Capítol III

—Oh, Senyor! —BUM—. Oh, Senyor! —BUM—. No vui anar amb el dimoni… només vui anar amb Vós!

Zoo espremia la música d’un acordió com de joguina, i amb el peu pla picava el terra esbalandrat del porxo.

—Oh el dimoni plorava, el dimoni cridava, perquè no em va trobar l’última vegada que vaig anar sola. —Un crit prolongat: una guspira d’or va resplendir en el paorós volcà de la seva boca, i l’estira i arronsa del petit acordió de quincalla, era com un pulmó de paper prisat amb tapes gris perla—. No em va trobar…

Durant una estona l’ocell de la pluja havia estat refilant la seva fresca promesa des del seu redós dalt una morera, i el sol havia estat tancat dins una tomba de núvols, de núvols tropicals que s’arrossegaven a escassa alçària i s’amuntegaven formant una enorme muntanya grisa.

Jesus Fever seia voltat d’un pilot de bonics coixins amb fundes fetes de retallets en un balancí fabricat amb trossos de barril vell; la seva reverent veu de falset tremolava com la nota esquerdada d’una flauta i de tant en tant alçava les mans per picar feblement i silenciosament.

—… en el meu camí!

Enfilat sobre un tronc cobert de liquen del mateix nivell que el porxo, Joel alternava la seva atenció entre els alirets de Zoo i els canvis del temps; l’instant de violència petrificada que a vegades precedeix una tempesta d’estiu saturava el pati encalmat i els espantosos testos ornats amb oripells rovellats que contenien falgueres i que penjaven alineats com llanternes al voltant del porxo, semblaven il·luminats per una dèbil flama interior verda. Una brisa humida, que bufava entre els troncs dels llorers, portava la sentor fresca i barrejada de pluja, de pins i de flors de juny que brotaven en camps llunyans. La porta de la cabana s’obrí de bat a bat, es tancà de cop, i se sentí el soroll apagat de les persianes del Landing que es tancaven.

Zoo mastegà un darrer goig, i deixà l’acordió de banda. S’havia untat tots els cabells de puntes dretes amb brillantina, i s’havia canviat el mocador del coll per una cinta vermella esfilagarsada. El vestit blanc que duia era sargit en una dotzena de llocs amb fils de colors diferents i s’havia enjoiat les orelles amb unes arracades de cristall de roca.

—Si tens set i no tens aigua, RESA al Senyor, resa i resa i resa. —Estenia els braços i es balancejava com un equilibrista. Caminà cap el pati i es contorsionà al voltant del tronc de Joel—. Si tens un amant, i l’amant no ve, RESA a Nostre Senyor, resa i resa i resa.

Més amunt de les copes dels arbres, el vent hi corria ràpid com un riu, i les fulles frenètiques, agafades en el seu corrent, escumejaven com les ones a la platja del firmament. I lentament semblà com si la terra s’anés submergint en l’aigua fosca i profunda. Les falgueres udolaven com plantes marines, la cabana aparegué misteriosament com el buc d’un galió mig enfonsat, i Zoo, amb la seva gràcia fluïda i insinuant, només podia ésser la sirena-núvia d’un vell pirata ofegat, pensava Joel.

—Si tens fam, i el menjar no arriba, RESA a Nostre Senyor, resa i resa i resa.

Un gat groc travessà el pati i saltà àgilment a la falda de Jesus Fever; era el gat que Joel havia vist ensumant entre els lilàs del jardí. S’enfilà a l’espatlla del vell, li refregà el morro astut contra la galta diminuta, i els seus ulls lleonats esguardaven Joel amb astorament. Rondinava mentre el negret li acariciava el ventre ratllat. Sense el barret bombí, el crani de Jesus Fever semblava una bola de metall brunyit, fora d’uns brots escampats de llana amada; la seva estructura delicada ballava dins un vestit negre d’una mida dues vegades més gran que la que li corresponia, i portava unes minúscules sabates altes de cuiro taronja cordades amb botons. L’esperit del servei religiós l’elevava poderosament i, de tant en tant, es mocava amb els dits i els espolsava a les falgueres.

La rítmica cadena de frases que Zoo mig cantava i mig cridava s’alçava i s’abaixava igual que els cops de peu, i les arracades, que oscil·laven amb el sacseig del seu cap, llançaven espurnes de lluïssor.

—Escolteu-nos, Nostre Senyor, quan resem, si Us plau, escolteu el que Us diem…

Llampecs silenciosos zigzaguejaren a la llunyania, després una altra guspira, aquest cop, un cruixidor drac blanc, ja no gaire lluny, i tot seguit, un tro que s’arrossegà llargament. Un pollastret corregué cap a un cobert en Busca d’aixopluc, i l’ombra triangular d’un vol de corbs tallà l’espai.

—Tinc fred —es queixà Jesus de mal humor—. Amb pluja, tota la cama inflada. Tinc fred…

El gat se li cargolà a la falda amb el cap penjant-li del genoll com una dàlia pansida.

El pampallugueig lluent de la dent d’or de Zoo de sobte féu batre de pressa el cor de Joel dins el pit, perquè li suggeria un cert anunci de neon que s’encenia i s’apagava: «Pompes Fúnebres de R. R. Oliver». Fosc. «Pompes Fúnebres de R. R. Oliver». «És ben carregós, però no ho fan pagar massa car», havia dit Ellen davant l’aparador, on un ram de gladiols enrogia lívidament sota les lletres elèctriques que anunciaven un passatge econòmic però decorós per al viatge cap al reialme de la glòria. I ara, ací, de bell nou havia tancat amb pany i clau la porta i havia llençat la clau: hi havia una conspiració pertot arreu, fins el seu pare li tenia tírria, fins Déu. En un lloc o altre del trajecte li havien fet una mala jugada. Només que no sabia a qui o què culpar. Se sentia arraconat, sense identitat, un noi de pedra col·locat damunt un tronc podrit: no hi havia cap lligam entre ell i la cascada de fulles de morera que queien a terra, o la inclinada i complicada teulada del Landing que s’alçava més enllà.

—Tinc fred. Vui ficà’m al llit ben tapat. Haurà tempesta.

—Prou xerrameca, iaio.

Aleshores succeí una cosa estranya: com si seguís les instruccions d’un mapa per trobar un tresor, Zoo féu tres passes mesurades cap a un roser deslluït, i mirant sorrudament cap al cel, es deslligà la cinta vermella que li embolicava el coll. Una cicatriu estreta li encerclava la gola com un llaç de cordó vermell; s’hi passà el dit per sobre lleument.

—Quan li arribi l’hora a Keg Brown, Senyor, feu-lo tornar transformat en un gos fastigós, un gossot que ningú no hi vulgui jugar: un gos embruixat.

Com si un esparver bestial hagués descendit sobre Joel i li hagués arrencat les parpelles, es veié obligat a mirar-li el coll, embadocat. Zoo. Potser li passava com a ell i també tothom li tenia tírria. Però, Déu meu, no voldria pas acabar amb una cicatriu com aquella. Només que quina esperança et queda si sempre hi ha trampa per un costat i perill per l’altre. Cap mena d’esperança. Cap. Una esgarrifança li travessà l’esquena. La tronada bramava cap amunt. La terra tremolava. Saltà del tronc i es dirigí cap a la casa, amb la camisa malfardada voleiant-li per darrera; fuig, fuig, fuig, li deia el cor, i, paf!, va caure tan llarg com era dins uns esbarzers. Fou un accident estrambòtic. Havia vist els esbarzers, sabia que eren un obstacle, i així i tot, com si ho hagués fet deliberadament, s’hi havia tirat al damunt. Però les doloroses esgarrapades de l’esbarzer semblaren netejar-lo de l’atordiment i de l’angoixa, de la mateixa manera com en cultes fanàtics se suposa que el dimoni és expulsat de l’ànima per mitjà de càstigs que s’imposa hom mateix. En adonar-se del tendre interès que mostrava la cara de Zoo a ajudar-lo, va veure que era un beneit: després de tot, ella era amiga seva, i no havia de tenir por.

—Vine aquí, tu, noi dolentot —li digué amablement tot arrencant-li punxes d’esbarzer dels pantalons—, ¿com és que fas aquestes coses tan lletges? Uix, ens dol al iaio i a mi. —Li agafà la mà i el dugué cap al porxo.

—Hi, hi, hi —gemegà Jesus—, si caic em trenco tots els ossos.

Zoo recollí l’acordió i repenjant-se contra una estaca del porxo, encetà tot seguit amb indiferència una melodia vacil·lant i discorde. I l’avi, amb una desil·lusionada cantarella infantil, li reiterà els seus greuges: estava a punt de morir-se d’un refredat, però què hi feia; ¿a qui importava si vivia o es moria?, i, ja que havia complert el seu deure del Sàbat, ¿per què Zoo no l’acotxava al llit ben calentó i el deixava en pau? Oh, és que hi havia gent cruel i sense cor en aquest món.

—Calleu i acoteu el cap, iaio —digué Zoo—. Acabarem aquesta funció tal com Déu mana. Ara Li direm les oracions. Joel, maco, acota el cap.

El trio del porxo eren figures d’una talla de fusta; l’ancià en el seu tron de magnífics coixins, un animaló groc, reposant-li a la falda, que ho contemplava greument en la claror somorta, el petit servent inclinat als peus del seu amo, i els braços de la noia com sagetes negres alçats al damunt de tots ells, com en benedicció.

Però no hi havia cap pregària en la ment de Joel; o més aviat, res que pogués capturar una xarxa de paraules, perquè, amb una sola excepció, totes les seves oracions passades havien estat simplement peticions molt concretes: Déu meu, concediu-me una bicicleta, un trempaplomes de set fulles, una capsa de pintures a l’oli. I com es podia demanar una cosa tan indefinida, tan sense sentit com això: Déu meu, feu que m’estimin?

—Amén —murmurà Zoo.

I en aquell mateix instant, com una alenada ràpida, arribà la pluja.