2

L’edat de la meva innocència

L’hassidisme tenia grans líders: se’ls anomenava tsaddiqim, els justos. Cada comunitat hassídica tenia el seu propi tsaddiq, la gent li presentava els seus problemes i ell els donava consell. Seguien aquests líders cegament.

CHAIM POTOK,
Els escollits

El Zeidy es lleva a les quatre de la matinada per anar a estudiar la Torà a la sinagoga de l’altra banda del carrer. Just quan em desperto, a les vuit, arriba a casa per prendre’s un esmorzar espartà format per torrades de blat integral, formatge americà i un tros de pebrot verd pàl·lid. Està assegut davant meu a la petita taula de la cuina, i observo encuriosida com menja, com converteix l’acte en un ritual mitjançant moviments precisos, com talla el menjar en trossos petits i mastega amb aire contemplatiu. Sovint està tan immers en el procés de menjar que no em respon quan m’hi dirigeixo.

Pronuncia en veu alta la benedicció de després dels àpats i tot seguit es retira al despatx de baix, presumiblement per treballar en algun projecte immobiliari o acord financer en què estigui involucrat. Ningú no sap del cert a què es dedica el Zeidy. «És el mercader o l’erudit?», em pregunto sempre. On encaixa en l’antiga simbiosi entre les tribus d’Issacar i Zabuló?

D’entre els fundadors de les dotze tribus, Zabuló era un mercader de vaixells i Issacar es dedicava a l’estudi de la Torà. Amb l’objectiu que Issacar pogués mantenir la seva família i Zabuló pogués fer mèrits per a la vida després de la mort, van fer un pacte: Zabuló ajudaria Issacar si, a canvi, obtenia el cinquanta per cent de les recompenses que Issacar aconseguia a través de l’erudició. Van arribar a un acord: un acord que es va prolongar durant milers d’anys i que encara avui floreix a Williamsburg.

Williamsburg és ple de centres d’aprenentatge superior, anomenats kolels. Els centres són plens d’homes joves i formals, que es dediquen a la lectura de textos antics mentre ells i les seves famílies reben un estipendi especial dels membres més rics de la comunitat. De vegades aquests estudiosos reben el nom de benk-kvetshers, literalment ‘ocupadors de bancs’, per la seva presència habitual a les rengleres de bancs de fusta primitius que omplen els edificis dels kolels.

Si no ets ric, també pots ser un estudiós del Talmud. Et dona prestigi. Totes les noies en edat de casar-se volen ser aparellades amb un erudit jove i brillant per poder vanagloriar-se davant de les amigues del bon partit que han aconseguit i, d’altra banda, aconseguir un aixovar de luxe finançat per la fortuna del seu pare. La riquesa sempre s’aparella amb l’erudició. Així ha estat durant incomptables generacions.

El Zeidy està considerat un erudit i un home de negocis en aquesta comunitat. Es dedica als informes financers de dia i al Talmud de nit. Home de dos oficis, però qui sap si és mestre de res? No sé gaires coses de la vida del Zeidy. Potser és cert que tenim diners, però certament no ens els gastem. Fa anys que la Bubby suplica canviar la catifa blava del menjador, que està força gastada, però el Zeidy insisteix que el luxus, el luxe, no s’ha de gaudir en aquesta vida. «L’objectiu de la vida no és eixamplar el cos, sinó eixamplar la ment», diu el Zeidy. «El luxe només esmorteeix les percepcions, entumeix l’ànima».

Fins a quin punt es considera luxe si facilita la feina a la Bubby a l’hora de netejar les engrunes de hal·là i les taques de suc de raïm que s’incrusten al teixit? Es deleix per posar el terra de fusta.

Vaig vestida amb roba de segona mà, mentre que les altres nenes de l’escola llueixen els últims models de la botiga de moda Friedman’s. Tothom sap que la roba prisada ja no es porta; l’última moda són els estampats de rombes, però sé que, quan per fi en pugui portar, ja serà massa tard.

El Zeidy diu que hauria de portar el patiment amb dignitat, com si fos una ensenya. «Ets l’escollida, i aquest vestit és molt més majestuós que qualsevol dels que hi pugui haver en una botiga de roba», diu.

Segons el Zeidy, cada nena jueva és una bas melech, una filla d’un rei. «Si el teu pare fos una persona tan eminent com un rei, el voldries avergonyir passejant-te amb roba estripada i bruta?», em pregunta. «No», pontifica, i de l’emoció dona un cop a la taula amb els palmells oberts. «Tindries un comportament digne només de la reialesa, ja que la resta del món es fixaria en tu perquè els mostressis què significa la veritable majestat». De la mateixa manera, el Zeidy diu que som els escollits de Déu i, com a tals, hem de palesar un comportament a l’altura dels fills d’un monarca il·lustre a fi de no avergonyir el nostre veritable pare del cel.

A l’escola, les mestres no es cansen de repetir-nos aquesta metàfora. De vegades em tempta la idea de preguntar al Zeidy si puc sortir al carrer i cridar com una llunàtica, com seria propi d’una filla del meu pare biològic de veritat, un home que camina sense rumb mentre parla sol i sempre va amb la camisa tacada. Al final, però, no ho faig mai, perquè no vull veure l’expressió de dolor als ulls del Zeidy quan li recordo el seu patiment. El Zeidy va sobreviure la guerra per portar més nens jueus al món, per reemplaçar algunes vides que s’havien perdut, no perquè els fills el fessin patir!

El meu pare no va ser el primer infortuni que va caure sobre la nostra família, ni tampoc l’últim. No fa gaire, el fill del meu oncle Shulem va embogir amb disset anys. El col·lapse nerviós d’en Baruch va afligir molt el Zeidy. Havia estat el prodigi de la família; rabins i professors n’elogiaven l’extraordinari coneixement talmúdic. Quan per fi li van diagnosticar esquizofrènia paranoide aguda, ja havia perdut la capacitat de formar frases coherents i s’expressava en una llengua estranya que ningú no entenia. El Zeidy el va tenir tancat durant mesos en una habitació del seu despatx i li esmunyia safates de menjar que havia cuinat la Bubby per una petita ranura de la porta. Es negava a alliberar-lo, temia el perjudici que causaria a la família tenir un altre llunàtic vagarejant per Williamsburg. Una nit, en Baruch va aconseguir escapar-se, va destrossar la porta amb els punys i va sortir amb els braços plens de ferides sangonoses. Proferia crits guturals, li brollaven sense parar de la gola com els d’un animal salvatge que es retorça de dolor. Destrossava tot el que podia agafar. Els paramèdics el van haver de tirar a terra i sedar-lo al passadís. Jo m’ho mirava des del replà de dalt, mentre les llàgrimes em lliscaven galta avall.

Més tard, quan la Bubby va acabar de netejar la porqueria que havia deixat, es va asseure a la taula de la cuina, amb la cara pàl·lida. La vaig sentir xiuxiuejar al telèfon mentre jo plegava draps de cuina. En Baruch havia defecat per tot arreu, havia deixat piles de femta a la catifa. Em vaig compadir de la Bubby: no havia estat mai partidària de tancar en Baruch a baix, però finalment s’hi havia resignat, com feia sempre que el Zeidy prenia una decisió unilateral.

Malgrat tot, jo entenia per què el Zeidy havia actuat d’aquella manera: a la nostra comunitat era un escàndol ingressar un malalt mental en un manicomi. Com podíem confiar que un centre dirigit per gentils tingués cura d’un jueu hassídic i atengués les seves necessitats? Ni tan sols els dements queden exonerats de les lleis i els costums del judaisme. D’alguna manera, el Zeidy va ser valent de fer-se càrrec de l’ànima d’en Baruch, si bé no estava preparat per fer front als efectes de la seva psicosi. En Baruch em feia llàstima: probablement el tancarien en un lloc desconegut, on ningú no l’entendria, i mai més no podria reincorporar-se a l’única comunitat que havia conegut.

El Zeidy sempre diu que els fills són la principal font de nachas, d’orgull, però també de dolor. Segons ell, tzaar gidul bunim, el sofriment que comporta la criança dels fills, és la prova de fe definitiva. Déu ens dona fills perquè puguem lluitar tota la vida per donar-los el que necessiten, protegir-los i convertir-los en servents devots d’Ha-Xem.

El llegat del Zeidy és un llegat d’opressió. Els seus avantpassats van viure a l’Europa Occidental durant moltes generacions, van sofrir pogroms que no distaven gaire de la persecució durant el règim de Hitler. No aconsegueixo entendre com és possible que una persona amb un passat ple de dolor i pèrdua perpetuï la seva pròpia opressió. El Zeidy s’engabia en petites coses, es priva d’alegries inofensives i, amb tot, fa la sensació que la mateixa privació el satisfà. ¿És la culpabilitat, que indueix els meus avis a infligir-se patiment constant, arrossegar càrregues feixugues i no admetre mai la possibilitat d’alleugeriment?

Em penso que el Zeidy se sent net i purificat a través del dolor. Cada divendres a la nit, prem els palmells a la paret est del menjador i resa una oració íntima a Déu; cada vegada que resa, les llàgrimes li brollen dels ulls i li baixen per les galtes com una cascada, com no he vist mai en cap altre home. Em sembla que això el fa sentir més bé, que li permet viure sense sentir aversió contra l’abundància que l’envolta. El Zeidy creu que les ànimes venen al món a resistir i a purificar-se per al món que vindrà, i les adversitats de la vida li proporcionen un gran consol. A mi la privació no em fa sentir així en absolut. Em fa sentir bruta i irascible, i plorar m’oprimeix la gola i els narius fins que respirar em causa dolor. De tota manera, també la porto a dintre, igual que tots els fills i els nets de la Bubby i el Zeidy. Tots formem part del llegat de la pèrdua.

—Només vaig sobreviure perquè poguessis néixer —em recorda la Bubby de tant en tant.

El Zeidy hi està d’acord.

—Moltes vegades m’he preguntat per què se’m va permetre viure —reflexiona ell—. Amb el temps, vaig comprendre que tots els meus fills i nets havien de venir al món, i que la meva responsabilitat és assegurar-me que es converteixen en bons jueus, ehrliche Yidden, per donar sentit a la meva supervivència. No concebo la idea de malbaratar el preciós regal que se m’ha concedit, quan tants d’altres se n’han vist privats.

Agafa les sobralles de la nevera i les barreja en una mateixa olla per al sopar. No permetria mai que la Bubby hagués de llençar cap aliment.

La Bubby retira els bocins que s’han florit de les hortalisses i les fica altra vegada a la nevera. Els pastissos acabats de fer es guarden al congelador per a les ocasions especials i, una vegada tallats, quan ja els hem tastat, la Bubby embolica fins a l’última engruna que sobra i els guarda altra vegada. Em deleixo per tastar piscolabis moderns, com ara xocolatines i patates de bossa. A més, ara que creixo, tinc gana a tothora. L’espai entre els àpats és un abisme al meu estómac.

La gana que sento és física, però va molt més enllà. És un forat que necessito omplir de manera indiscriminada, i el menjar és l’opció més pràctica. No sé com explicar la relació que tinc amb el menjar que la Bubby em posa al plat. Ideo fantasies elaborades sobre cada plat, m’invento històries sobre com s’han esdevingut. Calmo una apetència que sento amb molta més intensitat que el dolor natural que la gana em provoca a l’estómac. Noto un esvoranc al meu interior que amenaça d’obrir-se encara més si no omplo el forat amb tot el que puc. El menjar és un remei provisional, però és millor que viure amb la buidor.

Últimament m’he trobat fent coses d’allò més estranyes. Quan la Bubby i el Zeidy se’n van i em quedo sola a casa, no puc evitar pensar en els pastissos que hi ha al congelador. El reclam de la seva presència és tan fort que em distreu i ni tan sols soc capaç de concentrar-me en la lectura, per més emocionant que sigui el llibre. Rosegada per la culpabilitat, obro el congelador i clavo els ulls en els motlles apilats i embolicats en paper d’alumini de pastís de poma, brownies, caramel tou d’avellanes i pastís de marbre. Només un tros, em dic, i agafo amb cura el motlle del capdamunt de la lleixa. Malgrat tot, una vegada que he desembolicat el pastís i el tinc davant a la taula de la cuina, no puc parar de tallar-ne porcions, entaforar-me-les a la boca amb els dits i empassar-me-les tan de pressa com puc, atiada per la por que m’enxampin in fraganti. Mentre m’atraco de trossos de brownie amb glaça, observo com em cauen molles per tot arreu, i sé que quan sigui més gran recordaré el sentiment de desesperació que em provocava veure’m reduïda en aquestes circumstàncies. Més tard, frego minuciosament el terra de la cuina, decidida a eliminar totes les proves. Menjar em fa sentir tan culpable com llegir. Totes dues coses em deixen amb la sensació persistent d’haver fet alguna cosa terrible i, malgrat això, la gana no desapareix.

Decideixo que, quan sigui gran, mai no seré gasiva amb el menjar. De vegades anhelo el plaer senzill d’assaborir un tomàquet fresc, de pell ferma i carn tendra. Pispo unes quantes monedes de la pushka, la caixeta on la Bubby guarda els diners de les donacions, i em compro un parell de talls rosats de síndria, que em menjo al porxo, i en acabat n’aboco el suc i les llavors negres als testos. Setmanes després, petites plàntules treuen el cap entremig de les petúnies i la Bubby les cull, encuriosida, les examina i finalment resol que són males herbes.

Al pati del darrere, les maduixeres comencen a brotar a la vora del camí de pedra calcària; els rosers silvestres s’enfilen per la tanca de filferro espinós del fons. La mora de Logan penja sobre el porxo. La Bubby tem que tapi els rajos de sol a les tulipes, però el Zeidy diu que no la podem talar perquè és un arbre fruiter, i la llei bíblica prohibeix la tala d’arbres fruiters. Fins i tot la poda és qüestionable.

Quan s’acosti el Péssah, les mores cauran desordenadament al porxo i empastifaran d’esquitxos morat fosc la catifa de gespa artificial. Més feina a netejar per a la Bubby.

La llibreria jueva de Borough Park ven llibres que el Zeidy no veu amb bons ulls. Li agrada que llegeixi en ídix, contes il·lustrats de colors vius dels llegendaris tsaddiqim, que fan miracles predictibles a través de l’oració i exercicis de fe, les històries dels quals s’estenen al llarg d’una vintena de pàgines de llenguatge monòton. Porta setmanaris ídix a casa, revistes que recuperen notícies d’antics diaris i enciclopèdies, assajos desfasats sobre política de mitjan segle o música cantoral jueva. Sé que hi ha altres obres escrites en ídix, però estan prohibides. De fet, hi ha tot un món de literatura ídix que no em deixaran llegir mai. Sholem Aleichem està prohibit en aquesta casa: era un epicoros, un jueu emancipat. Els satmar no llegim res que hagi escrit un jueu emancipat, encara que estigui escrit en la llengua sagrada, l’ídix.

Sigui com vulgui, tot el que venen a la llibreria jueva té a veure amb els jueus, i d’alguna manera em sento menys culpable quan porto a casa un llibre d’allà i no de la biblioteca. Si m’enxampen, suposo que és una falta menys greu. M’escandalitzo del to irreverent de Tevie, el lleter: qui havia de dir que un text escrit en ídix podia sonar tan groller i ofensiu? Sempre he pensat que era una llengua formal, però veig que hi ha moltes paraules ídix que deuen haver passat de moda, perquè l’ídix que es parla avui dia a Williamsburg no té res a veure amb l’ídix rude i descarat del segle XIX. Les galtes se m’enrojolen només de llegir-lo.

El llibre més emocionant, amb diferència, és Els escollits. El vaig obrir per la primera pàgina a la llibreria amb una lleugera curiositat. Després de veure’n la coberta, que mostra un jueu hassídic amb tirabuixons que s’aferra a un llibre de pregàries, vaig pensar que seria la història avorrida d’un bon nen jueu. Amb tot, veure els carrers de Williamsburg que conec tan bé descrits al primer capítol com «lloses esquerdades de ciment […] que s’estovava durant els estius sufocants» i juxtaposats amb descripcions d’altres forces ètniques que dominen el meu barri petit i populós de Brooklyn, va sacsejar la meva sensibilitat literària a l’instant. Un llibre sobre casa meva! Termes i referències que, per fi, em resultaven familiars! Va ser una experiència nova i meravellosa, endinsar-me en les pàgines d’un llibre i comprovar que les sensacions d’alienació i confusió que em solien acompanyar havien desaparegut per complet. Que senzill que era identificar-se amb els personatges i les trames d’Els escollits, perquè fins avui encara succeïen al meu voltant. El Williamsburg de Chaim Potok havia canviat, sens dubte, però l’essència, la història era la mateixa. Estava segura que el Zeidy difícilment s’ofendria si m’enxampava amb aquest llibre. Al cap i a la fi, aquest llibre parlava de nosaltres. Si existia un llibre que parlava de nosaltres, potser no érem tan estranys, al capdavall.

Malgrat que he sentit la història de la nostra petita comunitat satmar múltiples vegades, no conec gaire bé la història del moviment hassídic en si. En aquest sentit, Els escollits és el meu primer contacte commovedor amb el meu passat. Començo a entendre el vincle que hi ha entre els personatges obscens de Sholem Aleichem i jo. Abans em pensava que les històries de la diàspora no tenien res a veure amb mi, però, pel que sembla, hi ha una mena de correlació entre els jueus hassídics i una certa innocència provinciana o fins i tot ignorància. És una innocència molt valorada entre els hassids, que la consideren puresa i rectitud, i que desafia l’erudit, el qual ha d’esforçar-se a mantenir la innocència mentre agusa la ment amb l’estudi del Talmud. De cop i volta, veig l’avi amb ulls nous. Sempre he pensat que posseïa una ment brillant, però en realitat és conegut per ser un geni del Talmud. La Chaya branda el cap i sospira sovint per aquest motiu, mentre em diu que el Zeidy no serà mai capaç d’aplicar la seva intel·ligència erudita a qüestions pràctiques. Segons ella, no té cap mena d’astúcia per a la vida al carrer. Malgrat això, i si a ell ja li està bé? I si l’estil de vida que ha escollit és seguir els passos dels seus avantpassats, que es van encomanar a Déu en comptes de recórrer al seu propi enginy per sobreviure i van caure a les trampes que els havien parat els gentils? Només es pot treure profit de l’intel·lecte en l’estudi de la Torà. Per a tota la resta, s’ha de confiar en la fe.

Atès que és la primera vegada que llegeixo Els escollits, simpatitzo amb en Danny, el noi hassídic, en pràcticament tot. Els arguments talmúdics del seu pare em resulten familiars, i l’opinió d’en Danny em sembla intrínsecament correcta fins i tot abans d’haver-hi reflexionat a fons. Cada vegada que el personatge d’en Reuven presenta una actitud sionista i emancipada, tinc una rèplica a punt. Més endavant, quan sigui adulta, rellegiré el llibre, miraré la pel·lícula i tot, i m’adonaré que, de petita, no estava preparada per donar cabuda a uns raonaments que haurien minat totes les decisions que s’havien pres mai per mi i que haurien fet trontollar els fonaments de la meva existència. Un dia entendria que m’havia de creure tot allò que m’ensenyaven, encara que només fos per sobreviure. Durant molt de temps no estava preparada per acceptar que la meva manera de veure el món podia estar equivocada, però no m’avergonyeixo de la meva ignorància d’aleshores. És la innocència que el Zeidy va intentar inculcar-me, la ingenuïtat dolça i infantil dels meus avantpassats que se suposa que perdura fins a l’adultesa i la vellesa i tot. La innocència de la qual un dia em desprendria gairebé completament i només conservaria l’arrel elemental al si de la meva naturalesa. Anys més tard, fins i tot quan observés el món amb els ulls ben oberts, continuaria guardant la innocència al fons del meu cor.

Crec. M’encanta el soroll que fa la closca de la nou quan finalment cedeix a la meva força i s’esclafa perfectament per la línia central. El trencanous ja m’ha fet butllofes al palmell, on premo la mà contra els seus dos braços per forçar la closca dura de la nou a claudicar. Preparo harósset, la pasta dolça per al séder del Péssah. El Zeidy diu que per Péssah està prohibit fer servir nous pelades, perquè existeix la remota possibilitat que hagin estat en contacte amb chametz, de manera que trenquem les nous nosaltres. Més ben dit, les trenco jo. La Bubby ratlla rave picant per a la maror, l’herba amarga, procurant mantenir la cara apartada del bol per evitar el gas irritant. Té els ulls envermellits i plorosos. Més tard ens menjarem les herbes amargues per commemorar l’esclavatge sofert pels jueus a Egipte, però em penso que la Bubby ja ha complert per avui.

La Bubby s’eixuga una altra llàgrima i respira fondo abans d’atacar amb zel renovat el tubercle que se li resisteix. El rave picant és difícil de ratllar, i la Bubby tot just té un petit monticle de maror ratllada al bol. La seva reduïda estatura fa que encorbi les espatlles mentre aboca totes les seves forces a la tasca. No considero la Bubby una dona forta, encara que ha donat a llum onze criatures i ha sobreviscut al pitjor infern concebible als camps de concentració. No dorm gaire bé, i molts dies fa la sensació que la llista de feines per fer no deixa d’allargar-se, fins i tot quan està a punt d’enllestir l’última. El borsx casolà, els cogombrets que adoba ella mateixa, i també les nous s’han d’esclafar abans de poder fer-les servir per fer harósset.

No ho suporto més.

—Bubby, para! Tinc una idea. No et moguis, torno de seguida.

Vaig corrents al dormitori i furgo l’últim calaix de la còmoda fins que trobo el que busco. De tornada a la cuina, la Bubby esclata a riure quan em veu. Porto les ulleres de natació i la pinça nasal, records de les meves proeses de l’estiu passat.

—Ho veus? —dic amb una veu nasal i aguda—. Ara puc ratllar la maror sense haver-me d’amoïnar per la irritació.

La vora de les ulleres està entelada, però veig com la Bubby s’esbotza de riure mentre em dona el ratllador.

Em poso un parell de guants de goma i frego el rave enèrgicament a la fulla dentada del ratllador. Com era d’esperar, amb prou feines percebo coïssor. A l’altra banda de la taula, la Bubby trenca les nous de manera eficient, amb el trencanous en una mà, i les aboca encara íntegres al bol d’harósset. Remena el cap, sorpresa i a la vegada divertida, mentre ratllo el rave fins a arribar a l’arrel. Em sento orgullosa de demostrar que soc útil a la cuina, encara que sigui de manera estrafolària.

—Ho veus? Ara tens tota la maror que et faci falta.

Just quan la Bubby acaba de netejar els taulells de la cuina coberts de plàstic, comença a arribar tothom per al séder. Tot el menjar ha estat preparat en recipients especials per al Péssah, que estan apilats a la nevera folrada amb paper d’alumini. La tieta Rachel és la primera d’arribar, acompanyada de les seves tres filles.

—Gut yontif, gut yontif —anuncia la Rachel en veu alta, sense dirigir-se a ningú en particular. Fa un petó a la galta a la Bubby, però els seus ulls crítics recorren la taula llarga del menjador, que gemega una mica pel centre, on s’han inserit els taulers d’extensió.

—Mami, la tishtech no és prou llarga per als taulers, n’hi ha de posar una de doble. Ho veu? Per aquí es veu el cobretaula. —La Rachel fa espetegar la llengua, consternada.

—Vaig a buscar unes altres tovalles —m’ofereixo.

Dit això, la Rachel es mira al mirall que hi ha darrere meu i es redreça la part del davant de la perruca de color caramel, el serrell de la qual li tapa mig ull esquerre. Amb els seus dits llargs, prims i ossuts, s’allisa amb mestria els blens ruixats de laca. La Rachel és l’única de la família que porta perruques fetes íntegrament de cabells humans, no contenen ni un cabell sintètic, malgrat que el Zeidy sempre ens avisa que una indulgència sempre porta a la següent. Ens adverteix que no prenguem el camí perillós de la pritzus, la promiscuïtat, on n’hi ha prou amb un pas fals perquè Satanàs se’ns emporti a l’abisme. Tothom sap que la Rachel és vanitosa, que es compra la roba a Saks i no a la botiga de descompte Daffy’s, que es pentina les perruques a l’última moda i que es posa una bona capa de maquillatge abans del Shabbos perquè li aguanti fins l’endemà. Un dia fins i tot vaig sentir la seva germana Chavie mussitar que ja no s’afaitava el cap i que els cabells ja li havien crescut gairebé vuit centímetres. Potser el Zeidy es refereix a això, quan menciona el camí de la pritzus: la Rachel probablement no va considerar deixar-se créixer els cabells fins que no va decidir portar la indulgència amb les perruques fins al límit. Entenc que és difícil frenar-se després de fer només un petit pas, però la solució que proposa el Zeidy no està feta per a la majoria de les dones: ell voldria que renunciéssim a tota mena de vanitat, cosa que no és gens realista.

La Roiza i la Baila llueixen rínxols gruixuts, flexibles i encara plens de vitalitat dels rul·los calents que la seva mare ha fet servir. Porten una diadema de vellut idèntica que els manté a lloc. Són les filles més properes a mi en edat, i estan assegudes delicadament al caire del sofà, cobert amb una funda de plàstic, amb els braços encreuats amb finor sobre la falda. Sento enveja quan els veig les faldilles de pota de gall, que els fan joc amb els jerseis suaus de caixmir negre. A mi no m’han donat roba nova per a les festes. M’alliso els plecs prisats de vellut del vestit d’estil imperi que he heretat d’una de les filles de la tieta Faigy. Està una mica esfilagarsat, de manera que el color borgonya del vellut es veu rosa a les vores.

La Baila és la més bonica, perquè té els cabells rossos. Diuen que els cabells rossos venen de família, però jo he de fer mans i mànigues per arrencar un parell de reflexos al color ensopit dels meus. La Roiza és morena de cabells, però té els ulls grossos de color blau cel i la pell pàl·lida i lluminosa. Totes tenim els pòmuls prominents i amb forma de poma de la Bubby.

En realitat, no ens assemblem gaire. Elles s’assemblen als Weissman, la seva família paterna: constitució forta, ulls sagaços que salten d’una banda a l’altra i un somriure més aviat sorneguer. Jo, en canvi, tinc una retirada a la Bubby. Soc l’única que s’hi assembla molt. Gairebé tothom té els gens del meu avi, els gens Mendlowitz: pèl-rojos, nas gros i ulls blaus. Jo tinc els ulls com la Bubby: grisos, amb parpelles pesades, discrets; els cabells, ni rossos ni castanys, sinó gruixuts i forts, com els que se li veuen a la fotografia del passaport; el somriure, de llavis tancats, frugal. La Bubby i jo som les úniques que exhibim els gens Fisher.

Mentre ajudo la Bubby a canviar les tovalles, algú truca a la porta i, sense esperar resposta, la tieta Chavie entra amb el seu nadó arraulit contra l’espatlla. La Roiza i la Baila s’aixequen d’un salt per agafar-li el nen i l’amanyaguen sense que es desperti, mentre la Chavie i la Rachel es fan un petó fraternal i es retiren a la cuina per xafardejar en hongarès amb la Bubby.

Observo com les nenes fan festes al nadó, que contreu les faccions diminutes, molest, mentre li acaronen la galta. Es diu Shimon. És muzinka, fill únic, i el seu naixement es va fer esperar. La Chavie i en Mordechai el van tenir després de disset anys de matrimoni. Tothom es va posar molt content quan va néixer. La Bubby va plorar durant la cerimònia de circumcisió. No hi ha pitjor maledicció que la de no tenir fills, em va dir la Bubby el dia que vam anar a visitar la Chavie a l’hospital. Com va passar a la tieta Sarah, en pau descansi, que va morir sense haver tingut fills.

«Maleït sigui Mengele, fill del dimoni, que li va cremar les entranyes amb àcid», diu, i fa un soroll com si anés a escopir i agita la mà per foragitar el dimoni.

Quan en Shimon va tornar a casa del Maimonides Medical Center, portava un fil vermell gruixut lligat al voltant del canell dret. El mal d’ull no s’hi podria ni acostar.

De vegades també em plantejo portar un fil vermell, però, francament, què voldria el mal de mi, si vaig amb un vestit tronat de vellut i tinc uns cabells llisos i sense volum que encara no han vist mai cap rul·lo? Em pregunto com em quedaria una diadema de vellut.

A dos quarts de deu del vespre, se sent com els homes pugen l’escala amb passos feixucs i les tapes noves de les flamants sabates de festa repiquen sorollosament contra els cantells metàl·lics que fixen el linòleum. Vaig a obrir la porta i entren en massa pel meu costat; el Zeidy va al capdavant, seguit dels meus oncles i cosins.

—Gut yontif, gut yontif!

Les felicitacions ressonen per tota la casa. Els fills de la Bubby li fan un petó a la galta; els gendres es limiten a saludar-la respectuosament amb un moviment de cap. Faig un petó a la mà arrugada del Zeidy i li desitjo gut yontif.

El Zeidy ja porta el kittel blanc, i m’adono que la Bubby branda el cap quan veu que la roba té tot d’arrugues marcades. Els altres es posen els kittels per preparar-se per al séder: es botonen les túniques llargues i blanques de lli de baix a dalt i, a continuació, les recullen amb un cinturó a la cintura. Formen una fila al costat dret de la taula i deixen que les dones s’asseguin a la banda de la taula que queda més a prop de la cuina. En teoria, aquesta nit són àngels —per això porten els kittels blancs—, però a mi em sembla més aviat que portin vestits.

Mentre el Zeidy prepara el quidduix, vaig a buscar els coixins de Péssah i els disposo al damunt de la gran butaca que hi ha al cap de taula, perquè el Zeidy es pugui reclinar mentre es mengi la matsà segons la tradició de l’hagadà. Els altres s’apleguen al voltant de la taula: els adults en primera fila i els nens i nenes al darrere. La Bubby ha tret la millor plata i la taula n’és plena; les ampolles de vi i els candelers competeixen en resplendor, i el canelobre de llautó brilla tant que em resulta dolorós mantenir els ulls oberts.

Tots ens posem drets per al quidduix, amb les copes de plata plenes de vi fins dalt. Se suposa que després de la benedicció ens l’hem de beure tot, fins a l’última gota, perquè ens en puguin servir més, però amb prou feines aconsegueixo beure’n un glop sense fer una ganyota. La Bubby fa el vi de Péssah des de zero, i he vist com fermentava a la nevera les darreres dues setmanes. La Roiza es riu de la meva expressió.

—Què passa? —pregunta, i s’inclina cap a mi—. Que és massa fort per a tu?

—Nu! —exclama el Zeidy des del cap de taula. Té una oïda excel·lent—. Què és això, xerrameca? Per Péssah?

No dic res, però dono un cop brusc de colze a la Roiza com a resposta. Tothom sap que no és permès parlar, com a mínim, fins que es comença a menjar. Fins aleshores, tots hem d’estar asseguts en silenci mentre el Zeidy fa la lectura de l’hagadà. Espero que no s’estengui gaire amb el drashah, el sermó anual que sempre tracta del mateix; amb tot, veig que aquest any som força gent, i això l’esperona. És la primera nit del Péssah, la qual cosa significa que l’últim bocí de matsà s’ha d’haver menjat abans de la una de la nit. Ja són dos quarts d’onze. El Zeidy no té altre remei que fer via, n’estic segura.

En efecte, el Zeidy fa una pausa després de mah nishtanah, les quatre preguntes. A continuació, posa un punt de llibre a l’hagadà i, tot seguit, la tanca i la deixa a un costat. Es prepara per explicar la història.

—Ja comença —em xiuxiueja la Roiza a l’orella—. Just a temps.

—Roiza Miriam! —crida el Zeidy. Sempre es dirigeix a tothom amb el nom complet. Segons ell, si no ho fes, parts dels nostres noms caurien en l’oblit, fins i tot entre nosaltres, i els nostres homònims serien esborrats—. Devoireh! A totes dues us convé parer atenció al que he de dir.

El Zeidy parlarà de l’època que va passar a l’exèrcit hongarès durant la Segona Guerra Mundial. No acostuma a parlar de les seves vivències durant la guerra, però una vegada l’any considera que és apropiat, sobretot la nit en què es commemora la persecució de la qual van ser víctimes els nostres avantpassats. Em penso que ens intenta dir que la celebració del Péssah encara és actual i real; és igual si es tracta de la llibertat del poble jueu dels egipcis o dels nazis. El més important és que apreciem la llibertat que tenim en el present i que no la donem per descomptada. El Zeidy sempre ens adverteix que la llibertat pot desaparèixer en qualsevol moment, per decisió de Déu.

Sento que comença per la part divertida, a fi d’atreure l’atenció de la canalla. Sí, sí, ho sé, és un disbarat destinar el Zeidy a la cuina de l’exèrcit, si amb prou feines sap com escalfar-se una sopa. Va haver de preguntar a la rentaplats com es preparaven uns fideus amb col i tot. Que divertit.

—Havia de cuinar tres àpats al dia, per a tot un exèrcit. Mantenia una cuina kosher; en secret, és clar. Quan em veia en un embolic, demanava a les rentaplats que s’encarreguessin de cuinar i jo, a canvi, fregava. Gairebé mai no tenia temps per a l’oració i, quan en tenia, rarament hi havia un lloc segur on amagar-se.

Palpo les pàgines amb les vores d’or de la meva hagadà, que té una coberta sumptuosa de cuir a la qual hi ha el nom de la Bubby gravat amb lletres d’or: Fraida. El Zeidy és l’únic que l’anomena així. Ella, en canvi, no li diu pel nom, sinó només meyn mahn: ‘marit meu’.

—Per Péssah no hi havia farina per fer matsà, només patates; per tant, en comptes de matsà, menjàvem patates. Mitja patata per persona, submergida en aigua salada abundant.

Miro la Bubby. Estic segura que pensa el mateix que jo en aquest moment. S’ha cobert la meitat del rostre del costat del Zeidy amb una mà callosa i, malgrat que mira la taula, veig com remena el cap amb exasperació. Ha sentit la història moltes més vegades que jo.

La història que rarament sentim és la de la Bubby. La Bubby va perdre tothom a la guerra; tots els seus familiars van ser brutalment executats a les cambres de gas d’Auschwitz, mentre ella treballava a les fàbriques de Bergen-Belsen. La Bubby estava a punt de morir del tifus quan va arribar l’alliberament.

La Bubby és qui encén una espelma de yahrzeit per a cadascun d’ells, des del petit Mindel fins a en Chaim, que tenia catorze anys, però gairebé mai no en parla.

El Zeidy és conscient de la sort que va tenir, ja que li van tallar la barba i les peot, però només va haver de servir a l’exèrcit.

Quan la safata de rave picant circula per la taula, la Bubby se’n serveix una bona ració. Faig veure que me’n poso una cullerada al plat, però al final només me’n serveixo pocs trossets expressament. Fa molta pudor. Trec la punta de la llengua amb cautela i l’acosto a poc a poc a les tires blanques que tinc a la cullera. Només de tocar-les, gairebé sento un xiulet quan l’hortalissa em crema la llengua. Noto que els ulls se’m neguen de llàgrimes.

Miro la Bubby i veig que mastega la seva ració amb diligència. Em pregunto com és possible que la Bubby estigui disposada a recordar la cruesa de la captivitat sense realment poder celebrar la llibertat. Em pregunto si mai podrà descansar. Després de l’hagadà haurà de servir el menjar i, més tard, esperar-se que els homes acabin la cerimònia, de matinada, per netejar-ho tot abans d’anar-se’n a dormir.

—Ai! Ai! Ai! —crida la Roiza de sobte, mentre s’assenyala la gola. Vol aigua desesperadament.

—Què passa? —pregunto—. Que és massa forta per a tu?

—Nu! —diu el Zeidy—. Ja n’hi ha prou, de shtissim!

Després dels vuit dies de Péssah, quan la vaixella habitual és altra vegada als armaris sense folrar, el Zeidy comença a marcar l’omer, el compte enrere especial de quaranta-nou dies fins a Xavuot, la festa que commemora el dia que el poble jueu va acceptar la Torà al mont Sinaí. Durant aquest període sagrat, anomenat sefirah, no podem escoltar música, tallar-nos els cabells ni portar roba nova. És un període ombrívol, que, irònicament, transcorre amb el clima meravellós de la primavera com a teló de fons.

El Zeidy es mostra molt introspectiu en aquesta època. Després de la cerimònia de l’havdalà, que marca la fi del Shabbos, es queda a la taula durant una bona estona, olora les brases fumeres de l’espelma groga i trenada de l’havdalà i, de tant en tant, les submergeix en el vi que s’ha vessat, amb la qual cosa emeten un so sibilant. El rentavaixelles vibra amb fúria i escup vapor calent mentre neteja la càrrega de plats del Shabbos. L’estrèpit de l’enorme aspiradora amb què frego la catifa ofega qualsevol altre soroll.

Mentre la Bubby i jo pleguem llençols al dormitori, sentim el Zeidy cridar des de la cuina. La seva veu amb prou feines se sent entre el brunzit del cicle d’esbandida de la rentadora.

—Fraida, que hi ha cap pastís al forn? Sento pudor de socarrim.

La Bubby fa espetegar la llengua en to de desaprovació i s’afanya a anar a la cuina.

—Quin pastís? Et penses que tinc temps de fer un pastís durant el motzei Shabbos? Digues, quan l’he preparat? En els deu minuts que fa que has fet l’havdalà? Abans o després d’haver posat la rentadora?

Segueixo la Bubby a la cuina i de seguida veig què ha provocat que s’activi el detector de fum. El barret de visó que el Zeidy porta al cap espetarrega i treu fum amb delit; es deu haver encès amb la brasa. El Zeidy, que no se n’ha adonat, està repenjat a la butaca i continua olorant l’espelma com si res.

La Bubby s’hi acosta corrents i remuga, enfadada.

—Marit meu, aquí no es crema cap pastís; és el teu eixtràimel, que es crema —etziba, i, abans que el Zeidy tingui temps de protestar, el pèl del barret ja crepita a l’aigüera; el xiulet s’apaga a poc a poc sota el raig d’aigua de l’aixeta.

—Ho veus, Zeidy? —dic amb un somriure—. Ets tan sant que fins i tot se’t crema l’eixtràimel.

Més tard, el garbuix de pèl de l’eixtràimel és a sobre la taula del menjador, xop i enfurrunyat: una prova de la devoció i l’abstracció del Zeidy, dues qualitats que molta gent consideraria sinònimes. Em recreo explicant la història a les meves cosines, que es trenquen de riure d’imaginar-se el Zeidy assegut plàcidament a la taula de la cuina mentre l’eixtràimel que porta al cap crepita amb avidesa.

Diumenge el Zeidy se’n va a comprar-se’n un de nou, no sense queixar-se del preu (dos mil dòlars el més barat), i prohibeix a la Bubby llençar el que s’ha cremat, per si de cas encara es pogués salvar. «Un parell d’estisorades i una bona raspallada i encara me’l podré posar per al Shabbos», diu. La Bubby riu, perquè l’eixtràimel ha quedat carbonitzat i desintegrat d’una manera tan flagrant que és impossible que algú se’l pugui tornar a posar mai. Així que l’oncle Tovyeh ve a buscar el Zeidy per portar-lo a la barreteria, la Bubby l’entafora dins d’una bossa d’escombraries i el llença al contenidor de les obres de l’altra banda del carrer.

El Zeidy arriba a casa amb un barret nou, molt més alt que qualsevol que hagi tingut fins ara, perquè ara es porten així, però el visó brilla massa i salta als ulls que ha buscat una ganga. Els eixtràimels cars es veuen més suaus, més naturals; aquest, en canvi, és rígid i ufanós, i no casa gens amb la personalitat del Zeidy.

—Només me’l posaré als casaments —diu, i desa la barretera a l’estant més alt de l’armari de la sala d’estar, darrere dels altres barrets.

El Zeidy és una de les persones més dignes que conec; tanmateix, sempre va vestit amb roba vella i tronada. La idea de portar una peça nova i cara l’horroritza. Jo aspiro a la dignitat, però només em sento orgullosa si porto roba nova i polida. Quina mena d’orgull propi té la consciència del Zeidy que, malgrat anar vestit com un indigent, és capaç d’imposar respecte?

Estic segura que la Bubby pensa com jo. El Zeidy mai no li va deixar comprar roba per a les seves filles quan eren petites, de manera que anava als grans centres comercials de la ciutat a donar un cop d’ull a les noves tendències i estudiar-ne fins a l’última costura, amb el pretext de comprovar-ne la qualitat. En realitat, en memoritzava el patró i més tard, amb les millors teles que trobava a la venda, en recreava versions més modestes amb la màquina de cosir. Si feia la roba ella mateixa, el Zeidy li permetia comprar teles. Veia amb bons ulls la seva frugalitat, deia que era geshikt. Estava orgullós de tenir una esposa eficient.

Així, doncs, els fills de la Bubby sempre anaven ben vestits i ningú no coneixia el seu secret. Era ben sabut que el Zeidy era un home acabalat; qui s’hauria imaginat que aquells vestits amb guarniments de puntes i detalls exquisits no eren de Saks Fifth Avenue?

A les fotografies de l’àvia de quan encara era una mare jove, irradia una elegància i una feminitat extraordinàries. Porta unes sandàlies amb tires en forma de T exquisides, de taló fi; les cames àgils emergeixen per sota d’una faldilla llarga i elegant. Té la cintura esvelta, encara que ja ha tingut tres criatures. De fet, va mantenir la figura fins i tot després de donar a llum l’onzena. Van néixer tan seguides que és gairebé un miracle, però, encara avui, la Bubby cap perfectament en una talla sis.

Després de tot aquest temps, però, s’ha cansat de lluitar per tot. S’ha rendit, ja no dona taba al Zeidy perquè compri roba nova, i ja no s’asseu a la màquina de cosir. Com m’agradaria que la tragués de sota de la taula de fusta, només una vegada, i em cosís alguna peça. Amb tot, demanar-l’hi seria impertinent. Si tinc sort, alguna tieta em portarà un vestit que hagi comprat a la botiga de descompte Daffy’s i el deixarà a ca la Bubby com si se li hagués ocorregut a última hora.

Aquí, als carrers empolsegats de Williamsburg, la primavera també fa miracles. Els arbres floreixen i omplen cada racó de branques frondoses i pesants. Els braços forçuts dels arbres estoven amb insistència les cases de pedra, i les olors s’esmunyen per les finestres que la gent ha obert per deixar entrar la brisa. Abans no s’instal·la la calor sufocant de l’estiu, el meu barri descansa en una perfecció efímera, una fantasia plena de remolins de pètals roses i blancs que cauen sobre les voreres assolellades.

Al maig, el Zeidy, juntament amb els altres homes, se’n va a la desfilada antisionista de Manhattan. Cada any, el Dia de la Independència d’Israel, els hassids satmar fan el trajecte des de les respectives comunitats per manifestar la seva oposició a l’Estat d’Israel. Al contrari de la creença generalitzada sobre el suport dels jueus a Israel, el rebbe satmar insistia que havíem de lluitar per la destrucció d’Israel, encara que signifiqués sacrificar-nos per a la causa. El sionisme, diu el rebbe, és una rebel·lió com cap altra que s’hagi vist mai a la nostra història. Quin disbarat, pensar que podem aconseguir la redempció des de l’exili! Els jueus fidels esperen el messies, en lloc d’empunyar armes de foc i espases i actuar per iniciativa pròpia.

La desfilada és una escena curiosa. Ningú no entén per què una persona d’aspecte clarament jueu sosté un cartell que diu: «DESTRUÏU ISRAEL». A mi, però, em sembla de lògica. Sempre he sabut que l’Estat d’Israel no hauria d’existir.

És responsabilitat nostra expiar el pecat mortal del sionisme, va dir el rebbe satmar al seu manifest, el Vayoel Moshe. A totes les llars satmar hi ha un exemplar d’aquesta bíblia antisionista. El llibre relata la història del sionisme, que va començar a principis del segle XX quan un grup reduït de jueus va emprendre la inusitada idea de forjar una pàtria jueva pel seu compte. En aquella època, tothom els va prendre per bojos; el rebbe, però, sabia en què es convertirien. Ho va predir.

Segons va escriure, van intentar assolir els seus malvats objectius diverses vegades, però no va ser fins després de l’Holocaust que van obtenir prou influència política i social per arribar al poder. El Zeidy diu que servir-se de l’Holocaust per guanyar simpatia és una ofensa per a totes les ànimes que van morir; és obvi que aquests jueus innocents no es van sacrificar perquè els sionistes prenguessin el control.

La Bubby també està molt ressentida amb els sionistes. Em parla de tots els jueus que van intentar fugir a Israel per escapar-se dels nazis, i m’explica que els sionistes van obligar els vaixells a girar cua i els van enviar altra vegada als camps. Diu que no volien poblar el nou país amb jueus ignorants de xtetls religioses, sinó que volien un nou model de jueu: culte, il·lustrat, dedicat a la causa. En lloc d’això, doncs, van acceptar només nens petits, criatures que encara fossin prou joves i modelables. Quan la gent se’n va assabentar, va tenir clar que, si hi havia cap possibilitat que els seus fills sobrevisquessin, valia la pena separar-se’n.

A l’escola ens expliquen que van apallissar i maltractar els nens fins que van renunciar a la seva fe i van prometre la devoció eterna al sionisme. Sé que el judaisme i el sionisme són dos conceptes diferents: no es pot ser les dues coses. De fet, estic segura que els hassids són els únics jueus autèntics que hi ha, perquè una sola gota d’assimilació desqualifica qualsevol persona de ser un jueu autèntic a l’instant. Malgrat que les dones tenen prohibit participar en la protesta, m’encantaria unir-m’hi, encara que només fos en honor a la Bubby i la família que va perdre a la guerra. Algú o altre ha d’actuar i, si als jueus «emancipats» els fa mandra, aleshores ens toca redoblar els esforços.

He vist les fotografies. Totes. Retrats en blanc i negre dels germans, les germanes, els pares i els avis de la Bubby. Tots són morts. Les guardo embolicades en paper absorbent al primer calaix i les trec quan em sento amb prou forces per fer-ho. Les seves cares són tan reals que no aconsegueixo entendre-ho. «Com és possible?», pregunto a Déu. «Com pot ser que aquests rostres plens de vida ja no hi siguin? Són els meus avantpassats!». Sempre que veig les fotografies arrenco el plor, i aleshores m’he d’afanyar a embolicar-les altra vegada amb el paper abans que els sanglots, profunds i silenciosos, es converteixin en gemecs. A la Bubby no li agrada parlar de la seva família, i no vull ser la persona que l’hi recorda.

Diu que els sionistes se serveixen de l’Holocaust per guanyar simpatia. «Però, digues, què en saben, ells, de l’Holocaust? Cap d’ells no és un supervivent de veritat, diu». «Cap ni un». I me la crec, perquè veig com les llàgrimes se li acumulen a les parpelles.

El rabí ens ha prohibit viatjar a Israel. Fins que no arribi el messies, la terra promesa ens és vedada. A l’escola tenen normes estrictes en aquest sentit. Encara que s’hi tingui família, està prohibit anar-hi a visitar-la, sota pena d’expulsió permanent. Em sembla molt injust que ens prohibeixin anar a conèixer el país on tan clarament tenim les arrels, el país de què parlen les mestres quan ens expliquen la nostra il·lustre història. De tota manera, sé que hi ha nenes que han trencat les normes i han anat amb la família a fer rutes llargues i tortuoses per aquesta terra prohibida. De fet, d’aquí a només dues setmanes, milers de jueus estatunidencs viatjaran a Israel per a la festa de Lag Ba’Omer, que commemora l’aniversari de la mort del rabí Simó bar Yohai, el gran savi del segle II que va escriure el Zohar, l’obra principal de la càbala. A més, sé que la tieta Chavie hi va anar un any abans que nasqués el seu fill per resar a la tomba del rabí Simó. És tradició que les dones infèrtils hi vagin a pregar per la concepció d’un fill, a canvi de la promesa de tornar a la tomba quan el fill tingui tres anys i celebrar la cerimònia de la primera tallada de cabells per Lag Ba’Omer. Estic segura que la Chavie hi portarà en Shimon quan tingui l’edat; tothom sap que el seu naixement va ser un miracle, i que darrere d’un miracle així només hi pot haver el rabí Simó. Fins i tot el Zeidy va condescendir als esforços de la Chavie: per al fi de la reproducció, és acceptable passar per alt certes normes, encara que hagin estat creades pel rebbe satmar.

Lag Ba’Omer és una festa molt emocionant. Els homes encenen fogueres immenses per tots els carrers de Williamsburg i hi ballen al voltant fins a l’alba tot cantant cançons tradicionals, mentre les dones treuen el cap per les finestres o els observen des dels esglaons de pedra de l’entrada. Les flames llengotegen en l’aire i projecten una claror taronja esborronadora als rostres dels homes; els tirabuixons atrapen la llum mentre es balancegen amb delit al ritme de la dansa. M’agrada quedar-me desperta fins que em deixen per contemplar l’escena: la trobo commovedora i hipnotitzadora, si bé no acabo d’entendre’n el significat.

El cos de bombers envia camions a cada cantonada per controlar les fogueres. Els bombers s’estan a fora, repenjats al costat dels vehicles amb aire despreocupat, i observen la peculiar escena amb expressions indiferents. La majoria d’ells estan acostumats a protegir les nostres activitats, i n’hi ha que semblen molestos que se’ls enviï contínuament a la nostra comunitat. No són amables amb nosaltres, perquè nosaltres no ho som amb ells. M’agradaria poder parlar-hi, però algú em veuria. Es consideraria un comportament d’allò més inapropiat.

En lloc d’això, em limito a observar-los. Porten uniformes voluminosos i folgats; en canvi, tenen el rostre ben afaitat, un contrast marcat amb el que estic acostumada a veure. Els ulls, que contemplen l’escena amb expressió freda, són clars i brillants, sense ulleres gruixudes ni barrets que els ocultin. Si miro un d’ells fixament durant una estona prou llarga, potser em tornarà la mirada, penso. Així ho faig, amb l’esperança que em miri als ulls, però no se n’adona. No té manera de veure què penso rere la meva màscara, que fa que tingui el mateix aspecte que la resta. Per una vegada, em camuflo entre la multitud.

Mentre observo aquests bombers de galtes suaus, m’envaeix un desig vehement i desesperat de salvar l’abisme que ens separa. Noto que em cremen el rostre i el pit, com si les flames de la foguera em consumissin des de l’interior. Si les persones que m’envolten sabessin què sento per aquests goyim que treballen per a nosaltres, s’horroritzarien. Fins i tot jo m’avergonyeixo d’aquesta atracció irracional. No hi ha res més perillós que un goy, però em sento atreta pel misteri d’aquest món forà, que és tan a prop i a la vegada tan lluny del meu.

Els bombers no em veuen de la mateixa manera que jo a ells. Els goyim que coneixeré més endavant no arribaran a comprendre mai la fascinació que em desperten. Amb tot, aquest desig ardent i dolorós m’acompanyarà durant molts anys i s’encendrà cada vegada que creui la mirada amb un home de mandíbules resplendents, acabades d’afaitar, que em miri directament sense repugnància ni vergonya, sense l’expressió enfosquida per l’ombra d’un barret de pell.

Al juny la calor arriba d’hora, xafogosa, i espolsa les fulles dels aurons exuberants a banda i banda del carrer. El Zeidy baixa al jardí a tallar flors per a la festa de Xavuot, perquè és tradició guarnir la casa amb flors i falgueres, en recordança de les flors que adornaven l’àrid mont Sinaí per a l’ocasió. Mentre el Zeidy talla roses rosades de tija gruixuda i iris delicats, la Bubby l’observa des del porxo i, apesarada per la pèrdua dels colors del seu jardí, li diu que vagi amb compte. El Zeidy no entén la felicitat que li donen les flors; ara bé, només quan creixen de terra. D’aquí a un parell de dies, aquestes precioses flors es marciran, sense forces, mancades de la vida que els han retallat sense pietat. Per què serveix un jardí, diu el Zeidy, si no és per honrar la Torà?

Per Xavuot mengem pastís de formatge cremós amb una base dolça d’engrunes de galeta i kreplach triangulars farcits de formatge fresc, que la Bubby treu del congelador i fregeix amb mantega fosa en una paella. Després de mitja hora d’espera, passem a l’àpat de carn: safates de gall dindi fumat, tallat a rodanxes i amanit amb una salsa vermella; cuixes de pollastre saltades amb ceba caramel·litzada, i fetge trinxat. Menjar els lactis i els plats de carn per separat és un acte simbòlic: al mont Sinaí, els jueus van acordar guardar les lleis de la Torà, fins i tot les que comportaven grans sacrificis, un dels quals era el manament de separar els lactis de la carn. «Complirem i obeirem», van dir els jueus al mont Sinaí. Ho van dir així i no a l’inrevés, amb la qual cosa van manifestar una fe cega que, segons el Zeidy, encara avui ens ha d’enorgullir. Tots nosaltres érem al mont Sinaí, diu el Zeidy després de l’àpat, quan tothom es copeja la panxa inflada de menjar. Diu el midraix que la Torà es va lliurar al poble escollit en presència de totes les ànimes jueves, la qual cosa significa que, encara que no ens en recordem, tots hi érem i vam decidir acceptar la responsabilitat de ser els escollits. Per tant, continua el Zeidy, si rebutgéssim qualsevol dels manaments, seríem hipòcrites, perquè tots vam ser testimonis del moment en què ens hi vam comprometre. No hi ha immunitat per a l’ànima jueva.

Em pregunto quants anys deu tenir la meva ànima per haver estat present al mont Sinaí. Hi vaig accedir perquè volia encaixar? És propi de mi, tenir por de desentonar.

Malgrat tot, el contracte que vam signar amb Déu temps enrere no és el mateix contracte que el Zeidy va fer amb el rebbe ara fa cinquanta anys. Quan el rebbe satmar va anunciar els plans per fundar una kehilà, una comunitat, a Williamsburg, el Zeidy va jurar lleialtat abans i tot de saber què implicava, i, en fer-ho, va lligar tota la seva família i les generacions futures a aquesta comunitat. La família del Zeidy no tenia aquesta vida a Europa. No eren extremistes, sinó gent culta que vivia en cases amb el terra de fusta i catifes perses i viatjava lliurement pel continent.

Va ser el rebbe qui va decidir que jo no podia llegir llibres en anglès ni vestir de vermell. Ens va aïllar, i ho va fer perquè mai no poguéssim encaixar al món exterior. Si jo no hi era en el moment de l’acord, per què encara estic obligada a seguir tot aquest reguitzell de normes? Fins a quin punt el Zeidy pot esperar que visqui a l’ombra del rebbe cegament com va fer ell, quan tenia por i estava sol, com la resta dels supervivents, i no tenia enlloc més on anar per sentir-se segur?