Capítol XI

Mentre sopaven, Amy anuncià:

—És el meu aniversari. Sí —digué—, l’és i no se n’ha recordat ni una ànima. Si Angela Lee hi fos, m’hauria fet un pastís immens amb una sorpresa a cada tall, anellets d’or, una perla per a la meva polsera, sivelletes de plata per a les sabates; oh, quan hi penso!

—Per molts anys —digué Joel, tot i que el que menys li desitjava eren felicitats, perquè quan havia arribat a casa ella havia baixat corrents al vestíbul amb la intenció de trencar-li un paraigua pel cap, o almenys així li ho havia dit; i aleshores, Randolph, obrint la seva porta de bat a bat, l’havia advertida, i molt sincerament, que, si mai el tocava li torçaria el seu coll maleït.

Randolph seguí mastegant un tendrumet de porc i Amy, prescindint de Joel, se’l mirava amb les celles alçades, els llavis premuts i tremolosos.

—Menja, vés menjant, engreixa’t com un garrí —li digué i picà amb la mà enguantada: en copejar la taula féu un soroll com de fusta i el despertador, sacsejat per la commoció, començà a tocar: tots tres restaren immòbils fins que se li acabà la corda i quedà silenciós. Després, els trets de la cara se li posaren tibants com cordes, i amb un gemec ridículament grotesc, es posà a plorar i a sanglotar—. Tu, gripau estúpid —panteixà—, ¿qui més t’ha ajudat mai? Angela Lee aviat t’hauria volgut veure penjat! Però no, jo t’he lliurat la meva vida. —Borbollant perdoneu-mes intermitents, sanglotà una dotzena de vegades l’una darrera l’altra—. Et dic una cosa, Randolph, més aviat me n’aniria a netejar les cases d’un grapat de negres fastigosos, que quedar-me aquí ni un instant més; no et pensis que no em podria guanyar la vida, les mares de qualsevol ciutat d’Amèrica m’enviarien les seves criatures i jugaríem a jocs organitzats, la gallina cega, les cadires musicals i l’encerta-li la cua, i cobraria deu centaus per cada criatura: me’n podria treure un bon jornal. No, no necessito dependre de tu; de fet, si tingués una espurna de seny, em posaria a escriure una carta a la llei.

Randolph encreuà la forquilla i el ganivet i s’eixugà els llavis amb la màniga del quimono.

—Ho sento, estimada —digué—, però em temo que no t’he seguit ben bé: exactament, on és que m’atribueixes una falta?

Sa cosina sacsejà el cap i féu una respiració profunda i nerviosa; les llàgrimes cessaren, el sanglot es parà, i, tot de cop, mostrà un somriure tímid.

—És el meu aniversari —digué amb una veu titubejant.

—Que n’és d’estrany. Joel, ¿a tu no et sembla que fa molta calor per ser el gener?

Joel escoltava sorolls més enllà de llurs veus: tres xiulets curts i un udol d’òliba, el senyal d’Idabel. En la seva impaciència era com si el rellotge, havent-se disparat, hagués aturat el temps per complet.

—Pel gener, sí; i tu, estimada, vas néixer el dia d’Any Nou (si hem de creure la Bíblia familiar, encara que admeto que no l’hauríem de creure mai, amb tants casaments enregistrats erradament nou mesos abans d’hora).

El coll d’Amy s’enfonsà com el d’una tortuga entre les espatlles tímidament contretes, i els sanglots l’aclapararen de bell nou, però aquest cop amb menys indignació, amb mes dol.

—Però Randolph… Randolph jo tinc la sensació que avui és el meu aniversari.

—Aleshores, una mica de vi —digué— i una cançó a la pianola; i mira també l’armari, estic segur que hi trobaràs una capsa de galetes per a animals remollides, amb un cuquet de plata a cada engruna.

Agafaren les llanternes i es traslladaren a la sala d’estar, i Joel, a qui havien fet anar a dalt a buscar el vi, travessà ràpidament l’habitació de Randolph i obrí la finestra. A baix, focs follets de roses acabades d’esbadellar lluïen com ulls en flor en aquell crepuscle d’agost i llur dolçor omplia l’aire com un color. Joel xiulà, i murmurà:

—Idabel, Idabel. —I ella aparegué amb Henry entre les columnes inclinades.

—Joel —digué, insegura, i darrera d’ella era com si la nit que queia esmunyís un guant sobre els cinc dits de pedra que, corbant-se a l’ombra, semblaven doblegar-se per a abastar-la; quan ell li contestà, va cuitar a allunyar-se de llur grapa i arribà feliçment sota la finestra.

—Estàs a punt? —Havia trenat un collar de roses blanques per a Henry i ella duia una rosa penjada entre els cabells desmanegadament. Idabel, pensà, fas goig, de debò—. Vés cap a la bústia —li digué—, et vindré a trobar allà.

Era massa fosc ara per a maniobrar sense llum. Encengué una espelma a l’escriptori de Randolph i es dirigí a la vitrina i hi buscà, fins que la localitzà, una ampolla de xerès per encetar. En inclinar-se per bufar l’espelma, s’adonà d’un full verd de paper fi d’escriure cartes; amb una lletra delicadament familiar hi havia escrita només una salutació: «Estimadíssim Pepe». Així, doncs, era Randolph qui havia escrit les cartes a Ellen; però, ¿com havia pogut suposar que el senyor Sansom hagués pogut escriure mai ni un mot? En el negre vestíbul, la llum d’una llanterna ribetejava de claror la porta del senyor Sansom i mentre ell s’esperava, s’obrí de bat a bat pel corrent, i aleshores era com si veiés l’habitació del seu pare a través d’uns binocles invertits, perquè a la claror grogosa era com una miniatura: la mà amb l’anell de bodes abandonada damunt el llit; escenes de Venècia que, projectades pel globus de vidre glaçat, matisaven les parets; el cobretaula de ganxet; i al mirall s’hi arremolinaven els seus ulls, el seu somriure. Joel entrà de puntetes i s’agenollà al costat del llit. A baix, la pianola ja havia començat a repicar una esparracada tonada de carnaval, i, tanmateix, en certa manera, no s’interposava amb la quietud i la reserva d’aquell moment. Agafà la mà del senyor Sansom amb tendresa i se la posà contra la galta i la hi mantingué fins que hi hagué escalfor entre ells dos; li besà els dits eixuts i l’anell de bodes, l’or del qual havia estat destinat a encerclar-los a tots dos.

—Me’n vaig, pare —digué, i en cert sentit, fou la primera vegada que havia reconegut llur sang; s’aixecà lentament i premé amb les mans la cara del senyor Sansom i ajuntà els seus llavis amb els d’ell—: El meu únic pare murmurà quan se n’anava i, en descendir les escales, ho digué de bell nou, però aquest cop per a ell tot sol.

Deixà l’ampolla de xerès al vestíbul i, amagant-se darrera una cortina, espià la sala d’estar; ni Amy ni Randolph no l’havien sentit baixar les escales: ella seia al tamboret de la pianola obrint i tancant abstreta un ventall d’ivori i picant cansadament amb el peu, i Randolph, infinitament avorrit, esguardava l’arcada per on Joel s’havia de presentar tot seguit. I ja se n’havia anat i corria cap a la bústia, cap a Idabel, cap a fora. La carretera semblava un riu per a lliscar-hi a sobre i era com si una atxa inflamada pel sobtat alè de la llibertat l’hagués empès enllà en una revetlla d’espurnes enceses.

—Corre! —cridà en arribar on era Idabel, perquè aturar-se abans que el Landing hagués desaparegut per sempre de la vista li era una idea insuportable, i ella corria davant d’ell, amb els cabells endarrera, tibants pel vent: quan la carretera s’enfilà cap a un tossal, era com si la noia pugés cel amunt per una escala inclinada cap a la lluna; a l’altra banda del tossal feren una parada, panteixant, espolsant-se el cap.

—Que ens empaitaven? —preguntà Idabel, i els pètals de la rosa que duia als cabells s’esfullaven en l’aire i ell digué:

—Ara ningú no ens agafarà mai.

Seguiren per la carretera, fins i tot van passar prop de casa d’ella, i caminaven amb el gos entre ells; les roses escampades de la garlanda que el gos duia al coll xuclaven els colors d’una lluna de pedra i Idabel digué que tenia tanta gana que es menjaria una rosa «o herba i caca de gripau». Bé, digué ell, bé, quan arribarien a ciutat la convidaria a una barbacoa al Princely Place de R. V. Lacey. I parlaren de la nit que ell havia vingut per primera vegada per aquesta carretera i l’havia sentida cantar a distància amb la seva germana. Amb els ulls clavetejats d’estrelles, un vell carruatge l’havia portat damunt una capa de son, una dormida hivernal dispersada en la joia d’un despertar recent: en l’endemig havia tingut lloc un somni del contorn del qual, desembolicant-se ara més ràpidament del que la memòria podia refer, només en restava Idabel, i totes les altres coses i persones s’havien fos com les ombres a la fosca.

—Me’n recordo —digué ella— i em vaig pensar que eres un fàstic, exactament igual que Florabel; i si vols que et digui la veritat de debò, no vaig canviar mai gaire de manera de pensar fins avui. —Aleshores semblà avergonyida i s’escapolí cap a la cuneta de la carretera i begué uns quants glops d’aigua amb el palmell de la mà d’un rierol com un fil que s’hi escorria; de sobte es redreçà, i amb un dit als llavis, féu signes a Joel perquè se li acostés—. Ho sents? —murmurà. Darrera el fullatge una veu gruixuda i una altra com una guitarra es barrejaven com les gotes de la pluja per anar al mateix ritme; a un buf embullat de murmuris velats i rialles contingudes el seguien sospirs no gens tristos i silencis més profunds que l’espai. La molsa encoixinava llurs passes mentre es movien damunt el gruix de fulles i anaren a aturar-se arran d’un clar: dos negres, embolicats per una madeixa boirosa de lluna i falgueres, jeien despullats i abraçats, i el cos de color caramel de l’home s’enllaçava amb els braços i les cames més foscos de la seva amant i els llavis d’ell li fregaven els mugrons: «Ai, ui, Simon dolç», sospirava ella, i l’amor li feia tremolar la veu, l’amor retrunyia a través d’ella com un tro; «A poc a poc, Simon, Simon dolç, a poc a poquet, maco», cantussejava ella i després s’estremí i alçà els braços com per a abraçar la lluna; el seu amant s’abaixà contra ella i, tots dos junts, amb les cames obertes, dibuixaren una estrella negra damunt la catifa de molsa. Idabel es féu enrera amb pressa, bruscament, i Joel, intentant de quedar-s’hi, féu: «Xxt, xxt», pensant que estava mal fet d’espantar els amants, i desitjant també que ella s’hi hagués quedat més estona, perquè contemplar-los havia estat com si el cor li bategués per tot el cos, i tots els murmuris indefinits s’havien ajuntat en un bruel anhelant: ara sabia que no era una rialla continguda o una sobtada paraula al roig viu; només dues persones unides l’una amb l’altra, i fou com si una onada s’hagués retirat deixant-lo, eixut, en una platja blanca com els ossos, i estava bé haver arribat, per fi, d’un mar tan gris, tan fred. Volia caminar donant la mà a Idabel, però ella les tenia fermades com un nus, i quan ell li parlà ella el mirà ressentida, irada i espantada; era com si llurs posicions de la tarda s’haguessin invertit d’alguna manera: ella havia estat l’heroïna sota el molí, però ara ell no tenia cap arma per a defensar-la, i encara que no fos així no hauria sabut què era el que ella volia matar.

Un remolí dels llums de la fira ambulant voltejà al lluny; els coets s’elevaven, explotaven i queien damunt Noon City com xàfecs de llums de colors; unes criatures embadalides i els seus pares, tots mudats amb llurs vestits bonics de diumenge d’estiu, badoquejaven endavant i endarrera amb reflexos de carnaval que els brillaven als ulls; un negre jove guaitava tristament des de l’aïllament de la presó i una noia de color amb brillants de vidre i mitges de seda vermella, xiulà i el cridà lascivament. Al porxo de l’antiga casa esquerdada els vells recordaven fires ambulants d’altres anys, i els noiets anaven per darrera els tancats per espiar i acabaven rient i pessigant-se les cames els uns als altres. Cucurutxos de gelats relliscaven pels dits llefiscosos, es vessaven cacauets i també llàgrimes, però ningú no era dissortat, ningú no pensava en cap feina en aquell moment.

—Ei, Idabel? —Què hi ha, Idabel?, però ni una ànima li deia res a ell, no formava part d’ells, no el coneixien; només R. V. Lacey el recordà.

—Mira, el nen maco! —digué quan aparegueren a la porta del seu Princely Place, i tots els que hi havia reunits, bagasses de ciutat, carrinclones i estovades, i grangers de coll vermell amb ulls de vaca muda, deixaren de xapurrar llurs begudes; una noia s’avançà i féu pessigolles a la barbeta de Joel.

—On ho has trobat això, Idabel? És bufó.

—Cuida’t de tu, bandarra —digué Idabel asseient-se al taulell.

La senyoreta Roberta Lacey manejà el dit.

—Idabel Thompkins, t’he avisat moltes vegades, no vull aquesta mena de paraulotes al meu establiment. I a més a més també he dit molts cops que no vull que posis els peus per a res a casa meva, que et comportes amb molt de desvergonyiment i no vas vestida com li pertoca a una senyoreta: vinga, ara toca el dos, i endu-te’n aquest gossot ronyós.

—Si us plau, senyoreta Roberta —digué Joel—, Idabel té una gana horrorosa.

—Llavors hauria de ser a casa aprenent de preparar la teca per a un home (rialles); i a més això és un cafè per a gent gran (aplaudiments). Romeo, recorda’m^ que haig de posar un anunci que ho digui. I encara més, Idabel, el tu pare ha vingut per aquí preguntant per on la feies, i la meva opinió més formal és que pensa deixar-te aquest culet tan bufó que tens vermell com un tomàquet (rialles).

Idabel clavà una mirada esbiaixada a la propietària i, després, com si aquesta fos per ells la rèplica més expressiva, escopí a terra, enfonsà les mans a les butxaques i sortí provocativament. Joel anà per seguir-la, però R. V. Lacey li engrapà l’espatlla.

—Nen maco —digué, tot jugant amb el pèl llarg i negre que li sortia de la berruga de la barba—. Angelet, tens una mena de companyies molt especials. El pare d’Idabel diu que li ha trencat el nassiró, a la germaneta, i que li ha fet saltar gairebé totes les dentetes. —Fent ganyotes i gratant-se les aixelles com un simi, afegí—: I ara no vagis dient que Roberta és una dona antipàtica; et té una flaca a tu —i li allargà una paperina de cacauets salats—. Gratis.

Idabel li digué el que ell els hauria d’anar a fer a tota aquella gentota de ca la vella Roberta, però s’aplacà i devorà la paperina solitària. Deixà que ell l’agafés pel braç, i baixaren cap al solar engalanat, animat com un rusc on brunzia la fira ambulant. Els cavallets, una joguina que s’agitava malenconiosament, donaven voltes amb un so tentinejant de campanes, i la gent de color, que no tenien permès de pujar-hi, s’estaven amuntegats a certa distància i es divertien més amb aquell remolí màgic que els que cavalcaven damunt les selles. Idabel es gastà trenta-cinc centaus al tir al blanc, tots amb la idea de guanyar un parell d’ulleres fosques com les que Joel li havia trencat i quin enrenou va moure quan l’home del barret de palla intentà d’escamotejar-li un bastó de passeig! Per fi aconseguí les ulleres, però li anaven grans i només feien que relliscar-li nas avall. A la tenda de deu centaus van veure un pollastre amb quatre potes (amb trampa), i una criatura amb dos caps flotant en un pot de vidre com una mena de pop verd: Idabel l’observà una bona estona, i quan s’allunyà tenia els ulls humits:

—Pobra criatureta —digué—, pobrissó. El «Noi-ànec» la va animar; de segur que tot plegat era una comèdia, tant de quac-quacs, tant de fer cara d’enze i picar de mans, amb els dits units per membranes; una vegada es va obrir la camisa per a ensenyar un pit ple de plomes blanques.

Joel va preferir la senyoreta Wisteria, una noieta dolça, pensà, i Idabel, també; no s’acabaven de creure que fos una nana, tot i que ella mateixa proclamava que tenia vint-i-cinc anys, i que acabava d’arribar d’una gran volta per Europa on havia actuat davant tots els caps coronats; el seu mateix caparró daurat en portava una, de corona guspirejant; duia unes elegants sabatilles de plata (era una meravella la manera com sabia caminar de puntetes); el vestit era un drapejat de seda morada lligat cap a la meitat amb una banda de seda groga. Saltava i brincava i reia i cantava una cançó i deia un poema, i quan baixà de l’estrada, Idabel, excitada com Joel no l’havia vista mai, féu una correguda i li preguntà si, com un favor, no voldria prendre algun refresc amb ells.

—Encantada —digué la senyoreta Wisteria, cargolant-se els seus rínxols com salsitxes—, encantada.

Idabel es va estovar tota; comprà refrescos, trobà un lloc per seure, i féu anar Henry una mica lluny perquè la senyoreta Wisteria confessà que les bèsties li feien por.

—Francament —digué—, no crec que Déu s’hagués proposat fer-les. —Excepte els llavis pintats com una pepa, tenia una cara de criatura grassona molt pàl·lida, estucada; regirava tant les mans que semblava que tinguessin una vida pròpia separada, i se les mirava ara i adés com si la sorprenguessin profundament; eren més petites que les d’una criatura, aquestes mans, però primes, formades, i tenien les ungles pintades—. I bé, això és un requisit —digué—. Hi ha d’allò més còmics que no són més que uns tristos fanfarrons, però jo no els puc aguantar, els fanfarrons, a mi m’agrada portar el meu art al poble… i molts d’ells no saben com és que em puc bellugar amb un vestuari com aquest… mira, em diuen, hauries d’anar a Hollywood i en trauries mil dòlars cada setmana com la Shirley Temple… però jo els dic: el camí de la felicitat no és pas sempre el camí del mig.

S’acabà el refresc, es tragué una barreta de pintura i es repintà els llavis de pepa; aleshores succeí una cosa estrafolària: Idabel li demanà el llapis de llavis i es pintà una desmanegada ratlla de clown damunt la boca i la senyoreta Wisteria, picant de manetes, xisclà amb delectació carrinclona. Idabel encaixà aquests alegrois amb un somriure mut d’adoració. Joel no podia entendre què li passava. A menys que la naneta li hagués tirat un encanteri. Però en veure que continuava adulant aquella remenuda senyoreta Wisteria de cabells grocs, se li acudí que Idabel n’estava enamorada. No, ara ella no voldria pensar en marxar, hi havia un món de temps.

—Encantada —digué la senyoreta Wisteria a la suggerència que muntessin a la sínia de barquetes—, encantada.

Un eixam de guspires empal·lidí les estrelles; la còfia reial de la senyoreta Wisteria s’inflamà en aquest breu esclat d’oripells i les joies de vidre brillaren com flors en les llums rosades de la sínia voladora, i Joel, deixat a baix, li podia veure les manetes blanques com ales que es posaven damunt els cabells d’Idabel, que voltejaven, que espremien la fosca com per menjar-ne la substància. En baixar llurs rialles es descargolaven com la llarga llaçada de la senyoreta Wisteria i en pujar cap a un nou esclat de llum, es dissolien; encara podia sentir la veu de flauta de la nana borinotejant persistentment com un mosquit per damunt tots els sorolls de la fira: «Idabel, torna, pensava, creient que no la veuria mai més, que seguiria viatjant cel amunt amb la senyoreta Wisteria al costat, Idabel, torna, t’estimo». I després ella tornà i li digué: «Pots veure-hi fins qui sap on, gairebé pots tocar el cel», i així, després ella ja era dalt de la sínia, sol amb la senyoreta Wisteria, i tots dos veien com Idabel s’enxiquia mentre l’oscil·lant barqueta esbalandrada començava d’enfilar-se.

El vent els gronxava com una llanterna; és el vent, pensà Joel, perquè podia veure les banderoles voleiant damunt les tendes, paperam que s’escapolia ran de terra com una colla d’animalons i, més enllà, a les parets del vell casalot on un bandoler ianqui havia assassinat tres dones, els anuncis esparracats que ballaven una dansa d’esquelets. A la barqueta del davant hi anaven una mare amb un barret pel sol i la seva nena que abraçava una nina de serradures; saludaven amb la mà un pagès que les esperava a baix.

—Més us valdria a tots que baixéssiu d’aquí —els cridà ell—, en penso que plourà.

I tots a voltar de bell nou, i el vent feia cruixir el vestit de seda morada de la senyoreta Wisteria.

—Heu fugit, oi? —digué amb un somriure de dents de conill—. Bé, ja li ho he dit, a ella, i t’ho dic a tu: el món és un lloc que fa por. —Va fer un arc amb els braços, i en aquell moment ella se li aparegué com l’Exterior, o sigui, geografia, terra i mar i totes les ciutats de l’almanac de Randolph: les seves estranyes manetes s’agitaven en l’aire i donaven la volta al món—. I a més, un lloc solitari. Una vegada vaig fugir. Jo tenia quatre germanes (a Maudy la van fer «Miss Maryland» i va anar a Atlantic City i és molt bonica), totes precioses i altes, i la meva mare, beneïda sigui, feia gairebé un metre vuitanta descalça. Vivíem en una casa gran a Baltimore, la més maca del carrer, i jo no anava mai a l’escola; era tan menuda que podia seure dins el cosidor de la mare, i ella solia fer broma que jo podria passar pel forat d’una agulla; Maud tenia un pretendent que em gronxava al palmell de la mà, i quan tenia disset anys encara havia de seure a la trona per menjar-me el sopar. Em deien que no havia de jugar sola, que hi havia altra gent menuda, em deien surt i busca’ls, viuen a les flors. N’he desfullat moltes, però els lilàs són lilàs i no he vist mai que ningú visqui dins una rosa; tot el que deixa un osset de la sort és una taca de greix, i de sucre candi només se’n troba per Nadal a les sabates. Després ja vaig fer vint anys i la mare va dir que no estava bé que jo no tingués un pretendent, i es va posar a escriure una carta a l’Agència Matrimonial dels Sweethearts de Newark, a New Jersey. I saps, va venir un home per casar-se amb mi; i era molt gros i molt massa lleig, i tenia setanta-set anys; bé, així i tot, potser m’hi hauria casat, només que quan va veure com era de petita va dir que passi-ho bé i va agafar el tren per anar-se’n allà d’on havia vingut. No he trobat mai una personeta dolça. Hi ha les criatures; però a vegades ploro de pensar que els noiets s’han de fer alts.

Mentre explicava aquestes coses, la veu se li anava encarcarant solemnement i tenia les mans plegades quietament a la falda. Idabel feia anar els braços, els cridava, però el vent se’n duia les paraules cap a una altra direcció i la senyoreta Wisteria digué amb tristesa:

—Pobra noia, oi que ella es pensa que també és un esguerro?

I li posà la mà damunt la cuixa, i després, com si no els pogués controlar, els dits se li esmunyiren cap entremig de les cames d’ell: es mirà la mà amb sobresaltada intensitat, però semblava incapaç de treure-la i Joel, torbat, però conscient que ell no volia mai fer mal a ningú, ni a la senyoreta Wisteria, ni a Idabel, ni a la noieta de la nina de serradures, tenia uns grans desigs de poder dir: és igual, t’estimo, també estimo la teva mà. El món era un lloc que feia por, sí, ja ho sabia: no hi havia res perdurable, què hi havia que pogués esser-ho?, ni tan sols, ¿què hi havia que ho semblés?; la pedra es gasta, els rius es glacen, els fruits es podreixen; un cop ferits, la sang dels blancs i la dels negres es vessa igual; les cotorres domesticades diuen més veritats que molta gent, i, ¿qui està més sol: l’esparver o el cuc?; totes les poncelles es panseixen i s’assequen com la planta de la qual han florit, i de la mateixa manera que el vell es torna com una vella, a sa muller li surt bigoti; moment per moment, canviant i canviant, com les barquetes de la sínia. L’herba i l’amor són sempre més tendres; però, et recordes de Tresullets?, mostra-li amor i les pomes es maduren daurades, l’amor venç la Reina de la Neu, la seva presència troba el nom tant si és Rumpelstiltskin com si és simplement Joel Knox: això és sempre igual.

Una cortina de pluja se’ls acostava des de lluny; es podia sentir abans que arribés, botzinant com una plaga de llagostes. L’operari de la sínia voladora començà a fer baixar els passatgers.

—Oh, serem els darrers —gemegà la senyoreta Wisteria, perquè estaven penjats gairebé dalt de tot. La cortina de pluja els arribà al damunt, esbiaixada, i ella alçà les mans com per fer-la retrocedir. Idabel, tothom, fugi perquè a baix era com si s’hi hagués bolcat una onada d’aigua.

Al cap d’un moment només restava un home sense barret en la buidor de baix. Joel, buscant frenèticament Idabel amb els ulls, de primer no el veié del tot. Però el carnaval de llums féu un curt circuit amb un espetec enlluernador, i en aquell moment fou com si de sobte l’home es tornés fosforescent: a Joel li semblà que no era gaire lluny de l’abast de la mà. «Randolph», mormolà, i aquest nom se li aferrà a les arrels del coll. Fou una visió momentània, perquè tots els llums es van fondre, i quan la sínia descendia per fer la darrera parada, no pogué veure Randolph per enlloc.

—Espera’t —demanà la senyoreta Wisteria mentre es recollia el vestit tot xop—, espera’m.

Però Joel botà del costat d’ella i arrencà a córrer d’un aixopluc a l’altre; Idabel no era a la tenda de deu centaus: no hi havia sinó el «Noi-ànec» que jugava al solitari a la llum d’una espelma. Ni era tampoc amb el grup arrecerat arran dels cavallets. Anà a la cotxera. Anà a l’església baptista. I, no havent-hi gairebé cap més possibilitat, es trobà sota el porxo del vell casalot. Tot de fulles apilonades en espiral donaven voltes xiulant d’un cantó a l’altre d’aquell espai solitari; les gronxadores buides repicaven suaument endavant i endarrera; un anunci de paper voleià per l’aire i li fuetejà la cara: lluità per desembarassar-se’n però era com si fos viu, i, tot barallant-s’hi, de sobte s’espantà més que quan havia vist Randolph: no podria mai alliberar-se de cap dels dos. Però què n’havia de témer de Randolph? El fet que l’hagués trobat només provava que no era sinó el missatger d’uns ulls de llarga vista. Randolph no li causaria mai cap mal (encara, però, i ja). Deixà caure els braços: era curiós, però tan aviat com ho féu l’anunci de paper, per pròpia iniciativa, se’n volà debatent-se en la pluja ronca. ¿I podria apaivagar amb la mateixa facilitat aquella altra fúria, aquella sense nom, l’arribada de la qual es presentava amb l’aparició de Randolph? Els sarments del jardí del Landing s’havien estirat totes aquestes milles per entortolligar-li els canells i ja veia llurs plans, els d’ell i d’Idabel, arrencats de soca-rel com el cel partit pel mig per la tronada; però encara no, encara no si la trobava, i entrà corrents dins el casalot:

—Idabel, ets aquí, hi ets?

Un esclat de silenci fou la resposta; ací, allà, un soroll marginal: la pluja com unes ales a la xemeneia, potes de ratolí damunt els vidres trencats per terra, petjades ingràvides de la que sempre camina per les escales, i el vent, que obria portes, que les tancava, el vent, que conversava tristament pel sostre i li bufava el seu alè agre i humit a la cara, que buidava els seus pulmons per les cambres: es deixà portar pel seu curs; tenia el cap lleuger com un globus i se’l sentia com buit; glaç en lloc d’ulls, punxes per dents, un drap per llengua; havia vist la sortida del sol al matí, però com que cada passa l’acostava a un precipici en la fosca, no era probable que en veiés cap més; la son era com el fum, l’inhalà profundament, però retornà a l’aire en anells de colors, taques, guspires, el foc de les quals el privaven de caure a terra com un fardell: eren avisos, aquestes mosques espurnejants, «estigues despert, Joel, a la terra dels esquimals dormir és la mort, ho és, recordes?». Tenia fred, sa mare, i s’adormí amb una rosada de volves de neu que li perfumava els cabells; només que ell li hagués pogut desgelar els ulls, i ara ella el sostindria i li diria, com ell havia dit a Randolph: «Tot anirà bé»; no, ella s’havia esmicolat com vidre glaçat i Ellen n’havia recollit els trossos i els havia posat en una capsa voltats de gladiols de cinquanta centaus la dotzena.

En algun lloc hi tenia una cambra, un llit; llur promesa bategava davant d’ell com una onada d’escalfor. Oh, Idabel, ¿per què has fet aquesta cosa tan terrible?

Se sentiren passes al porxo; podia sentir el xap-xap de sabates xopes; de sobte un raig de llum s’introduí per una finestra, i per un instant es posà en un mirall de paret tacat i fet malbé; el mirall, en brillar era com una tallada de gelatina, i la figura de fora s’hi dibuixava borrosa sobre la superfície: ningú no podria dir qui era, però Joel, en veure que la llum en fugia i en sentir que els passos entraven al vestíbul, donà per cert que era Randolph. I se li acudí la humiliant versemblança que des que havia deixat el Landing no havia fet ni un sol moviment que no hagués estat observat: que divertit que li devia haver semblat al senyor Sansom el seu adéu!

S’ajupí darrera una porta; a través de l’escletxa de la frontissa podia veure el vestíbul on la llum s’arrossegava com un centpeus encès. Ara tant li feia si Randolph el trobava, fins ho preferia. Tanmateix, alguna cosa el privà de cridar-lo. Les petjades xopes es dirigiren cap al llindar de la sala i sentí: «Xicotet, xicotet», amb un sanglot de desesperança.

La senyoreta Wisteria era tan a prop que podia ensumar la rònica humitat de la seva roba rebregada; els rínxols se li havien descargolat, la coroneta li havia relliscat i la duia de tort, la banda groga anava arrossegant el color per terra. «Xicotet», digué, desviant la seva silueta sobre les parets tortes i esquerdades on la seva imatge minúscula es barrejava amb les ombres de les coses que voleiaven. «Xicotet», digué, i la resignació de la seva veu encara n’intensificava el patetisme. Però ell no gosà mostrar-se, perquè el que ella volia, ell no podia donar-li-ho: el seu amor era sota terra, esmicolat i quiet, amb flors seques en lloc d’ulls, i molsa sobre els llavis, el seu amor era molt lluny, nodrint-se de pluja i de la seva despulla en brotaven lliris. La nana retrocedí i pujà escales amunt, i Joel, que escoltava el soroll de les seves passes a dalt mentre ella, que el necessitava, el cercava en la jungla d’estances, sentí un menyspreu ferotge per si mateix: ¿què era el seu terror comparat amb el de la senyoreta Wisteria? Ell posseïa una cambra, ell tenia un llit, ara, tot seguit, fugiria d’aquí i hi aniria. Però per a la senyoreta Wisteria, que plorava perquè els xicotets s’han de fer alts, sempre hi hauria aquest viatge per estances moribundes fins que algun dia solitari trobaria amagada la seva parella, la que somriu amb la dalla.