4

On són els nens de desembre?

Educació

Començarem aquest capítol analitzant la llista dels jugadors que van guanyar el segon triplet de la història del Barça. A la llista número 1 (p. 128) hi ha els noms i els dorsals de cada jugador, a més de la data de naixement. Noteu alguna cosa estranya en aquesta llista?

Bé, a primera vista no sembla que hi hagi res remarcable més enllà del fet que és una llista que fa patxoca. Al cap i a la fi, a la temporada 2014-2015, aquests jugadors van aconseguir una cosa que molt pocs equips han aconseguit a la història del futbol: la copa, la lliga i la Champions en una mateixa temporada.

Si analitzem les dates de naixement amb una mica de deteniment, però, veurem una cosa ben curiosa: el 75 % dels jugadors (setze de vint-i-quatre) són nascuts entre gener i juny. Entre els jugadors que han nascut a la segona meitat de l’any, n’hi ha dos que no van jugar durant la temporada: Douglas, que és de l’agost, i Vermaelen, que va néixer al novembre. Si excloem aquests dos jugadors que no van jugar, veiem que el 82 % van néixer a la primera meitat de l’any! Fixeu-vos també que no hi ha ni un sol jugador nascut el mes de desembre (i si traiem Vermaelen, tampoc no n’hi ha cap del novembre!). Això és una curiositat, perquè la gent normal té tendència a néixer més o menys amb la mateixa probabilitat a cada mes de l’any. Per tant, si els jugadors fossin gent normal, n’hi hauria d’haver més o menys el 50 % de la primera meitat de l’any i el 50 % de la segona meitat de l’any. També n’hi hauria d’haver dos de desembre i dos de novembre. En canvi, els jugadors del Barça han nascut majoritàriament entre gener i juny i no n’hi ha cap dels dos darrers mesos de l’any!

LLISTA NÚMERO 1. Jugadors que van guanyar el segon triplet del Barça.

Això podria ser simplement una casualitat estadística. Però si mirem els jugadors del Barça al llarg de la història veurem que la majoria han nascut la primera meitat de l’any. Passa el mateix si analitzem els jugadors de tota la primera divisió espanyola o de les altres lligues importants. De fet, el 77 % dels futbolistes que van jugar el darrer mundial del Brasil havien nascut entre gener i juny!

Aquest fenomen, anomenat «efecte mes de naixement», va ser descobert per uns sociòlegs canadencs (Barnsley, Thomson i Legault) el 1985, quan es van adonar que la major part dels jugadors d’hoquei sobre gel de la primera divisió canadenca havien nascut la primera meitat de l’any. D’aleshores ençà, s’han fet multitud d’estudis sobre el tema i s’ha demostrat que l’«efecte mes de naixement» es dóna a quasi tots els esports i a quasi tots els països.

Per què la majoria d’esportistes d’elit han nascut a la primera meitat de l’any? Doncs es podrien trobar explicacions de caire astrològic: el febrer és el mes de Mart. Mart és el déu de la guerra i l’esport és com una mena de guerra organitzada. Aquesta justificació, però, seria una solemne rucada. L’explicació és molt més senzilla i molt més lògica: de ben petits, els nens que practiquen esports es divideixen per edats. Tots els nens nascuts el 2005, des dels que han nascut al gener fins als que ho han fet al desembre, estan al mateix equip. I, és clar, els nens de gener són quasi un any més grans que els de desembre i, als cinc, sis, set o vuit anys, un any és molta diferència: els nens de gener són més alts, més forts, més ràpids i més hàbils que els nens de desembre. En definitiva, juguen molt més bé a futbol. Això té dues implicacions. La primera és que, com que els entrenadors, a més d’ensenyar, volen guanyar, tendeixen a posar els millors jugadors als moments clau dels partits. Per tant, els nens de gener tenen més oportunitats de jugar, de llançar penals, de rematar córners i de ser decisius. Tot això fa que, a poc a poc, vagin agafant una experiència que als nens de desembre els és negada. A mesura que es van fent grans, els nens de gener cada dia són més bons, mentre que els de desembre van quedant enrere. A disset o divuit anys, les diferències físiques entre els de gener i els de desembre desapareixen… però el que no desapareix és l’experiència acumulada. Els nens de gener han tingut tantes oportunitats de jugar que acaben a la primera divisió, mentre que els de desembre segurament ja han deixat de jugar a futbol.

La segona implicació és que, en ser més alts, forts, ràpids, hàbils i, en definitiva, més bons, els nens de gener van agafant autoconfiança. Els nens de desembre, per contra, s’adonen que ells no són tan bons i es comencen a sentir inferiors. Els pares, els entrenadors i el públic aplaudeixen les jugades dels nens de gener i això acaba fent-los creure que són bons, mentre que els nens de desembre s’acaben creient que són dolents. I no és que ho siguin. Simplement són més petits. Però ningú no els diu que són petits. Al contrari. Els diuen: «Tu no llancis el penal», «Tu passa la pilota al nen bo, que ell ja se les apanyarà per driblar i marcar» o «Tu no molestis i deixa rematar el córner al nen que en sap més». De mica en mica, tant els missatges positius com els negatius es van quedant gravats al cervell dels nens, fins al punt que, amb tota l’autoconfiança i l’autoestima del món, els nens de gener acaben triomfant mentre que els de desembre acaben abandonant, convençuts que ells no han nascut per jugar a futbol.

D’aquí, se’n poden treure tres lliçons interessants. La primera és que si voleu que els vostres fills siguin esportistes d’elit, haureu de posposar el sexe fins al mes d’abril.

La segona, i més seriosa, és la que en treu el periodista canadenc, Malcolm Gladwell: per triomfar a la vida (i no només en l’esport), s’ha d’adquirir molta experiència. De fet, Gladwell desenvolupa la teoria de les 10.000 hores: per tenir èxit en qualsevol professió, l’individu ha de treballar, entrenar i preparar-se durant 10.000 hores! Al seu llibre Outliers, Malcolm Gladwell ens dóna infinitat d’exemples en àmbits tan diferents com la música, els negocis, la medicina, la física, la informàtica o el futbol, amb els quals ratifica que, per tenir èxit, s’ha de treballar i practicar una mateixa activitat durant 10.000 hores.

Abans de revolucionar el món dels ordinadors personals i quan només tenia quinze anys, Bill Gates va estar programant durant 10.000 hores als ordinadors de la Universitat de Washington. El petit Bill s’escapava de casa després de sopar per anar a programar els ordinadors de la universitat durant tota la nit. No és casualitat que l’any 1975 Bill Gates liderés la revolució informàtica dels ordinadors personals: era el jove que havia practicat més de tots els Estats Units!

L’any 1960, els Beatles van anar a Hamburg a tocar en bars de mala mort. Van tocar durant vuit hores cada nit durant 1.200 nits! No guanyaven gaires diners, però aquesta feina a Alemanya els va donar una experiència que va acabar sent vital per explicar el seu èxit musical.

Per cert, el fet que per triomfar en qualsevol aspecte de la vida hàgim de dedicar-hi 10.000 hores té una implicació important que tots els pares haurien de tenir en compte quan els fills els demanen quina carrera fer, quina professió seguir, o quin camí agafar. En una situació així, molt sovint la tendència és aconsellar el camí que «té més sortida». Si la teoria de les 10.000 hores és correcta, aquest és un consell equivocat. El consell correcte és: «Fes el què t’agrada més i no miris les sortides!». Si els vostres fills es dediquen a una cosa que no els agrada, mai no hi dedicaran 10.000 hores. És impossible treballar de valent en una cosa que no t’agrada, en una feina per la qual no tens passió. Per tant, si no hi dediquen hores mai no seran bons i no només no guanyaran diners sinó que seran miserables i infeliços, per molt que els altres diguin que aquell camí «té moltes sortides!». Quan es fa una cosa que agrada, s’acaba sent bo. I si acabes sent bo, tindràs una sortida, ja sigui en el camp de les matemàtiques, de l’esport, del violí o de les arts plàstiques. Val més ser un bon pintor feliç que un mal advocat amargat!

La tercera lliçó que podem inferir de l’«efecte mes del naixement» dels esportistes és una pregunta que em faig jo: On són els nens de desembre? Què ha passat amb tot els nens que a sis, set i vuit anys tenien talent, però que mai no van tenir l’oportunitat de desenvolupar-lo? En aquest capítol intentarem donar resposta a aquesta pregunta i, de passada, farem un viatge pel fascinant món del capital humà i l’economia de l’educació!

De nou, la innovació

El canvi tecnològic que experimentem al llarg dels darrers segles comporta reptes importants per al éssers humans. Un d’aquests reptes és que, per sobreviure i ser competitiu, els nostres ciutadans han de ser capaços de tenir idees. Ja hem vist al capítol 3 que una de les claus del progrés econòmic és la innovació i que aquesta no venia majoritàriament de científics i investigadors tancats a laboratoris sinó que venia de la gent normal i corrent: treballadors, estudiants, saltimbanquis, poetes, professors de secundària i futbolistes. Per fer un país competitiu i innovador, doncs, cal que la gent normal i corrent sigui capaç de tenir idees i d’implementar-les en forma de projecte empresarial. La pregunta és: i com fem que la gent normal tingui idees? Les idees no vénen del cel i apareixen per art de màgia. Hi ha gent que és més capaç de tenir idees i gent que n’és menys capaç. Hi ha gent més creativa i gent menys creativa. Ara bé, la creativitat no és una cosa que surti del cel sinó que es fomenta, es cuida i es cultiva. I tot això es fa al llarg del procés educatiu.

Un altre repte important que comporta el canvi tecnològic és el de les desigualtats. A diferència de la primera revolució industrial, que bàsicament va beneficiar els treballadors més pobres de les zones rurals perquè va crear llocs de treball molt més ben pagats a les fàbriques urbanes, l’actual revolució informàtica i robòtica perjudica molta gent de la classe mitjana. La competència dels robots i els ordinadors fa que molts llocs de treball que fins ara donaven sous relativament alts, desapareguin i això genera desigualtats econòmiques. No fa gaires anys, quan volíem fer un viatge anàvem a una agència i unes noies molt amables ens ensenyaven uns catàlegs plens de fotografies fantàstiques, ens recomanaven els hotels i restaurants, ens hi feien les reserves i fins i tot ens donaven els bitllets d’avió de paper escrits a mà. Avui dia tot això ha canviat i quan organitzem el viatge, ens n’informem a través de Google, entrem a TripAdvisor per veure les fotos dels hotels i per llegir les opinions de la gent que realment hi ha estat i que no cobra comissió per vendre’ns una habitació, i també entrem directament a les webs de les companyies aèries per fer-nos els bitllets nosaltres mateixos. Una gran part de la feina de l’agent de viatges ha desaparegut i, amb això, milers de persones de tot el món estan perdent una feina que estava relativament ben pagada.^[17]

També desapareixen molts llocs de treball de comptables (les màquines compten molt més ràpid i sense cometre errors), d’advocats (ja no calen tants ajudants que s’especialitzen a recordar jurisprudència i articles de codis ja que un sol advocat pot portar tota la informació al seu telèfon intel·ligent i pot «googlejar» qualsevol pregunta i obtenir la resposta en qüestió de segons), de bibliotecaris (portem els llibres a l’iPad i busquem referències a través de Google) o de periodistes (cada vegada més, la gent no s’assabenta de les notícies a través dels diaris sinó de les xarxes socials com Twitter o Facebook). A més, tota la gent que fins ara formava part de cadenes de muntatge (des de la producció de cotxes fins als escorxadors) està sent substituïda per robots cada cop més sofisticats que fan totes aquelles tasques repetitives d’una manera molt més ràpida i eficient. És important que preparem els nostres nens per conviure amb els robots i els ordinadors. I per fer-ho hem d’entendre és que els humans no podem competir amb els robots a l’hora de memoritzar, de fer càlculs ni de fer tasques repetitives. Ells tot això ho fan molt més ràpid i molt més eficientment. El que hem de fer és dedicar-nos a preparar els nostres fills perquè sàpiguen fer coses que els robots no poden fer.

I hi ha dues coses que els robots no poden fer. La primera és crear. Els ordinadors segueixen ordres però no saben ser creatius. La segona és ser crítics i inquisitius. Els robots obeeixen. No pregunten. No en saben, de preguntar.

A la llarga, tota aquesta revolució tecnològica serà bona per a la humanitat. Recordeu-ho: les millores de productivitat comporten fer el mateix però treballant menys i això és el que hem fet els humans al llarg de la història. Com ha passat sempre, aquestes millores comportaran l’aparició de noves feines, de noves professions. Els estudis ens mostren que la meitat de les professions que hi ha avui dia no existien fa vint-i-cinc anys. I això continuarà passant en el futur.

El problema és que tots aquests canvis ens obliguen a preparar els nostres fills per afrontar aquests reptes. L’única manera de fer-ho és a través de l’educació. Els nens que avui comencen a anar a l’escola amb tres o quatre anys entraran al mercat laboral entre el 2025 i el 2030 i treballaran fins al 2080. Algú és capaç de preveure com serà el món d’aquí seixanta-cinc anys? Per entendre la magnitud del canvi, penseu només com era el món fa seixanta-cinc anys, l’any 1950: la major part de nosaltres (o dels nostres pares) treballàvem al camp, tot i que ja començàvem a anar cap a les fàbriques de les ciutats. Només els rics tenien cotxes o motos. A la majoria de les llars no hi havia televisors i cap no tenia comandament a distància (el comandament era el fill petit a qui els pares ordenaven que s’aixequés i canviés de canal!). El turisme quasi no existia i només quatre rics havien anat amb avió. De fet, volar amb avió era una cosa tan exclusiva que a la gent que ho feia se’ls anomenava jet set (jet vol dir ‘avió’). Poca gent tenia telèfon a casa i els mòbils no s’havien inventat. Els tocadiscs reproduïen discs de vinil que es ratllaven amb extrema facilitat: no existien ni els CD, ni els DVD, ni els MP3, ni iTunes, ni Spotify. Tampoc no existien els ordinadors personals, ni internet, ni els discs flexibles, ni Google, ni diaris electrònics. I com que no existia res de tot això, els milions de persones que avui dia treballen per produir totes aquestes coses abans es dedicaven a fer unes altres coses. En els darrer seixanta-cinc anys, doncs, s’han creat centenars de noves professions que no existien el 1950.

Com serà el món l’any 2080? Quins productes i tecnologies utilitzarem? I qui i com les produirà? La veritat és que no ho sabem. De fet, no només no ho sabem sinó que ni tan sols ens ho podem imaginar. Malgrat tot, nosaltres hem de preparar els nens que avui entren al sistema educatiu perquè facin totes aquestes tasques que no existeixen i que no ens podem ni imaginar. La tasca dels educadors, doncs, és gegantina. No cal dir que si els entrenem a fer les professions que hi ha avui dia (com fan la majoria de les nostres escoles i universitats), la meitat d’ells acabaran a l’atur perquè aquestes feines deixaran d’existir.

La conclusió de tot això de cara al sistema educatiu és que avui dia els pares (i jo sóc pare), els educadors (i jo sóc educador) i els polítics (i jo no sóc polític) hem d’educar els nostres fills perquè siguin innovadors i creatius i capaços d’evolucionar i millorar la seva pròpia formació més enllà de l’escola, i fins que es jubilin, cap al 2080. La pregunta és: el sistema educatiu que tenim ara i que fem servir per educar els nostres nens, assoleix aquests objectius? Lamentablement em sembla que la resposta és clara: rotundament no!

L’escola d’avui

Us heu fixat com són la majoria de les aules de bona part de les escoles? Heu pensat com eren la majoria de les aules a bona part de les escoles fa cent o dos-cents anys? De fet, les aules d’avui dia i les de fa un o dos segles s’assemblen bastant: a totes dues hi ha el mateix tipus de taules, tots mirant en la mateixa direcció (endavant), les mateixes cadires, la mateixa pissarra, els mateixos guixos, la mateixa mena d’esborradors, la mateixa tarima i, en algunes d’elles, fins i tot hi ha el mateix professor! Les aules de les nostres escoles han canviat ben poc durant els darrers dos segles. Potser l’únic canvi significatiu és que a algunes de les aules de l’actualitat hi ha un ordinador amb un projector, cosa que abans no hi havia. I tot i que les aules de les escoles han canviat ben poc, el món on viuen els estudiants que van a aquestes escoles ha canviat de manera radical.

El Nadal passat vam regalar un llibre a la nostra neboda de dos anys. La nena el va obrir, el va mirar i de sobte… va començar a pitjar les paraules. En veure que no passava absolutament res, la nena va arribar a la conclusió que era un dispositiu inútil o que potser s’havia trencat, el va llançar al sofà i va agafar l’iPhone del seu pare. Per a nosaltres els llibres són el mitjà a través del qual adquirim majoritàriament la informació. Per als nostres nens, els llibres no són més que iPads trencats! El món ha canviat de manera radical des que nosaltres vam anar a l’escola… i, en canvi, en general, l’escola ha canviat ben poc.

Els canvis que hi ha hagut al món són tan importants que fins i tot han dinamitat alguns dels pilars sobre els quals es fonamenta la nostra escola. Per exemple, han dinamitat la idea que el professor sap més que l’estudiant! Només cal imaginar-se què passa a qualsevol aula del país quan es trenca l’ordinador: qui és la persona menys qualificada de la classe per solucionar el problema? Resposta: el professor! I sabeu què? El problema és que això ho sap el professor, però també ho saben els estudiants! I els estudiants pensen: «Si aquest senyor és un inepte en un dels aspectes més importants de la nostra vida com és la tecnologia, el que em vol ensenyar no pot ser important!». Això, lògicament, fa que els joves perdin el respecte intel·lectual pels seus mestres i els professors, que s’enfaden, envien cartes als pares per queixar-se que els estudiants no els tenen respecte. Però el respecte no s’imposa. El respecte es guanya. Una manera de guanyar-se’l és mostrar als joves que els mestres entenen el món en què viuen i viuran els nens als quals se suposa que guien. I això, massa sovint, no passa a les escoles d’avui.

El Quixot

L’any 1605, don Miguel de Cervantes va publicar la seva obra mestra: El Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Mancha, conegut més comunament amb el nom d’El Quixot. La part més interessant d’aquesta obra és que el Quixot és un home que embogeix perquè llegeix llibres de cavalleries. Jo tot sovint penso en la manera com les idees arriben al cervell de la gent que les té. Al capítol 3 hem analitzat quan el Pep Guardiola va tenir la idea de posar Messi de fals 9, com Amancio Ortega va tenir la idea de Zara, Guy Laliberté, la de Cirque du Soleil, Jerry Baldwin, Zev Siegl i Gordon Bowker, la de Starbucks, Ingvar Kamprad, la idea d’Ikea, Ray Crock, la de Macdonald’s, i Ferran Adrià, la de la nova cuina molecular. Com va tenir, Cervantes, la idea d’un senyor que es tornava boig de tant llegir llibres de cavalleries? La veritat és que no ho sé. Però se m’acut que, des de la perspectiva del 1605, devia ser fàcil pensar que la gent que llegia es tornava boja. I és que la major part de la població de l’època era analfabeta i no sabia llegir. Poseu-vos per un moment a la pell d’una persona analfabeta i visualitzeu algú assegut sota un arbre amb els ulls fixos mirant un llibre durant quatre hores. Si us hi apropeu i analitzeu el llibre, veureu un conjunt de fulls blancs amb uns gargots negres incomprensibles. Per tant, amb tota seguretat, algú que es passa quatre hores amb la mirada fixa en aquells gargots us semblarà un boig! Però la realitat no és que ell sigui boig. La realitat és que vosaltres no enteneu el concepte d’escriptura o de llibre.

Aquest és un fenomen molt més generalitzat del que ens pensem. Quan jo era petit, em passava el dia mirant vídeos de pel·lícules a la tele. Jo sóc de l’època en què van començar a aparèixer els videoclubs. Els meus amics i jo llogàvem set o vuit vídeos i ens passàvem tot el cap de setmana mirant pel·lícules (sovint piratejades pels propietaris dels videoclubs). Els nostres pares intentaven prohibir-nos-ho i ens deien que, de tant mirar la tele, ens tornaríem bojos. De fet, aquest també és el missatge que nosaltres donem als nostres fills quan es passen hores jugant a la Playstation. Però ni els nens d’avui estan bojos quan juguen a videojocs, ni nosaltres estàvem bojos quan miràvem la tele. El que passa en tots aquests casos és el mateix que passava als analfabets del 1605 quan veien el Quixot llegir llibres: no entenien la nova tecnologia.

L’altre dia vaig visitar un hospital d’oncologia a Nova York i un metge amic meu em va ensenyar un aparell anomenat ARES (de les sigles angleses «Assembling Reconfiguring Endoluminal Surgical System»), que és un procediment quirúrgic per extraure tumors de l’estómac. En una primera fase, el cirurgià escaneja el cos del pacient i amb un ordinador simula que introdueix una mena de càpsula de pocs centímetres a la boca del malalt. Aleshores, amb els comandaments de l’ordinador, fa que la càpsula viatgi per l’esòfag cap a l’estómac. Un cop allà, s’obre i apareixen tres bisturís i tres càmeres que extrauen el tumor i, després del viatge de tornada, el treuen per la boca. Quan l’operació simulada s’aconsegueix sense errors, en una segona fase es repeteix l’operació amb el pacient de debò. ARES, doncs, és una cirurgia que permet extraure tumors sense necessitat de tallar el pacient. ARES no és l’únic robot que fan servir els cirurgians per fer operacions. Cada vegada més els robots ajuden els metges a fer cirurgies complicades, amb precisió i sense errors. La pregunta és: qui creieu que seran els bons cirurgians del futur? La resposta: els nens que avui juguen a la Playstation!

No! No estic dient ni que els nens deixin de llegir llibres, ni que ens passem el dia mirant la tele, ni que deixem que els nens passin hores davant la pantalla de videojocs matant zombis, ni que els prohibim llegir llibres (i encara menys estic dient que no ensenyem als nens a llegir). El que dic és que, en un món on les coses canvien constantment, els que hem estat educats en les tecnologies anteriors hem de mantenir la ment oberta davant les novetats tecnològiques. Al cap i a la fi, el procés educatiu ha de servir perquè els nens siguin capaços de sobreviure i guanyar-se la vida al món on viuran ells i no pas al món on vam viure els seus pares i mestres. I tinc la impressió que no entendre això i obligar els nostres fills a fer el mateix que vam fer nosaltres és un error garrafal. El món evoluciona i les nostres escoles han d’evolucionar amb el món. Si ens quedem enrere, qui en patirà les conseqüències seran els nostres fills.

Universalitat

Una de les lliçons que hem après al capítol 3 és que una de les claus del progrés humà és la creació i la implementació d’idees, i que la majoria de les idees no vénen de científics sinó de la gent normal. Si la innovació vingués dels científics, per tenir un país competitiu i innovador hauríem de seleccionar els millors nens del país. Els hauríem de posar en escoles especials per a nens científics i els hauríem d’entrenar a fer recerca i desenvolupament (R+D). Mentrestant, la resta de la població podríem anar al bar a esperar que els nens prodigi inventessin coses i ens traguessin les castanyes del foc. Però no! Resulta que les idees no vénen dels científics sinó dels treballadors, dels mestres d’història, dels poetes, dels saltimbanquis, dels futbolistes i dels estudiants. Per tant, el que cal per tenir un país innovador és tenir gent normal innovadora i no només científics. Noteu que això no vol dir de cap manera que hàgim de deixar de parar atenció a l’R+D. El que vol dir és que, sense deixar d’investigar, hem de fer que la gent normal, tota la gent normal!, sigui capaç de tenir idees i implementar-les. Això vol dir que l’èmfasi del sistema educatiu s’ha de posar als nivells on hi ha tots els nens: a les escoles primària i secundària. Hem d’aconseguir que, ja de ben petits, els nostres nens siguin capaços de ser creatius i tenir idees. La universalitat de l’educació bàsica de qualitat que posi èmfasi en la creativitat (en contraposició a les escoles d’èlit per a nens superdotats) ha de ser el nostre gran objectiu.

La clau és mantenir viva la curiositat!!!

Per fomentar que els nostres nens, tots els nostres nens, siguin capaços de tenir idees, és important entendre que una idea té dues parts: una pregunta i una resposta. Abans de respondre, un ha de ser capaç de veure que hi ha coses que no funcionen o que no existeixen o que hi ha problemes que requereixen solució. És a dir, un ha de ser capaç de fer preguntes interessants i rellevants. Recordeu el que hem dit d’Amancio Ortega: quan se li pregunta com s’ho fa per innovar, ell diu que no ho sap; ell simplement es limita a preguntar. I va ser gràcies al fet que es va preguntar per què la roba la dissenyaven uns grans gurus de la moda i per què es feien dues col·leccions a l’any en lloc d’una cada setmana que va tenir la idea de crear Zara. És a dir, la clau de la innovació no rau tant en les respostes com en les preguntes.

El problema és que el nostre sistema educatiu actual no només no fomenta les preguntes sinó que, sovint, les penalitza. Quan els nens entren a l’escola, es passen el dia preguntant: papa, per què la lluna no cau? Per què la sang és vermella? Per què les flors són de colors? Per què els cucs poden respirar sota terra i nosaltres no? Per què el Messi és el millor jugador del món? Per què el paper es trenca amb l’aigua? Per què les plantes no caminen? Algunes d’aquestes preguntes poden semblar trivials però demostren que l’ésser ser humà neix amb una curiositat superlativa.

Enfrontats a aquesta constant bateria de preguntes, sovint els pares i els mestres es cansen de respondre o no saben les respostes i, en lloc de satisfer la curiositat dels nens, els fan callar. Fins i tot m’atreviria a dir que, quan el nen fa massa preguntes, se’l castiga, els altres nens se’n mofen i els pares reben una carta del mestre en què li demanen que el seu fill faci el favor de deixar d’interrompre la classe. De mica en mica, els nens deixen de preguntar fins al punt que, quan arriben a la universitat, quan arriben a la meva classe, molts d’ells ja no es pregunten absolutament res. On ha anat a parar tota la curiositat que tenien quan eren petits? Fixeu-vos que el sistema educatiu no només no fomenta la curiositat sinó que mata la gran curiositat innata que tenen els infants quan entren a l’escola. No cal que els mestres ensenyin als nens a ser més curiosos. Ja ho són! L’únic que cal és que no la matin, la curiositat! I temo molt que no ho aconsegueixen!

Per aconseguir tenir un país ple de gent normal innovadora, cal mantenir viva aquesta curiositat. Cal induir i incentivar els nens per a que no deixin de fer preguntes. Perquè sense preguntes no hi ha idees. I sense idees no hi ha innovació.

La curiositat no només és important a l’hora d’innovar: és un dels regals més valuosos que podem fer als nostres fills. És una de les eines que els permetrà sobreviure quan surtin de la universitat. Recordeu que fa un moment comentàvem que els nens que avui entren a l’escola es jubilaran l’any 2080? I recordeu que dèiem que els mestres els hem d’educar, malgrat que no sabem quin tipus de professions ni haurà d’aquí a seixanta-cinc anys? Doncs una de les maneres de fer-ho és mantenir viva la flama de la curiositat. Si els joves que ja han acabat l’educació formal segueixen fent-se preguntes constantment, ells mateixos podran obtenir les respostes. Avui dia, tots tenim aparells a la butxaca que ens permeten accedir a milions de llibres, enciclopèdies i documents a internet en qüestió de segons. L’única barrera^[18] que ens impedeix accedir a tota aquesta informació som nosaltres mateixos si no pitgem el teclat i la busquem. I el que ens portarà a buscar totes aquestes coses és la nostra curiositat.

Cal, doncs, capgirar l’èmfasi que avui dia posa el sistema educatiu a entrenar, bàsicament, els estudiants a solucionar els problemes que els posen els professors el dia de l’examen. En el món de les idees, la creativitat, la innovació i el progrés tecnològic constant, cal posar el mateix èmfasi en la formulació de preguntes que en la cerca de solucions.

Observació: el paper de l’art

Una altra de les característiques que vam veure que tenien els innovadors era que eren molt bons observadors: el dia que Pep Guardiola va decidir posar Leo Messi de fals 9, havia observat que els defenses del Madrid es quedaven enrere quan els del mig del camp anaven cap endavant. El dia que als directius d’Ikea se’ls va ocórrer dissenyar mobles «empaquetats», havien observat com el fotògraf treia les potes a una taula per ficar-la dins del cotxe. El dia que Ray Crock va decidir crear MacDonald’s, havia observat com a la petita hamburgueseria dels germans MacDonald es feien les hamburgueses en una cadena de muntatge. El dia que Steve Jobs va decidir acoblar el ratolí a l’ordinador, havia vist els ordinadors que estaven dissenyant al PARC de la Xerox i havia observat les boles dels desodorants roll-on. L’observació és una altra de les claus de la innovació i la creativitat.

La pregunta és: les nostres escoles, ensenyen als nens a observar? Veiem-ho. Us repto que agafeu el dibuix següent de dos cercles negres i imagineu que són dues rodes. A partir de les dues rodes, intenteu dibuixar una bicicleta. Aquest és un exercici que sovint faig amb els meus estudiants i amb els participants a conferències i seminaris sobre innovació i creativitat. Us deixo un parell de minuts.

Què? Com ha anat? Segurament us ha costat bastant. I, basant-me en l’experiència dels meus estudiants i participants a seminaris, m’imagino que la primera cosa que heu fet molts de vosaltres ha estat dibuixar una barra que uneix els eixos de les dues rodes.

No cal pensar gaire estona per veure que aquesta barra impediria que la roda de davant pogués girar a la dreta i a l’esquerra. Tal com la dibuixa la majoria de la gent, doncs, aquesta bicicleta seria inservible! Penseu que he fet aquesta prova dotzenes de vegades, i sempre, sense excepció, la major part dels estudiants han estat incapaços de dibuixar una bicicleta correctament. No fa gaire vaig fer aquesta prova en un seminari i, en acabar la xerrada, se’m va apropar un noi i em va dir, avergonyit, que ell havia estat incapaç de dibuixar la bicicleta. Jo el vaig intentar calmar tot dient-li que la majoria de la gent era incapaç de fer-ho. I aleshores ell em va dir: «Sí, però és que jo sóc triatleta… i a més tinc una botiga de bicicletes!».

La bicicleta de veritat no té cap barra que uneixi les dues rodes: té una barra que uneix el seient amb els pedals, una altra barra que uneix la roda de davant amb el manillar. I després té un trapezi que uneix el manillar amb els pedals, el seient i la roda de darrere.

La pregunta és: heu vist alguna bicicleta a la vida? Segur que sí. De fet, el que hauria de preguntar és: quantes bicicletes heu vist? Centenars? Milers? I si heu vist centenars o milers de bicicletes, com és que sou incapaços de dibuixar-ne una? La resposta és ben senzilla: perquè no us hi heu fixat!

Com s’ha de fer per ensenyar els nens a fixar-se en les coses? Doncs la resposta és, de nou, molt senzilla. Tan senzilla que la tenim davant dels nassos: dibuixar. Un cop hagueu dibuixat la bicicleta, segur que la recordareu sempre. I és que la manera d’ensenyar als nens a fixar-se en els detalls de les coses és pintar-les. Un dels exemples d’observació més importants i coneguts de la història de la ciència és el de Charles Darwin. Durant el seu famós viatge de cinc anys a bord del vaixell Beagle, el jove geòleg i naturalista anglès es va dedicar a col·leccionar roques, fòssils i insectes. També es va dedicar a observar tots els animals que podia. Per recorda-los, els dibuixava (al 1831 els telèfons intel·ligents encara no existien). Uns dels seus dibuixos més famosos són els quatre pinsans de les illes Galàpagos. Els dibuixos corresponen a quatre ocells de quatre illes diferents. Si Darwin hagués fet fotos (o selfies) dels ocells, potser no se n’hauria adonat, però, en dibuixar-los, va veure que els becs dels quatre exemplars eren ben diferents. A l’illa on hi havia arbres hi habitava l’ocell amb el bec més prim i llarg: el feia servir per a menjar els insectes que vivien als orificis dels arbres. A l’illa més àrida hi habitava l’ocell amb bec més gruixut. El bec gruixut és útil per picar grans des de terra. Darwin no era pas un ornitòleg, però, quan va tornar a Anglaterra i va mostrar els dibuixos a un eminent expert, aquest li va dir que els quatre ocells pertanyien, en realitat, a la mateixa espècie. Això volia dir que el mateix ocell havia evolucionat de quatre maneres diferents per adaptar els becs a quatre entorns diferents.

La teoria de l’evolució només va ser possible gràcies a la capacitat d’observar d’un geni com Charles Darwin. I al centre d’aquesta capacitat per observar, el dibuix. L’art, doncs, hauria de ser una part molt important del currículum en el món de la innovació i la creativitat, on l’observació té un paper fonamental. Això és un problema, i és un problema greu, perquè en l’actual sistema educatiu, l’art és una de les assignatures «maria» a la qual no donem la importància que hauria de tenir. És molt important que això canviï.

Intel·ligències múltiples

El 1983, el psicòleg i professor nord-americà de la Universitat de Harvard Howard Gardner va publicar un llibre titulat: Estructura de la ment: la teoria de les intel·ligències múltiples. En aquest estudi, Gardner va argumentar que la intel·ligència humana no té una sola dimensió sinó que en té moltes. En un principi, ell en va destacar set, tot i que més endavant en va afegir una vuitena. Les vuit intel·ligències de Gardner són les següents:

1. La intel·ligència logicomatemàtica. És la que té a veure amb la lògica, les abstraccions, el raonament, els números i el pensament crític. És la que utilitzem per resoldre problemes de matemàtiques i la que tenen els grans científics. Aquest tipus d’intel·ligència és la que tradicionalment s’ha considerat com l’única intel·ligència vàlida i la que tendeix a ser mesurada pels tests de coeficient intel·lectual juntament amb la intel·ligència lingüística.

2. La intel·ligència lingüística. Les persones que tenen aquest tipus d’intel·ligència tenen facilitat de paraula i gran capacitat per aprendre idiomes. En general, són bons llegint, escrivint, explicant històries i memoritzant paraules i dates. És la intel·ligència dels escriptors, dels poetes, dels grans periodistes i columnistes.

3. La intel·ligència musical. Té a veure amb la sensibilitat als sons, ritmes, tons i música. Les persones amb una alta intel·ligència musical normalment són capaces de cantar, tocar instruments musicals i compondre música. Tenen sensibilitat al ritme, el to, el metre, la melodia o el timbre. És la intel·ligència dels cantants, els compositors i els músics.

4. La intel·ligència visual-espacial. Aquesta àrea s’ocupa de la capacitat de visualitzar els espais en tres dimensions. És la intel·ligència que tenen els arquitectes, els escultors, els decoradors, els pilots d’avió o els mariners.

5. La intel·ligència corporal i cinestèsica. Els elements essencials d’aquesta intel·ligència són el control dels moviments del cos i la capacitat de manipular instruments amb destresa. És la intel·ligència dels ballarins, dels cirurgians, dels esportistes o d’alguns artistes de circ com els contorsionistes, els acròbates, els trapezistes o els equilibristes.

6. La intel·ligència interpersonal. Els individus que tenen una gran intel·ligència interpersonal es caracteritzen per la seva sensibilitat als estats d’ànim, els temperaments, les motivacions i els sentiments dels altres, i per la seva capacitat de cooperar i treballar en grup. Les persones amb alta intel·ligència interpersonal es comuniquen amb eficàcia i empatitzen fàcilment amb els altres i sovint gaudeixen de la discussió i el debat. És la intel·ligència dels polítics, dels mestres o dels psicòlegs.

7. La intel·ligència intrapersonal. És la que té a veure amb la introspecció i l’autoreflexió. La capacitat d’entendre’s un mateix i d’entendre els altres. Les persones amb gran intel·ligència intrapersonal poden preveure les seves pròpies reaccions o emocions davant situacions insòlites. És la intel·ligència dels professors, els metges o els bons venedors.

8. La intel·ligència natural. Aquesta intel·ligència no formava part de les set originals i va ser afegida a la llista pel mateix Gardner el 1999. És el saber observar, classificar i ordenar la natura. Aquesta intel·ligència va ser molt útil a biòlegs i antropòlegs per descobrir l’evolució de les espècies o de la geologia terrenal. És la intel·ligència dels botànics, biòlegs i geòlegs, i també… dels xefs de cuina!

La clau de la teoria de les intel·ligències múltiples és que tots els individus tenim algun tipus d’intel·ligència i que gairebé ningú les té totes. De fet, tots coneixem grans científics que són incapaços de comunicar o empatitzar. O grans polítics que no saben solucionar problemes matemàtics senzills. O grans músics que no saben ballar i grans ballarins que no saben parlar.

Un dels grans educadors de l’actualitat, el britànic Ken Robinson, critica els sistemes educatius actuals de quasi tots els països del món perquè es concentren gairebé exclusivament en les intel·ligències logicomatemàtica i lingüística i ignoren totes les altres. Això comporta un intent d’uniformització dels joves: els que tenen les intel·ligències logicomatemàtica o lingüística contra els que no les tenen, i són expulsats del sistema. Les capacitats musicals, corporals, interpersonals o intrapersonals han estat totalment ignorades al llarg de la història de l’educació i continuen rebent un tractament secundari i marginal a la majoria de les escoles actuals.

Només cal veure els informes PISA que estableixen un rànquing de la qualitat educativa a diferents països del món. Què avaluen els exàmens PISA?: la matemàtica, la capacitat de solucionar problemes de ciències, la comprensió lectora i la capacitat d’escriure. Als exàmens PISA no s’avalua la dansa, la música, l’escultura, la capacitat d’empatitzar amb els altres, la fluïdesa a l’hora de parlar en públic o la introspecció. Encara avui dia, doncs, a tot el món premiem els nens que tenen intel·ligència logicomatemàtica o lingüística i castiguem els que tenen qualsevol altre tipus d’intel·ligència.

Tot aquest talent creatiu que tenen els nens que són castigats i expulsats de l’escola perquè no tenen el tipus d’intel·ligència que els mestres (o els ministres) consideren adequat és un talent que es malbarata. Però en els temps de la innovació i la competitivitat global, un país no es pot permetre el luxe de dilapidar talent. Com diu Ken Robinson, el que cal no és una reforma del sistema educatiu. El que cal és una revolució! La revolució ha de començar tractant cada nen com un individu diferent de tots els altres. I en lloc d’intentar fer que tots els nens acabin a la universitat fent les carreres considerades estrella (enginyeria, física, dret, medicina, economia o matemàtiques), el que cal és crear l’entorn ideal perquè cada nen pugui desenvolupar el talent i la intel·ligència que tingui.

Lògicament això vol dir que cada nen ha de tenir una educació gairebé individualitzada. La bona notícia és que les tecnologies actuals ens donen la possibilitat de fer-ho en línia. Cada dia hi ha més professors superestrella que posen les seves classes online. Les podeu buscar vosaltres mateixos: Khan Academy, Crash Courses o Massive Open Online Courses. La disponibilitat de tot aquest material a internet permet el que els pedagogs anomenen «educació invertida». Tanmateix, avui dia el mestre encara explica la lliçó a l’aula, posa deures al nen i el nen se’n va a casa seva a fer-los. L’endemà el nen retorna els deures al professor i aquest els hi corregeix.

Com que tots els nens estan a la mateixa aula, tots han d’aprendre el mateix i al mateix ritme. És més, hi ha un malbaratament d’hores de classe, ja que hi ha milers de professors a tot el país que expliquen la mateixa cosa. Quants mestres a tot Catalunya expliquen el mateix teorema de Pitàgores en un any? No podríem agafar el millor de tots ells i fer que ho expliqués de cop per a tots els nens? Al món antic això no es podia fer. Però gràcies a internet avui dia sí que es pot. El que podríem intentar és que, en lloc de fer la lliçó a l’aula, els nens aprenguessin la lliçó a internet, de la boca del millor mestre del país. Cada nen pot seguir la lliçó al seu ritme, segons les seves capacitats. Un cop vista la classe en línia, el nen també pot fer els deures en línia, on hi ha preguntes sobre el que acaba d’aprendre. Aquestes preguntes podrien estar dissenyades en forma de videojoc per aprofitar, per exemple, les ganes que els nens tenen de «passar pantalles» quan juguen a la Playstation. Fins a arribar al límit i quedar-se aturat. Aleshores, el mestre, que té accés als programes que fa servir el nen, veu exactament on s’ha quedat aturat i apareix en aquell moment per ajudar-lo. Fixeu-vos que hem invertit els papers sobre què s’ha de fer a casa i què s’ha de fer a l’escola, i sobre què ha de fer el mestre tradicional. És per això que en alguns països aquest mètode s’anomena «escola invertida».

Jo no sé si l’escola invertida és la solució. No dic que ho sigui. O no dic que sapiguem amb seguretat que ho sigui. El que estic dient és que les tecnologies d’avui ens permeten donar una educació molt més individualitzada que potencia en cadascun dels nostres fills el tipus de talent i la intel·ligència que li són innats. Ja no cal McDonalitzar els nens com si fossin hamburgueses.

La connexió d’idees i la ultraespecialització

Al capítol 3 hem vist la importància de l’associació d’idees com a font de creació de noves idees: Cirque du Soleil va barrejar el millor del circ, el teatre musical i la gimnàstica olímpica per crear un nou gènere d’entreteniment. Steve Jobs i la gent d’Apple van barrejar el roll-on del desodorant amb el ratolí de la Xerox per fer el ratolí comercial que va revolucionar la informàtica. Creativitat és connectar idees. O com diu el filòsof britànic Mat Ridley: les idees practiquen el sexe! Totes les idees són la combinació d’altres idees. McDonald’s és la combinació d’hamburgueses i cadena de muntatge. Pizza Hut és la combinació de McDonald’s i pizza.

Per obtenir idees, doncs, cal entrenar-se a relacionar i connectar conceptes. I això té importància a l’hora de dissenyar el sistema educatiu. L’educació actual es va fer pensant en el món industrial dels segles XIX i XX: quan es jubilava un advocat del Banc Sabadell, se n’havia de poder agafar un altre d’igual, sobretot perquè res no canviés. Quan es moria un enginyer de Gas Natural, se n’havia de poder posar un altre d’igual perquè l’empresa seguís funcionant igual. Cadascun de nosaltres havia de ser una peça intercanviable de la gran maquinària industrial. Per això calia que tots fóssim educats de la mateixa manera. Tots els advocats havien de saber el mateix. Tots els enginyers havien d’aprovar els mateixos exàmens. Cadascun de nosaltres havia de saber molt de la seva especialitat i no calia que sabés res de la resta del món. Per això als nens, de ben petits, se’ls dividia per temes. Els que farien lletres, els que farien ciències pures o els que farien ciències socials. Un cop acabat el batxillerat, se’ns col·locava a facultats diferents, aïllats de la resta de facultats, i se’ns donava una educació ultraespecialitzada: els que estudiàvem economia no teníem ni idea del que passava a la facultat d’antropologia, de medicina, d’enginyeria o d’ecologia. I a l’inrevés: els estudiants de medicina no estudiaven sociologia, economia o matemàtiques. Els matemàtics no estudiaven història, música o química i així successivament. Tots érem una petita peça de la gran maquinària industrial, ultraespecialistes d’un aspecte molt petit del món i desconeixedors de gairebé tot. Això anava molt bé… per al món industrial.

Per al món de la innovació això ja no funciona, però. O ja no funciona tan bé. Si les idees practiquen el sexe i són la combinació d’altres idees, cal que els nostres joves aprenguin multitud de disciplines. Perquè sovint la solució dels seus problemes de medicina els vindrà de l’antropologia o la matemàtica. Però com poden combinar idees de medicina i antropologia si mai no han estudiat antropologia?

La ultraespecialització que avui dia obliguem que els nostres nens assoleixin els pot ser contraproduent i cal que sigui repensada quan dissenyem el sistema educatiu del futur.

Sputnik: atrevir-se a experimentar… i a fracassar!

El 4 d’octubre de 1957, la Unió Soviètica va posar en òrbita el primer satèl·lit artificial fabricat per l’home. Es tractava d’una simple esfera metàl·lica de 58 centímetres de diàmetre i quatre antenes de ràdio que emetien un petit «bip» cada pocs segons. Un «bip» detectable des de la terra. L’endemà, la notícia va ser portada de tots els diaris del món.

A la cafeteria del Departament de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins de Maryland, als Estats Units, dos joves estudiants, William Guier i George Weiffenbach, van llegir la notícia i van començar a discutir la possibilitat de sentir el senyal emès pel satèl·lit rus.^[19] La seva no era només una curiositat intel·lectual: sospitaven que la notícia de l’Sputnik podria ser un engany de l’aparell propagandístic soviètic nou i elaborat. Afortunadament, Weiffenbach estava fent el doctorat en electroscòpia de microones i tenia un receptor disponible al seu despatx. Els dos joves estudiants es van posar a treballar i a mitja tarda estaven asseguts al seu despatx escoltant aquell so celestial. L’Sputnik no era propaganda inventada sinó que era ben real. Anys més tard, Weiffenbach va escriure les seves memòries i va confessar que aquell so que provenia de l’espai era «la música més maca que mai no havia escoltat».

Tots dos joves es van adonar que estaven fent història i van decidir gravar el so que arribava de l’espai. Es van adonar que podien usar l’efecte Doppler (aquell efecte que fa que el soroll que fan els cotxes quan s’apropen sigui diferent del soroll que fan quan s’allunyen) per saber si el satèl·lit rus s’apropava o s’allunyava del seu laboratori de Maryland. Dos mesos més tard i després de treballar dia i nit, Guier i Weiffenbach havien fet un mapa perfecte de l’òrbita de l’Sputnik. Gairebé per casualitat, els dos joves estudiants van descobrir la manera de trobar la posició del satèl·lit a l’espai només escoltant els senyals des de la Terra.

Quan el director del Departament de Física Aplicada, Frank McClure, va saber en què havien estat utilitzant el temps els dos estudiants, els va cridar al seu despatx. Però en lloc de renyar-los per no haver treballat en les respectives tesis, els va preguntar si eren capaços de solucionar el problema invers. És a dir, si en lloc de posicionar un objecte que emetés bips des de l’espai, podrien posicionar un objecte a la Terra si aquest emetés bips que se sentissin des d’un satèl·lit? Tot i que el professor no els va dir per què tenia interès en aquella qüestió, la veritat és que McClure treballava per al programa Polaris de l’exèrcit nord-americà. Els Polaris eren uns míssils nuclears que es podien disparar des de submarins. Quan un míssil es llança des d’una posició coneguda, és fàcil calcular la trajectòria necessària per fer diana a Moscou. Per tant, és fàcil fer diana si el míssil es llança des de terra. El problema, però, és molt més complicat quan es llança des d’un submarí, ja que la posició d’un submarí que navega per l’Atlàntic és desconeguda. La troballa de Guier i Weiffenbach podia establir la posició exacta dels submarins de l’exèrcit i, d’aquesta manera, donar un avantatge tecnològic a l’exèrcit nord-americà. Els dos nois es van posar a pensar i uns dies més tard van veure que saber la posició exacta d’un objecte a la Terra escoltant els senyals que emet des de satèl·lits era encara més fàcil. I així és com va néixer el GPS, un instrument que avui dia tots utilitzem per orientar-nos cada cop que agafem el cotxe. Un instrument que va néixer gràcies al fet que dos joves estudiants van tenir la curiositat necessària per preguntar-se si podrien sentir l’Sputnik i a la circumstància que la universitat on estudiaven els va permetre «perdre el temps» experimentant.

Per ser innovador i creatiu s’ha de tenir la possibilitat d’experimentar. Els experiments de vegades surten bé i de vegades surten malament. El 1987, l’empresa Apple va introduir el Newton, una mena d’agenda electrònica. L’aparell va ser un fracàs monumental. Però Apple en va aprendre les lliçons pertinents i de les cendres d’aquell fracàs va acabar sortint un dels seus èxits més grans de la història: l’iPhone.

L’empresa de fotografia Kodak va fer fallida el 2012. El seu negoci tradicional (la venda de pel·lícula i productes químics per revelar fotografies tradicionals) havia desaparegut per culpa de la irrupció d’una nova tecnologia: la fotografia digital. Sabeu qui va inventar la fotografia digital? La resposta és: Kodak! En lloc de treure el nou invent al mercat, Kodak va intentar amagar-lo. La raó era que els seus executius van pensar que la nova tecnologia acabaria matant el seu negoci principal: la pel·lícula i els productes de revelatge. Aquest intent absurd d’impedir que sortís la tecnologia digital va fracassar perquè la competència la va acabar introduint, cosa que va representar la mort de Kodak. Fixeu-vos en el contrast: Apple ho intenta i fracassa, i ho torna a intentar. Kodak no ho intenta, també fracassa i acaba desapareixent.

En el món de la innovació és molt important provar. Experimentar. Fracassar! Intentar-ho. I tornar-ho a intentar. Dels fracassos, se’n poden aprendre coses, però, perquè això passi, s’ha de tenir una actitud positiva davant del fracàs. Una societat que criminalitza i castiga el fracàs és una societat plena de gent incapaç d’experimentar i arriscar-se i, en conseqüència, una societat condemnada… al fracàs!

Ara penseu com tracta el nostre sistema educatiu els nens que fan les coses malament: els renya, els castiga i els humilia! La humiliació pública més gran que pot patir un nen és que el separin del grup de companys i amics i el posin al grup dels petits: repetir curs. Forçar els nens a repetir curs és una cosa que al nostre sistema educatiu passa amb una extraordinària facilitat (curiosament mai no humiliem amb la mateixa intensitat el professor que ha estat incapaç de fer que aquell nen aprengui el que havia d’aprendre).

No estic dient que a les escoles no hi hagi d’haver disciplina per als nens que es porten malament. El que dic és que una escola que condemna el fracàs acaba donant joves que tenen por de provar coses diferents, que tenen pànic d’experimentar. Sense llibertat per fracassar amb naturalitat no hi ha experimentació i sense experimentació no hi ha ni creativitat ni innovació.

L’exemple del naixement del GPS també ens mostra la importància de la llibertat a les escoles. Si els currículums són massa estrictes esdevenen camises de força que impedeixen l’exploració per satisfer la curiositat. Al capítol 2 hem vist com la Xina va quedar enrere quan els mandarins van dissenyar un complicadíssim sistema d’exàmens per accedir a les desitjadíssimes posiciones de funcionaris de l’emperador. Quan les millors ments del país es dediquen a memoritzar temes per passar oposicions en lloc de preguntar-se si es poden escoltar els senyals d’un satèl·lit que orbita per l’espai, la decadència intel·lectual està servida. Jo em pregunto si Europa, amb el seu rígid sistema d’oposicions a tots els nivells, no està caient en la mateixa trampa en què van caure els xinesos fa vuit-cents anys. El sistema educatiu europeu podria estar condemnant Europa a la mateixa decadència que va patir la Xina fa vuit-cents anys.

Resumint, tinc la impressió que estem massa obsessionats amb exàmens, oposicions, rànquings de PISA i memoritzacions de temes i donem poca importància a l’experimentació, a la llibertat i a aprendre dels nostres propis errors.

Interacció

Diu la llegenda que el filòsof i físic grec Arquimedes de Siracusa es va preparar la banyera per fer-se un bany i en ficar-se a l’aigua va veure que en pujava el nivell. Va ser en aquell moment que va descobrir el seu famós principi: «Un cos insoluble totalment o parcialment submergit en un fluid en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desplaça». Es veu que quan li va venir la idea al cap, va cridar: «Eureka!» (que vol dir «Ja ho he trobat» en grec). El crit del famós físic de Siracusa ha passat a la història i cada cop que algú té una idea brillant es diu que ha tingut un «moment eureka».

Aquesta llegenda és que els moments eureka rarament existeixen, perquè, normalment, les idees no apareixen sobtadament. Les idees evolucionen a poc a poc dins del cap dels pensadors. Primer la persona té un principi d’idea. No és perfecta. No acaba de funcionar. Després en parla amb els companys de feina, que li fan veure coses que ella no havia pensat. Ho torna a pensar. Ho comenta amb els companys de feina, que li aporten un punt de vista diferent. Hi dóna voltes. I, de mica en mica, la idea va evolucionant i millorant.

Normalment, aquesta millora és el fruit de la interacció amb persones que veuen el mateix problema des d’una òptica diferent. Diuen els historiadors que el Renaixement va succeir a Florència perquè aquella ciutat va reunir centenars de filòsofs, pintors, escultors, arquitectes, matemàtics i pensadors que parlaven i discutien entre ells als cafès de la ciutat. Com que molts d’ells van anar a Florència atrets pels diners d’una família mecenes anomenada Mèdici, la creació d’idees ajuntant gent d’orígens i sensibilitats diferents s’anomena «efecte Mèdici».

Els sociòlegs s’han preguntat a quin lloc concret de l’empresa apareixen les idees. Al despatx del director general? A la secció dels innovadors? No! Les idees sorgeixen al bar i a les sales de reunions, que són els llocs on els individus interaccionen.

La interacció i la cooperació de gent diversa és un actiu molt important a l’hora de crear i ens hem de preguntar si el nostre sistema educatiu promou aquesta interacció i aquesta diversitat. Fixeu-vos que les escoles exalten la competència entre els nens individuals. Només cal fixar-se en com estan posades les taules a la classe: totes mirant endavant, amb els nens separats perquè no puguin parlar! I només cal veure com tractem els nens que pregunten als altres nens quan tenen un problema: els castiguem per copiar! Premiem la competència i la individualitat. No pas la cooperació ni la interacció.

Herois

El resum de tot el que hem vist fins ara és que l’actual sistema educatiu requereix una profunda reforma —o, si utilitzem les paraules de Ken Robinson, una revolució!— si volem que sigui útil per preparar els nostres nens per als reptes que es trobaran al llarg de la seva vida professional. Val a dir que moltes de les coses que he explicat en aquest capítol són conegudes i fins i tot compartides per molts pedagogs del nostre país. És per això que hi ha una bona quantitat de mestres i directors d’escola que van molt més enllà del que els manen els ministeris i les autoritats polítiques i que intenten educar els nens utilitzant els conceptes i les idees de Gardner, Robinson i altres revolucionaris de l’educació. De fet, fins i tot hi ha escoles (com l’escola Montserrat de Barcelona) que són pioneres i líders mundials respectades, estudiades i admirades arreu del planeta per les seves tècniques d’innovació educativa i l’aplicació de les intel·ligències múltiples i l’escolarització primerenca. Aquests són els herois del nostre temps!

Dic que són herois perquè, d’entrada, aquests mestres i aquestes escoles han de fer una feina addicional, ja que saben que, al final del procés educatiu, els seus estudiants seran avaluats pels mètodes tradicionals (aniran a la selectivitat o faran exàmens PISA, per exemple) i per tant han de fer dues feines: la tradicional i la innovadora. També dic que són els nostres herois perquè ho fan malgrat que saben que no rebran cap recompensa econòmica per l’esforç addicional, més enllà del premi que representa saber que fan les coses ben fetes. Per tant, cal reconèixer i aplaudir tots aquells mestres del país que veuen els problemes del nostre sistema i intenten aportar-hi solucions.

Finalment, en defensa dels pedagogs, cal dir que la seva tasca és enormement complicada. En pedagogia, és molt difícil saber quins mètodes funcionen i quins no. A diferència dels metges o dels farmacèutics que poden experimentar amb els pacients i obtenir resultats de manera quasi immediata (a una meitat els donen la medecina i a l’altra meitat els donen el placebo i es mira quin grup de pacients està curat passats sis mesos), els pedagogs no poden fer experiments amb la mateixa facilitat. La raó és que els resultats d’un sistema educatiu no es veuen fins que els nens acaben l’escola, comencen a treballar o fins i tot quan ja fa uns quants anys que treballen i es veu si són capaços d’adaptar-se fàcilment al canvi. És a dir, fins i tot si els educadors fessin experiments comparant els resultats de dos sistemes educatius, tardarien entre 25 i 30 anys a veure’n els resultats. I un cop tinguessin els resultats, les conclusions també serien qüestionables, ja que el món de fa 25 o 30 anys seria diferent del d’aquí a 25 o 30 anys. És a dir, els resultats d’un possible experiment ens dirien què és el que hauria funcionat fa 25 o 30 anys i no pas què funcionaria ara mateix.

Per tant, la tasca que tenen els pedagogs és molt difícil i això ho hem de tenir en compte a l’hora de criticar el sistema educatiu.

On són els nens de desembre?

Hem començat aquest capítol amb una pregunta: on són els nens de desembre?

El problema dels nens de desembre no és que les diferències de naixement hi siguin només al futbol. Si ho fos, no seria un problema important. Al cap i a la fi, que hi hagi més o menys futbolistes bons no canviarà gaire les nostres vides. Però els petits detalls en els quals ningú no pensa també són presents al món de l’educació. Sense anar més lluny, hem vist que una de les raons per les quals els nens de desembre no triomfaven tant en el món del futbol és que ells veien que no eren tan bons com els de gener: no marcaven tants gols, no corrien tant, no rebien tants elogis, no tenien la confiança dels entrenadors i del públic. I tot això, de mica en mica, els anava laminant l’autoconfiança i l’autoestima perquè ningú no els deia que, en realitat, ells no són pitjors sinó que simplement són més petits. Una cosa similar passa a les aules. Els nens de desembre no aprenen tan ràpid (perquè són un any més petits que els de gener), es fan pipí a sobre quan els altres ja no se’l fan, són els últims a deixar d’anar amb bolquers a l’escola bressol, són els que saben pitjor els números, els que dibuixen més malament o els darrers a aprendre els noms dels animals. I si ningú no els explica que tot això passa perquè, en realitat, ells són molt més petits, ells també poden anar perdent l’autoconfiança i l’autoestima. Això també pot tenir conseqüències a llarg termini. Per tant, els nens petits^[20] també surten més mal parats a les escoles i, segons diferents estudis, això s’acaba notant en les notes,^[21] en els salaris,^[22] o en les posicions de lideratge a les empreses.^[23]

Tot això és cert, però quan pregunto «on són els nens de desembre?» no ho pregunto de manera literal. Els nens de desembre simbolitzen tot el talent que existia i que mai no es va materialitzar perquè ningú no es va adonar que als nens de la segona meitat de l’any no se’ls donaven les mateixes oportunitats que als de la primera meitat i tampoc no se’ls donava autoconfiança. Els nens de desembre simbolitzen tots els petits errors que passen desapercebuts als adults, però que tenen conseqüències devastadores per als infants.

Per tant, quan parlo dels nens de desembre parlo de tots els nens que no han pogut desenvolupar el seu talent per culpa d’un sistema educatiu atrofiat. Els nens de desembre són tots aquells nens que no poden estudiar tan bé com els altres perquè els seus pares tenen problemes econòmics i el seu talent també es perd. Nens de desembre són tots aquells que estan envoltats d’adults que no valoren l’educació i no els donen les oportunitats. Nens de desembre són tots els nens que no han arribat a ser metges perquè van tenir un mal professor de biologia o que no han arribat a ser enginyers perquè van tenir un mal professor de física. Quants de vosaltres vau tenir un professor que us va fer avorrir una assignatura i això va condicionar la resta de la vostra carrera?

Nens de desembre són tots aquells que no són pintors, músics o ballarins perquè van ser educats en un sistema que tenia com a prioritat única el desenvolupament de les intel·ligències logicomatemàtica i lingüística, ignorant els altres tipus de talent. Nens de desembre són tots aquells que han perdut la curiositat que tenien quan van entrar a l’escola perquè se’ls manava callar quan feien «massa» preguntes, ja que el currículum demanava que se’ls ensenyés a respondre i no pas a preguntar.

Nens de desembre són tots aquells que han fet cas dels professors i els pares i avui estan a l’atur perquè el sistema educatiu atroç ha estat dissenyat per uns polítics que es barallen i utilitzen l’escola per marcar punts electorals (religió versus no religió) i no es preocupen per l’educació de veritat. Els líders polítics diuen que el fracàs escolar són els nens que no completen el cicle educatiu. S’equivoquen. El fracàs escolar són ells i tot el talent malbaratat per culpa del fet que els adults no hem fet les coses com calia. És l’hora de canviar-les. I de canviar-les immediatament. Hem de deixar de malbaratar talent. No podem deixar que al nostre país hi hagi ni un sol nen de desembre més!