajudar-me i dur les llanternes?

El senyor Mystery i la petita Anne Rose Kuppermann s’esmunyiren dins la fosca, igual que Ja cuina quan les llanternes enceses passaren pel corredor cap a la sala d’estar.

Uns dits sincopats dansaven espectralment sobre les superfícies esgrogueïdes de les tecles, i els acords carnavalescos de «Sobre les Ones» feien vibrar gentilment els prismes de cristall d’un canelobre. Amy seia al tamboret del piano i es refrescava la menuda cara blanca amb un ventall de randes blaves que havia tret de la vitrina d’objectes rars, i es mirava rígidament el martelleig mecànic de les claus de la pianola.

—Això és una música de circ —digué Joel—. Un cop, pel Dimarts de Carnaval, vaig anar dalt una carrossa tot disfressat de xinès, amb una cua negra i llarga, però un borratxo me la va arrencar, i es va posar a pegar la senyora que anava amb ell al mig del carrer.

Randolph s’acostà un xic més a Joel al banc de festejar. Damunt el pijama duia un quimono de fil de mànigues amples, i els peus grassons els portava calçats amb unes sandàlies de cuiro repujat: a les ungles destapades se li notava una lluïssor de manicura. Feia una delicada olor de llimona i la seva cara barbameca no semblava de gaire més edat que la de Joel. Tot mirant endavant, va buscar a les palpentes la mà de Joel, i enllaçà els dits amb els del noi.

Amy tancà el ventall amb un copet sec de retret.

—Encara no m’has donat les gràcies —digué.

—Per què, cor meu?

Tenir la mà agafada amb Randolph li resultava obscurament desagradable, i els dits de Joel es tensaven amb força per clavar-li les ungles al palmell calent i sec; i, a més, Randolph duia un anell que se li clavava dolorosament als artells. Era un anell de senyora, un òpal com un arc de sant Martí plujós encastat amb agudes grapes de plata.

—Doncs, les plomes —li recordà Amy—. Aquelles plomes de gaig blau tan boniques.

—Precioses —digué Randolph, i li tirà un petó.

Satisfeta, obrí el ventall i es ventà furiosament. Darrera d’ella, el canelobre tremolà i els lilàs escampats que havien caigut a causa del martelleig sincopat de la pianola, s’escamparen per la taula. Havien col·locat una llanterna ran de l’escalfapanxes buit i flamejava com un foc ondulant i ple de cendra.

—És el primer any que no ens ve a veure un grill —digué—. Cada estiu se n’amagava un a l’escalfapanxes i cantava fins a la tardor: recordes, Randolph, que Angela Lee no volia mai que el matéssim?

Joel cità:

—Escolta els grills que canten en la gespa, escolta’ls entre els safrans.

Randolph s’inclinà cap a ell.

—Un noi encantador, el petit Joel, l’estimat Joel —xiuxiuejà—. Procura ser feliç aquí, procura que jo t’agradi una miqueta, ho faràs?

Joel estava acostumat als afalacs, alguns d’imaginaris inventats per ell mateix, però rebre’n de tan clars, li deixava una sensació de malestar: es burlava d’ell? Li prenia el pèl? Per això va interrogar amb els innocents ulls rodons, i veié la seva pròpia cara de noi enfocada com en unes lents de doble càmera. El cosí d’Amy parlava seriosament. Abaixà els ulls cap a l’anell de l’òpal, la tocà i li sabé greu d’haver tingut un pensament tan baix com haver volgut clavar les ungles al palmell de Randolph.

—Ja m’agradeu —digué.

Randolph somrigué i li estrenyé la mà.

—Què esteu xiuxiuejant vosaltres dos? —digué Amy amb gelosia—. Sou uns mal educats. —De sobte la pianola restà silenciosa, i el canelobre que tremolava, quiet—. Puc tocar alguna altra cosa, Randolph, si et plau?

—Em penso que ja en tenim prou…, a no ser que a Joel li agradés de sentir-ne una altra.

Joel va fer temps, assaborint el seu poder; després, en recordar la miserable i solitària tarda, féu amb despit un gest negatiu.

Amy premé els llavis.

—… la darrera oportunitat que tindràs mai d’humiliar-me —digué a Randolph trafiquejant nerviosament arran de la vitrina per a tornar-hi el ventall. Joel havia inspeccionat el contingut d’aquesta vitrina abans de sopar i havia desitjat vivament posseir tresors tals com un alegre Buda de jade amb una panxa grassa, un cocodril de porcellana de dos caps, el programa d’un ball de Richmond datat l’any 1862 i amb l’autògraf de Robert E. Lee, un indi de cera minúscul ple d’ensenyes de guerra i diverses miniatures de dandis virils amb bigoti de traïdor pintades delicadament i emmarcades amb pelfa—. És la teva casa. Me n’adono perfectament…

Però un soroll estrany els va interrompre: una remor com el cop solitari d’una gota de pluja fora de mida va retrunyir escales avall. Randolph es bellugà inquiet.

—Amy —digué, i tossí significativament. Ella no es va moure—. És la senyora? —preguntà Joel, però cap dels dos no contestà, i li va saber greu haver begut xerès: la sala d’estar, si no es concentrava molt, tenia un aspecte torçat com la casa encantada de Pontchartrain. El soroll cessà, un instant de quietud, i després una pilota de tenis vermella, de les corrents, rodolà silenciosament per l’arcada.

Amy la collí amb una reverència, i balancejant-la amb la mà enguantada, l’examinà de la vora com si fos una fruita i mirés si tenia cucs. Va canviar una mirada torbada amb Randolph.

—Vols que vingui? —digué quan ella se n’anà a corre-cuita.

—Més tard, quan hauràs enviat el noi al llit.

Les seves passes ressonaren per les escales fosques; a dalt, en un lloc o altre, se sentí el crec d’un baldó.

Randolph es girà cap a Joel amb una expressió desesperadament animada.

—Jugues al parxís?

Joel encara estava sorprès per la pilota de tenis. Per fi, arribà a la conclusió que el millor seria fer com si la cosa més corrent del món fos que una pilota de tenis entrés rodolant a l’habitació on ets procedent d’enlloc. Tenia ganes de riure. Només que no era divertit. No podia creure en la manera com les coses s’anaven descabdellant: la diferència entre el que passava i el que ell havia esperat era massa gran. Era com pagar l’entrada per anar a veure una pel·lícula de l’oest, i trobar-te, en canvi, amb un estúpid film d’amor. Quan li succeïa això, es considerava estafat. I ara es considerava estafat.

—O vols que et llegeixi el destí?

Joel estengué la mà; els dits bruts, desplegats com una flor que es bada i el palmell rosat estaven puntejats de gotetes de suor. Una vegada, tot pensant quina carrera més ideal no seria, havia encarregat a un establiment de Nova York un volum anomenat Tècniques per a endevinar el Destí, l’autor del qual era una suposada gitana greixosa amb arracades, la fotografia de la qual adornava la coberta; la manca de diners, tanmateix, va interrompre aquest projecte, perquè, per a esdevenir un endevinador del destí de veritat, resultava que havia de comprar una quantitat generosa d’equipament costós.

—Bah —mussità Randolph, traient la mà de l’ombra i acostant-la a la claror—. ¿Ho és, d’important, que vegi viatges en potència, o l’aliança amb la bonica filla d’uns Rockefeller? El futur, per a mi, no és gens ni mica interessant: ja fa temps que em vaig adonar que jo havia d’haver nascut en una altra època.

—Però és el futur el que jo vull saber —digué Joel.

Randolph sacsejà el cap, i els seus ulls endormiscats de color blau cel, en contemplar Joel eren serens, seriosos.

—No has sentit mai el que diuen els savis? Tot el futur existeix en el passat.

—Almenys, puc fer una pregunta? —I Joel no esperà la resposta—. Hi ha només dues coses que m’agradaria saber, una és: quan veuré el meu pare? —I en la quietud de la sala fosca semblava sentir-se l’eco «quan?», «quan?».

Randolph li alliberà suaument la mà, féu un somriure encarcarat, s’aixecà i es dirigí cap a la finestra, amb l’ample quimono penjant-li pertot arreu; va encreuar els braços com un xinès a dins les mànigues de papallona, i es quedà molt quiet.

—Quan estaràs instal·lat del tot —digué—. I l’altra?

Amb els ulls tancats: un vertiginós pou d’estrelles. Oberts: una habitació torta on dues figures bessones amb quimono i cabells grocs cargolats lliscaven endarrera i endavant pel sol desnivellat.

—He vist aquella senyora i era de debò, oi que sí? —però no era ben bé aquesta la pregunta que ell hauria volgut fer.

Randolph obrí la finestra. La pluja havia parat, i les cigales cantaven en la humida fosca estival.

—Això és una qüestió de punts de vista, suposo —digué, i badallà—. La conec prou bé, i per mi és un espectre.

El vent nocturn bufà des del jardí, fent voleiar els cortinatges com banderes d’or descolorides.