21. Dit oblidat
Un vespre, vaig sortir del Polo per anar a recollir una pilota de tennis que havia enviat per damunt de la reixa. Portava uns shorts i un polo blanc, i duia la raqueta a la mà. De cop i volta un home jove repenjat en un arbre em va dirigir la paraula:
—Ei, maco, vine a veure la meva nina, oi que és bonica?
El paio havia obert el seu abric negre i, en abaixar els ulls, vaig veure una mena de dit gruixut, tou i rosa, entre les seves cames, flanquejat per dues prunes pansides de color lila que penjaven.
—T’agrada eh? L’has vista? Mira-la bé…
Al primer moment, no vaig piular, vaig recollir la pilota i vaig fer mitja volta accelerant el pas. Crec que la meva raqueta Donnay em va salvar; l’home aquell no se’m va acostar perquè es devia pensar que li podria haver clavat un cop de raqueta a la bragueta —no ho hauria fet, estava ben cagat. Vaig continuar la meva classe de tennis com si no hagués passat res. Fins avui no he parlat a ningú d’aquella trobada. Al cap d’uns minuts les cames em van començar a fer figa: em costava una mica pujar a la xarxa. Tenia deu anys, però no era pas la primera titola de desconegut que veia. Als vestidors del Polo, els adults es passejaven en pilotes davant dels nens, s’hi veien sexes de totes les mides i tots els colors, sortint de les dutxes o entrant-hi; per exemple, puc afirmar que Jean-Luc Lagardère estava ben dotat —altres sexes, més curts però igualment cèlebres, s’eixarreïen en aquell vestidor, però no en revelaré els propietaris per caritat cristiana. Allò no em sorprenia; si tots els vestidors d’homes haguessin de traumatitzar els nens, caldria abolir l’esport o la higiene personal. L’exhibicionista de Bagatelle era diferent: era el primer adult que no em volia protegir. Ensenyar la titola és, sens dubte, una forma d’agressió, certament menys greu que fer-la servir; avui dia aquest episodi no em fa ni fred ni calor, però és cert que em va passar. És ben estrany que aquest record oblidat reaparegui d’aquesta manera, al bell mig de la meva recapitulació, potser és perquè la policia m’ha ordenat que m’abaixi els pantalons.
Sobre l’amnèsia, hi ha una pel·lícula que tracta el tema d’una manera original: es tracta de Men in Black, de Barry Sonnenfeld (1997). En aquesta pel·lícula de ciència-ficció, dos agents molt especials engeguen un raig làser als ciutadans per fer-los oblidar els extraterrestres. Després de cada missió, desenfunden un tub cromat, el «neuralitzador», que enlluerna els ulls de tots els testimonis, a fi que aquests perdin la memòria. Em pregunto si l’amnèsia de la qual sóc víctima no té el mateix origen: vaig veure un alien que havia d’oblidar i, per esborrar aquella criatura, vaig haver de «flaixejar» sobre tota la resta. I resulta curiós que en anglès el verb to flash també vol dir exhibir-se. El passat està format per estrats successius, la nostra memòria és un milfulls… La meva psiquiatra creu que aquest record és important, jo no ho crec, jo el trobo simplement banal i repugnant; el descric aquí com els altres, per ordre d’aparició. Fent això, sóc conscient de ser culpable del mateix acte que el flasher de Bagatelle, el Man in Black que potser va esborrar deu anys de la meva vida.