8

La Justícia preval

El Talmud afirma que fins i tot Déu resa. «Quina és la pregària de Déu? “Fes que la meva misericòrdia prevalgui sobre la meva justícia!”».

NATHAN AUSUBEL,
A Treasury of Jewish Folklore

Decideixo que no puc criar un fill al nostre apartament de Williamsburg. És massa petit; no hi ha lloc per a un bressol ni per a joguines. Vull un jardí i arbres; em van malcriar, amb allò de créixer a ciutat en una casa de pedra amb jardí propi en comptes dels blocs de pisos on vivien la majoria de les amigues.

Estic tipa de viure a Williamsburg. No em puc creure que encara hagi d’aguantar que em jutgin amb la mirada i que em critiquin, de suportar les xafarderies inacabables dels veïns. No em puc creure que sigui impossible mantenir res en privat. Ni tan sols ens podem escapar per anar a la bolera sense haver de témer que algun manefla ens segueixi. Jo no em vaig apuntar a això. Volia més llibertat en el matrimoni, però a Williamsburg una dona adulta casada continua sotmesa a la mateixa supervisió que quan era una criatura. Ni tan sols l’Eli està acostumat a l’estretor de Brooklyn; allà on es va criar ell, la gent estava més espaiada. No podies enganxar l’orella a la paret per escoltar com es barallava sobre la compra la parella del costat.

Estic tota l’estona intentant idear un pla per canviar la situació en què vivim. A l’Eli li costa adaptar-se al canvi; és reticent a prendre qualsevol mena de risc. Passo setmanes preparant el terreny, recordant-li que avorrit que és passar dues hores al dia anant i tornant de la feina, i que això li retallarà el temps per estar amb el bebè. Li recordo que els seus germans i germanes viuen tots al nord de l’estat. No hi ha cap motiu perquè s’hagi de quedar aquí.

L’Eli truca al seu germà per demanar-li què en pensa. L’Aaron, per descomptat, s’hi entusiasma, i dona al seu germà una tirallonga de motius perquè ens mudem. Fins i tot sap d’un pis que està disponible, i es pot assegurar que l’obtinguem a un preu excel·lent. L’Eli i jo fem el viatge per veure l’apartament, i no salto d’alegria quan veig en quines condicions està, però penso que un cop siguem aquí, ja trobaré alguna cosa millor més endavant. De moment, estic encantada amb la idea de deixar enrere tot el que odiava de Williamsburg.

Quan en parlo a la tia Chaya, ja tenim les caixes a mig preparar. Amb tot, per algun motiu tinc la sensació que l’hi he de notificar d’una manera formal. Sorprenentment, sembla que aprova la idea. Quan li faig saber la novetat, em diu:

—A Monsey? Crec que podria ser una gran idea que hi anéssiu a viure.

Hi ha un èmfasi d’incertesa en la frase, però almenys està oberta a la possibilitat. Potser està tipa de la càrrega que represento per a ella. A Airmont, un poble prop de Monsey, estaré lluny de la ment dels altres, i seré independent de debò.

El nostre pis nou és a la primera planta d’una casa de tipus granja en un carrer petit i sense sortida vora l’autopista. A la nit, el soroll del trànsit de l’autopista, combinat amb el cant incessant dels grills, alleuja la meva ànima d’urbanita.

M’encanta el camp. No m’imagino vivint mai més a la ciutat, amb tanta gent espiant-te i els barris tancats. Vaig caminant per la carretera 59 cap a l’àrea comercial on compro, però al cap d’un temps em comença a preocupar no poder anar caminant a molts llocs quan tingui més panxa, i sé que hi ha dones a Monsey que condueixen. Fins i tot la meva cunyada té carnet per si hi ha una emergència, tot i que l’escola del seu fill no la deixa conduir, des del punt de vista oficial. Jo, però, no soc tan religiosa com ella, i encara no tinc fills a l’escola, o sigui que decideixo anar a classes de conducció. Convenço l’Eli que ens convindria; si fem viatges llargs, el puc ajudar a conduir.

L’Steve és el meu professor. Diu que és jueu, però no religiós. És de mitjana edat, solter, i viu al soterrani de la casa d’una granja que és propietat d’una dona; beu cervesa i mira partits de futbol. No li dic que estic embarassada perquè li sento fer comentaris despectius sobre el fet que les dones hassídiques són màquines de parir, i no vull que em vegi d’aquesta manera. Em llevo d’hora per poder vomitar sense que em vegi, i quan fa sonar el clàxon a fora, normalment ja em trobo prou de bé de la panxa perquè no se’m notin les nàusees.

Espero que comenci a fer bromes sobre les dones que condueixen, però en comptes d’això m’ensenya a ser dura i agressiva i a no deixar que altres conductors m’intimidin. Després d’una rascada en un aparcament, considero la possibilitat de deixar-ho córrer. Tota la vida he sentit històries de gent fent broma de dones maldestres al volant, i d’alguna manera encara em sento com si no tingués dret a sortir a la carretera. L’Steve ve a buscar-me i insisteix que torni a pujar al cotxe immediatament, i tot i que estic aterrida, obeeixo, i em porta a l’autopista. No em puc creure que tingui prou confiança en mi perquè ens atrevim a posar-nos al límit de cent cinc quilòmetres per hora.

Quan tornem, l’Eli m’espera assegut al jardí en una gandula. L’Steve el mira i diu:

—És el teu marit?

Faig que sí amb el cap.

—Ei, va a la moda.

Quan entro, dic a l’Eli el que l’Steve ha dit i ell es posa a riure com un histèric davant la idea que algú pugui dir que el meu marit, amb els cabells llargs i els tirabuixons penjant, va a la moda.

L’examen de conduir me’l fa un home que no para de remugar i de fer sorollets cada vegada que giro, i es passa l’estona fulminant-me amb la mirada, però no li faig cas. Fins i tot l’Steve està una mica sorprès. Ho noto.

Ara estic tan entusiasmada que vull conduir pertot arreu, i fins i tot quan tinc la panxa tan inflada que m’arriba al volant, continuo conduint, fent servir els mapes, cap al nord fins al comtat d’Orange i cap al sud fins a Nova Jersey, només pel plaer de veure món. Els diumenges pugem per la carretera 9W i faig fotos del Hudson, que serpenteja allà baix. A l’Eli li encanta fer fotos, però jo no suporto posar-hi. No voldré recordar la fila que feia quan estava embarassada.

Anem a veure la meva sogra a Kiryas Joel. Quan veu que grossa que tinc la panxa arrufa les celles. Cada vegada que passa per davant del sofà em tapa els genolls estirant-me la vora de la faldilla, com dient que soc una desvergonyida de presentar-me a casa seva amb un embaràs tan visible. La veritat és que tinc la panxa força inflada; la gent no para de preguntar-me si és que porto bessonada. La doctora Patrick diu que és perquè estava massa prima quan em vaig quedar en estat, cosa que és certa, però només eren quatre o cinc quilos. L’ansietat del primer any em va fer perdre molt de pes.

Ara m’he inflat tant que no trobo roba que m’entri, i la meva shviger vol que porti roba folgada, però jo penso: «Que estigui embarassada no vol dir que hagi d’anar lletja». Ara m’agafen migranyes i no aguanto gaire estona amb la perruca al cap. He començat a deixar-me créixer els cabells, perquè ja no he d’anar al micvé, i no hi ha ningú que em controli. Encara el porto curt, uns cinc centímetres.

Després del control a la consulta de la doctora, a Manhattan, m’aturo en una perruqueria. Em trec la perruca i demano a la perruquera si me’ls pot arreglar una mica, potser fer-m’hi uns reflexos i retallar-me’ls perquè em quedin millor.

—Déu meu, tens els cabells verges! —exclama amb un crit. Ella els porta a flocs vermells i allisats cap enrere com un noi.

—Què vol dir? —pregunto, amb una rialla.

—Vol dir que no t’han tenyit mai els cabells ni te’ls han tallat mai amb cap tipus de pentinat especial, o sigui que és com començar de zero.

No diu res de la perruca, però després, mentre em talla els cabells, diu que a la perruqueria hi van moltes malaltes de càncer quan els cabells els tornen a créixer i que per això té molta experiència amb aquesta mena de cabells i que no he de patir per res.

Al final surto amb un tall pixie de tons vermellosos amb blens de color mel a les puntes. Se’m veu diferent, el Zeidy diria que promíscua, però m’agrada.

L’Eli no sembla que em vegi res diferent, però després em pregunta si tinc pensat tornar-me a pelar al zero, perquè, segons ell, se’m veuen les puntes dels cabells per sota del turbant i la gent ho veurà, i no vol que ningú vagi malparlant de mi, de nosaltres.

—Qui hauria de malparlar? —pregunto.

No em contesta, però sé que es refereix a la seva germana. Altres persones ens expliquen contínuament que es passeja pertot arreu estenent rumors sobre nosaltres, difamant-nos, però no li hem dit res en part perquè ens fa llàstima. Sé que ho fa per gelosia, però no sé què podem tenir nosaltres que pugui provocar enveja a ningú. La Shprintza es va quedar embarassada just després de casar-se i ja té un nen ben grassonet que es diu Mendel, com l’avi de l’Eli.

—Quin nom li posarem? —pregunto al meu marit—. Ja saps que el del primer el tria la mare, però només li podem posar el nom d’un membre mort de la família, o sigui que no hi ha gaire per triar. Almenys, procurem posar-n’hi un de bonic i que no sigui gaire seriós. Un que no faci que els altres nens se’n riguin.

Després de repassar el meu arbre genealògic, em quedo amb el del besoncle, el germà del Zeidy. Es deia Yitzhak Binyamin, i tothom diu que era molt intel·ligent i simpàtic. La definició literal del sentit que se li dona en hebreu és ‘el que provoca el riure, el fill, la mà dreta’. Hi ha unes possibilitats infinites de trobar-li sobrenoms bonics: Yitzy, Binny, Yumi, tots esplèndids per a un nadó.

El dia que gràcies a l’ecografia vam saber que era nen, l’Eli es va posar a plorar. Em va agafar la mà i em va dir que sempre havia volgut que ho fos, per poder-li donar el que ell no havia rebut mai del pare. El pare de l’Eli és la persona més freda i distant que he conegut mai, i estic contenta que ell vulgui ser diferent, però em pregunto si no s’adona de fins a quin punt s’assembla a la seva família, de com segueix el model de comportament del seu pare sense ser-ne conscient. Em promet que serà el millor pare que jo em pugui imaginar, i en aquest moment el crec, perquè les llàgrimes són ben reals.

Quedo meravellada amb la imatge que la infermera imprimeix per a nosaltres, amb aquella forma de nadó minúscul amb la mà encorbada en direcció a la boca i el polze fregant els llavis. Costa de creure que una forma de vida com aquesta pugui créixer dins del meu ventre innocent.

Em comencen a créixer tot de taquetes vermelles diminutes per l’abdomen. Semblen venes petites. Són estries, no les habituals que van en vertical pels costats, sinó que semblen com centenars de petites cintes elàstiques introduïdes a pressió a la pell.

Quan la criatura comença a donar febles puntades de peu, m’ajec al sofà i m’aixeco el jersei per poder donar copets jo al ventre cada vegada més inflat i empentes als petits bonys que hi apareixen aquí i allà. De vegades em pregunto: «Això que em pressiona la panxa des de dins és un colze, un taló o potser la seva minúscula mà?».

De vegades m’agafa mal humor, em fico al llit i em poso a plorar, i quan l’Eli em pregunta per què, li dic que és perquè el veí toca el piano massa fort i no em deixa dormir, o perquè no tenim banyera i trobo a faltar poder banyar-me. Ell diu que, segons el seu germà, les dones embarassades ploren molt i que no hauria d’amoïnar-m’hi, perquè es veu que no estic ni de bon tros tan malament com la seva germana Shprintza, que es va passar els nou mesos plorant cada dia. Ara bé, no sé si ho diu per fer-me sentir millor.

Els homes hassídics tenen prohibit masturbar-se, diu l’Eli sense parar. Com a conseqüència d’aquesta regla, segons ell estic obligada a satisfer-lo perquè no li creixi la frustració sexual. Si m’hi nego, l’obligaré a pecar, i per tant hauré de portar la càrrega del seu mal comportament.

Cada vegada que li entra el desig, cosa que darrerament passa força sovint, em tracta d’una manera semblant a quan un gos s’arrapa a la pota d’una taula, és a dir que es refrega contra el meu cos com si jo fos un tronc destinat a proporcionar-li una agradable sensació de fricció. No puc explicar-li per què em tenso com una corda de guitarra tibada davant dels seus maldestres esforços d’alleujar-se, perquè no pot entendre per què hauria de negar-me a donar-li plaer. En tot cas, temo més aquestes sessions de refregades que els intents de penetració reals; quan em quedo immòbil, encongida i avergonyida, sota els moviments de fricció del seu cos, sento que la meva dignitat i la meva autoestima s’esvaneixen.

Com més evident es torna l’embaràs, més excuses tinc per evitar el sexe. A l’Eli també li fa por perjudicar la criatura. Té la curiosa idea que potser el petitó hi pot veure des de dintre, i tot i que sé que això és una bajanada, no li explico el que llegeixo als llibres sobre l’embaràs; m’estimo més deixar que s’ho cregui, i agraeixo el descans.

Amb tot, si vull res, sé que la millor manera d’aconseguir-ho és acceptar les proposicions de l’Eli. El sexe l’estova una mica, llavors és més propens a permetre’m fer les coses a la meva manera, i és agradable veure’l somriure quan ha acabat, més que no haver de contemplar com em fulmina amb la mirada per tot el que faig mal fet. Es torna rondinaire quan m’hi nego.

Just després de fer-ho, l’Eli es vesteix i se’n va. Cada vegada. En l’instant que el desig se li acaba, és com si oblidés fins i tot per què s’ha ficat al llit, i surt de casa com si fes tard per a una reunió important. El contrast entre el seu deler i la seva desaparició sobtada és desconcertant. Per a mi, la sensació és que només em vol per sentir-se satisfet físicament, i tan bon punt ho aconsegueix, em deixa sola. L’odio per fer-me sentir tan poca cosa, però quan li dic com em sento, es riu de mi. Em diu que soc ridícula. «Què se suposa que he de fer, quedar-me rondant per aquí? Si ja hem acabat, per què no puc anar a veure els amics a la xul? Hi ha res més que creus que hauria de fer?», em pregunta. «Digues-m’ho. Però no hi res més, o sigui que para de fer-me sentir culpable per cada cosa que faig en aquesta casa».

La veritat és que no vull que es quedi rondant per aquí. Per començar, no el vull al meu llit. El que passa és que no vull que sigui tan evident quin és el meu paper en aquesta casa. M’agradaria poder ser una ignorant i creure que el meu marit em valora per alguna cosa més que els senzills plaers que el meu cos li proporciona.

Quan estic de sis mesos, Reb Chaim, de Jerusalem, ve al meu poble. És un cabalista famós d’Israel que visita els Estats Units un cop l’any, i quan ho fa tothom remou cel i terra per aconseguir audiència amb ell. Aquest any, l’Eli n’ha aconseguit per a mi, a través d’un amic seu, perquè estic embarassada. No em ve especialment de gust veure un cabalista, perquè soc escèptica quant al misticisme en general i fa un cert temps que poso en qüestió la meva creença en Déu. I, en secret, em fa por la gent que afirma que són capaços de veure-ho tot; no sé si vull que em vegin.

El ventre, sota el jersei, se m’ha convertit en una boleta perfecta, i la bressolo com per protegir-la, amb les mans a la butxaca, mentre espero que el rebbe em vegi. Són les dues de la matinada quan em fan passar. La dona del rebbe seu en un racó perquè no hàgim d’estar sols en una sala ell i jo, cosa que trencaria les regles de separació de gènere.

Reb Chaim em demana que escrigui la meva data de naixement i passa una estona fent càlculs en un tros de paper.

—On són els teus pares? —pregunta—. Com és que no són amb tu? No ets òrfena, ho veig, però tot i així estan desapareguts.

Li faig un resum de la situació amb els meus pares.

—Hi ha un secret al voltant del teu naixement —diu—. Els llaços de sang no són sang. Amb el naixement del teu fill, tot quedarà desxifrat. La veritat sortirà a la llum. Et coneixeràs a tu mateixa a través del teu fill.

Em pregunta quin nom tinc pensat posar-li i aprova la tria que he fet.

—Recorda —diu, mentre em clava una mirada directa i penetrant— que aquesta criatura et canviarà la vida d’una manera que no pots començar a entendre. Fins i tot quan creguis que les coses no tenen sentit, el teu camí ja ha estat traçat. Ets una ànima molt vella; a la teva vida, tot està carregat de significat. No ignoris els senyals. Recorda el número nou. És un número important per a tu.

Assenteixo amb el cap, molt seriosa, però per dintre penso que són bajanades, que de cap manera aquest home, que no m’ha vist mai, sàpiga com soc de veritat.

Quan em disposo a sortir de la cambra, em mira i em demana que esperi.

—La teva shadchan —diu—, la teva matrimoniera, no està contenta. Creu que no se li van pagar prou diners per la feina. Ha estat malparlant de la teva família i de la família del teu marit, i el seu rancor penja com un núvol damunt del vostre matrimoni. L’Eli i tu no podeu ser feliços, no podeu ser benaurats, fins que no estigui satisfeta.

Ni tan sols sé qui és la nostra shadchan. Hauré de preguntar a l’Eli si això té cap mena de sentit. A casa, l’Eli m’espera ansiós, vol saber com ha anat la meva trobada amb Reb Chaim. Es queda de pedra quan li parlo de la matrimoniera insatisfeta.

—Ho hauré de preguntar a la meva mare —diu, pensatiu—. Ni tan sols hi havia pensat mai.

L’endemà, l’Eli truca a la seva mare per explicar-li el que Reb Chaim m’ha dit. La mare es posa a la defensiva de seguida, diu que va pagar mil dòlars a la matrimoniera, que és una quantitat que es considera dins de la mitjana. L’Eli, però, no era fàcil de col·locar, era de més edat que la majoria.

Més tard, la meva sogra torna a trucar a l’Eli, i li diu que ha estat preguntant i que ha sentit rumors que és veritat, que la nostra matrimoniera es queixa que li van pagar poc. Tothom sap que un matrimonier infeliç porta mala sort. L’Eli diu que ens toca a nosaltres satisfer-la, però no tenim prou diners per pagar-li.

Em pregunto si no ha estat ella, potser, la raó que aquest matrimoni hagi estat tan maleït per a mi des del principi, si el rancor no està directament relacionat amb la nostra insatisfacció. Déu consentiria que un model de justícia tan simple funcionés dins del seu sistema més gran de premi i càstig? Segur que una persona descontenta no podria tenir prou poder per provocar tanta destrucció. Si l’Eli i jo rebíem càstig per alguna cosa, no era per una matrimoniera disgustada. Se m’acudia una llista ben llarga de motius més importants.

Cap al final del segon trimestre, m’engreixo cinc quilos en una setmana. El ventre se m’infla de tal manera i pesa tant que hi he de posar les mans a sota per aguantar-me’l mentre camino. El pes de la panxa m’estira l’esquena i les espatlles i em fa un mal horrorós. A partir de l’inici del tercer trimestre, cada vegada estic més inactiva, incapaç de fer sense dificultat les tasques més senzilles. Em quedo enfonsada al sofà, avorrida i frustrada. El moment més interessant del dia és quan l’Eli arriba a casa des de la feina i m’explica les xafarderies. M’he convertit en la típica yenta, la mestressa de casa delerosa de ficar el nas en els afers dels altres, que sempre he odiat.

Un vespre, l’Eli, després de les pregàries, torna a casa amb les celles arrufades, i m’animo amb una curiositat impacient. Amb l’esperança d’alguna novetat digna d’interès que m’alegri el dia, li faig una mica de te i li pregunto què diuen els homes a la xul.

—Saps el noi dels Bronfeld, aquell que viu al final de carrer? Han expulsat el seu fill de la ieixivà.

—Per què? —pregunto estranyada.

—Perquè en van abusar —contesta l’Eli, en un to molt seriós.

—I ara! Què dius? Explica-m’ho —insisteixo.

—Saps aquell que va coix, més amunt per la carretera?

—El vell, oi? Sí, ja sé qui dius. Què? —pregunto, mentre assenteixo impacient amb el cap.

—Mira, el noi dels Bronfeld s’estava comportant d’una manera estranya a la ieixivà, i quan el director el va fer anar al despatx i li va preguntar què passava, va dir que aquell vell, que li havia estat fent classes per a la bar mitsvà, feia mesos que n’abusava.

—No m’ho puc creure! —exclamo, ofegant un crit, estupefacta però alhora ansiosa de saber més coses—. Però, llavors, per què l’han expulsat? No és culpa seva.

—El director va dir al pare del noi que no el podia tenir a la ieixivà perquè podria corrompre els altres nois. I ara diuen que no hi ha cap altra ieixivà que el vulgui. —L’Eli calla un moment i remena el te—. Vull dir, de vegades penses que no pots estàs mai segur, saps? Podria ser qualsevol. El veí del costat. Un vell amic de la família. Com protegeixes d’això els teus fills?

—Continuo sense poder-me creure que aquell vell sigui un assetjador de nens. Com en poden estar segurs?

—Mira, de fet, els homes de la xul deien que té sentit. Vull dir, ja feia temps que pensàvem que era gai, per la manera que se t’asseia sempre al costat… A més, solia comentar que comprava regals i coses cares a aquell noi. Vull dir, la cosa no era normal, saps? Gens ni mica.

—El denunciaran? —pregunto.

—Em sembla que el pare no vol que s’esbombi. Encara seria pitjor per al nen, perquè llavors ho sabria tothom. Però ja veuràs com algú se n’ocuparà.

Efectivament, uns quants dies més tard el vell desapareix d’una manera misteriosa, i corre el rumor que la seva família l’ha pressionat perquè s’amagui. Mentre és fora, uns quants membres de la comunitat entren a casa seva i li regiren les coses. L’Eli m’explica que hi troben capses de sabates plenes de fotos de nens en diversos graus de nuesa. Per les proves sembla, diu l’Eli, que s’ha passat la vida assetjant criatures. En podrien ser centenars.

L’acusat de pedofília torna a casa al cap d’unes quantes setmanes, quan la família creu que ja no hi ha tant d’enrenou, i el veig fent el seu passeig matinal de cada dia, bellugant lentament el cos fràgil i encorbat. Em causa repulsió i estupefacció alhora pensar que un home de la seva edat pugui continuar perpetuant una obsessió tan terrible. Cada cop que passo pel seu costat amb el cotxe em venen unes ganes irrefrenables d’abaixar la finestreta i escopir-li, però el que faig com a màxim és acostar-me a la vorera, reduir la velocitat i mirar-lo als ulls fixament. Ell fa veure que no s’hi fixa, i el seu somriure d’autosatisfacció em crema al cap.

—És massa vell per anar a la presó —diu l’Eli, i jo m’enrabio.

—No és prou vell per deixar d’assetjar criatures, però n’és massa perquè el fiquin a la presó?

Els hassídics són coneguts per la compassió que mostren pels seus companys jueus. Quina forma tan lliberal de compassió és aquesta, al meu parer, que es pot estendre de manera indiscriminada cap a les persones culpables de crims terribles. Resulta que és exactament la mena d’amor que els hassids afirmen que tenen els uns pels altres, un amor que no discrimina, un amor que no cal justificar. Des del punt de vista d’aquesta comunitat, la justícia és un afer celestial; a nosaltres només ens pertoca viure amb tanta harmonia com puguem els uns amb els altres. Tractar el veí com voldries que et tractés a tu, i quan no compleix la part que li correspon, Déu ja se n’ocuparà.

L’Eli convida gent diferent cada setmana a venir a casa per al Shabbos. Preparem un festí. Cuino una olla gran de cholent, al qual afegeixo moll d’os i galta, que és com els agrada als homes. No em fa res treballar de valent si vol dir que tindrem convidats. Sempre és més interessant escoltar el que expliquen que seure a taula i forçar la conversa amb el meu marit. Els veïns del barri no s’assemblen gens ni mica a la gent tan estirada i conservadora amb qui em vaig criar. Molts són rebels de les seves famílies, i es van mudar aquí per la mateixa raó que jo m’hi vaig decidir: per fugir de les mirades escrutadores. I a més, viure a Airmont significa que no són una nosa per als pares, és a dir, que no es passen la vida recordant-los que no tenen cap interès a viure segons les expectatives que els altres tenen per a ells. Quan els van a veure, fingeixin que són tan devots com cal, però aquí, en aquest poble, ningú no veu a què es dediquen, i per descomptat ningú no els denunciarà.

Aquesta setmana, és clar, tothom parla del vell pervertit. No es poden creure que aquell home sigui un corruptor de menors. Hi ha qui diu que n’hi havia indicis; d’altres diuen que coneixen els seus fills i que no és possible. El meu veí Yosef diu que, de petit, l’home va sobreviure a l’Holocaust gràcies a la protecció d’un guàrdia nazi del camp de concentració, aparentment perquè li feia la neteja a casa, però que en realitat el seu protector n’abusava. Amb els cabells rossos i els ulls blaus que tenia, era fàcil que els alemanys hi fessin els ulls grossos. En Yosef diu que aquesta és la raó per la qual es va convertir en un abusador i que ens n’hauríem de compadir. Escolto amb atenció tots els detalls. No em puc treure del cap la capsa de sabates plena de fotografies. Qui pot ser tan retorçat per fer-les? Qui pot ser tan idiota de tenir-les guardades com a prova? Hi ha una llei jueva per a cada cosa. La Torà ofereix un càstig per a cada crim, per molt insignificant que sigui. I per a la corrupció de menors? Què passa amb la pedofília? No hi ha halacà per a això? No hi ha cap protocol rabínic?

Es veu que la Torà no diu què s’ha de fer amb un home que vol practicar el sexe amb infants. Parla dels homes que volen sexe amb altres homes, dels que en volen amb animals. Són pecats imperdonables. En canvi, no diu res de l’abús sexual a menors.

Quan expresso la meva indignació, a taula durant el sopar, l’Eli intenta explicar-m’ho. Diu que en temps antics la gent es casava molt jove. No hi havia una distinció clara entre un nen i un adult com la que hi ha ara. Les dones es casaven als nou anys, o sigui que no era factible instaurar lleis contra la interacció sexual amb nens, oi? No hi havia cap tabú social establert.

Avui dia hi ha tota aquesta sensibilitat, diu amb sorna. Ara se’t considera nen fins al dia exacte que fas divuit anys, i llavors, de cop i volta, et converteixes en adult? És un tema semàntic, afirma, mentre fa un gest de menyspreu amb la mà. Els altres intervenen en la conversa i li donen la raó. Observo com els homes xarrupen la sopa de pollastre que he cuinat amb tant d’amor aquest matí, com fiquen els cigrons i els raves tallats a trossos als plats i ho barregen tot amb els fideus i el carbassó. Mengen a la meva taula el menjar que he cuinat per a ells, però pel que fa a mi, podria ser invisible. Les dones no tenim lloc a la conversa. Hauríem d’estar servint el menjar i netejant.

Miro el meu propi plat i noto que em puja la vermellor a les galtes. L’Eli em renya per haver-me acalorat massa en la discussió a la taula del Shabbos. «Per què has d’estar tan enrabiada per tot?», es queixa sempre. «Les altres dones no es comporten com tu. No pots estar més tranquil·la?».

A mi, però, em preocupa. Em preocupa que, si ningú al meu voltant no es pren res seriosament, qui ho farà? El Talmud diu: «Si jo no, llavors qui? Si ara no, llavors quan?». Si he de seguir el consell dels rabins per a tot el que faig, no hauria de seguir aquest vers en particular, també?

Em sembla que el meu embaràs només serveix per incrementar l’angoixa que sento davant de tot. Com més coses sé sobre els horrors del món on visc, més insegura em sento amb el fet de dur-hi una criatura. Fa ben pocs anys, tot aquest coneixement se m’escapava; he descobert fa molt poc que perillós que és tot allà fora, però encara no he descobert com navegar amb seguretat entre aquests perills. Com podria protegir un fill?

Unes setmanes més tard és el germà de l’Eli qui es converteix en el focus de la tafaneria local. A la taula del Shabbos no es parla d’altra cosa. Tothom sap que ha estat veient-se d’amagat amb una noia sefardita de Williamsburg des de fa tres anys, però el pare d’ella ho ha descobert i ara no deixa sortir la filla de casa.

El meu cunyat Yossi és el rebel de la família, el fill esgarriat que fuma Marlboro i replica al pare amb insolència, que s’afaita la barba arran i porta els peot amagats darrere les orelles. El seu comportament descontrolat té horroritzat tothom.

Aquest Shabbos, estem convidats a casa dels sogres, i jo observo les sobredosis de conyac que en Yossi pren abans que comenci l’àpat del matí. Quan arriba el moment que el meu sogre es prepara per beneir el vi, en Yossi ja està tombat per terra.

—Respira? —pregunta el meu sogre amb fredor, i en Cheskel, també germà de l’Eli, s’inclina com si res per comprovar-ho.

Quan torna a aixecar el cap, està blanc com la cera.

—L’hem de dur a l’hospital.

L’ambulància de Hatzolah ve i se l’emporta, i l’únic que podem fer és quedar-nos esperant a casa fins que s’acaba el Shabbos per saber què ha passat, per culpa de la regla que prohibeix utilitzar el telèfon en dissabte. En Cheskel truca tan bon punt es dona per acabat el Shabbos; diu que a en Yossi li han fet un rentat d’estómac a l’hospital Cornwell i que està bé. L’Eli jo agafem el cotxe per anar a buscar-lo, i veiem sortir en Yossi per la porta amb la panxa encongida com si no es pogués aguantar dret del mal que li fa. Té la cara pàl·lida i inflada. Es nega a parlar.

Tots sabem per què ha begut tant. Darrerament beu massa perquè està deprimit per això de la noia que coneix, perquè ja està en edat de casar-se però l’únic que vol és estar amb ella. La noia és una bellesa de cabells negres i ulls d’un verd clar emmarcats entre unes pestanyes llargues, i el seu pare la vol casar amb un bon noi sefardita de pell fosca i posat seriós.

Si en Yossi es casés amb la Kayla seria un gran escàndol, perquè a la comunitat satmar els sefardites estan considerats una classe inferior, i els jueus asquenazites no es casen fora de la seva pròpia classe.

En Yossi passa una setmana sencera al llit i es nega a llevar-se, de manera que la seva mare crida l’Eli per demanar-li que vagi a parlar amb el germà i el convenci que ho ha de superar. L’Eli torna al vespre brandant el cap amb desconcert.

—No superarà això d’aquesta noia. Diu que no s’aixecarà del llit fins que no s’hi casi.

—Doncs digues a la teva mare que li deixi casar-s’hi, per l’amor de Déu! Com pot ser tan tossuda! De debò, tan gros és el problema?

—Estarem en boca de tothom. Si en Yossi es casa amb una noia sefardita, la cosa afectarà la família sencera. Tothom pensarà que el meu germà no està bé.

—És a dir que la teva mare està disposada a deixar que el teu germà es mori perquè la gent no en malparli?

L’Eli accepta a contracor parlar amb la seva mare. Al final, ella hi dona permís dient que si l’altra part hi està d’acord, no farà res per evitar-ho. Un vespre, l’Eli celebra una reunió amb els germans al voltant de la nostra taula i acorden que algú vagi a parlar amb el pare de la Kayla. Em penso que tot s’ha acabat, però després del sàbat m’assabento que en Yosi s’ha tornat a ficar al llit i que no vol parlar amb ningú.

L’Eli i jo l’anem a veure, i m’impressiona fixar-me que són idèntics, tret que en Yossi porta els peot enrotllats rere les orelles i la barba tallada molt arran. Al final aconseguim treure-li la veritat. Sembla que el pare de la Kayla la va fer anar a veure un cabalista i que aquest li va anunciar que li passarien coses terribles si es casava amb en Yossi, com ara que quedaria esguerrada i li agafarien malalties, i llavors un amic d’en Yossi va assabentar-se que el pare de la Kayla havia pagat diners al cabalista perquè digués allò, però tot i així la noia no volia ni parlar amb en Yossi perquè estava espantada.

M’assec a la cadira al costat del llit d’en Yossi, m’estiro la brusa per sobre de la panxa d’embarassada i el miro fixament als ulls.

—Mira’m —dic, amb molt d’èmfasi a la veu—. Quant fa que coneixes la Kayla? Tres anys? Tu creus que un moment de pànic esborrarà tot això? No funciona d’aquesta manera. Si tan boja està per tu, oblidarà això del cabalista. Dona-li un parell de dies i ja veuràs com et truca, t’ho prometo.

En Yossi s’incorpora i es repenja al llit amb el colze, i em mira amb cara de súplica, amb els cabells rossos esbullats sota la quipà de vellut negra.

—Ho creus de debò?

—I tant que sí! Si l’amor és de debò, no hi haurà cap cabalista que s’hi interposi, t’ho prometo.

Com era d’esperar, la noia li truca al cap de tres dies i li promet que s’enfrontarà al pare. Els germans de l’Eli envien gent a fer pressió al pare de la Kayla i ell cedeix i dona el vistiplau al matrimoni.

El compromís es formalitza de pressa i a la callada, i es fixa la data del casament per a sis setmanes més endavant, per evitar gaire escàndol. Corren rumors que la Kayla està embarassada. Només són xafarderies.

El cap de setmana que es casen, l’Eli i jo el passem a casa de la Shprintza, a Kiryas Joel. No suporto ser aquí, perquè quan hi ha l’Eli, ella es comporta amb tota l’amabilitat del món, però tan bon punt ell se’n va a la xul, és com si la seva germana canviés de personalitat. Em fa fàstic veure que falsa que n’arriba a ser, i que a sobre no li faci cap vergonya.

He d’arrossegar-me jo mateixa i la meva panxa de prenyada dins de la roba lletgíssima d’embarassada, pendent amunt cap a la sinagoga, on la meva sogra ofereix les sheva berachos. Fa dies que no em trobo gaire bé, em noto cansada quasi tota l’estona, i he de fer un esforç per fingir que somric després de la caminada. Divendres al vespre, quan torno al dormitori, em costa molt dormir, perquè tinc retorçons i estic marejada. Al final, a les tres de la matinada, surto del llit i arribo al lavabo just a temps per treure el menjar. El vòmit és tan violent que em surt pel nas, i noto que uns quants capil·lars al voltant dels ulls s’esquincen i peten.

L’Eli em sent, surt de l’habitació i ve a aguantar-me el cap. Ja hi té traça. El mal de panxa no se me’n va. Estic de sis mesos. Dic a l’Eli que hem de trucar a un metge, per molt Shabbos que sigui. Es permet l’ús del telèfon en cas de vida o mort. Fem la trucada amb el meu mòbil i deixem la informació al contestador automàtic, i tot seguit esperem que ens tornin la trucada.

La doctora de guàrdia escolta els meus símptomes i ens diu que hi anem, perquè els retorçons i el vòmit en embarassades solen ser senyals de part, i que és massa aviat perquè jo hi vagi. L’Eli diu que pregunti si podem esperar fins que el Shabbos s’acabi, d’aquí a dotze hores. La doctora contesta que és cosa nostra, que depèn de com ens trobem. M’adono que no entén per què hi hem trucat d’urgència si ara resulta que volem esperar abans d’anar-hi. De Kiryas Joel a l’hospital hi ha almenys una hora de camí.

Quan penjo, l’Eli em suplica que esperi que el Shabbos s’hagi acabat.

—Si ens n’anem ara, ho sabrà tothom, i la meva mare es tornarà boja de preocupació, i els espatllarem la festa de noces.

Em venen ganes d’escanyar-lo. Ja sap el que està dient? Com puc enfrontar-me a la seva visió de la realitat? Es pensa que no és gaire demanar, em sembla evident. És per ingenuïtat i ignorància, que no és capaç de comprendre la urgència de la situació? O és que ha tornat a fer passar la seva família per davant meu?

Com que no vull despertar la Shprintza i el seu marit, estic d’acord a esperar tot el que pugui. No em vull barallar amb l’Eli i donar munició a la seva germana perquè digui fàstics de mi. Un cop finalitzat el Shabbos, fem les maletes com si no passés res i ens n’anem cap a l’hospital. En primer lloc, la infermera m’acompanya fins a una sala plena de dones en estat que creuen que van de part però que probablement no hi van; m’endolla a una màquina i em diu que tornarà de seguida. Al cap de pocs instants sento que sona una alarma al despatx de les infermeres i veig que torna cap aquí i mira la pantalla. M’ensenya una tira de paper amb unes ratlles a dins que es contornegen de valent.

—Ho notes? —em pregunta, amb la boca oberta.

Faig que sí amb el cap.

Em porten en cadira de rodes a una sala privada on hi ha una petita incubadora de plàstic, amb uns forats al capdamunt, a la vora d’un llit. És com les que es fan servir per als nadons de parts prematurs. De moment, no m’adono del que significa la seva presència.

El metge em posa unes petites injeccions a la cuixa per aturar les contraccions, i la medicació em fa estar una mica grogui. Començo a tenir al·lucinacions o somnis, no sabria dir-ho.

L’Eli ajunta dues butaques de plàstic entapissat típiques d’hospital per formar un llit i no triga a adormir-se. Passo la nit apartant els cables que porto enganxats, i la infermera em desperta unes quantes vegades per prendre’m la tensió. El cor de la criatura no para de bategar a la pantalla, i a fora, al passadís, sento passes amunt i avall contínuament. Veig una dona embarassada que passa caminant com un ànec per davant de la meva habitació, amb una mà a les lumbars. Se la veu trista i solitària.

Al cap de dos dies, el metge em dona l’alta i prescriu terbutalina i repòs al llit, i nosaltres no diem res de l’incident a ningú i tornem a la rutina, amb l’excepció que l’Eli em tracta amb una mica més d’amabilitat ara i no es queixa si els plats estan bruts o el sopar no és a taula quan ve a casa.

Passo les setmanes següents al llit, reposant. L’Eli ve a casa aviat els divendres per preparar el Shabbos. Endreça la casa i escalfa la hal·là que ha comprat perquè jo ja no tinc forces per fer-ne ni per cuinar res. Un divendres de pluja soc al llit, ajaguda, llegint Què es pot esperar quan s’està esperant, i de sobte sento que l’Eli mormola agitadament a la cuina. Parla per telèfon, en xiuxiuejos i amb ànsia a la veu. Em pregunto de què deu anar la conversa.

Un cop penja, me’n vaig caminant lentament fins a la cuina i m’assec a poc a poc en una cadira.

—Amb qui parlaves? —pregunto, com si res.

—Amb el meu germà Cheskel. Ja saps que treballa a emergències mèdiques, que és membre de Hatzolah. Ha rebut una trucada just abans del Shabbos, i quan ha arribar a lloc, el noi era mort.

—Un noi? Què vols dir? Què ha passat?

—Diu que li han demanat que no ho expliqués a ningú, però en Cheskel m’ha trucat perquè segons ell estava traumatitzat. No sap si podrà dormir aquesta nit.

—Per què? Què ha passat? —pregunto, mentre redreço l’esquena, expectant.

—Quan hi ha arribat, el pare li ha assenyalat amb el dit el soterrani, i el nen era allà ajagut enmig d’un bassal de sang. Tenia el penis tallat amb una serra, i al coll també hi tenia un tall. I el pare ni tan sols estava disgustat. Li ha dit que havia enxampat el fill masturbant-se.

Necessito un moment per entendre bé el que l’Eli m’acaba de descriure.

—O sigui que ha matat el seu fill per haver-se masturbat? I llavors ha trucat a Hatzolah? No ho entenc!

—No! No treguis conclusions tan de pressa. En Cheskel m’ha dit que no sap segur què ha passat. Els veïns li han explicat que han sentit una discussió molt forta a la casa. Quan ha volgut preguntar, li han dit que se n’anés i que no en digués res, que ja se n’ocuparien ells. Diu que l’han enterrat en mitja hora i que ni tan sols han expedit un certificat de defunció.

—Vols dir que no hi haurà denúncia? Deixaran un possible assassí rondant amunt i avall per protegir la reputació?

Noto una punxada a les lumbars i de sobte recordo que hauria d’estar fent repòs pel bé del meu fill.

—Mira que bé! —dic—. Quin món és aquest en què només castiguem la gent per foteses com anar amb una faldilla massa curta, però quan algú trenca un dels Deu Manaments callem?

—Ah, això no ho pots saber del cert. La Torà diu que hi ha d’haver dos testimonis perquè es jutgi un home per homicidi. Què vols fer-hi? A aquest noi ja no li pots tornar la vida. I val més que no ho expliquis a ningú, perquè podries ficar en Cheskel en un bon embolic; no saps de què són capaços, aquesta gent.

—Ara sí que ho sé. Sé perfectament de què són capaços.

Em moro de ganes d’explicar alguna cosa a algú. Me n’he de retenir a la taula del Shabbos, perquè sé que l’Eli no m’ho perdonaria mai si tragués el tema, però precisament aquesta setmana no hi ha ningú que tingui res d’interessant per compartir, i no puc sinó preguntar-me si algú més ho sap i s’ho calla.

Em guardo el secret a dintre molt de temps, però tinc malsons, amb la diferència que el nen dels meus somnis és el meu propi fill, i l’Eli està inclinat davant del seu cos pàl·lid i el mira amb cara de satisfacció maliciosa. En el somni sempre estic paralitzada, de sobte soc incapaç de bellugar les extremitats i em noto la llengua fluixa i apàtica. Em desperto en plena nit i em poso immediatament les mans al ventre per notar les puntades de peu del meu fill. M’amoïna que amb tant d’estrès acabi com la tia Chavie, que estava de nou mesos quan la criatura se li va morir de cop i volta dins del ventre. No paro de comprovar que hi hagi senyals de vida al meu abdomen. Aquesta criatura deu trobar que el meu cos és un ambient hostil. Imagino que sempre m’ho retraurà.

Em comunico sense paraules amb els borbollejos que noto a l’úter. «No vull portar-te a un món on el silenci és la tapadora dels crims més terribles», li dic. «No, si puc protegir-te’n. No vull continuar callada, fill, t’ho prometo. Un dia obriré la boca i ja no tornaré a callar».

M’inflo tant que no hi ha cap roba d’embarassada que m’entri, tret d’una brusa de flors de color rosa. Necessito comprar-me més roba, però me n’he de comprar de discretes a les botigues jueves, que són cares, i no tenim prou diners.

Em torno boja quan l’Eli diu això, perquè si no ens podem permetre comprar roba d’embarassada, com ens ho farem per comprar la del nadó? I totes les altres despeses que tenir un fill comporta?

Encara soc una adolescent. La feina que faig ensenyant anglès bàsic a noies d’institut amb prou feines em dona per comprar queviures. L’Eli fa de mosso en un magatzem, però no sempre arribem a pagar les factures. Li pregunto com creu que podem millorar com a família.

—Cap dels meus germans és empresari ni té negocis —diu l’Eli—. Els Feldman som treballadors a sou; no estem fets per a res més. Faig el que puc.

Em sento incapaç de comprendre aquesta manera que té de veure’s a si mateix, que consideri impossible superar els assoliments de la família. Sempre m’he plantejat reptes elevats per a mi mateixa; per què ell no pot? Si ell no vol fer plans de futur, de futur per al meu fill, llavors m’hauré d’ocupar jo mateixa de canviar les coses.

Sé que com a dona no em pagaran mai ni la meitat que a un home si treballo a la comunitat hassídica, però l’única manera d’aconseguir feina a qualsevol altre lloc seria tenir un títol. Llavors podria fer d’infermera o de mestra de debò. Aquests oficis m’anirien bé. Em prometo a mi mateixa que després que el nen neixi miraré què puc fer per treure’m un títol, i així donar-li una vida millor.

No sé com podré convèncer l’Eli que m’ho permeti, però estic decidida a trobar la manera de fer-ho sigui com sigui. Ara bé, abans que pugui començar ni tan sols a investigar com es fa, la doctora Patrick em diu que és hora d’anar a l’hospital. En una de les cites rutinàries, em fa un toc al genoll amb un martellet de metall i veu que salta de mala manera.

—Hmm… hiperreflèxia. —Em pren la pressió—. Tretze i mig, i vuitanta-cinc. —Em treu d’una estrebada el maneguet del braç—. Crec que ja toca fer sortir la criatura.

Estic molt sorpresa. Agafo l’ascensor i baixo al carrer, on l’Eli m’espera aparcat en doble fila.

—Hem d’anar a l’hospital —li dic.

—Què vols dir? Què ha passat? Que va res malament?

—No hi ha res que vagi malament, em sembla —dic a poc a poc—, només es veu que tinc alguna mena de problema amb la pressió de la sang, no ho sé ben bé, però no deu ser gaire greu, perquè llavors ens hi farien anar en ambulància, no trobes?

L’Eli fa que sí amb el cap. El faig travessar la ciutat cap a l’hospital St. Luke’s-Roosevelt. Allà agafem l’ascensor cap a la planta de maternitat, al setè pis. Passem per davant de la sala de dilatació, on tot de dones es balancegen al damunt d’unes boles gegantines de plàstic i respiren amb les contraccions. Em fa riure i tot quan ho veig.

M’ingressen en una habitació bonica amb un paper pintat florejat a les parets i un edredó rosa, i amb vistes al centre de Manhattan. La doctora entra tan bon punt m’he posat la bata. Té els cabells rossos molt curts i porta unes ulleres sense muntura repenjades a la punta del nas.

—La teva doctora m’ha demanat que parli amb tu —diu— i que t’expliqui per quin motiu t’hem ingressat, i és perquè tens preeclàmpsia, que és perillosa per al nadó. Imagina-t’ho com si el teu cos hagués fet una reacció al·lèrgica a la personeta que portes a dintre. La considera una amenaça. I no ens ho podem permetre, perquè la criatura necessita un entorn favorable.

—Oh —dic, abaixant la veu—. I ara què passarà?

—A veure —fa, amb un to alegre a la veu—, iniciarem de mica en mica el part, cosa que ja ens va bé, perquè estàs prou avançada. Començarem administrant-te una medicació directament a través del coll de l’úter, cosa que ha d’ajudar a dilatar-lo una mica mentre dorms. Al matí et posaré oxitocina per via intravenosa, i això provocarà contraccions. Quan es tornin doloroses, et podem posar una epidural, no pateixis.

—D’acord —dic—. O sigui que demà tindré el meu fill?

—Sí, senyora! —fa amb una cantarella, mentre m’aplica un gel blau al ventre, que em tiba, i li noto un lleu accent del sud. No m’ho puc creure, però demà a aquesta hora tindré un nadó de debò en comptes de només una panxa d’embarassada.

La doctora se’n va. La Fran, la infermera, que es presenta amb aquest nom, es posa a teclejar la meva informació a l’ordinador. Es passa els cabells foscos per sobre de l’espatlla amb un cop de cap i es tomba cap a mi.

—Quants anys tens, bonica? —pregunta—. Se’t veu tan jove!

—Dinou.

—Caram! Em pensava que en tenies cap a vint-i-cinc, però veig que encara ets més jove. —S’atura un moment—. Mira, millor per a tu, començar de jove.

Somric a mitges, perquè no sé si ho diu de debò; m’està jutjant.

Al cap de vint-i-quatre hores, la doctora Patrick em desperta amb un gran somriure a la cara.

—És l’hora! —diu, ben fort i molt animada.

Un infermer negre m’aguanta una cama, perquè l’Eli ja no em pot tocar. Les mans de l’infermer contrasten vivament amb la meva pell clara, i sento com si estigués trencant un tabú d’una manera horrible. Penso que com pot ser millor que un home negre em miri l’àrea més privada del cos en comptes que ho faci el meu marit. Ara, però, soc impura, i no es tracta de mi, es tracta que l’Eli continuï sent pur.

De sobte noto una estrebada increïble al ventre, com si m’estiguessin xuclant els budells cap a fora. El pes enorme del meu abdomen s’esmuny de dintre meu i en un instant de no res tota la panxa se m’enfonsa tan de pressa que em sento com si hagués caigut des d’una gran altura. La sensació és tan forta que em quedo sense alè.

La doctora Patrick em pregunta si vull veure el meu fill ara o esperar que el netegin.

—No, netegin-lo primer. Encara no el vull veure.

Veig de reüll una cosa rosada i viscosa que es retorça, i em venen ganes de vomitar. L’Eli ja està abocat al bressol mirant entre els caps de dues metgesses. Vull recordar aquest sentiment, el de notar que em xuclen els budells des de fora, però se m’esmuny molt de pressa. No havia sentit res d’igual en tota la vida. Passaré anys preguntant-me si aquest va ser l’únic moment en què vaig estar viva del tot en els cinc anys de matrimoni. Fa que tots els altres moments de vetlla semblin falsos i anestesiats, com una al·lucinació. Penso que en aquell instant va sonar el despertador, el senyal que em va fer tornar a lluitar.

La doctora Patrick posa la mà dintre meu per treure la placenta i la deixa damunt d’una taula que té al costat. Pregunta a l’Eli si la vol, perquè hi ha jueus que enterren la placenta per honorar-la. Ell em mira i jo li faig que no amb el cap. El Talmud l’anomena «l’arbre de la vida» a causa del dibuix en forma d’arbre que hi apareix a la superfície i a causa de la capacitat de donar vida a una criatura. Fa fàstic veure-la allà, tremolant a sobre d’una plata. No ens endurem això a casa.

No triguen gaire a portar-me el nadó, embolicat en unes mantes netes de color blau, i li veig la punta del cap, amb tot de rínxols rossos minúsculs enfosquits d’humitat. Té el cap arrufat i estirat, però la pell més daurada que he vist mai en cap nadó acabat de néixer. L’Eli està tot llagrimós, al meu costat, però jo en canvi estic tranquil·la.

—Hola —dic al petitó—. Com et trobes?

La primera hora, no faig res més: xerro amb ell sobre això i allò altre, i ell em mira amb uns ulls negres i aquosos que no s’aparten de la meva cara. Mentre parlo, procuro establir una relació entre aquesta persona diminuta que tinc en braços i el cos del qual acaba de sortir, però no em puc treure de sobre la idea que la criatura ha anat a parar a mi d’una manera arbitrària i que, fos el que fos que jo duia al ventre fins ara, en realitat només era farciment.

No hauria de tenir un sentiment maternal? Com és que veig aquest nadó com un estrany, si he passat mesos acariciant-me la panxa i deixant anar rialletes cada vegada que les seves extremitats premien les parets del meu úter i formaven tot de bonys? Parlo i penso que gràcies a les paraules em puc convèncer a mi mateixa, convence’l a ell i a tothom, que n’estic enamorada.

Al cap d’una estona la infermera ve a veure com estic, i quan em veu la panxa, arrufa les celles. Diu que no es contreu com cal, i m’hi fa massatges per accelerar el procés. La carn del meu abdomen em recorda un matalàs d’aigua, amb la pell fofa que no para d’agitar-se com la massa quan pastes la hal·là.

El dolor del postpart és pitjor del que m’havia imaginat. Els punts amb què la doctora Patrick em va cosir quan tot ja era fora em tiben de mala manera, i la infermera no em vol donar res més fort que l’ibuprofè. Intento fer que el nadó se m’enganxi al pit, però llavors noto un dolor tan fort que quasi em cau dels braços. La vista se m’ennuvola i em deixo caure sobre el coixí.

Quan s’acaben els dies de recuperació, l’Eli em porta al centre per a mares de nounats, a New Square. Hi passaré dues setmanes, i després l’Eli vindrà a recollir el nadó per dur-lo a circumcidar i, en acabat, me’l tornarà.

No se’m permet anar al bris, perquè no volen que la mare s’angoixi —o encara pitjor, que es posi histèrica— en veure com tallen el fill. L’Eli ni tan sols em vol explicar com ha anat, si ha plorat, però quan el bebè torna, dorm vuit hores d’una tirada. Passo totes aquestes hores inclinada com un falcó damunt del meu petit, que ara ja es diu Yitzy, aterrida de pensar que potser no es despertarà mai més. A l’habitació del costat hi havia un nadó que es va posar tot blau perquè el rabí li havia lligat massa fort les benes. Reviso una vegada i una altra les que emboliquen el meu fill per assegurar-me que estiguin prou fluixes, no fos cas que a en Yitzy se li tallés la circulació. L’assistent diu que no cal que pateixi, que les gotes de vi que fan servir com a anestèsic poden fer que els petitons dormin d’aquesta manera.

—Tu també hauries de dormir —insisteix—. Ja el vigilaré jo. No cal que pateixis tant.

Totes les altres dones del centre passen les hores a la sala comuna menjant, amb l’argument que es necessiten calories de més per donar el pit. No tinc gana, ni llet tampoc. Fan venir una consellera en lactància perquè m’ajudi, però en Yitzy no s’enganxa, perquè per molt que ho prova, no surt res. Em quedo asseguda amb ell moltes hores intentant que mami, però no hi ha manera. Al final han d’acabar donant-li biberó, i jo me n’avergonyeixo, perquè no hi ha cap altra mare aquí que tingui aquest problema. Soc l’única mare novella de totes les que hi ha aquesta setmana, les altres ja tenen experiència. També soc l’única que llegeix un llibre, i em miren fixament quan m’assec al sofà, en un racó, a llegir en comptes d’unir-me a la conversa mentre van picant.

Quan marxo del centre de convalescència, la inflor del part ha desaparegut, i ja no sagno tant. Em poso la gavardina negra brillant que solia portar abans de l’embaràs i veig que em va bé. M’havia acostumat tant a les distorsions constants del meu cos que ja no en reconec aquesta nova forma plana. Això sí, ve de gust sortir i, de sobte, sentir-te lleugera i notar que el terç anterior dels peus rebota suaument a l’asfalt de la calçada.

L’Eli ha netejat el pis a consciència, i quan torno a casa em trobo que tot està preparat per rebre en Yitzy. Uns quants amics de l’Eli ens han fet regals: un balancí per a nadons, un cabàs i un munt de petits animals de peluix. Poso el meu fill al balancí i veig que el cap se li tomba de seguida cap a un costat. Mirem d’aguantarl’hi amb mantes. Quan està amb els ulls tancats, té una carona perfecta, relaxada pel son, amb les galtes carnoses i daurades i el front llis. Quan obre els ulls fa una cara tota estranya, arrufa el front i li surten unes arrugues molt fondes, i mentrestant posa la boca en forma de O. L’Eli en fa broma, diu que sembla un vell, amb aquesta cara d’amoïnat. M’agrada contemplar el meu fill quan se’l veu tranquil. Em fa estar tranquil·la a mi també.

Com que tant l’Eli com jo descendim d’un llinatge israelita, quan en Yitzy té quatre setmanes de vida se li ha de fer una cerimònia Pidyon Haben. És una vella tradició que remunta a quan els israelites havien de redimir els primogènits de l’obligació que tenien de treballar per als sacerdots del Temple.

Avui, el procés és simbòlic, però tot i així es considera molt important. La meva sogra ha llogat una sala elegant i ha contractat una empresa de càtering per presentar un àpat molt elaborat a tots els convidats un cop acabada la cerimònia. Ens envia una roba especial per al nen: una cosa cara, blanca del tot, dissenyada especialment per a l’ocasió. Quan tothom és a lloc i s’ha assignat el paper de cohen oficiós a un home procedent d’un llinatge de sacerdots, col·loquen en Yitzy en una plata d’or i totes les dones es treuen les joies que porten i les hi posen per sobre com si volguessin embolicar-lo, tal com mana la tradició. Tot seguit el duen al costat on són els homes, amb tot de collarets de perles i agulles de pit d’or penjant-li, i allà se celebra la cerimònia. Li veig la cara menuda i arrufada que mira cap a mi, i els ulls oberts i alerta que em segueixen mentre se l’emporten.

Sis homes agafen la plata amb el meu nadó i l’alcen ben amunt. En Yitzy es queda quiet i en silenci, i les dones es meravellen de veure que tranquil que està. La cerimònia és curta, i després que el cohen hagi pronunciat la benedicció, l’Eli i els seus germans em porten altre cop el meu fill. Un cop als meus braços, em mira i comença a fer enrenou, i la meva sogra comenta que la criatura té un bon sentit de l’oportunitat.

Sis setmanes després del part, l’Eli s’està fent molt pesat amb el micvé. Ni tan sols no m’ha passat pel cap començar a comptar els set dies nets. Que jo sàpiga, ara ja no sagno, però la veritat és que encara no he fet el cor fort per revisar la situació allà baix. Sospito que ha canviat molt, i no en el bon sentit.

El procés de comptar catorze dies de roba blanca immaculada és odiós, sobretot ara que la meva vida gira al voltant del calendari erràtic del meu fill. Pateixo pel que sens dubte serà un interminable procés de parada i arrencada, amb visites al rabí cada vegada que m’aparegui una taca sospitosa a la roba interior. No hauria de sentir-me preparada psicològicament per mirar-me la vagina abans de decidir-me a obrir-la altra vegada perquè faci feina? I després hi ha la qüestió dels anticonceptius. No són permesos, és clar, però moltes tietes m’han dit que si faig «lactància neta», és a dir que dono el pit amb regularitat i no tinc el període, és molt poc probable que em quedi embarassada. No sé si tinc gaires ganes de córrer el risc.

Dic a l’Eli que vull que la doctora Patrick em doni el vistiplau abans de decidir què he de fer. Deixo la criatura amb ell a la sala d’espera per poder tenir una mica d’intimitat amb la doctora. Penjada al darrere de la porta de la sala d’exploracions hi ha una llista d’almenys vint maneres de controlar la natalitat. La doctora Patrick veu que me les miro mentre omple la meva fitxa. Em passa unes quantes mostres gratuïtes.

—Per si de cas —diu.

Em fico les mostres a la butxaca, agraïda.

Després d’examinar-me es treu els guants i em fa un somriure.

—Ja està tot vist —diu—. Tens llum verda.

Li noto més calidesa que mai a la veu, i em pregunto si és perquè he ingressat al club de les mares o si és perquè li sap greu per mi. Creu que no pararé d’entrar i sortir de la seva consulta els pròxims vint anys, que vinga a parir fills i a generar uns ingressos excel·lents per al seu negoci. Molt bé, ja ho veurem, això.

Vaig al micvé una setmana més tard. Em fa vergonya ensenyar el cos nu davant de l’encarregada. El ventre encara em penja, i tinc unes petitones estries vermelles a les cuixes. La sensació és que l’estructura bàsica del meu cos ha canviat, com si els malucs s’haguessin realineat i la columna vertebral hagués adquirit una curvatura nova. No hi ha res que em resulti familiar en la manera com el meu cos es mou. Abans de l’embaràs, tenia la constitució d’una adolescent morta de gana, i ara en canvi sembla que tingui el cos d’una vella.

No m’hi hauria d’amoïnar tant. Segur que l’encarregada ha vist coses molt pitjors, perquè la veig tan tranquil·la com sempre. Les dones que fan aquesta feina aquí al micvé de Monsey m’agraden molt més que les de Williamsburg. No són tan tafaneres, i són més eficients. No hi passo mai més d’una hora.

Si l’Eli s’ha fixat en algun canvi en el meu cos, no l’hi noto. Sí que veig que entusiasmat que està quan arribo a casa i trobo la llum atenuada i pètals de rosa escampats sobre els llençols. M’he d’aguantar el riure, perquè estic impacient per saber quin dels seus germans o germanes li ha donat aquest consell. Ja sé que aquesta mena de coses les ha après d’algú altre. És curiós, perquè les lleis diuen que el que hi ha entre un home i una dona s’ha de mantenir en privat, però en canvi resulta que tota la família ho sap sempre tot.

Hi ha una ampolla de xampany kosher a la tauleta de nit, acompanyada d’unes copes de plàstic que vam agafar al Walmart local. És el primer cop que bec alcohol des de fa un any, i tan bon punt el tasto em ve mareig. L’Eli ja se m’està enfilant amb les mans per les cuixes. Li noto la barba fent-me pessigolles al clatell. M’ajec i procuro relaxar-me, i em consolo a mi mateixa pensant que els pròxims dies serà més amable amb mi del que és habitual. Sempre està pensant en el sexe.

Tinc un problema. Em desperto amb una picor allà baix. Amb els dies, la picor augmenta, fins que tinc la sensació que algú m’ha calat foc sota les calces. Aviat s’infla i s’irrita, i l’Eli m’ha de portar altra vegada a veure la doctora Patrick només deu dies després de l’última cita. S’estranya de veure’ns, però em fa l’exploració en presència de l’Eli. Quan aixeca el cap de sota els llençols, no somriu.

—Tens una infecció —diu; tot seguit camina sobre el tamboret de rodes fins a la taula i escriu una recepta.

La dona a l’Eli.

—Has de prendre aquesta pastilla —li diu—. Amb això se’t curarà el que tens.

Llavors em mira a mi i em pica a la cama.

—Dona una setmana de temps perquè la medicació actuï i no hauries de tornar a tenir aquest problema.

—Un moment —dic—. Com és que ell ha de prendre una pastilla?

—Bé, sigui el que sigui que tens, és ell qui t’ho encomana. Si només prens tu el tractament, t’ho continuarà encomanant.

No dona cap explicació més.

Estic desconcertada. La idea d’una infecció allà baix és nova per a mi. Fins ara, els problemes eren estrictament psicosomàtics. Més important encara, sorgien del meu propi cos, no me’ls passava ningú. No acabo de fer-me a la idea d’aquest nou concepte, el fet que l’Eli m’encomani un bacteri. Ni tan sols em passa pel cap que la infecció es pugui haver originat fora de la nostra relació.

Em fa ràbia pensar en una nova complicació en la nostra vida sexual. Com és que soc l’única que pateix? L’Eli no té cap símptoma, i és ell qui m’ho passa! No em sembla just.

Llavors, de cop i volta, caic que potser no soc l’única que té secrets en aquest matrimoni. He estat tan preocupada per mi mateixa que no m’havia parat mai a pensar que l’Eli potser tampoc no estava disposat a compartir tots els seus pensaments i les seves emocions amb mi. Amb tot, fins i tot quan reconec la possibilitat que m’hagi pogut fer el salt, també m’adono que tant em fa. Si hi ha alguna cosa que el distreu, no pot fer sinó beneficiar-me. Alliberar-me dels seus ulls vigilants em podria proporcionar un futur millor.