3
30. Els nens empatxats
El divorci ho multiplica tot per dos: dos pisos, dos Nadals, dues habitacions, una existència desdoblada. Tanmateix, el fet em va subdividir, em vaig sentir com amputat: em vaig convertir en un mig estadant, en una mitja part, en una mitja porció, en una meitat d’home. La separació va col·locar els meus pares en els seus universos diferents: el papa en la seva burgesia excèntrica, la mama en la seva noblesa vinguda a menys. La fitxa tècnica de la sèrie The Persuaders[4], que la segona cadena de l’ORTF va començar a emetre el 1972, sembla que reflecteixi els meus pares. És un «split-screen» —pantalla tallada en dues parts en sentit vertical. A la dreta de la pantalla, Lord Brett Sinclair, l’aristòcrata anglès, esnob i refinat, amb un fulard lligat al voltant del coll (la meva mare, interpretada per Roger Moore); a l’esquerra de la pantalla, Danny Wilde, el nou ric ianqui, jugador, desimbolt i divertit (el meu pare, interpretat per Tony Curtis). El pis del meu pare era més luxós, tenia un xofer-cuiner, amants passatgeres, una solitud alegre, però tot i així una solitud. A casa de la meva mare tot era més estret, la realitat era menys espaiosa però més calorosa, perquè era la vida veritable, la de tots els dies, amb una mare tendra que era capaç de fer-ho tot. El divorci em va ensenyar a compartimentar, a dur una doble vida, a desenvolupar el do de la ubiqüitat i de la duplicitat. No havia de parlar del papa a casa de la mama, ni de la mama a casa del papa. I sobretot no comparar-los. El televisor era llogat a casa de la meva mare, i comprat a casa del meu pare. El papa ens deixava al carrer, davant de l’edifici número 22 del carrer Monsieur-le-Prince per no trobar-se amb la mare. Havíem de pujar l’escala de quatre en quatre graons, trucar el timbre de casa de la mare, entrar, anar fins a la sala, obrir la finestra que donava al carrer i fer un senyal al nostre pare per fer-li entendre que havíem arribat bé. Havíem de ser tan feliços en cinquanta metres quadrats com en un tríplex cinc vegades més gran. Continuar fent com si tot fos normal, ja que, com deia la mare: teníem sort «si ens comparàvem amb els nens d’Etiòpia». Les nostres panxes no estaven inflades per la malnutrició, sinó pels pastissets de xocolata. Els nostres ulls no estaven coberts de mosques, sinó envoltats per ulleres. Quan pregava pels nens d’Etiòpia a la missa de l’escola Bossuet, era sobretot per no assemblar-m’hi.
No puc fer cap judici moral sobre el divorci dels meus pares, ja que al meu torn he imposat el mateix procediment a la meva descendència. Però no hem de negar que aquesta nova manera de viure condiciona els fills. La nova norma és tenir dues cases, quatre pares (com a mínim), estimar persones que ja no s’estimen entre elles, témer constantment les ruptures, haver de consolar de vegades els pares, i sentir dues versions de cada esdeveniment, com un jutge en un judici.
Els fills de pares divorciats el 1972 van estar sobreexposats al ple aire de l’epicureisme modern: el primer Alliberament (1945) ja havia preparat la religió del confort, el segon (1968) va crear sibarites àvids i insaciables. Per reacció, la progenitura d’aquests adults doblement alliberats va concebre mecànicament una angoixa de la llibertat. Per tant, tots els fills de divorciats dels anys setanta són:
persones necessitades que fan veure que són deseixides
persones rigoroses que juguen a fer els calaveres
uns romàntics que pretenen estar fastiguejats de tot
uns ultrasensibles que malden per fer veure que són indiferents
uns ansiosos que es fan passar per rebels
uns homes que van d’una banda a l’altra com una pilota.
El que conec del seu divorci ho he anat sabent lligant caps posteriorment. Ell se n’anava massa sovint de viatge, i va ser substituït. Ell li va explicar les seves infidelitats, ella se’n va venjar. Les versions sempre divergeixen: cadascú dóna les culpes a l’altre per semblar innocent de cara als fills. En aquell moment, no hi havia res formulat verbalment, ho havíem d’endevinar, aprendre a llegir entre línies, sense fer preguntes, somrient, en el silenci d’una felicitat intocable. Ningú no va cridar mai, l’alegria de viure es va esvair amb l’arribada de la píndola, l’any del meu naixement —vaig néixer pels pèls.
Tothom tenia raó, tothom mentia sense voler-ho, perquè ningú no volia recordar exactament la veritat, que tanmateix ens hauria fet patir menys que la percepció que vam tenir: els nostres pares s’havien cansat de nosaltres. Aquella vida ja no els agradava. Amb la nostra família ja no en tenien prou. Els dos germans rossos sobre la gespa verda eren insatisfactoris, el joc s’havia acabat massa aviat. L’aventura era en una altra banda, l’època canviava de norma, la burgesia a partir de llavors ja era compatible amb el plaer, el catolicisme ja no prohibia gaudir de la vida. Es viuria d’una manera menys seriosa en un món en el qual la felicitat sexual era una prioritat. I els nens? Tiraran endavant, sobreviuran. Un divorci és menys greu que una guerra mundial. Ningú no se’n mor, no es queixaran. Els nens van ser aviciats, els van cobrir de petons i de regals, de motlles de guix Mako, d’espelmes Mako, de Química 2000[5], de Lego, de Meccano, de petits soldats Airfix i de trens elèctrics Märklin. Celebraven el Nadal cada cap de setmana per fer-se perdonar, ja que havíem entrat en aquella nova societat de la qual parlava el primer ministre amb la seva veu d’ànec (Jacques Chaban-Delmas), una societat de consum il·limitat, de luxe americà, un món en el qual la solitud estaria compensada integralment per les joguines i els gelats en cucurutxo. Els nens en van quedar tan empatxats que al final es van fer malbé. Els pares separats semblaven més joves que els seus fills emprenyadors, com a la sèrie Absolutely Fabulous, on la filla dóna unes lamentables lliçons de moral a la seva mare alcohòlica. El 1972 les generacions van deixar d’oposar-se: tothom vivia com a individus infantils, amics sense edat. Els pares es van convertir en nens eterns. Els nens eren adults amb vuit anys, com a Bugsy Malone o La Petita, pel·lícules d’aquella època. El meu germà i jo no havíem triat aquella situació. Però va passar el que va passar: el 1972 vam veure néixer els nostres pares.