5

Una arma de destrucció massiva

Els diners

11 de novembre de 1918. S’acaba la Primera Guerra Mundial i els aliats guanyadors (França, el Regne Unit i Rússia) obliguen els perdedors (Alemanya i l’imperi Austrohongarès: Àustria, Hongria, Polònia, etc.) a signar un tractat de pau a Versalles. Aquest tractat obliga els perdedors a pagar els costos de la guerra als guanyadors. Un jove economista britànic de nom John Maynard Keynes escriu un llibre en què adverteix de l’error que suposa fer pagar reparacions de guerra, però ningú no li fa cas. Les economies dels imperis centrals han quedat totalment destruïdes i, per tant, són incapaces de generar suficients recursos fiscals. Dos anys més tard, els preus comencen a pujar com mai abans no havien pujat. És el que s’anomena la gran hiperinflació: a Alemanya, els preus augmenten un 3.000.000 % cada mes, i en general, els preus es doblen cada dos dies! Això fa que els diners perdin el seu poder adquisitiu en qüestió d’hores. Davant la situació, la gent es preocupa més de gastar-se els diners ràpidament amb l’objectiu de no perdre poder adquisitiu que no pas de treballar. La hiperinflació, a més, s’acompanya d’una crisi econòmica catastròfica.

Enmig d’aquest desastre econòmic, els partits polítics s’omplen de demagogs, populistes i xenòfobs que prometen la salvació fàcil. El partit nazi guanya les eleccions a Alemanya i Hitler n’esdevé el canceller. La seva política expansiva provoca la Segona Guerra Mundial.

Al final de la Segona Gran Guerra, els aliats entren a Alemanya i troben una arma de destrucció massiva que els nazis havien creat però que mai no van arribar a utilitzar. Curiosament, aquesta arma no era en una fàbrica d’armament ni en una sitja militar secreta, sinó al Reichsbank: el banc central d’Alemanya. Quina era aquesta arma de destrucció massiva?

El triangle de l’intercanvi

Us heu preguntat mai què són els diners? Hi ha molta gent que pensa que els diners serveixen per emmagatzemar la riquesa de qui estalvia. És a dir, hi ha qui guarda diners sota el matalàs, dins d’un porquet de ceràmica o rere una rajola «per al demà». Això és un error. Els diners són una mala eina per emmagatzemar els estalvis, ja que no donen cap rendiment: ni interessos ni beneficis ni res de res. Si vas a dormir amb 100 euros a sota del coixí, quan et llevis l’endemà tindràs 100 euros. D’aquí a un any tindràs 100 euros. I d’aquí a vint anys tindràs 100 euros! Ara bé, si aquests 100 euros avui els prestes a algú al 3 %, d’aquí a un any tindràs 103 euros, d’aquí a dos anys en tindràs 106,9 i d’aquí a vint, 180,6. És a dir, guardar els estalvis en forma de diners és una molt mala idea quan hi ha alternatives que generen interès, encara que sigui petit.^[24]

Ara bé, si els diners no serveixen per guardar la riquesa, per a què serveixen? La resposta és que els diners són un invent fantàstic que facilita l’intercanvi de productes. Ja hem explicat al capítol 1 que, des que fa 70.000 anys, els éssers humans vam fer la revolució cognitiva, i que la nostra història passa per l’intercanvi constant de productes i serveis: intercanvi entre clans, entre famílies, entre individus dins d’un poble o ciutat, entre pobles, entre nacions o entre continents (encara no hem aconseguit fer intercanvi entre planetes, però no tingueu cap dubte que si algun dia trobem gent en algun altre planeta, també comerciarem amb ells!).

Al principi, les tribus i els clans s’intercanviaven productes directament a través del bescanvi: tu em dónes cinc quilos de blat i jo et dono un conill. A mesura que les societats van anar progressant i que la gent es va especialitzar a elaborar productes cada cop més sofisticats, va sorgir un problema: per poder intercanviar els teus productes, no només havies de trobar algú que volgués el que tu tenies, sinó que havia de tenir també el que tu buscaves. Per exemple, jo, que em dedico a fer classes d’economia, quan em vingués de gust prendre un cafè, no només hauria de trobar un bar que fes cafès (això és fàcil), sinó que hauria de trobar un bar que fes cafès i que, a més, el propietari tingués ganes d’escoltar una classe d’economia! I això, per descomptat, seria força més complicat!

Per visualitzar amb claredat el problema del bescanvi, imagineu una societat simple amb tres persones:

Un cambrer que fa cafè, un pagès que fa tomàquets i una pastissera que fa pastissos. Imagineu que al cambrer li agraden els tomàquets però els pastissos, no. Que al pagès li agraden els pastissos però el cafè, no. I que a la pastissera li agrada el cafè però els tomàquets, no. Fixeu-vos que el cambrer vol els tomàquets del pagès, però el pagès no té cap interès en el seu cafè i, per tant, no poden intercanviar. El pagès vol els pastissos de la pastissera, però a ella no li agraden els tomàquets. Per tant, el pagès i la pastissera tampoc no poden comerciar. Finalment, la pastissera vol cafè però al cambrer no li agraden els pastissos, de manera que la pastissera i el cambrer no poden bescanviar. És a dir, el bescanvi directe entre persones d’aquesta societat és absolutament impossible. No cal dir que la cosa es complica encara més en societats complexes com la nostra on volem consumir cada dia, no un ni dos ni tres sinó dotzenes o centenars de béns i serveis diferents! Impossible que hi hagi comerç basat en el bescanvi de productes!

Però tornem a l’exemple de tres persones: la gent d’aquesta petita societat simple té dues solucions. La primera seria reunir-se tots tres els dijous al matí sempre en un mateix lloc (un lloc que podem anomenar «mercat del poble»), formar una rotllana i decidir que, després de comptar fins a tres, cadascú passa el producte a la persona que té a l’esquerra. «Un, dos, tres. Ara!». Fixeu-vos que, si ho fan d’aquesta manera, els tomàquets van a parar al cambrer, els pastissos van a parar al pagès i el cafè va a parar a la pastissera! Tothom acaba tenint el producte que volia! Aquesta solució és una mica barroera i només funciona si hi ha pocs productes. Imagineu com ho hauríem de fer si en lloc de tres persones en fóssim centenars o milers i ens haguéssim de trobar tots al mateix lloc i a la mateixa hora. Seria molt complicat.

La segona solució seria introduir un paperet o un disc de metall al qual podem anomenar «diner» (si és un paperet, en podem dir «bitllet», i si és un disc de metall, «moneda»). No cal que aquest bitllet o moneda tingui cap valor. L’únic que cal és que tots els membres de la societat l’acceptin a canvi del seu producte. Imagineu que el paperet comença en mans del cambrer. El cambrer agafa el paperet i el dóna al pagès a canvi dels tomàquets. El cambrer ja té el producte que volia, els tomàquets, i el diner està en mans del pagès. El pagès agafa el diner i el dóna a la pastissera a canvi d’un pastís. El pagès ja té el producte que volia i el diner ara és en mans de la pastissera, que el pot fer servir per donar-lo al cambrer a canvi del cafè. Ara la pastissera ja té el producte que volia, el cafè. Fixeu-vos que, a mesura que el diner va circulant per l’economia, tothom aconsegueix els productes que desitja. La gent no accepta el diner perquè tingui cap valor intrínsec. L’accepta perquè sap que quan ho vulgui podrà usar-lo per obtenir els productes que li agraden! Els diners, doncs, serveixen per facilitar l’intercanvi. Sense aquest diner, l’intercanvi seria molt difícil. De fet, durant milers d’anys, els homes comerciaven sense utilitzar diners. Eren societats primitives amb molt pocs productes i els diferents clans es trobaven un parell de cops l’any i bescanviaven el poc que tenien. En societats sofisticades com la nostra, amb milions de persones, béns i serveis, el comerç seria impensable sense l’ajuda dels diners.

D’alguna manera, doncs, el diner té la capacitat màgica de transformar el cafè del cambrer en tomàquets, de transformar els tomàquets en pastissos, i els pastissos, en cafè. En el meu cas, els diners transformen les meves classes d’economia en menjar per a mi i la meva família, en benzina, en el lloguer de casa, en electricitat, en aigua, en gas, en llibres, en camises negres, en pantalons negres, en sabates negres, en mitjons negres, en calçotets negres… i en americanes de colors! Sí, sí! La màgia dels diners és que podem transformar una classe d’economia en una jaqueta de color fúcsia!

A banda de transformar coses, els diners tenen un altre poder curiós: promouen la cooperació entre persones que no es coneixen de res. Cada vegada que compreu una cosa qualsevol, d’alguna manera esteu fent que la persona que us la ven cooperi amb vosaltres en el sentit que us dóna una cosa que vosaltres voleu a canvi d’un paperet, el diner. I aquesta persona no us dóna el producte i accepta el diner perquè us estima. Ho fa pensant a fer servir aquell mateix diner per obtenir els productes que ella vol! El fet que tothom confiï en la idea que tothom acceptarà els diners fa que gent que no es coneix de res —o que fins i tot s’odia— acabi cooperant i comerciant.

Història dels diners: el patró confiança

El diner és una eina tan important per a l’intercanvi que sorprèn que l’home, que ja fa 70.000 anys que comercia, no l’inventés fins a 3.000 anys abans de Crist. El diner més antic va aparèixer a Sumèria i no era ni el paper (bitllet) ni els discs de metall (monedes) que utilitzem nosaltres, sinó un cereal: l’ordi! Per fer pagaments, els sumeris utilitzaven uns bols d’ordi que contenien, més o menys, un litre de grans. Segons les escriptures trobades,^[25] un obrer cobrava 60 bols cada mes. Si era dona, en cobrava només 30 (veiem que això de la discriminació femenina ve de lluny!). Un capatàs, en canvi, podia arribar a cobrar entre 1.200 i 5.000 bols d’ordi mensuals. Lògicament, ni el més afamat dels capatassos no menjava 5.000 litres d’ordi cada mes… però acceptava cobrar en ordi perquè sabia que podia anar a la botiga i canviar bols d’ordi per porcs, cabres o sabates! És a dir, l’ordi no era acceptat com a producte de consum sinó com a mitjà d’intercanvi. Era la primera forma de diner!

Utilitzar l’ordi com a forma de diner tenia dos problemes. El primer era la dificultat per transportar-lo. Imagineu que l’emperador ha de pagar els salaris dels militars que lluiten per defensar les fronteres a cinc-cents quilòmetres i ho ha de fer amb ordi! Incomodíssim. El segon problema és que l’ordi es feia malbé. És a dir, si no l’utilitzaves per comprar coses, al cap de pocs mesos, el perdies! Per solucionar aquests dos problemes, cap a l’any 2500 a. C. va aparèixer, també a Mesopotàmia, el sicle de plata. A més de ser més fàcil de transportar que l’ordi, la plata no es feia malbé!

Cal dir que el sicle de plata no era una moneda, sinó que era, simplement, una quantitat de pols de plata. Concretament, 8,33 grams. Quan es deia que s’havia de pagar 10 sicles de plata, el que es volia dir no era que s’havia de pagar 10 monedes de plata, sinó 83,3 grams de plata. El sicle de plata va ser molt àmpliament utilitzat, fins al punt que l’Antic Testament el menciona diverses vegades. Una de les més conegudes és quan se’ns parla de la història de Samsó i Dalila,^[26] on es diu que els prínceps filisteus van oferir a Dalila 1.100 sicles de plata a canvi que descobrís el secret de la força de Samsó. Això vol dir que li van oferir una mica més de 8 quilos de plata com a incentiu perquè traís el seu amant.

És interessant assenyalar que, a diferència de l’ordi, la plata no té cap utilitat directa: no es pot menjar i no és un metall útil per llaurar la terra o per fer espases o llances, com ho són el ferro o el bronze. És massa tou per a tot això! Així, doncs, la gent acceptava plata a canvi dels seus productes i serveis, no perquè la plata tingués cap mena d’utilitat, sinó perquè sabien que podien usar-la per comprar altres productes. És a dir, la plata era diner!

Malgrat que el sicle de plata va ser àmpliament utilitzat durant l’Antiguitat, tenia un problema greu: cada vegada que s’havia de comprar una cosa, s’havia de traginar una balança per pesar-lo, i això complicava força el comerç. És més, de seguida van aparèixer els espavilats que manipulaven les balances i els llestos que barrejaven pols de plata amb altres metalls més barats, com el plom o el coure, per enganyar els clients. És per això que l’any 640 a. C., a Lídia (Anatòlia occidental), es va inventar una de les coses més útils de la història de la humanitat: la moneda! La moneda era un disc de metall que portava el segell del rei, en aquest cas el del rei Aliates de Lídia. Amb el seu segell, el rei garantia que el contingut d’aquell disc era exactament els grams de plata o d’or que corresponien. I com que el rei tenia un enorme poder militar, podia castigar (i de fet castigava) qualsevol espavilat que intentés falsificar o manipular el pes o el contingut metàl·lic d’aquelles monedes. D’aquesta manera, els comerciants podien comprar i vendre productes a canvi d’aquelles monedes sense necessitat de traginar una balança tot el sant dia, i sense necessitat de tenir experts en metalls que poguessin analitzar si un sicle de plata realment contenia plata o un altre metall més barat.

Aquell invent va ser tan important que encara avui dia, al cap de gairebé 2.700 anys, continuem fent servir monedes. Totes les monedes de la història han estat hereves de la primera moneda lídia i han funcionat de la mateixa manera: darrere de cadascuna hi havia una autoritat que deia «Jo, gran emperador Pepet, garanteixo que en aquest petit disc de metall hi ha tants grams de plata. Si algú té la gosadia de falsificar aquesta moneda, és com si falsifiqués la meva pròpia signatura, i serà castigat amb tortura o amb la pena de mort». La clau de l’èxit de la moneda era, doncs, la força de l’autoritat que l’emetia.^[27]

I no hi va haver autoritat amb més força al món de l’Antiguitat que els emperadors romans. L’imperi Romà va crear el primer sistema monetari realment global, un sistema basat en les monedes d’or i de plata. Tot i que cada emperador canviava els noms de les monedes, les dues més importants van ser l’auri d’or i el denari de plata. Per a les transaccions menors també utilitzaven monedes de quart de denari, anomenades sestercis, una moneda que tots recordem dels famosos llibres de l’Astèrix. Tot i que els primers sestercis eren de plata, van acabar sent de llautó!

Com que tot el món antic creia en l’autoritat de l’emperador romà, tothom utilitzava denaris, fins i tot fora dels dominis de Roma. Els indis tenien tanta confiança en Roma que, quan els seus prínceps van fer moneda pròpia, la van copiar exactament del denari… i fins i tot hi van posar la imatge de l’emperador de Roma!

De fet, els denaris van ser tan populars que la paraula «diner» ve directament del denari romà. I els noms de les monedes actuals de Tunísia, Jordània, Iraq, Macedònia i Sèrvia vénen directament del denari i es diuen «dinar»!

La dominació romana va fer que el diner metàl·lic basat en l’or i la plata acabés escampant-se per tot el món i es convertís en el primer diner global. Al llarg de la història, pobles que han estat constantment en guerra, que no tenen res en comú i que no comparteixen cap creença, només s’han posat d’acord en una cosa: a acceptar l’or i la plata com a mitjà per comprar i vendre productes. És a dir, l’única cosa que ha unit civilitzacions tan contraposades com, per exemple, la musulmana i la cristiana ha estat l’or i la plata! Aquesta és una de les grans màgies dels diners!

Com s’ho van fer els romans per fer que l’or i la plata acabessin sent les formes de diner més universals? Doncs va ser gràcies al poder econòmic que tenia Roma a l’Antiguitat: si els romans tenen molta força econòmica i valoren l’or i la plata, els pobles de fora de l’Imperi també acaben donant valor als mateixos metalls. Imagineu que els perses no utilitzen ni l’or ni la plata com a diners. De fet, imagineu que a Pèrsia l’or i la plata no tenen cap valor perquè són metalls massa tous i, per tant, inútils per fer armament o estris per a l’agricultura. Com que la gent a Pèrsia no valora l’or, aquest té un preu de gairebé zero. Com si fos sorra de la platja! Quan comença a haver-hi comerç entre Roma i Pèrsia, però, els mercaders romans observen que a Pèrsia l’or és molt més barat que a Roma. Aquests mercaders intenten comprar tot l’or que poden a Pèrsia per portar-lo a Roma. La demanda fa que augmenti el preu de l’or a Pèrsia, i els perses, que fins ara no pensaven que l’or tingués gens de valor, de sobte s’adonen que sí que en té, ja que el poden vendre als mercaders romans. D’aquesta manera, l’or passa a ser un metall desitjat a Pèrsia. A poc a poc aquest fenomen s’escampa pertot arreu i l’or i la plata passen a ser desitjats i utilitzats com a moneda per tot Europa, Àsia i Àfrica. La superstició de l’or i la plata s’escampa per tot el món.

La bogeria per aconseguir or i plata era tal que, quan els espanyols van arribar a Amèrica, el primer que van fer va ser saquejar les joies dels indígenes. Tot i que l’or i la plata eren abundants a Amèrica, ni els inques, ni els maies, ni els asteques els utilitzaven com a diner. Els utilitzaven simplement per fer ornaments. En veure totes aquelles joies, els espanyols van embogir i van començar a buscar les mines de les quals s’havia extret tot aquell or i tota aquella plata. Van esclavitzar els nadius amb l’objectiu primer d’obtenir els desitjats metalls preciosos. Els pobres indis no entenien aquella obsessió malaltissa dels espanyols per unes simples pedres. Es diu que, quan els nadius asteques van preguntar a Hernan Cortés per què tenia aquella dèria per l’or que el feia parlar del metall groc tot el dia, ell va respondre que els europeus tenien una malaltia al cor que només es podia curar amb or. En qualsevol cas, el que va acabar passant és que, amb l’arribada dels espanyols a Amèrica, es va completar el cercle monetari mundial que havia començat amb l’imperi Romà, i l’or i la plata van acabar convertint-se en les dues formes de diner veritablement universals.

Un cop inventades les monedes, la següent gran idea de la història dels diners va ser la introducció dels bitllets.^[28] Això no va succeir fins a l’any 1000 d. C. a la Xina: 3.700 anys després de la introducció de la moneda a Lídia! Els xinesos utilitzaven unes monedes amb un forat quadrat al mig que servia per passar-hi un cordill que permetia transportar tot de monedes lligades com si fos un collaret. I, és clar, la gent rica acabava portant uns collarets extraordinàriament pesants i incòmodes. Per solucionar el problema, els rics deixaven els collarets de diners en una mena de banc de l’Estat i el banc els donava uns certificats de paper (fet amb suro de morera) que garantia que aquella persona, efectivament, tenia els collarets de monedes guardats al banc. Al paper, que s’anomenava jiaozi, hi havia una inscripció que deia que el banc entregaria les monedes a la persona que hi anés amb aquell certificat (de fet, també deia que si algú gosava falsificar aquell paper seria decapitat!). La persona rica, doncs, agafava el certificat i se n’anava a comprar. A canvi de les mercaderies no donava monedes, sinó el certificat de paper. El venedor agafava el certificat, anava al banc i recuperava les monedes.

Ben aviat, els comerciants es van adonar que no calia anar al banc a recuperar les monedes. Simplement podien agafar el certificat i utilitzar-lo per comprar uns altres productes. Els venedors que acceptaven el certificat, al seu torn, també el podien usar per comprar. I així successivament, els mercaders anaven comprant i venent coses a canvi d’aquells certificats de paper. Ningú no volia recuperar les monedes i l’únic que s’utilitzava per fer compres i vendes eren els certificats de paper. El paper, doncs, va passar a ser una nova forma de diner.

Quan Marco Polo va escriure sobre el món fantàstic que havia vist en els seus viatges a la Xina, una de les meravelles que descriu és, precisament, que els xinesos compraven i venien coses a canvi de papers. Marco Polo, que estava imbuït per la superstició de l’or que dominava l’Europa medieval, veia la utilització del paper moneda com si els xinesos haguessin trobat la manera de fabricar or. Al seu llibre, Polo escriu: «Tots aquells trossos de paper, emesos amb la major solemnitat i autoritat, és com si fossin d’or pur o plata. A tots els territoris del Gran Kahn s’hi poden trobar aquests paperets i es pot comprar i vendre qualsevol producte amb aquests paperets, talment com si fossin d’or pur!».

Molta gent pensa que el sistema monetari basat en monedes i bitllets que tenim en l’actualitat funciona com el sistema xinès que acabo de descriure: darrere de cada bitllet hi ha una petita quantitat d’or al banc central. És a dir, molta gent pensa que els bitllets de paper que fem servir estan avalats per or, plata o algun metall preciós que el Banc Central Europeu guarda a les seves caixes fortes. La veritat és que, fins fa relativament poc, el sistema sí que funcionava així. Era el que s’anomenava «sistema de patró or». Els ciutadans compràvem i veníem productes amb uns bitllets de paper que fabricava el Banc Central (en el nostre cas el Banco de España), però sabíem que darrere de cada bitllet hi havia una quantitat d’or que l’avalava. L’or era com una mena de seguretat que donava confiança als consumidors del país. Donava seguretat perquè, en qualsevol moment, qualsevol ciutadà interessat podia anar al Banc Central i obtenir l’or que li corresponia.

Els que sou de la meva edat recordareu que a l’anvers dels bitllets de 100 pessetes dels anys seixanta hi havia una frase que deia: «El Banco de España pagará al portador la cantidad de 100 pesetas». Aquesta frase era la relíquia del diner com a forma de «pagaré» avalat que s’havien inventat els xinesos al segle XI: el govern es comprometia a donar monedes d’or a qui portés el bitllet al Banc Central. Amb el sistema de patró or, tots els bancs centrals del món havien de tenir unes reserves d’or per si de cas els ciutadans el volien. Fixeu-vos que això volia dir que el Banc Central no podia imprimir bitllets si abans no obtenia la corresponent quantitat d’or. Per això el sistema monetari es deia «patró or».

Encara que la gent tenia dret a anar a canviar els seus bitllets de paper per or, la realitat és que ningú no ho feia. Per què? Doncs perquè era inútil! De què servia tenir or emmagatzemat a casa? De res! Era molt millor tenir bitllets de paper que podien ser utilitzats per comprar i vendre productes. I, és clar, quan els líders polítics van veure que rarament la gent anava a demanar l’or, van caure en la temptació d’imprimir més bitllets. De fet, qui més va sucumbir a aquesta temptació va ser el govern dels Estats Units dels anys seixanta. En aquella època estaven lluitant la impopular guerra del Vietnam i, per finançar-la, el govern va demanar al seu banc central (que es diu Banc de la Reserva Federal) que imprimís dòlars i els donés al president. Amb aquests dòlars, el govern podia comprar armes sense necessitat d’apujar els impostos.

Suposo que el governador de la reserva federal s’hi devia negar, en un principi, tot argumentant que si augmentaven la quantitat de paper moneda sense tenir la corresponent quantitat d’or, en cas que els ciutadans decidissin anar al banc a buscar l’or que els pertanyia, resultaria impossible donar-los-el perquè no en tindrien prou. I jo suposo que el president dels Estats Units li devia respondre: «Sí, però quina probabilitat hi ha que una gran quantitat de ciutadans vinguin tots alhora a buscar l’or?». Com que el governador de la reserva federal devia respondre: «La probabilitat és molt baixa», es va posar a imprimir dòlars. El problema va ser que els Estats Units no només estaven obligats a canviar or per paperets als ciutadans que es presentessin a la finestreta, sinó que també havien de donar or a qualsevol govern estranger que es presentés amb dòlars. I el juliol del 1971, el president de França es va presentar a Nova York amb una pila de 191 milions en bitllets de dòlar per reclamar l’or corresponent. El govern de Suïssa també s’hi va presentar amb 50 milions de dòlars. Al president dels Estats Units, Richard Nixon, li va agafar la por: va pensar que si donava l’or als francesos i als suïssos, d’altres països farien el mateix i els americans es quedarien sense reserves d’or en pocs dies. És per això que l’agost del 1971, Nixon va decidir que, a partir d’aquell moment, als Estats Units els papers de dòlar no estarien avalats per or. Dies després, la resta de països del món també van abandonar el sistema de patró or.

Tots aquells economistes que creien en la superstició de l’or com a moneda universal van témer que l’economia mundial es col·lapsaria després que els americans abandonessin el patró or. Però l’economia mundial no es va col·lapsar pas. De fet, la gent va continuar utilitzant els bitllets de paper com si res no hagués passat. Com? Que la gent que venia productes valuosos acceptava bitllets de paper que no estaven avalats per or? Per què els acceptaven? Doncs perquè el valor dels diners no rau en si estan avalats per metalls preciosos com l’or o la plata o qualsevol altre metall o producte. Rau en la confiança que tenim en el fet que els altres membres de la nostra societat acceptaran diners quan nosaltres anem a comprar productes. Si jo confio que la pastissera em donarà pastissos, que el cambrer em donarà cafè i que el granger em donarà tomàquets a canvi de paperets, jo acceptaré que em paguin el salari per fer classes d’economia amb uns bitllets de paper. La gran lliçó de la història dels diners és que la clau del seu valor és la confiança. Podríem dir que vivim en un sistema monetari anomenat «patró confiança».

Però la història del diner no s’acaba amb els bitllets de paper. Avui dia, una gran part del comerç i l’intercanvi de béns i serveis es fa amb un diner que ningú no veu: diner electrònic! A l’actualitat el nostre salari és «ingressat» en un compte d’un banc. Un compte que està registrat en un ordinador que no tenim ni la més remota idea d’on està localitzat. Quan volem utilitzar els fruits del nostre treball, anem a la botiga i pensem a gastar, per exemple, 50 euros, donem una targeta de plàstic. Aleshores els ordinadors fan canviar els números del nostre compte i resten 50 euros del total i els afegeixen al compte del botiguer. Nosaltres no veiem com passa. L’únic que sabem és que quan anem al banc a consultar, ja sigui físicament o per internet, al nostre compte es mostra una reducció de 50 euros. La raó per la qual acceptem cobrar el nostre salari amb una transferència que no veiem és, de nou, que confiem que podrem utilitzar aquests números d’aquest ordinador cada cop que vulguem comprar alguna cosa.^[29]

Veiem, doncs, que el diner és tan important per facilitar l’intercanvi, que al llarg de la història els humans hem inventat diferents formes de diner: des de bols d’ordi fins a xifres en ordinadors desconeguts, passant per bitllets de paper sense valor, per la plata, l’or, el bronze, els cauris, el cacau, la sal, el te o els pèls d’elefant. La característica comuna a tots els tipus de diner de la història és que els venedors els han acceptat perquè tenien la confiança que els podrien utilitzar quan ells volguessin comprar alguna cosa. En principi, la confiança era saber que el diner tenia valor en si (l’ordi), després la confiança estava basada en el poder del rei o l’emperador que encunyava les monedes. Després la confiança es fonamentava en el pensament que el propietari podia recuperar l’or o la plata que garantien els paperets. Finalment, la confiança rau en el fet que tots ens hem acostumat a anar a les botigues i que acceptin monedes, bitllets o targetes de crèdit. Sigui quin sigui l’origen d’aquesta confiança, la realitat és que la confiança és i sempre ha estat la clau del valor dels diners!

L’altra cara de la moneda: els preus, l’IPC i la inflació

Que els diners siguin un dels invents més importants de la història no vol dir que com més diners hi hagi a l’economia, més bé aniran les coses per a tothom. De fet, tenir o produir massa diners pot causar problemes econòmics importants. Perquè l’altra cara de la moneda és que, quan comprem coses a canvi de diners, hem de saber quants diners hem de donar per cada cosa. És a dir, n’hem de saber el preu! El preu d’un cafè és la quantitat de diners que hem de donar per un cafè: per exemple, un euro. De la mateixa manera, el preu del tomàquet és la quantitat de diners que hem de pagar per un tomàquet, i el preu d’un pastís és la quantitat de diners que hem de donar perquè ens donin un pastís.

Una pregunta que sovint ens interessa fer és si els preus de l’economia en el seu conjunt són més alts ara que no pas fa un any. Per respondre a aquesta pregunta tenim dues alternatives: la primera seria llistar tots els preus de l’economia i dir, un per un, si s’han apujat o s’han abaixat durant el darrer any: el cafè s’ha apujat un 3 %, els tomàquets s’han abaixat un 0,5 %, els pastissos s’han encarit un 5 %, i així fins a completar una llista de milers i milers de productes que són els que avui dia podem trobar a la nostra economia.

Una segona alternativa seria fer un resum de tots els preus amb un sol número. Una mena de mitjana de tots els béns i serveis de la nostra economia. El problema de fer la mitjana, pura i simple, és que no tots els productes són igual d’importants per als consumidors d’un país: si la benzina s’encareix un 10 %, tots tenim un problema perquè fem servir molta benzina. Si les cols de Brussel·les s’encareixen un 10 %, no passa gaire res perquè les cols de Brussel·les no són la base de la nostra alimentació. És a dir, ens hauria de preocupar molt si el preu que augmenta és el del producte que tots utilitzem molt i no ens hauríem de preocupar gaire si el que s’encareix és el producte que pràcticament no fem servir.

Per capturar aquest fenomen, els economistes hem ideat un truc. Es tracta d’un instrument que surt a les notícies de tots els diaris, totes les ràdios i totes les televisions del país un cop al més, però que ben poca gent entén com funciona: l’IPC o índex de preus al consum! Per construir l’IPC, el primer que hem de fer és preguntar als ciutadans del país en què gasten els seus diners. Per exemple, els catalans avui dia, ens diuen que es gasten el 18,98 % dels seus diners en alimentació i begudes no alcohòliques, el 15,45 % en transport, el 12,68 % en habitatge, l’11,31 % en hotels i restaurants, el 7,62 % en vestits i calçat, el 7,08 % en lleure i cultura, i així successivament. Dins de cada grup, preguntem quant es gasten en cada producte individual. És a dir, en la partida dels aliments, quant es gasten en ous, en llet, en pa, etc. Amb tot això es fa el que s’anomena la «cistella de la compra»: el 18,98 % de la cistella són aliments i begudes, el 15,45 % és transport, etc. I, finalment, calculem quant valdria tota aquesta cistella. El resultat és el que s’anomena l’índex de preus al consum o IPC. L’IPC català del 2015, doncs, és el preu mitjà de tots els productes que compren els catalans l’any 2015, però no és la mitjana directa sinó una mitjana ponderada en què els productes més importants per als catalans (és a dir, els productes en els quals gastem més), tenen una importància superior.

Un cop calculat l’IPC del 2015 el que podem fer és comparar-lo amb el del 2014 i mirar si ha pujat o baixat. Si l’IPC ha augmentat voldrà dir que, de mitjana, els béns i serveis comprats pels catalans s’han encarit durant el darrer any i es diu que hi ha inflació. Quan l’IPC baixa es diu que hi ha deflació.

La pèrdua de poder adquisitiu

Al refranyer català trobem l’expressió «explicar sopars de duro» per reflectir històries no mancades de fantasia o enginy. És a dir, quan algú parla de «sopars de duro» és que t’està intentant enganyar perquè els sopars de duro no existeixen. I és veritat que amb l’equivalent a un duro no es poden comprar gaires coses —i molt menys un sopar—. Per als que sou joves i heu nascut a l’època de l’euro, sapigueu que «duro» era el nom de la moneda de 5 pessetes, que equivalien al que avui són 3 cèntims d’euro. Clarament, avui dia, amb tres cèntims no pots sopar a cap restaurant del món i, per tant, si hi ha algú que us explica que es pot sopar per aquesta quantitat, no hi ha dubte que us està explicant una història plena de fantasia.

Però això no vol dir que els sopars de duro mai no hagin existit. Si aneu al restaurant Can Culleretes, el més antic de Barcelona (obert l’any 1786), veureu que a les parets hi ha exposats els menús de principis del segle XX. Entre aquella pila de menús, hi trobareu sopars complets amb dos plats, postres, pa, vi, cafè i una copeta de xampany, que, efectivament, costaven un duro!

Si els vostres avis haguessin guardat un duro d’aquella època en una caixeta i us l’haguessin donat a vosaltres, avui tindríeu tres cèntims d’euro. Una moneda que fa uns anys podia comprar un sopar sencer, avui dia no compra ni les molles d’un panet! És a dir, el diner ha perdut quasi tot el seu poder adquisitiu. Per què? Doncs perquè els preus s’han apujat. A principis del segle XX, els tomàquets, el pa, la sopa, el pollastre, el vi i el cafè eren tan barats que el propietari de Can Culleretes podia fer un menú per 5 pessetes. Avui cap restaurador pot fer un menú per 3 cèntims d’euro, ja que els preus dels ingredients han augmentat de manera desorbitada des d’aleshores.

Per exemple, només des del 1970 fins ara, Espanya ha tingut una inflació anual del 7,3 % de mitjana. Durant els anys setanta i vuitanta, els preus pujaven molt ràpidament i ara ho fan molt més lentament, però, de mitjana, s’han apujat un 7,3 % cada any. Això vol dir que entre l’any 1970 i avui, a Espanya, els diners han perdut el 97 % del seu poder de compra. És a dir, el 1970, amb 1.000 pessetes els vostres pares podien comprar 167 litres de llet (costava 6 pessetes el litre) o 200 barres de quart de pa (costava 5 pessetes cada barra). Si en lloc de comprar pa o llet, haguessin guardat les 1.000 pessetes el 1970, l’any 2000 les haurien canviat per 6 euros. Amb aquests 6 euros, vosaltres només podeu comprar quatre litres i mig de llet (val 1,35 euros) o set barres de pa (valen 85 cèntims). Si haguéssiu guardat les 1.000 pessetes, doncs, hauríeu perdut 163 dels 167 litres de llet i 193 de les 200 barres de pa per causa de la inflació. La inflació, doncs, és una malaltia corrosiva que es menja la capacitat de comprar, el poder adquisitiu dels diners.

Les causes de la inflació

La pregunta és: i per què pugen els preus? És a dir, quines són les causes de la inflació?

Curiosament, el primer que va començar a intuir la resposta va ser un monjo escolàstic de Salamanca que es deia Martín de Azpilcueta. Al seu llibre Comentario Resolutorio de Cambios escrit el 1554, Azpilcueta escrivia:

En las tierras do ay gran falta de dinero, todas las otras cosas vendibles, y aun las manos y trabajos de los hombres se dan por menos dinero que do ay abundancia del; como por la experiencia se vee que en Francia, do ay menos dinero que en España, valen mucho menos el pan, vino, paños, manos, y trabajos; y aun en España, el tiempo, que avia menos dinero, por mucho menos se davan las cosas vendibles, las manos y los trabajos de los hombres, que despues que las Indias descubiertas la cubrieron de oro y plata. La causa de lo qual es, que el dinero vale mas donde y quando ay falta del, que donde y quando ay abundancia.

És a dir, Azpilcueta, que fixeu-vos que escrivia just després de la conquesta d’Amèrica per part dels espanyols, creia que l’augment de preus que es veia a Espanya al segle XVI era conseqüència de la plata que provenia d’Amèrica. Diu que a França, on no hi arribava la plata dels conquistadors, les coses eren més barates. També diu que, a dins d’Espanya, quan encara no hi havia l’or i la plata d’Amèrica, les coses eren més barates. Azpilicueta, doncs, relaciona els augments de preus amb l’augment de la quantitat de diners que circulen per l’economia: en aquell cas, l’or i la plata!

Això que va veure Martín de Azpilcueta també ho havien notat altres observador d’arreu del món. Recordeu el viatge de pelegrinatge del Mansa Mussa a la Meca? Recordeu que, per allà on passava, regalava ingents quantitats d’or? Doncs resulta que els poetes d’Alexandria van escriure que una de les conseqüències d’aquella comitiva havia estat els augments generalitzats de preus. Recordeu que els xinesos del segle XI van descobrir el paper moneda, cosa que va permetre a l’emperador imprimir diners indiscriminadament? Doncs resulta que allà també es van patir grans augments de preus! Recordeu la hiperinflació alemanya dels anys vint que he explicat a la introducció? Doncs resulta que el tractat de Versalles que es va signar després de la Primera Guerra Mundial, en obligar els alemanys a pagar les despeses de la guerra, essencialment els obligava a imprimir marcs (la seva economia estava destruïda i no tenien recursos per pagar als guanyadors, de manera que no van tenir més opció que imprimir diners). En augmentar la quantitat de diners va aparèixer la gran hiperinflació.

Sembla, doncs, que hi ha una relació entre la inflació i els augments de la quantitat de diners, ja siguin fruit del saqueig d’Amèrica, de les donacions del Mansa Mussa, de la impressió de papers per part dels emperadors xinesos, o de la impressió de marcs a l’Alemanya dels anys vint. La pregunta és: per què augmenten els preus quan hi ha més diners?

Per veure la relació entre la quantitat de diners i el nivell de preus, penseu què passaria si, de sobte, el Banc Central doblés la quantitat de bitllets en circulació i els repartís entre els ciutadans. Passaria que cadascun de nosaltres pensaria que és més ric i, per tant, aniria a la botiga i compraria més coses: més pa, més tomàquets, més pastissos, més cafè. La demanda de tots els productes de l’economia, doncs, augmentaria. Davant d’aquesta demanda superior els empresaris apujarien els preus. Potser en un primer moment alguns empresaris decidirien produir més, cosa que faria augmentar també la demanda de terra, de fertilitzants, de sucre i d’altres factors necessaris per produir béns i serveis. Això encariria els costos de producció i faria que, a la llarga, tots els empresaris acabessin apujant els preus dels seus productes. Un augment de la quantitat de diners, doncs, acabaria comportant un augment proporcional del nivell general de preus. I aquesta ha estat, històricament, la principal conseqüència dels augments en la quantitat de diners: els augments de preus. La inflació.

L’impost inflacionari

La meva primera feina com a economista va ser a Bolívia. Era l’any 1985 i Bolívia vivia una inflació enorme. Els preus augmentaven a un ritme del 25.000 % anual. Jo era allà formant part d’un equip d’economistes encapçalats pel professor de Harvard Jeffrey Sachs, encarregats d’assessorar el govern de Víctor Paz Estenssoro sobre com reduir aquella desbocada inflació. La solució al problema era molt fàcil i seguia la lliçó que Martín de Azpilcueta havia après feia 450 anys: calia deixar d’imprimir diners! La pregunta era: què es pot fer perquè el govern no hagi d’imprimir tants diners? Doncs cal buscar altres maneres de recaptar recursos.

Val a dir que el govern de Bolívia va deixar d’imprimir i la inflació va desaparèixer al cap de pocs mesos. Era el novembre del 1985. Un cop els preus estaven estabilitzats, però, recordo que vaig tenir una conversa ben curiosa amb qui era ministre de l’interior, Fernando Barthelemy. Resulta que els miners del Potosí reclamaven augments salarials i, per aconseguir-los, havien convocat una vaga i una megamanifestació a la capital del país, La Paz. El ministre de l’Interior, encarregat d’impedir que hi hagués aldarulls, em va venir a veure i em va dir: «A ver, Xavier, si los mineros hacen huelga porque quieren más pesos y nosotros tenemos un banco central que puede imprimir pesos, ¿por qué no imprimimos pesos y yo me evito tener que sacar a la policía para parar las manifestaciones? ¿No será lo mejor para todos?».

Vaig intentar explicar al senyor ministre que, si s’imprimien pesos, Bolívia corria el risc que la inflació tornés a revifar. Òbviament ell tot això ja ho sabia. Al cap i a la fi, tothom que ha viscut enmig d’una hiperinflació sap que la causa és que algú està imprimint massa diners. Ho sabien els alemanys als anys vint i ho sabien els bolivians el 1985. Però el que era interessant d’observar era que el seu reclam reflectia un fenomen universal: quan un govern té problemes econòmics, el recurs més fàcil és fer anar la màquina de fer bitllets! Fixeu-vos que, quan el govern imprimeix diners, pot fer tota una sèrie de despeses (com pagar els salaris dels miners, pagar deutes o comprar escopetes de canons retallats) sense necessitat d’apujar impostos com l’IVA o l’IRPF! El problema es que, encara que no ho sembli, imprimir diners és un altre tipus d’impost. S’anomena «impost inflacionari».

Els impostos tenen dues característiques: la primera és que el govern cobra i la segona és que hi ha algú que paga. L’IRPF, per exemple, el paguen les persones físiques que tenen renda. L’IVA el paguen els consumidors que compren productes. Qui paga i qui cobra l’impost inflacionari? Clarament qui cobra és el Banc Central (o el govern de torn que controla el Banc Central). És a dir, el Banc Central imprimeix 1.000 pesos i els dóna al govern. El govern els agafa sigil·losament, durant la nit va a la botiga i compra 1.000 galetes (que valen un peso cadascuna). Abans de l’operació, el govern no tenia res. Després de l’operació, té 1.000 galetes. Clarament el govern ha obtingut 1.000 galetes gràcies al fet que té la màquina de fer diners. Aquesta és la primera característica d’un impost.

Però, d’on surten aquestes galetes? Qui les paga? Doncs pensem-ho. Sabem que quan el govern imprimeix diners, la conseqüència és que augmenten els preus i es genera inflació. Penseu que, abans que el govern imprimís, vosaltres teníeu 10 pesos a la butxaca. Com que cada galeta valia un peso, el poder adquisitiu d’aquells 10 pesos eren 10 galetes: amb aquell bitllet hauríeu pogut comprar 10 galetes. Mentre vosaltres dormíeu amb el bitllet a la butxaca, el govern va imprimir diners, va comprar galetes i va fer que els preus augmentessin: les galetes passen a valer 1,1 pesos. Si, en llevar-vos, aneu a la botiga, us trobareu que amb el mateix bitllet de 10 pesos ara només us en donaran 9, de galetes, i no pas les 10 que us haurien donat la nit abans! Heu perdut, doncs, una galeta! De fet, tota la gent que tenia 10 pesos ha perdut una galeta. La suma de totes les galetes que ha perdut la gent són les galetes que ha guanyat el govern. Imprimint diners, doncs, el govern ha aconseguit que 1.000 galetes passessin de la butxaca de la gent que portava efectiu, a la butxaca del govern. Això és l’impost inflacionari.

Fixeu-vos que qui paga l’impost inflacionari no són tots els ciutadans sinó només els que portaven diners a la butxaca. Si en lloc d’anar a dormir amb el bitllet de 10 pesos haguéssiu comprat galetes, n’hauríeu pogut comprar 10. I si en lloc de dormir amb els diners, haguéssiu comprat les 10 galetes quan encara valien 1 peso cadascuna i haguéssiu dormit amb elles, us hauríeu llevat amb 10 galetes (esclafades, això sí) i no pas 9! Per tant, qui paga l’impost inflacionari són només els ciutadans que tenen diners en efectiu. Sigui qui sigui qui paga, però, el gran beneficiari de l’impost inflacionari és, com sempre, l’Estat!

D’altra banda, però, cal dir que la gent que es dedica a fer activitats il·legals (economia submergida, prostitució, venda de drogues, etc.) tendeix a utilitzar diners en efectiu, ja que per utilitzar diners no has de deixar el teu nom (sí que has de deixar el teu nom si fas servir targetes de crèdit o talons i és per això que a les pel·lícules de traficants de drogues i policies mai no es veuen els traficants fent servir targetes de crèdit per cobrar la venda de cocaïna: sempre utilitzen maletins plens d’efectiu!). L’única manera de fer que tota la gent que es dedica a fer activitats il·legals contribueixi una mica amb Hisenda és, segurament, que pagui l’impost inflacionari. Aquesta és una bona raó perquè el Banc Central imprimeixi diners cada any, encara que això comporti una mica d’inflació! Si els preus augmenten un 2 % cada any, és com si els delinqüents paguessin un impost del 2 %. No és el 21 % d’IVA que paguem la gent normal, però és alguna cosa!

Hi ha una diferència important entre l’impost inflacionari i altres impostos con l’IRPF, l’IVA o l’impost de societats: que, mentre que els impostos normals han de ser votats pel Parlament, l’impost inflacionari el decideixen les autoritats del Banc Central, i aquestes no ho decideixen de manera democràtica i oberta sinó de manera corporativa i secreta. En el cas europeu, a l’actualitat, qui decideix si s’imprimeixen euros és Mario Draghi i no pas els parlaments alemany, francès o italià. Això fa que l’impost inflacionari sigui el menys democràtic de tots els impostos. Malgrat tot, imprimir és una constant temptació per als governs d’arreu del món, precisament perquè el govern no ha de demanar permís al Parlament per implementar-lo. És una manera tan fàcil de prendre els recursos dels ciutadans, que els governs d’arreu del món estan constantment temptats de fer-ho. L’impost inflacionari és com una mena de droga que crea addicció als governs, una addicció de la qual sovint és difícil desempallegar-se.

De fet, les autoritats de tots els països i de totes les èpoques han acabat caient en la temptació d’imprimir diners. Òbviament, els països que utilitzaven bitllets de paper ho tenien (i ho tenen) ben fàcil a l’hora d’imprimir diners: només han de donar ordres a uns operaris que posen uns papers blancs a les impressores i aquestes els transformen en bitllets. Però fins i tot quan els diners no eren de paper sinó monedes d’or i plata, les autoritats trobaven la manera de «fer diners» per cobrar l’impost inflacionari.

Els romans, per exemple, van trobar dues maneres. La primera era fer monedes cada cop més petites. Això és el que van fer amb la seva moneda d’or: l’auri. Quan Juli Cèsar va introduir l’auri, cap allà l’any 50 a. C., la moneda contenia 8,18 grams d’or pur. Un segle més tard, a l’època de Neró, el mateix auri seguia sent d’or pur, però només pesava 7,27 grams. Cent anys més tard, amb Marc Aureli, l’auri pesava 6,5 grams i el 285 d. C., amb Dioclecià, 5,45 grams. Com és que la mateixa moneda anava perdent pes? Doncs perquè cada cop que es proclamava un emperador nou, aquest demanava a tots els ciutadans que, durant uns dies, li donessin les monedes d’or encunyades per l’emperador anterior. Aleshores fonia les monedes i les tornava a encunyar, però amb una mica menys d’or. D’aquesta manera en podia fer moltes més. Un cop encunyades, tornava les monedes que havia demanat als ciutadans i ell es quedava la diferència.

La segona manera que van trobar els romans va ser barrejar el metall preciós de la moneda amb metalls més barats i menys nobles. Això és el que van fer amb els denaris i els sestercis. El denari va ser introduït a Roma durant la República, l’any 268 a. C. i era plata en un 90 % (4,54 grams de plata). Amb el temps, les autoritats fonien les monedes i n’encunyaven una quantitat superior barrejant la mateixa plata amb coure. Un segle després de ser introduït, el denari ja només contenia un 80 % de plata. L’any 200 d. C. el denari contenia un 70 % de plata i, a partir d’aquí, la davallada va ser brutal: l’any 350 només contenia un 5 % de plata i quasi no valia res. Amb els sestercis va passar tres quarts del mateix: va començar sent una moneda de plata, com el denari, però ben aviat va passar a ser de bronze i va acabar sent de llautó!

Els emperadors romans, doncs, van trobar la manera d’«imprimir» diners d’or i plata i quedar-se els ingressos fiscals de l’impost inflacionari.

L’Operació Bernhard

I això ens torna a la pregunta que ha motivat aquest capítol. Quina era l’arma de destrucció massiva que van trobar les tropes aliades quan van entrar a Alemanya en acabar la Segona Guerra Mundial?

La resposta té el nom d’Operació Bernhard. Resulta que els alemanys, escaldats pel caos que la hiperinflació havia fet en la seva economia durant els anys vint, van pensar que, si creaven un caos econòmic similar a Anglaterra, podrien acabar guanyant la guerra. Sabien perfectament, perquè ho havien viscut i patit els anys vint, que per generar inflació, calia que la quantitat de diners augmentés. Però, com podien imprimir diners anglesos? Aquí és on l’oficial major de la SS, Bernhard Krüger, va tenir la idea de reclutar els millors falsificadors, impressors, cal·lígrafs i tipògrafs jueus dels camps de concentració, reunir-los en cent quaranta-dos equips diferents i posar-los a falsificar lliures esterlines. L’operació, batejada en honor del seu ideòleg amb el nom d’Operació Bernhard, va aconseguir fer falsificacions perfectes que els millors experts dels bancs suïssos no podien distingir de les lliures de veritat: la mateixa tinta, el mateix paper, els mateixos colors, les mateixes signatures. Perfecte! Els falsificadors alemanys van arribar a fer 9 milions de bitllets de 5, 10, 20 i 50 lliures per un valor de 134 milions. La idea de l’oficial Bernhard Krüger era posar tots aquells bitllets anglesos dins d’avions de la Luftwaffe i llançar-los des de l’aire sobre Anglaterra per crear-hi el mateix caos hiperinflacionari que havien viscut els alemanys uns anys abans. Els alemanys sabien que els diners, que són una cosa molt útil que facilita l’intercanvi quan es fa amb moderació, són absolutament destructius quan es produeixen en quantitats exagerades.

L’arma de destrucció no eren bombes nuclears ni míssils de llarga distància per bombardejar Londres: eren simplement… una quantitat ingent de diners falsificats!!!