1
Més rics que el més ric
La riquesa de les nacions
El 1280 l’emperador Abubakari Keita II de Mali, a l’Àfrica occidental, va tenir el seu primer fill. Li posà el nom de Musa, que volia dir Moisès en mandinga, la seva llengua. Amb el temps, aquest petit infant va heretar el regne del seu pare i es va convertir en el Mansa, el «rei de reis», del gran imperi de Mali. Va passar a la història amb el nom de Mansa Musa I.
Gràcies a les llegendàries mines d’or de Wangara, Mali produïa la meitat de tot l’or del món. Aprofitant la immensa riquesa daurada, el Mansa Musa va construir una capital nova, Tombouctou. Hi va fer venir filòsofs, matemàtics, artistes i poetes del món musulmà. Contractà els millors arquitectes espanyols perquè hi construïssin mesquites, palaus i una monumental biblioteca on guardava milers de llibres i documents de gran valor.
Més de seixanta mil servents li feien el dinar i el sopar cada dia, li dissenyaven els vestits, li decoraven els palaus, li construïen fonts d’aigua, li cuidaven els jardins, els camells i els carruatges, li organitzaven els viatges, li encenien el foc quan el fred del desert glaçava Tombouctou, i cantaven, ballaven i tocaven música per amenitzar les seves vetllades a palau.
El 1324, el Mansa Musa va es va embarcar en un extravagant viatge de pelegrinatge a la Meca. Acompanyat d’una caravana de 72.000 persones, totes elles vestides amb les millors sedes importades de Pèrsia brodades amb or, va tardar dos anys a travessar el desert del Sàhara, Egipte i Aràbia per arribar a la ciutat que veié néixer Mahoma. A la comitiva hi havia dotze mil esclaus carregats amb un lingot de dos quilos d’or cadascun i uns vuitanta camells que transportaven unes 10 tones de pols d’or. Tota aquella riquesa va ser regalada als pobres que es trobava pel camí. Va fer construir una mesquita cada divendres mentre va durar el pelegrinatge. El dispendi que va fer el Mansa Musa durant aquell viatge va ser tal que, dotze anys després del seu pas pel Caire, el poeta egipci An-Nàssir Muhammad encara escrivia amb admiració sobre aquella impressionant processó.
El Mansa Musa es va fer tan famós que en un atles català fet per un cartògraf mallorquí l’any 1375, a la regió de Mali apareix un dibuix del «rei de reis» amb una corona gegant d’or al cap, un ceptre d’or a la mà esquerra i una pedra d’or gegant a la dreta.
Els historiadors han calculat que, a preus actuals, la riquesa del Mansa Musa tindria un valor aproximat de 400.000 milions de dòlars. És a dir, si visqués avui i tingués tot l’or que tenia el 1324, seria cinc cops més ric que Bill Gates, l’home més ric de l’actualitat. Per això a les llistes de persones riques de la història el Mansa Musa apareix com l’home més ric de tots els temps!
El més interessant de tot és que, si ho pensem, el Mansa Musa mai no va menjar pa amb tomàquet… ni xocolata, ni hamburgueses, ni frànkfurts, ni gelats de vainilla. Malgrat tota la seva immensa riquesa, el Mansa Musa mai no va anar ni al futbol ni al cinema. Mai no va tastar el menjar japonès, ni l’indi, ni el mexicà, ni el francès, ni el català.
Quan tenia mal de cap, el «rei de reis» no podia prendre una aspirina per alleugerir el dolor. En arribar a palau no podia prémer un interruptor per encendre el llum, ni estirar una cadena per netejar el vàter. Quan va fer quaranta anys i va començar a perdre la vista, va haver de deixar de llegir perquè no tenia ulleres. El gran emperador no va poder agafar un avió que l’hauria portat a la Meca en sis hores en lloc dels dos anys que va tardar. I cada cop que volia enviar missatges als seus amics sultans i califes d’Egipte i Aràbia, havia d’enviar emissaris amb camells que tardaven mesos a portar un pergamí. No tenia ni correu electrònic, ni WhatsApp, ni Twitter, ni Facebook.
El gran Mansa rebia les notícies a través d’emissaris que tardaven mesos a arribar a Tombouctou perquè no tenia ràdio, ni tele, ni diaris electrònics. I quan volia algun tipus d’informació sobre cultura, religió, ciència, història, matemàtica o medicina, havia d’anar als llibres que havia acumulat a la seva biblioteca. No tenia ni Google, ni la Viquipèdia, ni els milers de milions de llibres que avui dia hi ha a internet i als quals es pot accedir instantàniament a través d’un telèfon intel·ligent com el que porteu a la butxaca qualsevol de vosaltres.
El fet paradoxal és que tot això que no tenia l’home suposadament més ric de la història ho tenim a l’abast qualsevol de nosaltres, els treballadors de Catalunya! La pregunta que tots ens hem de fer és: com hem aconseguit que els ciutadans normals d’un país normal tinguin més coses que l’home més ric de la història?
La resposta a aquesta pregunta és la fascinant història de la riquesa de les nacions!
La riquesa de les nacions
El primer que tots hem de tenir clar és que la riquesa d’una persona o d’un país no és la quantitat de diners o d’or que té, sinó la quantitat de coses de les quals pot gaudir. Clarament, al món actual la gent que té molts diners pot disposar de molts béns i serveis, ja que simplement ha d’anar al mercat i, amb aquests diners, comprar-los! Però què passaria si una persona tingués diners però no hi hagués res per comprar? Creieu que seguiria sent rica?
Imagineu-vos que agafem Bill Gates, l’home més ric del món a l’actualitat, i l’enviem a una illa deserta amb tots els seus diners, totes les seves accions de Microsoft, tot el seu or i totes les seves joies. Creieu que seguiria sent ric? Com que estaria sol, no podria anar a comprar res amb tota aquella fortuna. Si en Bill volgués menjar, no podria usar els seus diners per anar a la botiga a comprar bistecs. A les illes desertes no hi ha carnisseries! Hauria de pescar els seus propis peixos i ho hauria de fer sense xarxa ni canya de pescar. I si volgués beure, no podria anar al bar a comprar una Coca-Cola, sinó que hauria de pujar a les palmeres per agafar cocos. Tampoc no podria contractar un arquitecte ni una empresa constructora perquè li fessin una casa, sinó que s’hauria de construir la seva pròpia cabana amb les fustes i fulles de palmera que trobés per l’illa. Tota la pila de bitllets, accions i títols de propietat que al seu país el converteixen en l’home més ric del món, a l’illa deserta només li servirien per encendre una bona foguera i protegir-se del fred de la nit. De sobte, i malgrat tots els diners que té, Bill Gates passaria a convertir-se en una de les persones més miserables del planeta. Per què? Doncs perquè a l’illa deserta no hi ha absolutament res que es pugui comprar amb diners. Fins a cert punt, això també és el que li passava al Mansa Musa: tenia molt d’or però no tenia cap dels productes que avui dia nosaltres podem comprar.
El producte interior brut, PIB
El mateix passa amb els països. La riquesa d’un país no és la quantitat d’or o de diners que acumula, sinó la quantitat de coses que els seus ciutadans poden comprar. I per poder comprar aquestes coses, algú les ha de produir! És per això que quan els economistes volem mesurar si un país és ric o és pobre no parlem mai de l’or que té acumulat aquest país sinó del que aquest país produeix. És a dir, diem que la riquesa d’un país és el producte interior brut o PIB. Segur que us heu fixat que els nostres polítics anuncien amb satisfacció que «el PIB durant el darrer any ha crescut en un 3 %». També hem vist que un país cau en desgràcia quan «el PIB cau un 2,5 %». Tots recordem els anys 2009, 2012 i 2013 quan el nostre PIB va caure en picat, cosa que va comportar patiment, atur, desnonaments, empreses tancades, desaparició de bancs i caixes, retallades i reduccions salarials.
Però, què és exactament el PIB? Doncs, de fet, el PIB és una cosa ben senzilla: el PIB és el valor de tots els béns i serveis produïts dins un país durant un any. És a dir, si agafem el valor en euros de tot el que tots els ciutadans que viuen a Catalunya produeixen durant el 2015 i el sumem, ens sortirà el PIB català. Això inclou tant els productes materials (pa, carn, cotxes, pizzes o màquines de teixir) com els serveis (massatges, tallats de cabells, lloguers i altres serveis d’habitatge o visites al metge).
Fixeu-vos que quan les empreses produeixen i venen productes n’obtenen uns ingressos. Aquests ingressos serveixen per pagar salaris, lloguers, interessos als bancs o beneficis. És a dir, a més de ser el valor de tot el que es produeix en un país, el PIB també representa la suma de tots els ingressos obtinguts pels ciutadans d’un país: treballadors, rendistes, bancs i empresaris. És per això que el PIB és una mesura tan analitzada pels economistes: quan el PIB augmenta, sabem que els ciutadans d’un país s’enriqueixen, ja que la suma de tot el que guanyen augmenta, i quan el PIB baixa, s’empobreixen.
Si volem entendre, doncs, per què els ciutadans d’avui som, de mitjana, molt més rics que els nostres avis (o que el Mansa Musa), hem de comprendre per què nosaltres som capaços de produir molts més productes i oferir molts més serveis que no pas ells.
Revolució cognitiva: la idea d’intercanvi
Segons una de les teories més reconegudes, la d’Adam Smith, la clau del progrés humà rau en el fet que som l’única espècie animal que és capaç d’intercanviar productes voluntàriament. «Mai ningú no ha vist un gos canviar voluntàriament un os amb un altre gos», escrivia Adam Smith a la seva obra mestra titulada La riquesa de les nacions. I és ben cert. Però això no és cert només pel que fa als gossos, sinó que també ho és per a la resta d’animals. Fins i tot els que s’assemblen més genèticament a nosaltres, els ximpanzés, tampoc no són capaços d’entendre el concepte d’intercanvi. I, si no, el proper cop que aneu al zoo, atanseu-vos a la gàbia dels micos i, al que us sembli més llest, li feu la proposta següent: «Et faig un massatge a l’esquena si tu em dónes sis plàtans». A veure què us diu. Segur que posa cara de no entendre res. I no només no us entendrà perquè el seu llenguatge no és prou flexible per comprendre les paraules que pronuncieu. No us entendrà perquè el seu cervell no està prou evolucionat per comprendre la noció d’intercanvi voluntari.
De fet, fins fa uns 100.000 anys, els nostres avantpassats tampoc no estaven capacitats per entendre el concepte de comerç. Nosaltres tenim tan assumida la idea de comprar i vendre que pensem que comerciar és el més normal i natural del món. Però la realitat és que la idea d’intercanviar no va aparèixer fins fa entre set-cents i mil segles. Fins aquell moment, els nostres ancestres no estaven capacitats per entendre el concepte d’intercanvi. Igual que els ximpanzés d’avui!
Però alguna cosa va canviar fa uns 100.000 anys. Els antropòlegs creuen que el nostre cervell va experimentar una sèrie de mutacions genètiques que el van convertir en una eina privilegiada i poderosa. Durant el que es coneix com a «revolució cognitiva», l’ésser humà va evolucionar i va passar a fer coses que cap altre animal era capaç de fer. Una de les novetats més espectaculars va ser la capacitat per comunicar conceptes complicats a través d’un sofisticat llenguatge. No! L’home no era el primer animal que es comunicava amb les altres criatures de la seva espècie. Les formigues, les balenes, els dofins, els elefants o els altres simis també ho fan. Però el nou cervell humà ens va permetre desenvolupar un llenguatge molt més complicat i flexible que el de totes les altres bèsties.
A més d’un llenguatge sofisticat, la revolució cognitiva ens va donar la capacitat d’entendre conceptes complicats i incomprensibles fins aquells moments com la idea d’intercanvi. De sobte, nosaltres podíem entendre la idea de «si tu em dónes sis plàtans, jo, a canvi, et faré un massatge a l’esquena». Amb la revolució cognitiva, doncs, apareix la idea d’intercanvi.
Aquesta capacitat d’intercanviar béns i serveis amb altres membres de la nostra espècie va acabar sent un dels fonaments del progrés econòmic de la humanitat. Primer, perquè a partir de la idea d’intercanvi sorgeixen nocions que acabaran sent clau per a les societats humanes. Un cop entenem la idea de «si tu em dónes sis plàtans, jo, a canvi, et tallaré els cabells», és fàcil entendre «si tu em dónes sis plàtans ara, jo te’n tornaré set d’aquí a tres mesos». Fixeu-vos que aquesta és la llavor del crèdit, que permetrà als humans comprar coses fins i tot quan no tenen recursos. Una altra noció derivada de l’intercanvi és la de «si tu em dónes sis plàtans, jo et protegiré dels micos dolents». A partir d’aquí sorgeix la noció d’especialistes en la seguretat: guerrers, policies…, estat (tot i que el tema de la protecció ciutadana acaba sent finançat a través d’un intercanvi no voluntari com són els impostos. Però dels impostos ja en parlarem en un altre moment).
Finalment, també apareix el concepte de «si tu em dónes un plàtan cada setmana, jo t’ajudaré a aconseguir la vida eterna», que acaba desembocant en l’aparició de bruixots, sacerdots i guardians de les essències religioses.
Segon, i més important, la idea d’intercanvi voluntari permet un dels altres grans factors que expliquen el progrés humà: la divisió del treball i l’especialització.
La divisió del treball i l’especialització
Així que els humans van començar a intercanviar productes, cada individu va poder començar a fer coses diferents. És a dir, si podien intercanviar el fruit del seu treball, ja no calia que cadascun d’ells es construís la seva pròpia casa, que aconseguís els seus propis aliments o que es cosís la pròpia roba. De sobte, un d’ells es podia dedicar a construir cases, un altre a produir menjar i un tercer a fer roba, i, un cop feta la feina, es podien trobar tots al mercat i intercanviar-se els productes. És a dir, el comerç permetia generalitzar la «divisió del treball».
Per veure els guanys que comporta la divisió del treball, imaginem que una dona cada dia tarda dues hores a buscar un quilo d’arrels i tres hores a caçar un conill, i que l’home tarda cinc hores a buscar arrels i quatre hores a caçar un conill. Per sobreviure, tots han de menjar un quilo d’arrels i un conill cada dia. Si cadascú actua per separat, la dona tarda cinc hores a trobar les arrels i la carn necessària per sobreviure, mentre que l’home en tarda nou.
Imagineu ara que la dona i l’home arriben a un acord i decideixen que ella es dedicarà només a collir arrels i que en collirà per a tots dos i que ell caçarà dos conills, i que, un cop aconseguit el menjar, s’ho intercanviaran. Fixeu-vos que, com que la dona tarda dues hores a trobar un quilo d’arrels, en tardarà quatre a recollir-ne dos quilos. I com que l’home tarda quatre hores a caçar un conill, en tardarà vuit a caçar-ne dos. Al final del dia, entre tots dos tenen prou arrels i prou conills per a tots dos… però fixeu-vos que ella ha hagut de treballar només quatre hores en lloc de cinc i ell ha hagut de treballar-ne vuit en lloc de nou. És a dir, amb l’especialització i l’intercanvi dels fruits de la feina, han aconseguit els mateixos productes però han hagut de treballar una hora menys cadascú. Treballar menys per aconseguir el mateix és el que es coneix amb el nom de «millora de la productivitat» i aquest guany de productivitat és la clau del progrés humà.
Però la cosa no acaba aquí. A mesura que s’especialitza per mitjà de la cerca d’arrels durant tot el dia, la dona acaba aprenent tots els trucs per trobar arrels i cada dia ho fa millor. Això segurament li permetrà obtenir dos quilos d’arrels no en quatre hores sinó en dues. De la mateixa manera, com que es dedica a caçar tot el dia, l’home esdevé molt bo a l’hora de caçar conills i, en lloc de tardar vuit hores per aconseguir dues peces, en tarda sis. Fixeu-vos que ara tant ell com ella poden menjar tot el que necessiten… però treballen tres hores menys cada dia.
La pregunta és: i què fan amb aquestes tres hores guanyades? Doncs tenen diferents opcions. Podrien dedicar-se a no fer res i a estirar-se al bosc i descansar. O podrien buscar tres quilos d’arrels i tres conills. Això els permetria sobreviure a tots dos i, a més, encara els quedaria menjar per a una tercera persona. Aquesta tercera persona es podria dedicar a fabricar llances per caçar millor, a elaborar estris per furgar la terra i aconseguir arrels més fàcilment, a cosir roba per quan arribi el fred o a construir cabanes per refugiar-se i protegir-se de les feres. També podrien contractar algú que es comuniqués amb els déus que dominen la pluja, o algú que els protegís dels atacs de les feres, o algú que busqués plantes medicinals que els protegissin dels mals esperits.
És a dir, gràcies a l’especialització i l’intercanvi, els humans van començar a millorar la seva productivitat i això els permetia o bé treballar cada vegada menys hores al dia o bé seguir treballant igual i utilitzar els aliments excedents perquè hi hagués gent que produís coses no directament vinculades amb els aliments: armers, constructors, militars, sacerdots o metges.
Segurament, la divisió del treball va començar dins la família. Això no els distingia d’altres espècies animals. Les abelles, les formigues o les bandades de lleons també s’especialitzen: unes abelles es dediquen a cercar menjar, i d’altres, a la reproducció. Unes formigues construeixen el cau i fan que sigui habitable, d’altres exploren i busquen el menjar i d’altres el transporten cap al niu per alimentar la comunitat sencera. Els lleons mascles protegeixen el clan i les femelles cacen. En aquest sentit, el que diferencia els humans de la resta dels animals que s’especialitzen és la capacitat d’intercanviar coses amb membres d’altres clans o famílies. I és a partir del moment que els humans vam començar a intercanviar i a comerciar amb els humans d’altres grups que la poderosa arma de l’especialització ens va anar fent cada dia més productius… i més rics!
La història de la llum
La història de la humanitat és una història de millores constants de productivitat. Per aconseguir el mateix, cada dia necessitem menys hores de feina. Un dels sectors on més clarament es veu aquest progrés és el de la producció de llum.
Us heu preguntat mai quantes hores ha de treballar un català per aconseguir una hora de llum per llegir? La resposta és que, amb els supereficients leds, avui dia només hem de treballar, de mitjana, uns 0,02 segons! L’economista nord-americà i professor de la universitat de Yale, William Nordhaus, ha estudiat la història de la tecnologia lumínica i ens mostra que això no sempre ha estat així. Per exemple, fa un milió d’anys, quan els homínids volien obtenir llum, havien de fer una foguera. Havien d’anar al bosc a cercar llenya, havien de fregar dos pals durant hores o fer picar dues pedres per fer saltar una guspira. I tot això era extraordinàriament complicat. Nordhaus calcula que per aconseguir tenir una hora de llum havien de treballar 58 hores!
Els homes de les cavernes del neolític de fa 40.000 anys van desenvolupar la llàntia d’oli que els estalviava unes quantes hores, però encara els costava molt fer foc: tardaven unes 50 hores a produir una hora de llum. El 1750 a. C., la llàntia babilònica va permetre reduir el cost a 41 hores de feina i així, més o menys, vam estar fins al segle XVIII d. C. quan van aparèixer les espelmes de cera o parafina. Aleshores el cost es va reduir a 5,3 hores. Malgrat aquest enorme progrés, 5,3 hores per aconseguir una hora de llum volia dir que, al segle XVIII de la nostra era, la llum era tan prohibitivament cara que només els més rics la podien utilitzar.
Les llànties de querosè del 1855 van permetre obtenir una hora de llum amb 14 minuts de treball. La llum començava a ser un producte a l’abast del ciutadà mitjà. La bombeta d’Edison del 1883 va reduir el cost a 5,5 minuts. Ja al segle XX, la bombeta de filaments del 1920 requeria gairebé un minut de treball i el fluorescent del 1992 en va reduir el cost a mig segon. I d’aquí als leds de l’actualitat, que han reduït el cost d’una hora de llum a un nivell insignificant!
La història de la generació de llum és una mostra de com les millores de productivitat han fet que un producte que històricament havia estat un luxe només a l’abast dels més rics, avui dia és un bé que tots tenim a casa i que té un cost irrisori.[1] Un progrés similar va tenir lloc a tots els àmbits de la vida, des de la producció d’aliments fins a les tècniques de comunicació, passant pel transport, la construcció d’habitatges, la roba o la medicina. Gràcies al comerç i la divisió del treball, la productivitat dels humans ha augmentat en quasi tots els aspectes de la nostra existència. La conseqüència d’això és que tots nosaltres podem gaudir de moltes més coses a canvi de treballar molt menys temps!
La xarxa global
És important assenyalar que el comerç i l’especialització del treball no són el mateix que el capitalisme, malgrat que hi ha molts economistes que, erròniament, pensen que són una mateixa cosa. És cert que les economies capitalistes utilitzen mercats. De fet, sovint se les anomena «economies de mercat». Però, com ja hem dit, els mercats i el comerç apareixen fa entre 70.000 i 10.000 anys, mentre que el sistema econòmic basat en la propietat privada de les empreses i la contractació de treballadors mitjançant salaris (i això és el que anomenem «capitalisme») apareix a Anglaterra cap al 1760.
Des que els humans són humans i fins que va aparèixer l’agricultura fa uns 11.000 o 12.000 anys, els humans s’alimentaven de la caça i la recol·lecció de fruites i arrels salvatges. Vivien en grups familiars petits i eren nòmades itinerants. És a dir, quan arribava l’estiu i la terra s’assecava, viatjaven a la recerca d’aigua, fruites i bèsties a les quals caçar. Quan, amb l’hivern, arribaven el fred, el gel i la neu, tornaven a migrar a la recerca d’un lloc on el clima fos més càlid. Malgrat les migracions constants, les famílies de caçadors recol·lectors es trobaven de tant en tant i intercanviaven pells, estris, llances, petxines o fins i tot esposes, cosa que garantia la diversitat genètica dels clans.
Coincidint amb el final de la darrera glaciació i la desaparició dels grans mamífers com els mamuts, algunes tribus que vivien entre els rius Tigris i Èufrates a l’Orient Mitjà van començar a plantar ordi, llenties, pèsols, cigrons i blat, i van començar a domesticar gossos, porcs, gallines i altres animals. Naixien així l’agricultura i la ramaderia. Era l’any 10.000 a. C. La domesticació de plantes i animals va comportar un canvi important i és que els humans van deixar de deambular constantment i es van convertir en sedentaris. Unes famílies es van unir amb unes altres i van començar a sorgir els primers pobles i, més endavant, les primeres ciutats. Aquestes concentracions urbanes permetien una especialització més gran. A dins de cada poble hi havia pagesos, sabaters, sastres, constructors, ferrers, armers, sacerdots, curanderos, barbers o prostitutes.[2] Amb els pobles i ciutats van aparèixer les primeres grans civilitzacions: primer a Mesopotàmia (l’Iraq, el Kuwait, la Síria i una part de l’Iran d’avui), l’Índia i Egipte. Més endavant a la Xina i al Mediterrani. Aquestes concentracions humanes facilitaven encara més el comerç i l’especialització entre pobles i ciutats: uns pobles es dedicaven a la pesca, uns altres a la ramaderia i uns altres a la producció de teixits, i una xarxa de mercaders transportaven els respectius productes d’un poble a un altre i els intercanviaven. I la productivitat continuava accelerant-se! Amb aquest progrés, també es van anar perfeccionant els sistemes de transport: la roda, els bous, els cavalls, els carros i els vaixells. I amb l’abaratiment del transport va aparèixer el comerç a llarga distància: els mercaders feien viatges per portar productes de la Xina o l’Índia cap a Mesopotàmia i el Mediterrani a través de tot un seguit de ciutats que es van anar construint pel camí i que van acabar coneixent-se amb el nom de la «ruta de la seda». La seda xinesa era un producte de luxe altament desitjat pels romans rics que la canviaven per monedes d’or. La compra massiva de seda va fer que les reserves d’or de la Roma imperial baixessin fins al punt que Cèsar August va haver de prohibir la compra d’aquella luxosa tela i la va declarar immoral.
Val a dir que, malgrat el nom, per la ruta de la seda no només s’hi comerciava la seda produïda a la Xina o l’Índia, sinó també or, pedres precioses, llana, lli, marfil, coralls, vidres, armes, pebre, canyella i altres espècies! La ruta de la seda va ser la primera xarxa comercial intercontinental.
Un dels personatges més famosos que viatjà per la ruta de la seda fou Marco Polo, que va visitar la Xina entre els anys 1271 i 1291, quan el país estava sota el domini dels mongols descendents del gran Genguis Khan. Marco Polo va quedar enlluernat[3] pel progrés que aquella societat havia assolit: els xinesos tenien pólvora, ulleres, sofisticades xarxes de canals de regatge amb comportes, paper, impremta amb blocs de fusta, porcellana, paper moneda, correus, vaixells amb timó de popa, brúixola magnètica i tota una varietat de tecnologies molt superiors a les que aleshores es podien trobar a la seva Venècia natal. Una de les raons que expliquen la superioritat xinesa del moment és la seva enorme xarxa comercial. No només la Xina comerciava amb l’Índia, l’Orient Mitjà i Europa a través de la ruta de la seda, sinó que, gràcies a una flota que en el seu moment més àlgid va arribar a constar de trenta mil vaixells, també comerciava per l’oceà Índic amb l’Àfrica, Aràbia, l’Índia, Indonèsia i altres punts d’Àsia. L’època de màxima riquesa xinesa coincideix amb l’època de màxima exposició comercial.
El 1453, els turcs otomans van conquerir la capital de l’imperi Romà oriental, Constantinoble (avui dia, Istanbul), i van trencar la via de comunicació entre Europa i l’Orient a través de la ruta de la seda. Els europeus, àvids de les espècies que venien de la Xina i l’Índia, van començar a buscar vies alternatives per continuar comerciant amb les grans civilitzacions asiàtiques. Un jove genovès anomenat Cristòfor Colom, llegidor àvid del Llibre de les meravelles de Marco Polo, va convèncer la reina de Castella, Isabel, que la terra no era plana sinó esfèrica, i que, per tant, ell podria arribar a l’Índia fent la volta al món a través de l’Atlàntic. La reina va acceptar finançar aquella aventura extravagant. Dos mesos després de salpar de les illes Canàries, Colom va topar amb les illes Bahames el 12 d’octubre de 1492. Ell i la seva expedició van pensar que havien creuat l’Atlàntic (havia comès un error de càlcul i pensava que la Terra era molt més petita del que ho és en realitat) i que havien arribat a l’Índia. La veritat, però, és que havia descobert un nou continent: Amèrica. Sembla que Colom va morir sense saber que no havia arribat a l’Índia. Però el seu descobriment va obrir la via a futurs exploradors. Gent com Fernando Magallanes va aconseguir baixar fins a la punta sud d’Amèrica i creuar cap al Pacífic l’any 1521.
Però la carrera per arribar a Àsia des d’Europa no la van guanyar els espanyols sinó els portuguesos, que van intentar una altra via: fent la volta pel sud d’Àfrica. El 1498, l’explorador Vasco de Gama, finançat pel rei Manuel I de Portugal, va arribar a la ciutat índia de Calicut després de vorejar el continent africà i navegar per la costa est fins a arribar a Mombassa i Malindi (actual Kenya). Allà es va trobar unes tribus indígenes que comerciaven amb els indis i va veure que estava ben a prop. El 14 d’abril va salpar des de Malindi rumb a l’Índia, on va arribar el 20 de maig de 1498. Vasco de Gama havia complert el somni de Cristòfor Colom d’arribar a Àsia navegant pels mars i sense passar per Constantinoble.
Els descobriments d’Amèrica i de la ruta cap a l’Índia pel sud d’Àfrica van despertar l’interès comercial de les dues grans potències econòmiques de l’època. Anglaterra i Holanda no van tardar a enviar els seus propis exploradors a conquerir terres llunyanes desconegudes, tot i que a ells no els finançaven amb diners del rei, sinó que buscaven diners d’emprenedors que paguessin els costos de l’exploració a canvi d’explotar la xarxa comercial. El 1768, el capità James Cook de la Royal Navy anglesa va vorejar el sud d’Amèrica i, després de navegar pel Pacífic, va arribar a Hawaii, Austràlia i Nova Zelanda. Amb la incorporació d’aquestes grans illes, tots els humans del planeta Terra estaven finalment units per una gran xarxa comercial veritablement global just quan començava la revolució industrial.
El progrés i el creixement de gairebé totes les economies del món d’aleshores ençà ha estat veritablement miraculós: primer Anglaterra i Holanda, després els Estats Units i la resta d’Europa. Els van seguir el Japó i Amèrica Llatina. A la segona meitat del segle XX els va tocar als petits dragons asiàtics, i tot seguit als gegants xinès i indi. Fins i tot Àfrica ha estat creixent des del 1995.
El paper de les institucions
La història ens demostra que els éssers humans han progressat quan han estat capaços de comerciar i aprofitar els guanys de productivitat que dóna la divisió del treball. La pregunta, però, és: si l’intercanvi voluntari va començar fa 70.000 anys i el comerç genera progrés, com és que avui dia encara hi ha països rics i països pobres? És a dir, si la clau del progrés és el comerç i fa 70.000 anys que comerciem, com és que no tots som rics?
Aquesta important pregunta té dues respostes. La primera és que el fet que el cervell humà fos capaç d’entendre el concepte d’intercanvi no vol dir que tots els humans comerciessin amb la mateixa intensitat. Adam Smith pensava, i la major part d’economistes moderns pensen, també, que el comerç genera progrés econòmic. Però no tothom ho veu així. Al llarg dels temps i encara avui dia hi ha molts governants que donen les culpes dels seus mals a les forces del comerç i que posen barreres per evitar que els ciutadans d’un país comerciïn. I quan els líders d’un país posen barreres al comerç, el grau d’intercanvi i d’especialització es redueix.
Per exemple, uns anys després que Marco Polo visités la Xina de la dinastia mongol dels Yuan, la dinastia Ming va arribar al poder. I amb el temps, els emperadors Ming van perdre l’interès per mantenir els potentíssims lligams comercials amb l’Índia, Aràbia, Àfrica o Indonèsia. De fet, van arribar a desmantellar aquella flota de trenta mil vaixells que havien solcat l’oceà Índic a la recerca d’oportunitats comercials. Aquest tancament de l’economia xinesa coincideix perfectament amb la decadència intel·lectual i econòmica de la Xina, que va passar de ser el país més ric del món al segle XIII a un dels més pobres del món a mitjan segle XX.
La segona resposta a la pregunta de «per què no tots som rics?» és que no tots els ciutadans de tots els països de la història han tingut els mateixos incentius a comerciar i especialitzar-se. Aquests incentius els condicionen les institucions que regeixen un país en un moment determinat. També la cultura, la religió, la història, el tipus de governants i les regles del joc.
Intenteu posar-vos en la pell d’un serf de l’Europa medieval. Les lleis de l’època deien que la terra i tot el que aquesta donava era propietat del senyor feudal. I recordeu que les persones estaven lligades a la terra, de manera que també eren propietat del senyor feudal. El serf i la seva família només podien agafar el menjar necessari per sobreviure (de fet per malviure) i la resta ho havien de donar al senyor o a l’Església. És a dir, si el serf decidia especialitzar-se en la producció d’una determinada collita i, en portar-la al mercat, obtenia molts més ingressos, tots aquests diners addicionals se’ls quedava el senyor feudal. I com que el serf no tenia cap incentiu ni a millorar la collita ni a esforçar-se a progressar, no ho feia. La conseqüència era que la productivitat era ben baixa i l’economia (i per tant les persones) era ben pobra!
Una cosa similar passava amb el pagès de la Unió Soviètica al segle XX. Les institucions i regulacions comunistes deien que el seu salari estava fixat per l’Estat i que era independent de la quantitat produïda. És a dir, el pagès soviètic no tenia cap mena d’incentiu per millorar la productivitat, ja que qualsevol millora li seria expropiada per l’Estat. El resultat va ser que a finals del segle XX la productivitat dels pagesos nord-americans o de l’Europa Occidental era quatre vegades superior a la dels soviètics.
Us heu preguntat mai per què les carnisseres de Barcelona es lleven a les quatre del matí, van a Mercabarna a buscar la carn i la tenen llesta a la carnisseria a les vuit del matí quan la resta dels mortals ens llevem i anem a plaça? Us heu preguntat per què a la carnisseria hi ha el tipus de carn que us agrada a vosaltres, els clients, i no pas el que li agrada a la carnissera? La carnissera no rep cap ordre del Ministeri que li digui què ha de tenir a la botiga ni l’hora a la qual s’ha de llevar. Tampoc no es lleva tan d’hora cada dia perquè sigui una persona bona i solidària que vulgui que els seus veïns tinguin carn fresca a primera hora del matí. La raó per la qual s’esforça és que es vol guanyar la vida. I per guanyar-se la vida ella ha de vendre el que volen els clients. Si, quan els clients van a plaça, ella encara no ha obert la parada i no té la carn disponible, perdrà totes les vendes i s’arruïnarà. És més, si als clients els agrada la vedella però a la seva parada només hi ha peus de porc (potser perquè a ella li agraden molt els peus de porc i no li fa gràcia la vedella), els clients la castigaran sense comprar-li res a ella i comprant a la competència. Així, s’arruïnaria i hauria de tancar el negoci. I no només això: si la seva carn és molt més cara que la de la competència, també s’arruïnarà, ja que tota la clientela deixarà de comprar-l’hi a ella i anirà a comprar-la a les altres carnisseries!
Per guanyar diners dins del sistema econòmic que hi ha a Catalunya en l’actualitat, la carnissera no ha de tenir el que ella vol ni el que li dicta el govern. Ha de tenir el que volen els clients i ho ha de tenir als millors preus possibles! Només si ella satisfà la demanda dels clients vendrà el seu producte i obtindrà beneficis. És cert que una part del que guanyi s’ho quedarà l’Estat a través dels impostos, però la major part del que guanyi s’ho quedarà ella. Això li dóna incentius per llevar-se d’hora, treballar de valent i tenir el producte que desitja la clientela i vendre’l al preu més baix possible. Són les seves ganes de guanyar-se la vida i no pas la seva solidaritat allò que la porten a fer el que desitja la ciutadania, siguin quines siguin les seves preferències sobre els peus de porc i la vedella. Adam Smith ho va dir ben clar: «No és de la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner que esperem el nostre sopar, sinó de la seva relació amb el seu propi interès». Aquest sistema econòmic en què el propietari del negoci es guanya la vida si satisfà els desitjos dels ciutadans s’anomena «economia de mercat».
La competència
Perquè l’economia de mercat funcioni, però, cal que la carnissera no sigui l’única venedora del poble. És a dir, cal que hi hagi competència. Si només n’hi hagués una, de carnisseria, s’hi podrien vendre peus de porc o la carn que els donés la gana i posar-la a preus extravagants. En no tenir cap alternativa, els clients es veurien obligats a comprar una carn que no voldrien i a pagar uns preus per sobre dels que hi hauria si hi hagués altres carnisseries. Les empreses que no tenen competència s’anomenen «monopolis» i una economia amb monopolis no acaba de funcionar bé ja que les empreses no fan el que volen els consumidors sinó que fan el que els dóna la gana. I a sobre ho fan car i malament. Perquè l’economia de mercat funcioni, doncs, és molt important que hi hagi competència entre empreses.
L’economia de mercat on els ciutadans són lliures de crear empreses i quedar-se’n els beneficis que resulten de la seva activitat és una economia que produeix tot el que desitgen els consumidors: carn, peix, pa, sabates, roba, televisors, ordinadors, llums, mobles, cotxes, pasta de dents, llibres, revistes, diaris, ràdios, massatges, medecines, tallats de cabells, aparells mèdics, benzina i milions de productes de tot tipus. I cada cop que els consumidors tenen una nova necessitat, com un telèfon mòbil, apareix algun emprenedor que decideix produir-lo i portar-lo al mercat. D’aquesta manera, les societats modernes aprofitem al màxim els fruits de l’especialització del treball i l’intercanvi. Cadascun de nosaltres treballa en una cosa molt i molt concreta… i després ens intercanviem el que produïm en aquell gran invent de la humanitat que s’anomena «mercat».
El món ha millorat molt
Tot això ha fet que l’estat econòmic al món hagi millorat molt durant els darrers segles. Sí! Ja sé que hi ha molta gent que pensa que cada dia estem pitjor però les dades no corroboren aquesta idea. Mai, en tota la història de la humanitat, al planeta Terra hi havia hagut una taxa de pobresa extrema[4] tan baixa com la que tenim el 2015. La taxa de pobresa extrema mundial s’ha dividit per 5 des del 1970 i s’ha dividit per 2 des del 1990. És a dir, els objectius del mil·lenni que demanaven que la pobresa es dividís per dos entre 1990 i 2015 es van aconseguir. L’èxit va ser tan rotund que a setembre de 2015, les Nacions Unides van proposar un nou objectiu per a la humanitat: eradicar la pobresa extrema a l’any 2030.
Una de les raons que explica l’èxit econòmic sense precedents assolit des del 1980 a l’hora de reduir pobresa és que alguns dels països més poblats del món, com la Xina o l’Índia, han introduït els mecanismes de mercat dels quals parlàvem a les seccions anteriors. Fins al 1976 la Xina tenia un sistema comunista de planificació central (anomenat maoista) que no oferia cap mena d’incentius als ciutadans perquè busquessin el progrés. El resultat és que el 1976, la Xina era un dels països més pobres del món. Molt més pobre que la majoria dels països africans! Això comportava unes conseqüències humanitàries terribles, ja que la Xina tenia uns 1.000 milions de ciutadans, gairebé tots pobres. En aquella època al món hi havia quatre milions d’habitants, de manera la Xina representava quasi una quarta part de la humanitat.
Després que el dictador Mao Tse Tung morís, el 1976, la Xina es va obrir a les forces del mercat. Els resultats van ser tan ràpids com espectaculars. Les taxes de creixement del PIB es van disparar i el nombre de pobres va caure en picat. Han passat ja quasi quaranta anys i la taxa de pobresa a la Xina és propera a zero. En una generació, l’economia de mercat ha aconseguit treure de la pobresa més de 1.000 milions de xinesos.
El 1991, l’Índia, el segon país més poblat del món i també un dels més pobres del planeta, va abandonar el sistema de planificació socialista implementat per Indira Ghandi i va introduir els mercats. El creixement econòmic també va ser espectacular i el ritme al qual s’eradicava la pobresa, tot i no ser tan ràpid com el de la Xina, era molt gran.
La Xina i l’Índia són només dos exemples de què passa quan un país abandona un sistema econòmic que mata els incentius dels seus habitants i introdueix els mecanismes de divisió del treball i intercanvi, i són dos exemples que expliquen en part per què la humanitat en el seu conjunt no és tan pobre com fa cent anys.
És veritat que encara hi ha massa gent pobra al món i que encara hi ha massa gent que passa gana. Però comparat amb com ha estat la humanitat al llarg de tota la història, estem millor que mai. Això no es pot negar.
I no només estem millor que mai en termes de pobresa. El nombre d’hores que dediquem a treballar és la meitat de les que hi dedicaven els nostres avis fa cent anys. El percentatge dels nostres ingressos que dediquem a comprar menjar s’ha dividit per 2 des del 1960 (cosa que vol dir que ens queden molts més diners per comprar altres coses). L’esperança de vida ha augmentat en sis anys entre el 1990 i el 2015, i la mortalitat infantil s’ha dividit per dos durant el mateix període. L’alçada dels éssers humans (una mesura de bona salut) ha augmentat més, de mitjana, durant els darrers cent anys que en els dos mil anys anteriors.
Fins i tot les desigualtats globals estan disminuint. És cert que les desigualtats a dins dels països rics estan augmentant. Tal com ha documentat l’economista Francès Thomas Piketty, les diferències dins dels Estats Units, dins de França, dins de la Gran Bretanya o dins de Suècia estan augmentant des del 1970.[5] Però les diferències globals no són les desigualtat dins d’aquests països. A més de la desigualtat dins dels països cal afegir les desigualtats entre països: les distàncies que hi ha entre països pobres i països rics. I tots sabem que, d’ençà del 1980, els grans països emergents estan creixent molt ràpidament, molt més que els països rics. Això fa que, de mitjana, els 1.300 milions de xinesos, els 1.200 milions d’indis, o els 230 milions d’indonesis (per posar només l’exemple de tres països superpoblats) estan convergint molt ràpidament, creixent molt més ràpidament que els 1.000 milions de ciutadans dels països rics. És a dir, els països pobres estan convergint amb els rics. Aquesta gran convergència dels països emergents està reduint les desigualtats entre països fins al punt de fer que les desigualtats globals baixin malgrat l’augment de les desigualtats de dins dels països.[6]
Res de tot això indica que vivim en un món ideal on no hi ha pobres, no hi ha fam, no hi ha malalties, no hi ha desigualtats, no hi ha explotació i no hi ha problemes. Al món hi ha molts d’aquests problemes i jo no estic dient el contrari. El que sí que estic dient és que hem experimentat grandíssimes millores durant les darreres dècades i aquestes millores no només no s’han de menystenir sinó que s’han d’explicar. Després de viure durant tota la història al llindar de la subsistència, lluitant contra la fam, les malalties i els elements, l’espectacular progrés experimentat pels humans durant els darrers cent anys ha estat en part degut al fet que hem introduït un sistema econòmic miraculós. Gràcies a aquest sistema, una gran part dels ciutadans del món actual (de fet, la gran majoria) han aconseguit escapar d’aquesta situació de pobresa extrema en què vivien tots els nostres avantpassats. Aquesta és una gran fita que no ningú no pot negar.
Més rics que el més ric
Tot això ens porta de nou al Mansa Musa i a l’enigma amb el qual hem començat aquest capítol: com pot ser que el treballador mitjà d’un país mitjanament ric com Catalunya tingui més coses que l’home més ric de tots els temps?
El Mansa Musa tenia seixanta mil empleats que li fabricaven el menjar, li cuinaven i li servien la taula, que li construïen les cases i les mesquites, que li escrivien els llibres o que li tocaven música abans d’anar a dormir. De fet, gràcies al nostre sistema econòmic, nosaltres tenim més coses que ell perquè nosaltres també tenim centenars de milers de persones que treballen per a nosaltres. Penseu en la quantitat de gent que treballa en l’elaboració del nostre sopar quan anem al restaurant. I no em refereixo només als cambrers que ens serveixen el menjar ni als cuiners que han elaborat els plats. Em refereixo als pagesos que han collit el blat que ha servit per fer el pa que menjarem o als que han conreat els tomàquets i l’enciam. Em refereixo també als ramaders que han criat les vedelles que han generat els bistecs. Als pescadors que han pescat durant tota la nit. Em refereixo també a les empreses i els treballadors que han fet els tractors que fan servir els pagesos o els vaixells dels pescadors. I als que han extret el petroli i l’han refinat i convertit en la benzina necessària per moure els tractors i els vaixells. Als miners que han extret el ferro, el carbó i els altres materials necessaris per fer els tractors, els vaixells o els forns usats pels cuiners. Als llenyataires que han tallat la fusta i als fusters que han fet les taules i les cadires. Als electricistes que han posat els cables que porten la llum al restaurant. Als constructors que han construït l’edifici on s’ubica el restaurant. Als decoradors, als dissenyadors i estilistes que l’han fet elegant i acollidor. Tota aquesta gent ha treballat una miqueta perquè nosaltres puguem sopar.
Si a això hi afegim els milers de persones que ens fan la roba, la casa, els mobles, els aparells de música, els ordinadors, els televisors, els cotxes o els telèfons mòbils, veurem que nosaltres, com el Mansa Musa, també tenim milers d’empleats. A canvi, nosaltres també treballem per a ells. Cadascun de nosaltres fem una feina molt i molt concreta (jo, per exemple, faig classes d’economia a la universitat), una feina per la qual rebem un salari en forma de diners. I utilitzem aquests diners per pagar una part molt petita del salari de tots i cadascun d’aquests milers de persones que treballen per a nosaltres.
Tot va començar fa 100.000 anys quan unes petites mutacions al nostre cervell van emprendre una gran revolució. La revolució cognitiva va permetre que nosaltres, els humans, arribéssim a ser capaços de crear una organització social i un sistema econòmic miraculós que ha aconseguit que cadascun de nosaltres hagi acabat sent més ric que el més ric de tots!