24. Les cassets d’àudio
En els caps de setmana que passava a casa del meu pare em dedicava a enregistrar cassets. Feia reculls de les meves cançons favorites perquè el meu pare les escoltés al cotxe, en els seus viatges a l’aeroport. Es va convertir en la meva ocupació principal: posar un disc de 33 rpm a la platina, regular els nivells d’enregistrament a fi que els díodes no pugessin massa cap a la zona vermella, o que l’agulla del vúmetre no es fixés a la dreta a l’amplificador de la seva cadena d’alta fidelitat. Enregistrava totes les cançons en cassets d’àudio Basf o Maxell Chrome; actualment encara li programo llistes de cançons al seu iPod. Quantes estones vaig passar mirant els llums de l’equalitzador que s’encenien i s’apagaven al ritme de la cançó, observant com la banda magnètica girava dins el casset, com els altaveus s’inflaven fins al punt de despertar els veïns… Era tan bell com 2001, odissea a l’espai. Encadenava els trossos, tot creant progressions en el ritme, variant les emocions, alternant els estils, intentant sorprendre’l amb «Don’t Sleep in the Subway» de Petula Clark al mig de dues lentes («Could It Be Magic» de Barry Manilow i Oh Lori dels Alessi Brothers). Comprava discos de 45 rpm a la botiga de Raoul Vidal, a la plaça de Saint-Germain-des-Prés. El preadolescent es crea una nova família amb els cantants que idolatra, una tribu elegida que l’acull: els fans de Tommy dels Who al meu institut o els seguidors de Bob Marley em semblaven més pròxims a mi que el meu propi germà. Entre el 1975 i el 1980, vaig passar el meu període reggae, després punk, després ska, després cold wave. La música continua sent el meu vehicle temporal preferit, el mitjà més ràpid per barrinar el passat: estic convençut que la meva col·lecció de 45 rpm crepitants conté la història de la qual el meu cervell m’ha desposseït. Avui, quan torno a escoltar «Don’t Sleep in the Subway», en arribar a la tornada esplèndida, tan bella i sorprenent com la de «God Only Knows» dels Beach Boys (en la qual s’inspira sens dubte), caic de quatre grapes en el temps passat com descriu Proust: «Només un moment del passat? Molt més, segurament; alguna cosa que, comuna alhora al passat i al present, és molt més essencial que tots dos».
Aquesta cosa era el nen que mirava com giraven aquells discos de 45 rpm amb quatre títols —en els quals la seva mare de vegades havia escrit la seva firma: «Christine Beigbeder» havia tornat a ser «Christine de Chasteigner». La platina em marejava: disc AZ, Flèche, Parlophone, Odeon, Stax, Atlantic, CBS, RCA, Arista, Reprise, Columbia, Vogue, A & M Records… La música s’havia convertit en l’únic lligam entre els meus pares, aquells cassets que jo enregistrava els continuaven unint. Em quedava hipnotitzat incansablement, tardes senceres, immòbil i sol davant un disc rodó de vinil que girava, com els ravers dels anys noranta es quedaven enganxats davant dels vídeos fractals fins a trenc d’alba, en un pàrquing o en un magatzem. Encara avui, quan em dedico a posar discos de vinil en alguna disco de nit, em quedo fascinat per la sensualitat d’aquest moviment perpetu que porta la punta de safir cap al centre de la màquina. Els solcs concèntrics avancen cap al mig del disc com les onades petites d’una marea negra cap a una riba de plàstic. Els cercles que es cargolen al voltant de l’etiqueta central recorden els cercles que fa un còdol llançat al mar (amb la condició de veure la imatge en mode revers: en comptes d’allunyar-se’n, els cercles s’acosten al forat).
Canviava de parer, feia cassets ben enredats, substituïa «Don’t Sleep in the Subway» per «Dream a Little Dream of Me» dels The Mamas & the Papas —ara m’adono, quan ho escric, que la tria d’aquest grup no era innocent. Tornava a enregistrar moltes vegades en la mateixa cinta magnètica tot modificant l’estoig amb cinta adhesiva i Tipp-Ex; ben aviat la capsa quedava coberta d’una crosta com de guix i de ratllades amb coses escrites al damunt. La punta del meu Bic s’enfonsava en la pintura blanca com les mans dels actors en el ciment de Hollywood Boulevard, davant del Grauman’s Chinese Theatre. D’aquesta manera esculpia els meus primers manuscrits sonors. Cada cançó esborrava les cançons gravades abans al mateix casset, de la mateixa manera que, a la nostra memòria, cada record aixafa l’anterior.