Deu

Confluència.

La paraula li ballava pel cap, i quan estava sol, de tant en tant, el mot se li esmunyia entre els llavis i el feia tremolar.

Aquesta preocupació per la confluència li venia de lluny, com també als seus germans, però estava convençut que ell n’estava més afectat que els altres, una opinió que era del tot una suposició seva perquè aquestes qüestions no es discutien pas obertament.

Feia temps que la gent era conscient que aquest setè dia arribaria, per descomptat, però el pressentiment de mal auguri s’havia aguditzat sobre manera quan el mes de maig havia aparegut un cometa, i ara, dos mesos més tard, la seva cua encesa encara es podia veure al cel nocturn.

El prior Josephus ja estava despert quan va sonar la campana de laudes. Va apartar el bast cobertor de llit d’una revolada, es va aixecar i va fer les seves necessitats a l’orinal; després va rentar-se la cara amb l’aigua freda d’un rentamans. Una cadira, una taula, un catre i un matalàs de palla sobre un sòl de terra dura. Allò era la seva cel·la sense finestres; la túnica blanca de llana natural i les sandàlies de cuir eren les seves úniques possessions materials.

I era feliç.

A l’edat de quaranta-quatre anys, ja s’estava quedant calb i s’havia engreixat una mica, per culpa de la seva afició a la cervesa forta que omplia les bótes de la cerveseria de l’abadia. La clapa que tenia a la coroneta li facilitava la tasca de manteniment de la tonsura, i l’Ignatius, el barber, el deixava enllestit ben de pressa cada mes i l’acomiadava donant-li un copet amb la mà a la calba i picant-li l’ullet amb innocència.

Havia ingressat a l’abadia als quinze anys, primer com a oblat, que implicava estar-se només a les parts més remotes del monestir, i després ja, acabada la iniciació, com a membre de ple dret de la congregació. Un cop a dins, va saber que hi viuria tota la vida, que moriria entre aquelles muralles. L’amor que sentia per Déu i els vincles fraternals que havia establert amb els membres de la comunitat —com a humil servent de Crist— eren tan forts que sovint plorava de joia, una alegria que només s’atenuava per la culpa que experimentava per ser tan afortunat en comparació de les moltes ànimes en pena que hi havia a l’illa.

Es va agenollar a la vora del llit i, d’acord amb la tradició que el mateix sant Benet havia iniciat, va començar la seva jornada espiritual amb un parenostre per eradicar de la comunitat, com havia deixat escrit sant Benet, «les espines de l’escàndol que acostumen a sorgir».

Completada la pregària, es va senyar i aleshores va repicar la campana de l’abadia. La campana, que penjava d’una pesada corda a la torre, l’havia construïda feia gairebé dues dècades en Matthias, ferrer de la comunitat i bon amic d’en Josephus, mort feia ja un bon grapat d’anys per culpa de la sífilis. El melòdic repic del batall entre les plaques de ferro sempre li recordava les riallades d’aquell ferrer de galtes rubicundes. Li hauria agradat dedicar una estona més al record del seu amic, però el mot confluència va envair-li els pensaments.

Calia fer algunes tasques abans de laudes i, com a prior de la comunitat, s’encarregava de supervisar la feina dels novicis i dels monjos joves. Fora del dormitori feia una fresca agradable, encara negra nit, i quan va respirar pel nas l’aire humit va notar un gust de mar. Als estables, les vaques estaven desbordants de llet, i el va satisfer veure que els joves ja les munyien quan va arribar-hi.

—Que la pau sigui amb tu, germà —va dir en veu baixa a cadascun dels homes tot tocant-los a l’espatlla mentre passava. En aquell moment, una constatació el va deixar astorat: hi havia set vaques i set homes.

Set.

El misteriós número de Déu.

Només al llibre del Gènesi s’hi podien trobar un munt de referències al número: els set cels, els set trons, els set segells, les set esglésies. El murs de Jericó es van ensorrar el setè dia de setge. A les Revelacions, set esperits de Déu van ser enviats a la Terra. Set generacions separaven el rei David i el naixement de Crist, el Senyor.

I ara estava a punt d’arribar el setè dia del setè mes de l’Anno Domini 777, que confluïa amb l’adveniment del cometa que en Paulinus, l’astrònom de l’abadia, havia anomenat cautament Cometa Luctus, el cometa de la lamentació.

A més a més, hi havia el problema de la Santesa, la dona de l’Ubertus el picapedrer, que s’acostava a la fi del seu difícil embaràs.

Com podia estar tothom tan tranquil?

Què, en el nom de Déu, els esperaria demà?

L’església de l’Abadia de Vectis era un grandiós projecte en desenvolupament, un motiu d’immens orgull. La construcció original, feta de fusta i palla i erigida feia gairebé un segle, era una estructura sòlida que havia resistit prou bé els inclements vents costaners i els assots de les tempestes del mar. La història de l’església i de l’abadia era ben coneguda, ja que alguns dels monjos més grans hi havien servit amb els pares fundadors. De fet, un d’ells, l’Alric, tan pansit que ni tan sols podia sortir de la cel·la per anar a missa, de jove havia conegut en Birinus, l’excels bisbe de Dorchester.

En Birinus, d’origen franc, havia vingut a Wessex l’any 634, després que el papa Honorius l’hagués nomenat bisbe i li hagués encarregat la missió de convertir els pagans saxons occidentals. Aviat s’havia trobat enmig d’una guerra civil en aquella terra deixada de la mà de Déu, i havia intentat per tots els mitjans formar una aliança entre el rude rei dels saxons occidentals, en Cynegils, i l’Oswald, rei de Northumbria, un home més agradable en tots els sentits, que era cristià. L’Oswald, però, no havia volgut aliar-se amb un no creient, i en Birinus, que hi havia percebut una oportunitat gloriosa, va persuadir en Cynegils perquè es convertís al cristianisme i ell personalment va vessar l’aigua baptismal sobre els seus cabells ronyosos en nom de Crist.

El pacte amb l’Oswald, doncs, es va formalitzar, amb la qual cosa es va aconseguir una pau duradora, i en Cynegils, en senyal de gratitud, va cedir Dorchester a en Birinus com a seu episcopal i va esdevenir-ne el benefactor. En Birinus, per la seva banda, es va embarcar en una campanya per fundar abadies segons la tradició de sant Benet per totes les terres septentrionals, i quan es va establir el fur de l’Abadia de Vectis el 686, l’any de la gran plaga, la darrera de les illes de Britània va quedar sota el paraigua del cristianisme. En Cynegils va llegar a l’Església tres mil hectàrees de terra fèrtil a la vora de corrents d’aigua en aquest enclavament de l’illa, on era fàcil arribar en vaixell des de les costes de Wessex.

Ara, l’Aetia, l’actual bisbe de Dorchester, només havia de mantenir el flux de monedes de plata des de les cases reals fins a les arques de l’Església. Havia persuadit el rei Offa de Mèrcia dels avantatges espirituals d’iniciar la fase gloriosa següent de l’Abadia de Vectis —la seva conversió de la fusta a la pedra— per tal d’alabar i honorar el senyor. «Perquè al capdavall», havia murmurat el bisbe al rei, «el prestigi no es mesura en taules de fusta de roure, sinó en maons».

En una pedrera pròxima a les muralles de l’abadia, picapedrers italians s’havien passat els últims dos anys cisellant blocs de marès i transportant els maons fins a l’abadia en carros tirats per bous, on el cementarii preparava el morter i anava aixecant lentament les parets de l’església fent servir de bastiment l’estructura de fusta existent. Cada dia, la repicadissa metàl·lica del cisell sobre la pedra omplia l’aire, i només s’interrompia durant els oficis, quan els monjos atapeïen el santuari per pregar en silenci i dedicar-se a la contemplació.

Abans d’anar a laudes, en Josephus va tornar ràpidament als dormitoris i va obrir amb cura la porta de la cel·la de l’Alric per assegurar-se que el vell monjo hagués superat la nit. Es va animar quan va sentir que l’home roncava, va xiuxiuejar una pregària per aquell cos corbat, va sortir de la cel·la sense fer soroll i va entrar a l’església per l’escala de nit.

Hi havia escassament una dotzena de ciris encesos al santuari, però la llum era suficient per evitar qualsevol contratemps. Ben amunt, en la foscor, en Josephus podia distingir les formes dels ratpenats que voleiaven entre les bigues. Els germans estaven drets a banda i banda de l’altar, col·locats en dos grups un davant de l’altre a l’espera de l’abat. Va situar-se sigil·losament al costat d’en Paulinus, un monjo menut i nerviós, i si no haguessin sentit el grinyol que va fer la porta principal en obrir-se, segur que haurien intercanviat una salutació furtiva. Però l’abat s’acostava i no van gosar dir-se res.

L’abat Oswyn era un home imponent de braços llargs i espatlles amples que sempre havia tret un cap a la resta de germans; en els darrers anys, però, era com si s’hagués encongit a mesura que l’adolorida espina dorsal se li encorbava. Com a resultat d’aquesta afecció, sempre tenia els ulls fixos a terra i últimament li resultava gairebé impossible mirar cap al cel. Amb el temps, el seu tarannà s’havia tornat més apesarat, i aquest canvi d’actitud havia trastocat la germanor de la comunitat.

Els monjos sentien com arrossegava els peus fins al santuari, les sandàlies que fregaven els taulons del terra. Com de costum, mantenia el cap molt avall i la llum dels ciris li il·luminava el refulgent cuir cabellut i el serrell blanc com la neu.

L’abat va pujar els esgraons de l’altar a poc a poc, amb una ganyota de dolor per l’esforç, i va prendre el seu lloc al capdamunt de l’altar, sota el baldaquí de fusta de noguera polida. Va recolzar les mans planes a la fusta suau i freda de l’altar i amb veu nasal i aguda va entonar la pregària:

—Aperi, Domine, os meum ad benedicendum nomen sanctum tuum.

Els monjos van pregar i cantar per grups, amb un ritme de pregunta i resposta, i les veus es barrejaven i omplien el santuari amb gran sonoritat. Quants milers de vegades en Josephus havia donat veu a aquestes pregàries? Encara avui sentia una necessitat especial de demanar la misericòrdia i el perdó de Jesucrist, i se li van humitejar els ulls quan va cantar la darrera frase del Salm 148.

—Alleluia, laudate Dominum de caelis, alleluia, alleluia!

Feia un dia càlid i sec i l’abadia era un formiguer. En Josephus caminava de pressa per la gespa acabada de segar del pati del claustre a fi d’acomplir la seva ronda matinal i supervisar les tasques bàsiques de la comunitat. Segons l’últim recompte, hi havia vuitanta-tres ànimes a l’Abadia de Vectis, sense comptar els treballadors de dia, i tothom esperava veure el prior com a mínim un cop cada jornada. No acostumava a fer inspeccions aleatòries; tenia una rutina que tots coneixien.

Va començar pels paletes per veure com avançaven les obres, i va tenir un mal presagi en adonar-se que l’Ubertus no havia vingut a treballar. Va buscar el fill de l’Ubertus, en Julianus, un adolescent fornit la pell bruna del qual estava coberta d’una suor brillant, qui li va dir que la Santesa ja estava de part. L’Ubertus tornaria a la feina de seguida que pogués.

—Millor avui que demà, no? Això és el que diu la gent —va dir en Julianus al prior, que va assentir solemnement i va demanar-li que l’informés del naixement de seguida que es produís.

En Josephus va fer cap al celler per comprovar l’estat de les reserves de carn i verdura, després va dirigir-se al graner per assegurar-se que no haguessin entrat ratolins als sacs de blat. A la fàbrica de cervesa, es va veure obligat a tastar cadascuna de les bótes, i com que aparentment no estava segur del gust, va tastar-les una altra vegada. En acabat, va anar a la cuina contigua al refetor per veure com anaven les monges i les novícies. Després va fer una volta pel lavabo per verificar que l’aigua fresca ragés correctament de la font i a continuació va visitar les dependències exteriors, on es va tapar el nas mentre inspeccionava la rasa.

Als horts, va constatar que els germans havien mantingut a ratlla els conills àvids de brots tendres. Va vorejar la closa dels xais en direcció al seu edifici preferit, l’escriptori, on en Paulinus dirigia un grup de sis monjos encorbats damunt les taules que elaboraven còpies magnífiques de La regla de sant Benet i de la Santa Bíblia.

A en Josephus, aquella sala li agradava més que cap altra pel seu silenci i per la noblesa de la vocació que s’hi practicava; també perquè hi treballava en Paulinus, a qui considerava una persona molt piadosa i culta. Si tenia algun dubte sobre el cel, les estacions o qualsevol altre fenomen, en Paulinus sempre tenia preparada una interpretació completa, pacient i correcta. La xerrameca no era ben vista per l’abat, però en Paulinus era una font inesgotable de conversa transcendental, cosa que en Josephus valorava molt.

El prior va entrar sigil·losament a l’escriptori, amb cura de no interrompre la concentració dels copistes. Només se sentia l’agradable soroll que feien les plomes en gratar les vitel·les. Va saludar en Paulinus amb un cop de cap, que li va correspondre amb un lleu somriure. Un senyal de camaraderia més visible no hauria estat apropiat, ja que les mostres exteriors d’afecte estaven reservades al Senyor. Amb un dit, en Paulinus li va fer un senyal que sortís fora.

—Bon dia tingueu, germà —va començar en Josephus, que va aclucar un xic els ulls per la claror del migdia.

—Bon dia. —En Paulinus semblava amoïnat—. O sigui que demà és el dia del Judici Final —va mussitar.

—Sí, sí —va assentir en Josephus—. Ha arribat finalment.

—Anit vaig observar el cometa durant una bona estona.

—I?

—A mesura que s’acostava la mitjanit, el raig es va tornar més brillant i vermell. El color de la sang.

—I què significa?

—Crec que és un mal averany.

—He sentit que la dona ha començat a donar a llum —va dir en Josephus amb un bri d’esperança.

En Paulinus va plegar els braços damunt el seu hàbit amb un moviment vigorós i va prémer els llavis amb desdeny.

—I doneu per descomptat que perquè la dona hagi parit nou cops abans, aquest nadó arribarà al món de pressa? El sisè dia del mes en comptes del setè?

—Bé, tant de bo —va contestar en Josephus.

—Era del color de la sang —va insistir en Paulinus.

El sol estava alt, i en Josephus es va afanyar per enllestir la ronda abans que la congregació es tornés a reunir al santuari a la sexta.^[4] Va passar de pressa pel dormitori de les germanes i va entrar a la sala capitular, on les files buides de bancs de fusta de pi esperaven que arribés l’hora acordada perquè l’abat llegís un capítol de La regla de sant Benet a la congregació reunida. Un pardal s’hi havia colat i batia les ales atabalat sobre el cap del prior, o sigui que va deixar les portes obertes amb l’esperança que l’ocell trobés la sortida. A la part posterior de la sala, va tustar a la porta de la cambra contigua, l’estança privada de l’abat.

L’Oswyn estava assegut a la taula d’estudi amb el cap penjant sobre la seva bíblia. Uns rajos de llum daurada penetraven a través del vidre de les finestres i tocaven la taula en un angle perfecte de manera que el llibre sagrat semblava que resplendís amb un intens color taronja. L’Oswyn es va redreçar el mínim possible per poder mirar als ulls el prior.

—Ah, Josephus. Com va tot per l’abadia?

—Tot va bé, pare.

—I com avança la nostra església, Josephus? Com està el segon arc de la paret de llevant?

—L’arc ja està quasi enllestit. Però passa que l’Ubertus, el picapedrer, no ha vingut avui.

—No es troba bé?

—No, la seva dona va de part.

—Ah, sí. Me’n recordo. —Va esperar que el prior digués alguna cosa més, però en Josephus va callar—. Us amoïna aquest naixement?

—Tal vegada és poc propici.

—El Senyor ens protegirà, prior Josephus. D’això, en podeu estar segur.

—Sí, pare. Tanmateix, em preguntava si no caldria que m’aventurés a fer una ullada al poble.

—Amb quina finalitat? —va preguntar l’Oswyn amb to aspre.

—No fos cas que necessitin un sacerdot —va contestar submís en Josephus.

—Ja sabeu què en penso, de sortir de l’abadia. Som servents de Crist, Josephus, no de l’home.

—Sí, pare.

—Ens han demanat ajuda els vilatans?

—No, pare.

—Aleshores la meva recomanació és que no us hi impliqueu. —Va empènyer el seu cos corbat cap amunt per aixecar-se de la cadira—. I ara anem a sexta i reunim-nos amb els germans i germanes per alabar Nostre Senyor.

Les vespres, l’ofici diví que celebraven quan es ponia el sol, eren la part del dia preferida d’en Josephus perquè l’abat deixava que la germana Magdalena toqués el saltiri com a acompanyament de les pregàries. La monja puntejava les deu cordes de la cítara amb els seus dits llargs i la perfecció del to i la precisió de la cadència amb què tocava eren una prova, n’estava segur, de la magnificència de Crist omnipotent.

Després de l’ofici, germans i germanes desfilaven cap a fora del Santuari i se n’anaven als dormitoris respectius, tot travessant els blocs de pedra, el pedruscall i la bastida que els obrers italians havien deixat. A la cel·la, en Josephus va intentar aclarir-se la ment per dedicar una estona a la contemplació, però el distreien uns sorollets llunyans. S’acostava algú a les muralles? Portaria notícies sobre el naixement imminent? Gairebé esperava que sonés la campana dels hostes en qualsevol moment.

Abans que se n’adonés, va ser l’hora de les completes, o sigui que havia de tornar a l’església per al darrer ofici del dia. Amb tantes cabòries, no va poder meditar com calia i, per aquella transgressió, va demanar perdó al Senyor. Un cop recitades les últimes notes del darrer càntic, va observar l’abat quan baixava de l’altar major i va pensar que l’Oswyn mai no havia semblat tan envellit ni tan dèbil com ara.

En Josephus va dormir a ratxes, assetjat per malsons de cometes vermells com la sang i nens amb ulls vermells brillants. Va somiar que una colla de gent es reunia a la plaça d’un poble i que acudia a la crida d’un campaner que tenia un braç fort i un altre d’atrofiat. El campaner estava afligit i sanglotava, i aleshores, tot d’una, en Josephus es va despertar i va adonar-se que aquell home era l’Oswyn.

Algú clavava cops a la porta.

—Sí?

Des de l’altra banda va sentir una veu jove.

—Prior Josephus, em sap greu despertar-vos.

—Entreu.

Era en Theodore, el novici que aquella nit s’encarregava de la caseta de guarda.

—En Julianus, el fill de l’Ubertus el picapedrer, ha vingut. Us prega que l’acompanyeu a la cabana del seu pare. La seva mare té dificultats amb el part, no saben si sobreviurà.

—El nen encara no ha nascut?

—No, pare.

—Quina hora és, fill meu? —En Josephus va girar els peus, els va posar a terra i es va fregar els ulls.

—Les onze.

—Llavors aviat arribarà el setè dia.

El camí del poble estava solcat per les roderes dels carros de bous i, en la foscor d’aquella nit sense lluna, en Josephus gairebé es torça un turmell. Va esforçar-se a seguir el ritme de les gambades segures d’en Julianus per tal de no perdre de vista la forma negra i voluminosa del xicot i no sortir-se del camí. El lleuger vent fresc portava el ric-rac dels grills i el grall de les gavines. En una nit qualsevol, en Josephus hauria gaudit d’aquella música nocturna, però en aquesta ocasió gairebé no hi va parar esment.

Quan s’apropaven a la primera casa del poble dels picapedrers, en Josephus va sentir el repic de campanes de l’abadia, l’avís de nocturn.

Mitjanit.

L’Oswyn s’assabentaria de la seva incursió, i en Josephus estava segur que no li faria gens de gràcia.

Per ser aquelles hores de la nit, al poble hi havia una activitat inquietant. En la distància, en Josephus veia llums d’oli que lluïen des de les portes obertes de les cabanes amb sostre de palla i torxes que es movien amunt i avall pel camí, senyal que la gent anava i venia. A mesura que s’hi acostaven, va distingir que el centre de l’activitat era la cabana de l’Ubertus. Els vilatans s’havien concentrat a fora, i les torxes que empunyaven projectaven estranyes ombres allargades. Tres homes s’aglomeraven a la porta, mirant cap a dins, i les seves esquenes formaven una falange que blocava l’entrada. En Josephus va sentir veus agitades que xerraven en italià i fragments de pregàries en llatí que els picapedrers havien sentit per casualitat a l’església i de les quals s’havien apropiat com garses.

—Aparteu-vos, que ha vingut el prior de Vectis —va declarar en Julianus, i tot seguit els homes es van enretirar, van senyar-se i van fer una reverència.

Un xiscle provinent de l’interior va trencar el silenci, una dona en plena agonia, un crit horrible que glaçava la sang. En Josephus va notar que les cames li feien figa i va exhalar: «Déu misericordiós!» abans d’obligar-se a travessar el llindar.

La cabana estava tan atapeïda de familiars i veïns que perquè en Josephus hi pogués entrar dues persones van haver de sortir-ne. Assegut a la vora del foc hi havia l’Ubertus, un home dur com la pedra calcària que tallava, abatut i amb el cap entre les mans.

El picapedrer va fer un crit, però gairebé s’havia quedat sense veu pel cansament.

—Prior Josephus, gràcies a Déu que heu vingut. Si us plau, pregueu per la Santesa! Pregueu per tots nosaltres!

La Santesa jeia al llit envoltada de dones. Estava de costat, amb els genolls arronsats contra la seva voluminosa panxa i el vestit camiser apujat, ensenyant unes cuixes pigallades. Tenia la cara del color de la bleda-rave, crispada i d’un aspecte gairebé inhumà.

La dona tenia un aire animal, va pensar en Josephus. Potser el diable ja l’havia posseïda.

Va reconèixer la muller d’en Marcus, el capatàs del cementarii, una dona rodanxona que semblava encarregada del part. Estava als peus del llit; treia i ficava el cap sota el vestit de la Santesa, parlotejava en italià i bramava ordres a l’embarassada. Duia els cabells trenats i recollits perquè no li caiguessin a la cara, i tenia les mans i la brusa plenes d’una matèria gelatinosa i rosa. En Josephus va parar esment que la panxa de la Santesa estava coberta d’un ungüent vermellós brillant i va veure la pota sanguinolenta d’una grua sobre el llit. Bruixeria. Allò sí que no ho podia aprovar.

La llevadora es va girar per constatar la presència del sacerdot i va limitar-se a dir:

—Ve de natges.

Amb pas lent, en Josephus es va situar darrere la dona i de sobte la llevadora va aixecar el vestit de la Santesa perquè veiés un peuet de color porpra que sortia del cos de la mare.

—És nen o nena?

La dona va abaixar-li el vestit.

—Nen.

En Josephus va empassar-se la saliva, va senyar-se i va caure de genolls.

—In nomine patre, et filii, et spiritus sancti…

Mentre pregava, però, va desitjar amb totes les forces que la criatura nasqués morta.

Una freda nit de novembre, nou mesos abans, es va aixecar una forta ventada fora de la cabana del picapedrer. L’Ubertus va atiar el foc per última vegada i va fer una ullada, catre per catre, als seus fills, que jeien de dos en dos o de tres en tres per jaç excepte en Julianus, que ja era prou gran per tenir la seva pròpia màrfega de palla. Després va esmunyir-se dins del llit principal al costat de la seva dona. Ella estava a punt d’adormir-se, esgotada després de treballar com una burra una jornada més.

L’Ubertus va apujar-se el pesat cobertor de llana fins a la barbeta. Havia portat aquella peça d’Úmbria dins d’una arca de fusta de cedre, que els era molt útil quan el clima era tan cru. Va notar el cos calent de la Santesa al seu costat i va posar-li una mà sobre el pit suau i palpitant. En tenia ganes, i la dona li hauria de satisfer l’erecció. Per l’amor de Déu, es mereixia una mica de plaer en aquesta vida difícil i mundana. Va lliscar la mà cap avall i va separar les cames de la dona.

La Santesa ja no era bonica. Trenta-nou anys i nou fills li havien passat factura. Estava inflada i demacrada, i sempre feia mala cara pel dolor dels queixals cariats. Això sí, era molt conscient dels seus deures, o sigui que quan va adonar-se de les intencions del marit, va sospirar i va xiuxiuejar només:

—Estem a l’època del mes en què cal tenir en compte les conseqüències.

L’Ubertus sabia perfectament a què es referia.

La mare de l’Ubertus havia donat a llum tretze fills, vuit nens i cinc nenes. Només cinc d’ells havien arribat a adults. L’Ubertus era el setè fill i des de petit havia carregat amb aquella creu. Si mai tenia un setè fill, un nen, la llegenda deia que seria un sortiller, un conjurador de les forces ocultes; un bruixot, deien alguns. Tots els habitants del poble del vessant de la muntanya coneixien la història del setè fill d’un setè fill, però ningú, la veritat sigui dita, no n’havia conegut mai cap.

De jove, l’Ubertus havia estat molt faldiller i havia explotat l’aura de perillositat que irradiava el potencial de les seves entranyes. És possible que aquella fama li hagués servit per conquerir la Santesa, la noia més bonica del poble. De fet, la Santesa i ell n’havien fet broma durant anys, però després del naixement del sisè fill, les plasenteries es van acabar i les seves relacions sexuals havien adquirit un to de gravetat. Cadascun dels tres naixements següents van ser motiu de gran preocupació. La Santesa mirava d’endevinar el sexe dels nadons picant-se el dit amb una punxa i deixant que una gota de sang caigués en un recipient amb aigua de la font. Si la gota s’enfonsava, volia dir que seria nen, però unes vegades la gota se submergia i unes altres surava. Gràcies a Déu, els tres darrers nadons havien estat nenes.

L’Ubertus la va penetrar amb una forta escomesa. La Santesa va contenir la respiració i va xiuxiuejar:

—Reso perquè sigui una altra nena.

Al llit del part, ben avançada la nit, la situació s’agreujava malgrat les pregàries urgents d’en Josephus. La Santesa estava massa dèbil per cridar i tenia una respiració superficial. El peuet que sobresortia s’enfosquia, agafava el color blau fosc de la terrissa que elaboraven els terrissaires de l’abadia.

Per fi, la llevadora va dir que calia fer alguna cosa o tot se n’aniria en orris. Van discutir acaloradament fins que van arribar a un consens: havien de treure el nadó per la força. La llevadora ficaria dins les dues mans, agafaria totes dues cames i estiraria tan fort com calgués. Era més que probable que aquella maniobra destrossés el nadó, però potser la mare se salvaria. Si no hi feien res, els condemnarien tots dos a una mort segura.

La llevadora es va girar cap a en Josephus per demanar-li la benedicció.

Va assentir. S’havia de fer.

L’Ubertus s’estava dempeus a la vora del llit, observant la catàstrofe. Els braços musculosos li penjaven mancats de vigor als costats.

—Tingues pietat, Senyor! —va cridar, però ningú no sabria dir del cert si pregava per la dona o pel fill.

La llevadora va començar l’operació. Per la tibantor de les seves faccions, era evident que la dona estiregassava de valent. La Santesa va murmurar paraules inintel·ligibles, però ja ni tan sols sentia el dolor.

La llevadora va deixar-se anar, va treure les mans de l’interior de la Santesa per eixugar-se-les a la brusa i va contenir la respiració. Va engrapar les cametes del nadó un altre cop i va tornar-ho a intentar.

Aquest cop es va moure. Va emergir lentament. Els genolls, les cuixes, un penis diminut, les natges. Llavors, de sobte el nen va sortir lliure. El canal del part va deixar pas a un cap gros i a la fi el nadó era totalment fora, a les mans de la llevadora.

Era un nen gros, ben proporcionat, però estava blau com la latzurita i sense vida. Mentre tots i cadascun dels homes, dones i nens presents l’observaven esbalaïts, la placenta va brollar del cos de la mare i va caure a terra amb un soroll sord. Amb aquell so, el pit del nadó va tenir un espasme i la criatura va agafar aire. Va aspirar aire un altre cop. En un tancar i obrir d’ulls, el nadó blau es va tornar de color rosa i va posar-se a xisclar com un garrí.

En el precís moment en què la vida va tornar al nen, la mort va endur-se la mare. Va fer el seu últim alè i va restar immòbil.

L’Ubertus va fer un bram de dolor i va arrabassar el nadó de les mans de la llevadora.

—Aquest no és el meu fill! —va clamar—. És el fill del diable!

Va avançar de pressa, tot arrossegant la placenta pel terra ronyós, i va obrir-se pas a empentes entre la multitud fins que va sortir per la porta. En Josephus estava massa astorat per reaccionar. Volia dir alguna cosa, però no li van sortir les paraules.

L’Ubertus es va aturar enmig del camí sostenint el seu fill i va udolar com una bèstia. Aleshores, observat pels vilatans amb torxes a les mans, va agafar el nadó pel cordó umbilical i va alçar la criatura ben amunt com si brandés una fona.

Va llançar el cos diminut contra el terra amb totes les seves forces.

—Un! —va cridar.

Va tornar a aixecar-lo amunt i el va estavellar contra el terra per segona vegada.

—Dos!

I així un cop rere l’altre:

—Tres! Quatre! Cinc! Sis! Set!

A la fi va llançar la sanguinolenta massa d’ossos trencats al camí i, mig atordit, va tornar a entrar a la cabana arrossegant els peus.

—Ja està fet. És mort.

El va sorprendre que ningú no li prestés atenció.

Totes les mirades estaven posades en la llevadora, que estava encorbada sobre el cos inanimat de la Santesa i li grapejava frenèticament l’entrecuix.

En va sortir un floc de cabells pèl-rojos.

A continuació un front.

I un nas.

En Josephus contemplava aquell prodigi sense creure’s del tot el que li deien els ulls. Un altre nadó sorgia d’un úter sense vida.

—Mirabile dictu —va mormolar.

La llevadora va fer una ganyota i va treure la barbeta del nadó, després una espatlla i finalment un cos llarg i prim. Era un altre nen, que no va necessitar cap estímul per començar a respirar immediatament amb alenades clares i fortes.

—És un miracle! —va dir un home, i la resta ho van repetir.

L’Ubertus va avançar a empentes i amb ulls vidriosos va presenciar l’espectacle.

—És el meu vuitè fill! —va cridar—. Déu meu, Santesa, has tingut bessons! —Amb molta cura, va acaronar-li una galta com si toqués una olla bullent.

L’infant va regirar-se a les mans de la llevadora, però no va plorar.

Nou mesos abans, quan l’Ubertus va haver acabat de plantar la seva llavor, la seva ruixada va entrar a l’úter de la seva dona. Aquell mes la Santesa havia produït no un sinó dos òvuls.

El segon òvul concebut va esdevenir el nadó que ara jeia destrossat en un camí de carros.

El primer òvul fertilitzat, el setè fill, es va convertir en el nen pèl-roig que tots els presents de l’habitació miraven encisats.