Epíleg

Quan, el febrer del 2012, es va publicar la primera edició d’Unorthodox, es va desencadenar un contraatac furiós per part de jueus ultraortodoxos. En fòrums de discussió i en llocs webs que es van obrir per atacar-me i desacreditar-me, els hassids deien fàstics de mi i m’acusaven de mentir, i els religiosos proclamaven que jo havia avergonyit el conjunt de la comunitat jueva en exposar-ne els draps bruts a la vista de tothom. Una editorial hassídica em va comparar amb Joseph Goebbels i advertia que jo podria ser el catalitzador d’un nou Holocaust. M’han anomenat la següent gran antisemita, i han corregut molts rumors que diuen que surto amb Mel Gibson.

Pocs dels meus crítics han llegit el llibre, però el contingut d’Unorthodox no els importava tant com el fet que jo fos una dona que s’havia atrevit a alçar la veu. A què es deu tota aquesta ràbia? Tanta por he inspirat en explicar senzillament la meva història? La realitat és que soc de les primeres persones que han destapat el que passa en aquesta secta jueva tan aïllada; els seus membres estan decidits a mantenir en secret la naturalesa del seu estil de vida, i l’existència d’aquesta comunitat és una qüestió problemàtica que molts jueus s’estimarien més ignorar. Per descomptat, no demano disculpes per haver tret això a la llum pública. Després de la controvèrsia, apareix inevitablement el debat, i sempre he tingut grans esperances que el diàleg provoqués reformes i canvis en la cultura fonamentalista jueva. Estic molt compromesa amb els drets de les dones i els infants, i soc profundament conscient de com es poden violar aquests drets dins la comunitat on vaig créixer. Tinc la creença que aportar transformacions a aquests grups radicals és beneficiós per al conjunt de la societat que els dona suport.

Per què vaig decidir alçar la veu? Algú ho havia de fer, i ha resultat que vaig ser jo. Tot i que al principi el meu instint em deia que guardés el meu passat en secret, estic contenta d’haver publicat Unorthodox. Ja no m’he d’enfrontar a la vergonya i l’angoixa que apareixen quan ets una exhassid. Al contrari, el fet d’explicar la meva història m’ha enfortit. Et treus un pes de sobre quan et sinceres, i quan saps que has inspirat altra gent a fer el mateix. Va ser gratificant veure com altres persones rebels feien una passa endavant després de la publicació del llibre, algunes escrivint articles ben fonamentats en favor d’una reforma educativa i d’altres acceptant que se les entrevistés sobre els abusos. La seva feina m’encoratja, i sé que això només és el començament.

Quan era hassídica, sempre sentia històries de dones que abandonaven la comunitat religiosa i perdien els fills en batalles jurídiques espantoses. Quan vaig decidir anar-me’n, sabia que no permetria que em passés. El degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Columbia em va dir que tenia unes possibilitats molt minses, si no inexistents, i malgrat que la presidenta de la Women’s Bar Association, que es dedica a garantir l’accés a la justícia a dones amb pocs recursos econòmics, va acceptar representar-me, tampoc no n’estava gens convençuda. Tot i així, mitjançant la combinació d’una planificació acurada, una estratègia legal arriscada i una cobertura publicitària intensa, vaig aconseguir el divorci tant religiós com civil i la custòdia del meu fill. De fet, el judici del meu divorci va tenir lloc la vigília del Péssah del 2012. Vaig anar a un séder i vaig celebrar el meu alliberament, juntament amb l’alliberament del poble jueu. Amb vint-i-cinc anys, tres després d’anar-me’n i dos després d’acabar d’escriure l’autobiografia, era lliure, per fi.

Com vaig construir una nova vida des de zero? No tenia res. La meva tutora al Sarah Lawrence em va avisar que el divorci era la ruta més ràpida cap a la pobresa; em va preguntar si estava disposada a fer aquell salt gegantí cap al món desconegut i temible de mare soltera sense cap suport. Feia bé de preguntar-m’ho; en el precís instant que marxés, perdria per sempre la família i la comunitat que havia conegut tota la vida. Tot i que hi havia altres persones que havien abandonat la comunitat hassídica, la majoria eren homes, que deixaven perdre la paternitat, i més aviat em molestaven en el meu desig d’arribar aviat a algun lloc, en comptes de dedicar-me a anar de marxa.

No tenia experiència professional, almenys cap que valgués la pena. No tenia titulació universitària. Havia de trobar l’equilibri entre, per una banda, el fet de formar-me, pujar un fill i aconseguir diners per pagar les despeses, i per l’altra aprendre a sortir-me’n en un món que m’era estrany. Buscava un lloc nou on encaixar, però no volia substituir el meu passat repressiu per un futur igual. Vaig viatjar pels Estats Units amb l’objectiu d’aprendre més coses del país on havia nascut, i per conèixer el paisatge que no havia vist mai. Buscava una comunitat que m’entengués i m’acceptés. Al final vaig acabar tornant a Nova York i vaig descobrir que si hi havia una ciutat que pogués considerar casa meva, era aquella.

Quan abandones una religió, una comunitat i una família, en pagues un preu molt alt. Vaig haver d’aprendre a trobar la pau fins i tot davant de l’odi i l’assetjament que provenia de la meva antiga comunitat. Vaig acabar utilitzant els mateixos recursos en què havia confiat de petita: llegia llibres, i les històries em servien de combustible per obrir-me pas en aquells temps difícils. Vaig trobar amics i família per substituir els que havia perdut. Continuo identificant-me com a jueva, perquè és la meva herència cultural, però del meu judaisme no se’n desprèn cap aliment espiritual. Intento que el meu fill comenci des de zero en això; no vull que les meves experiències afectin les seves percepcions. Observo com explora el món sense por ni confusió i m’emociona veure com gaudeix de la infància que jo sempre havia somiat per a mi. Si quan es fa gran decideix fer-se rabí o estudiós del Talmud, sabré que la seva tria pel judaisme haurà estat personal, i que això és el que fa la diferència. Ara mateix, tots dos gaudim de la nostra flexibilitat i la nostra independència.

Malgrat que els primers anys en el món exterior el camí va estar ple d’entrebancs, i que encara ara se’m fa un nus a l’estómac quan penso en segons quins moments complicats, veig amb tota claredat que tinc el que necessito per sortir-me’n en el món laic. He reclamat el lloc que em pertocava en el món, i, contra tot pronòstic, el perfil de la ciutat que abans contemplava amb tant d’anhel s’ha convertit en la meva llar. La gent vol saber si he trobat la felicitat, però el que he trobat és encara millor: l’autenticitat. Per fi tinc la llibertat de ser jo mateixa, i és una sensació magnífica. Si alguna vegada algú et diu que siguis el que no ets, espero que trobis la valentia necessària per alçar-hi la veu en contra.

Abril del 2012
Nova York