2. La gràcia esvaïda
No recordo la meva infantesa. Quan ho dic, ningú no em creu. Tothom es recorda del seu passat; com es pot viure si un s’oblida de la seva vida? De mi, no en queda res; de zero a quinze anys em trobo de cara a un forat negre (en el sentit astrofísic: «Objecte massís amb un camp gravitatori tan intens que impedeix que tota forma de matèria o radiació en pugui escapar»). Durant molt de temps vaig creure que era una persona normal, que als altres també els afectava la mateixa amnèsia. Però si els preguntava: «Et recordes de la teva infantesa?», ells m’explicaven un munt d’històries. Em fa vergonya que la meva biografia estigui impresa en tinta invisible. Com és que la meva infantesa no és indeleble? Em sento exclòs del món, ja que el món té una arqueologia i jo no. He esborrat les meves empremtes com un criminal en fuga. Quan parlo d’aquesta falla, els meus pares aixequen els ulls al cel, la meva família es queixa, els meus amics d’infantesa s’ofenen, antigues nòvies estan temptades d’ensenyar-me documents fotogràfics.
«No és que hagis perdut la memòria, Frédéric. El que passa, simplement, és que nosaltres no t’interessem!».
Els amnèsics són ofensius, els seus pròxims els consideren uns negacionistes, com si l’oblit sempre fos voluntari. Jo no menteixo per omissió: escorcollo la meva vida com en una bossa buida, i no hi trobo res; em sento desert. De vegades sento que murmuren a la meva esquena: «Aquest no el puc delimitar». Hi estic d’acord. Com es pot situar algú que no sap d’on ve? Com diu Gide a Les Faux-monnayeurs, estic «construït sobre pilars: ni fonaments, ni subsòl». La terra s’enfonsa sota els meus peus, levito sobre un coixí d’aire, sóc una ampolla que sura al mar, un mòbil de Calder. Per agradar, he renunciat a tenir una columna vertebral, he volgut fondre’m amb el decorat, com Zelig, l’home camaleó. Oblidar la personalitat, perdre la memòria per ser estimat: convertir-se, per agradar, en el que els altres volen que siguis. Aquest desordre de la personalitat, en el llenguatge psiquiàtric, es diu «dèficit de consciència centrada». Sóc una forma buida, una vida sense fons.
A l’habitació que tenia de petit, al carrer Monsieur-le-Prince, m’han dit que havia clavat amb xinxetes a la paret un cartell d’una pel·lícula: El meu nom és Ningú. Sense cap mena de dubte, m’identificava amb el protagonista.
Només he escrit històries d’un home sense passat: els protagonistes dels meus llibres són producte d’una època d’immediatesa, perduts en un present desarrelat —habitants transparents d’un món en què les emocions són efímeres com papallones, en què l’oblit protegeix del dolor. És possible, jo en sóc la prova, conservar només a la memòria algunes engrunes de la infantesa, i a sobre la majoria són falses, o construïdes a posteriori. Aquesta mena d’amnèsia també la fomenta la nostra societat: fins i tot el futur anterior està a punt de desaparèixer de la gramàtica. La meva invalidesa ben aviat serà banal; el meu cas es convertirà en un fet general. De tota manera, cal reconèixer que no és habitual desenvolupar símptomes de la malaltia d’Alzheimer a la meitat de la vida.
De vegades reconstrueixo la meva infantesa per ser educat. «Oi que sí, Frédéric, oi que te’n recordes?». Amablement, faig que sí amb el cap: «Ah, sí, és clar, vaig fer la col·lecció dels cromos Panini, era un fan de The Rubettes, ara me’n recordo». Em sap molt de greu confessar-ho aquí: no recordo mai res; sóc el meu propi impostor. Ignoro completament on era entre el 1965 i el 1980; potser aquesta és la raó per la qual em sento tan perdut avui. Espero que hi hagi un secret, un sortilegi amagat, una fórmula màgica per descobrir que m’ajudi a sortir d’aquest laberint íntim. Si la meva infantesa no va ser un malson, com és que el meu cervell manté la memòria adormida?