Dotze

Quan en Will era petit, el seu pare, com molts altres pares, el portava a pescar. El despertava abans de fer-se de dia amb un copet a l’espatlla, li llançava la roba i el feia pujar a la camioneta descoberta per anar des de la ciutat de Quincy, a la franja nord-occidental de Florida, fins a Panama City. El pare llogava una barca de vuit metres d’eslora per hores en un port esportiu per a gent de classe obrera i navegaven a sotracs uns quinze quilòmetres golf endins. El viatge, des de la seva habitació fosca fins a les espurnejants aigües de pesca, transcorria amb escassa conversa. En Will observava com el pare comandava la barca, el seu cos voluminós tenyit de taronja pel sol ixent, i es preguntava per què ni tan sols la bellesa natural d’un passeig amb barca un matí càlid, sobre l’aigua calma i lluent, aconseguia il·luminar la cara del seu progenitor. Després, el pare apagava el cigarret i li deia alguna cosa com ara: «Molt bé, posem els esquers», i a continuació, sorrut, se submergia en un silenci que durava hores i que no s’interrompia fins que picava un peto i calia vociferar algunes ordres.

Mentre travessaven el pont que menava a City Island, en Will va mirar cap a Eastchester Bay i sense adonar-se’n va pensar en el seu pare quan va veure el primer port esportiu, un bosc de pals d’alumini que cabussava amb una brisa de tarda que entumia els músculs. L’illa era un oasi petit i curiós: des del punt de vista administratiu formava part del Bronx, però en un sentit geogràfic i cultural, era ben bé un lloc de fantasia, un fragment de terra tan diferent de la ciutat de l’altra banda de la carretera elevada que feia que els visitants somiessin indrets i temps llunyans.

Per als indis Siwanoy, l’illa havia estat durant segles un enclavament ric en peixos i ostres; per als colons europeus, un centre marítim i de construcció naval, i per als habitants actuals, una zona de classe mitjana on es barrejaven modestes cases unifamiliars i elegants mansions victorianes d’estil mariner, i a la costa de la qual s’escampaven clubs nàutics per a rics que no vivien a l’illa. El laberint de carrerons —alguns gairebé camins rurals— i atzucacs que donaven a l’oceà, l’incessant xiscle infantil de les gavines i l’olor salobre de l’aigua evocaven destinacions de vacances o indrets d’infantesa, no pas la zona metropolitana de Nova York.

La Nancy va veure que en Will s’ho mirava tot bocabadat.

—Hi has estat mai? —va preguntar.

—No, i tu?

—Veníem aquí a fer pícnics quan era petita. —Va consultar el mapa—. Has de girar a l’esquerra a Beach Street.

Minnieford Avenue no era una avinguda en el sentit propi de la paraula, sinó més aviat un camí de carro, i tornava a ser el lloc menys idoni per a una investigació criminal d’aquella envergadura. Els cotxes patrulla i les ambulàncies embussaven el carrer com si patís una trombosi. En Will va posar-se a la cua de la fila única de cotxes aturats i va lamentar que haguessin de fer a peu la resta del camí. Havia bloquejat l’entrada del garatge d’una casa i ja es veia venir la trifulga que tindria amb un home de braços musculats vestit amb una samarreta sense mànigues que el mirava de cua d’ull des dels esglaons de la casa, però l’individu només va cridar:

—Ha vingut per l’incident?

En Will va fer que sí amb el cap.

—Sóc policia jubilat del districte de Nova York —va dir l’home—. No s’amoïni. Ja li vigilo el cotxe. Avui no haig de sortir de casa.

Havia corregut la veu. Tothom qui estava relacionat amb les forces de l’ordre i part de les seves famílies sabien que City Island havia esdevingut l’epicentre del cas del Judici Final. Algú ja se n’havia anat de la llengua i la premsa n’estava al corrent, amb la qual cosa s’havia desencadenat el pànic. La caseta de color verd llima estava envoltada de periodistes i d’un cordó de policies de la comissaria Quaranta-cinc. Els reporters de televisió es disputaven els millors angles a la vorera atapeïda de gent perquè els seus càmeres poguessin enfocar-los amb la casa en segon pla i sense espontanis. Micròfon en mà, les camises i bruses que duien onejaven com banderes de vaixells per l’ímpetu del vent de ponent.

Quan va veure la casa, es va fer una imatge mental de les fotografies icòniques que farien la volta al món si es demostrava que era el lloc on s’havia capturat l’assassí. La casa del Judici Final. Un habitatge modest de dos pisos, construït als anys quaranta, amb els tegells guerxos, finestrons blancs esvorellats i un porxo tort on hi havia un parell de bicicletes, cadires de plàstic i una barbacoa. A la part que envoltava la casa no se la podia denominar jardí: algú amb bona capacitat pulmonar podria escopir des de la finestra i tocar les cases dels costats i del darrere. Era un espai pavimentat per encabir-hi escassament dos cotxes —un Honda Civic beix entaforat entre la casa i la tanca metàl·lica del veí, i un vell BMW sèrie 3 de color vermell aparcat entre el porxo i la vorera— on si més no s’hi podia haver plantat un clap de gespa.

Va mirar el rellotge amb cansament. El dia ja havia estat molt llarg i encara faltava perquè s’acabés. No podria beure res en unes hores i la privació el molestava. Amb tot, no seria fantàstic poder tancar el cas allà mateix i dedicar-se a viure tranquil fins al dia que es jubilés, prenent possessió del tamboret del bar cada tarda a dos quarts de sis? Amb aquella idea al cap va accelerar el ritme i la Nancy es va haver d’afanyar per atrapar-lo.

—Preparada per a una mica d’acció? —va cridar.

Abans que la Nancy tingués temps de contestar, una reportera exuberant de Channel Four el va reconèixer per la roda de premsa i va cridar al càmera:

—A la teva dreta! És el Pied Piper! —La càmera va girar en la seva direcció—. Agent Piper! Ens podria confirmar que l’assassí del Judici Final ha estat detingut?

A l’instant, totes les càmeres van seguir la primera i la Nancy i en Will van quedar envoltats per un batalló de periodistes cridaners.

—No t’aturis —va dir-li entre dents, i la Nancy va posar-se darrere seu i va deixar-lo que s’obrís pas entre la turba.

Tan bon punt van entrar dins la casa van topar de cara amb l’escenari de la carnisseria. La sala d’estar semblava un escorxador. L’havien precintat perquè quedés perfectament protegida, i en Will i la Nancy van haver de ficar el nas per la porta oberta com si miressin una obra acordonada en un museu. El cadàver d’un home prim amb els ulls oberts estava mig assegut en un confident de color groc. Tenia el cap completament desplomat sobre un dels recolzadors, els cabells foscos i el cuir cabellut clivellat, i una mitja lluna de duramàter brillava sota els últims raigs daurats de sol. El rostre de l’home, o més aviat el que en quedava, era una massa carnosa i inflada amb fragments visibles d’ossos de color vori i cartílags. Li havien destrossat els dos braços de manera que li penjaven en una posició antinatural i repulsiva.

En Will va registrar l’escena al seu cap —esquitxades de sang a les parets, dents escampades per la catifa com crispetes després d’una festa sortida de mare— i va concloure que l’home havia mort el confident, però que no era allà on havia començat l’atac. La víctima havia estat dreta a la vora de la porta en el moment de la primera escomesa, un cop que havia dibuixat un arc ascendent, havia rebotat contra el crani de la víctima i havia esquitxat de sang el sostre. Li havien clavat una batzacada rere l’altra mentre l’home trontollava i feia voltes per la sala mirant d’esquivar una pluja de cops executats amb un objecte contundent. L’home no s’havia deixat matar fàcilment. En Will va intentar interpretar-ne els ulls. Havia observat aquella mirada d’ulls esbatanats un miler de vegades. Quina era l’emoció final? Por? Ràbia? Resignació?

La Nancy va parar esment en un altre detall de l’espectacle.

—Has vist allò? —va preguntar-li—. A l’escriptori. Em penso que és la postal.

El cap de la comissaria al càrrec era un capità jove, intrèpid i empolainat, anomenat Brian Murphy. El seu tors atlètic es va inflar d’orgull sota la camisa blava curosament planxada quan es va presentar. Aquella detenció seria un trampolí per a la seva carrera, però al difunt, un tal John William Pepperdine, segur que li hauria irritat comprovar l’efervescència que la seva mort havia generat en aquell policia.

Mentre venien en cotxe, tant a la Nancy com a en Will els havia preocupat la possibilitat que la gent de la comissaria Quaranta-cinc contaminés una altra escena del crim, però no tenien per què amoïnar-se, ja que el capità Murphy s’havia encarregat personalment d’evitar-ho. Al gras i descurós agent Chapman no se’l veia per enlloc. En Will va felicitar el capità per haver precintat el lloc, cosa que va tenir el mateix efecte que si acaronés un gos i li digués: «bon noi». En Murphy era ara un amic per a tota la vida i els va explicar atribolat que els seus homes, arran de la trucada d’un veí alertat per uns xiscles, havien trobat el cos i la postal, i que un dels sergents havia descobert l’autor ple de sang, en Luis Camacho, entaforat darrere el dipòsit de combustible al soterrani. L’home volia confessar allà mateix i en Murphy va tenir el bon judici d’enregistrar-lo mentre renunciava a guardar silenci i feia la seva declaració amb veu monòtona. Tal com ho havia descrit amb menyspreu en Murphy, havia estat un crim de sodomita a sodomita.

En Will l’escoltava amb tranquil·litat, però la Nancy estava impacient.

—Ha confessat els altres assassinats?

—La veritat és que no he anat més enllà —va respondre en Murphy—. Aquesta part us la deixo a vosaltres. El voleu veure?

—Tan aviat com sigui possible —va fer en Will.

—Seguiu-me.

En Will va somriure.

—Encara és aquí? —La satisfacció va ser instantània.

—He pensat que això us facilitaria la feina. Així no caldrà que rondeu pel Bronx, no?

—Collons, capità Murphy, ets un geni —va respondre en Will.

—Digues-ho al comissari si en tens ocasió —va suggerir en Murphy.

La primera cosa en què es va fixar en Will és que en Luis Camacho era clavat al perfil físic que havien elaborat: pell fosca, alçada mitjana, complexió prima, uns setanta-dos quilos de pes. Per la manera com estrenyia els llavis, va adonar-se que a la Nancy li passava la mateixa idea pel cap. Estava assegut a la taula de la cuina, emmanillat per l’esquena, tremolós, amb els texans i la samarreta Nike Just Do It encarcarats de sang seca. «Segur que havia estat ell», va pensar. «Mira-te’l, porta la sang d’un altre home com si es tractés d’un ritual tribal».

La cuina, molt endreçada, era cursi, plena d’extravagants pots de galetes, diferents tipus de pasta en tubs de plàstic acrílic, tovalles individuals amb dibuixos de globus aerostàtics i una prestatgeria atapeïda de porcellana amb motius florals. Tot molt domèstic, tot molt gai, va pensar en Will. La seva figura va aparèixer imponent davant d’en Luis, que després d’un moment va mirar-lo als ulls a contracor.

—Senyor Camacho, sóc l’agent especial Piper i ella és l’agent especial Lipinski. Som de l’FBI i hem de fer-li unes preguntes.

—Ja he dit als policies el que he fet —va dir en Luis amb una veu que era poc més que un xiuxiueig.

En Will imposava a l’hora d’interrogar. Utilitzava la seva corpulència per intimidar el sospitós, que compensava amb un to tranquil·litzador i el seu suau accent del sud. La persona interrogada mai no estava segura de les seves intencions, cosa que en Will aprofitava.

—Sí, i l’hi agraïm. Això li facilitarà molt les coses. Només volem ampliar la investigació.

—Vol dir la postal que va rebre en John? Amb «ampliar» es refereix a això?

—Exacte, ens interessa la postal.

En Luis va fer que no amb el cap amb aire apesarat i les llàgrimes van començar-li a córrer galtes avall.

—Què em passarà?

En Will va demanar a un dels policies que flanquejaven en Luis que li eixugués la cara amb un mocador.

—La decisió final la prendrà un jurat, però si segueix cooperant amb la investigació, crec que afavorirà molt la manera com es desenvolupin les coses. Sé que ha enraonat amb aquests policies, però li agrairia molt que ens descrivís la seva relació amb el senyor Pepperdine i que després ens expliqués què ha passat avui aquí.

El va deixar que s’esplaiés, només li dirigia el discurs de tant en tant mentre la Nancy, com sempre, prenia notes. S’havien conegut l’any 2005 en un bar. No era un lloc d’ambient, però s’havien detectat l’un a l’altre fàcilment i havien començat a sortir; el temperamental porto-riqueny de Queens treballava d’auxiliar de vol i el reprimit episcopalià era propietari d’una llibreria de City Island. En John Pepperdine havia heretat dels pares aquella còmoda caseta en una zona verda, on havia deixat que s’instal·lessin els diferents xicots amb qui havia sortit. Un cop fets els quaranta anys, en John havia dit als amics que en Luis era el seu últim gran amor, i no s’havia equivocat.

La seva relació, però, havia estat tempestuosa, i la infidelitat era un tema recurrent. En John exigia monogàmia, en Luis no n’era capaç. En John sovint l’acusava d’enganyar-lo, però la feina d’en Luis, amb els viatges constants a Las Vegas, li donava carta blanca en cert sentit. En Luis havia agafat el vol de retorn a Nova York la nit abans, però en comptes de tornar a City Island, se n’havia anat a Manhattan amb un home de negocis que havia conegut a l’avió i que el va convidar a sopar en un restaurant i se’l va endur a casa seva, a Sutton Place. De puntetes, en Luis s’havia ficat al llit d’en John a les quatre de la matinada i no s’havia despertat fins a la una del migdia. Amb ressaca de la nit anterior, havia baixat amb pas tremolenc per preparar-se un cafè, donant per fet que tenia la casa per a ell sol.

En John, però, no havia anat a treballar i havia esperat que es llevés a la sala d’estar, i en Luis se’l va trobar emocionalment desfet, parlant amb incoherència i sanglotant en plena crisi d’ansietat, despentinat, pàl·lid. On havia estat en Luis? Amb qui havia estat? Per què no li havia contestat les trucades ni els missatges? Per què, de tots els dies, l’havia hagut d’abandonar precisament aquell? En Luis va treure importància a la diatriba d’en John i li va preguntar per què se sulfurava tant. Que no podia sortir a prendre un parell de copes amb uns amics després de la feina? La situació era patètica. «Creus que sóc patètic!», havia cridat en John. «Mira això, fill de puta!». Havia corregut cap a la cuina i n’havia tornat amb una postal que subjectava amb els dits. «És una de les postals de l’assassí del Judici Final, imbècil, amb el meu nom i la data d’avui!».

En Luis hi havia fet un cop d’ull i li havia dit que probablement seria una broma de mal gust. Que potser aquell idiota que en John acabava de despatxar de la botiga es volia revenjar d’ell. I, de tota manera, havia trucat ja a la policia? En John no ho havia fet, estava massa espantat. S’havien barallat una mica més fins que el mòbil d’en Luis havia sonat damunt la taula del rebedor, amb aquella melodia cursi de la cançó Oops, I Did it Again de la Britney Spears que tenia com a so de trucada. En John l’havia anat a buscar d’un salt i havia cridat: «Qui collons és en Phil?». En Phil era l’home de Sutton Place, però en Luis s’havia inventat una excusa poc convincent.

En John ja no va poder aguantar més i, segons en Luis, aquell home normalment tranquil va perdre els estreps i va agafar el bat de beisbol d’alumini abandonat al porxo des de feia una dècada, quan s’havia trencat el tendó d’Aquil·les en un partit a Pelham de la lliga d’adults. En John havia brandat el bat com si fos una llança i n’havia enfonsat la punta a l’espatlla d’en Luis mentre l’escridassava. En Luis li havia dit que deixés estar el bat, però en John l’havia seguit burxant fins que en Luis va perdre el control, el bat havia acabat a les seves mans no se sap com i la sala havia començat a tacar-se de sang.

En Will l’escoltava amb creixent incomoditat perquè la confessió posseïa un to d’autenticitat. Així i tot, no es podia dir que en Will tingués una infal·libilitat papal. Li havien pres el pèl en alguna altra ocasió i, amb l’ajuda de Déu, potser també l’enganyaven ara. No va esperar que en Luis deixés de plorar per preguntar-li de manera agressiva i brusca:

—Va matar en David Swisher?

En Luis va alçar els ulls, garratibat. L’instint va fer que agités les mans en senyal de protesta i els anells li van picar contra les manilles.

—No!

—Va matar l’Elizabeth Kohler?

—No!

—Va matar en Marco Napolitano?

—Pari! —En Luis va buscar els ulls de la Nancy—. Es pot saber de què parla aquest paio?

La resposta de la Nancy va ser continuar el reguitzell de preguntes.

—Va matar en Myles Drake?

En Luis havia deixat de plorar. Es va empassar els mocs del nas amb una forta inhalació i va mirar la Nancy fixament.

—Va matar en Milos Covic? —va demanar-li.

Ara en Will:

—La Consuelo Lopez?

Ara la Nancy:

—La Ida Santiago?

Un altre cop en Will:

—En Lucius Robertson?

El capità Murphy va somriure amb una ganyota, impressionat per la ràfega inquisidora.

En Luis va remenar el cap enèrgicament.

—No! No! No! No! Esteu bojos. Ja t’he dit que he mort en John, i es pot dir que ha estat en defensa pròpia, però no els altres. Creus que sóc el coi d’assassí del Judici Final? És això el que penses? Au, va! Obre els ulls, tio!

—D’acord, Luis, no cal que cridis. Tranquil·litza’t. Vols una mica d’aigua? —va oferir-li en Will—. A veure, quant fa que fas la ruta Nova York-Las Vegas?

—Gairebé quatre anys.

—Tens alguna agenda, alguna cosa on hi apuntis els vols?

—Sí, tinc una agenda. És a dalt, sobre la raconera.

La Nancy va desaparèixer per la porta.

—Has enviat mai postals des de Las Vegas? —va preguntar en Will.

—No!

—Ja ens ha quedat clar que segons tu no has mort aquestes persones, però ara contesta’m una altra pregunta, Luis, en coneixies alguna?

—És clar que no, home!

—Això inclou la Consuelo Lopez i l’Ida Santiago?

—I això? Perquè són llatinoamericanes, les hauria de conèixer? Però tu ets idiota o què? Saps quants llatins hi ha a Nova York?

En Will no es va immutar.

—Has viscut mai a Staten Island?

—No.

—Hi has treballat mai?

—No.

—Hi tens cap amic?

—No.

—Has visitat mai la zona?

—Una vegada, potser, en un viatge en ferri.

—Quan?

—Quan era petit.

—Quin cotxe tens?

—Un Civic.

—El blanc d’aquí fora?

—Sí.

—Algun dels teus amics o familiars condueix un cotxe blau?

—No, em penso que no.

—Tens unes Reebok DMX 10?

—A tu et sembla que faig pinta de portar sabatilles d’adolescent raper?

—Algú t’ha demanat mai que enviessis postals des de Las Vegas?

—No!

—Has admès que has mort en John Pepperdine.

—En defensa pròpia, tio.

—Has mort mai algú més?

—No!

—Saps qui ha mort les altres víctimes?

—No!

Va aturar l’interrogatori de cop, va anar a buscar la Nancy i va trobar-la al replà del pis de dalt. Tenia un mal pressentiment i els llavis serrats de la Nancy van confirmar les seves pors. S’havia posat uns guants de làtex i fullejava una agenda del 2008.

—Problemes? —va demanar.

—Si aquesta agenda és autèntica, sí que en tenim, i dels grossos. Menys avui, ha estat a Las Vegas o volant durant tots els altres assassinats. No m’ho puc creure, Will. No sé què dir.

—Digues «merda». Això és el que has de dir. —Va repenjar-se a la paret amb posat cansat—. Perquè aquest cas és una puta merda.

—Potser l’agenda està manipulada.

—Ho comprovarem amb la companyia aèria, però tots dos sabem que aquest paio no és l’assassí del Judici Final.

—Home, ha mort la víctima número nou, això és segur.

En Will va fer que sí amb el cap.

—Molt bé, companya, això és el que farem. —La Nancy va deixar l’agenda d’en Luis Camacho damunt del moble i va obrir el quadern per anotar les seves instruccions.

—Tu no beus, oi?

—Normalment no.

—Bé, doncs estàs contractada. D’aquí a cinc minuts tocarem el dos i plegarem per avui. La teva tasca consistirà a portar-me a un bar, donar-me conversa mentre m’emborratxo i després dur-me a casa. Em podries fer aquest favor?

El va mirar amb desaprovació.

—Si això és el que vols…

En Will bevia de pressa, i la cambrera no parava de fer viatges entre la barra i la taula. Amb cara de pomes agres, la Nancy l’observava traspassar la frontera de la sobrietat mentre prenia un gínger ale light amb palla. La taula del Harbor Restaurant on s’havien assegut donava a la badia, on les aigües manses s’enfosquien a mesura que el sol es començava a pondre. En Will havia vist el restaurant abans que sortissin de l’illa i havia murmurat:

—Allà segur que tenen un bar.

No estava tan begut per no adonar-se que a la Nancy no li feia cap gràcia prendre una copa després de la feina amb el seu superior, un home que ves per on tenia una pèssima reputació a l’oficina, entre altres coses, per ser un borratxo. La noia es regirava a la cadira, d’incòmoda que estava.

La Nancy no enraonava, o sigui que en Will es divertia fent veure que estava més ebri del que en realitat estava. Era probable a sobre que la noia sentís que era una mala influència, que contribuïa a fer que s’emborratxés com més aviat millor.

I també era probable que s’hagués enamorat d’ell. En Will l’hi veia als seus ulls, sobretot de bon matí quan arribava a l’oficina. La majoria de dones acabaven per sucumbir-hi. No era una fanfarronada, era veritat i prou.

Ara mateix segur que l’odiava per ser qui era i a la vegada el desitjava. Provocava aquest efecte en les dones.

Sota la lluïssor tènue d’un llum de taula de querosè, el cos d’en Will es comprimia i s’estovava com un motlle de fang sense coure deixat a la intempèrie en un dia de calor abrasadora. Les faccions de la cara se li van suavitzar, va relaxar les espatlles i es va enfonsar en el brillant banc de vinil.

—Se suposa que m’has de donar conversa —va dir menjant-se la meitat dels mots—. Només estàs aquí asseguda, mirant-me.

—Vols parlar del cas? —va demanar ella.

—No, collons, de qualsevol cosa menys de feina.

—Aleshores de què?

—Què et sembla de beisbol? —va suggerir—. Ets dels Mets o dels Yankees?

—No segueixo gaire els esports.

—De debò…?

—Em sap greu.

A través de les finestres, la Nancy va quedar-se mirant els llums en moviment d’una llanxa motora que va passar lentament fins que es va perdre de vista. En Will tenia el cap ajupit; joguinejava amb els glaçons de la beguda i amb el dit els feia girar en un remolí, i quan es va haver acabat la copa, va brandar grollerament el dit moll per cridar la jove cambrera.

Va intentar enfocar millor les faccions borroses de la Nancy arrufant el front.

—No hi estàs a gust, aquí, oi?

—No especialment.

Va fer que la noia s’estremís quan va donar un cop a la taula amb el palmell de la mà, indecorosament fort, que alhora va fer que els altres clients giressin el cap.

—M’agrada que siguis tan sincera. —Va engrapar unes quantes fruites seques, se les va ficar a la boca, les va mastegar i després es va espolsar les mans greixoses per treure-se’n la sal—. La majoria de dones no són sinceres amb mi fins que és massa tard. —Va fer un esbufec com si hagués dit alguna cosa graciosa—. Molt bé, companya, a veure, digue’m en què estaries ocupada aquesta nit si no m’haguessis de fer de mainadera.

—No ho sé. Estaria ajudant a preparar el sopar, llegint, escoltant música. —Gairebé se’n disculpava—. No sóc una persona gaire emocionant, Will.

—Llegint què?

—M’agraden les biografies, les novel·les.

Va fer veure que hi tenia interès.

—Abans jo llegia molt. Ara bàsicament miro la tele i bec. Vols saber en què em converteix això?

La Nancy no ho volia saber.

—En un home! —va riure com una gallina—. Un coi d’homo sapiens del segle XXI! —va catapultar-se més fruites seques dins la boca, va plegar els braços amb un deix agressiu i va ensenyar-li les dents amb un somriure forçat. Per la freda reacció de la Nancy, es va adonar que s’estava passant de la ratlla, però tant li feia.

Es començava a posar a to, mala sort si a la Nancy no l’hi agradava. La cambrera duia un petit crucifix d’or que es va balancejar i va picar contra la part superior de la seva generosa pitrera quan va deixar un altre whisky damunt la taula. En Will li va llançar una mirada lasciva.

—Ei, t’agradaria venir a casa amb mi a mirar la tele i fer unes copes?

La Nancy ja n’havia tingut prou.

—Perdoni, porti’ns el compte, si us plau —va dir mentre la cambrera sortia disparada—. Will, marxem —va anunciar amb posat greu—. És hora que te’n vagis a casa.

—No és això el que acabo de suggerir? —va contestar arrossegant les paraules.

L’Himne a la alegria va sonar dins la seva jaqueta. Va buscar el telèfon a les palpentes fins que va ser capaç de treure-se’l de la butxaca. Va mirar qui li trucava amb els ulls mig tancats.

—Merda. No crec que sigui bona idea que hi parli ara mateix. —L’hi va donar a la Nancy—. És la Helen Swisher —va xiuxiuejar com si la senyora Swisher el pogués sentir.

La Nancy va prémer el botó de despenjar.

—Hola, sóc la Nancy Lipinski, l’ajudant d’en Will Piper.

En Will va esmunyir-se de la taula i va caminar fent esses en direcció al lavabo d’homes. Quan finalment va tornar, la Nancy ja havia pagat el compte i l’esperava dreta al costat de la taula. Va decidir que en Will no estava tan perjudicat per no sentir les notícies.

—La Helen Swisher acabava de rebre la llista de clients d’en David del banc. Resulta que sí que tenia un contacte a Las Vegas.

—Sí?

—L’any 2003 va preparar una operació de finançament per a una companyia d’assegurances de Nevada anomenada Desert Life. El client era el director general, un home que es diu Nelson Elder.

En Will semblava un home que intentés aguantar-se dret sobre la coberta d’un vaixell sacsejat per una tempesta. Va balancejar-se en equilibri precari i va dir en veu massa alta:

—Molt bé, llavors aniré cap a allà, parlaré amb en Nelson Elder i trobaré aquest assassí de merda. Què et sembla el pla?

—Dóna’m les claus del cotxe —va exigir-li. Torrat com anava, la mala llet de la Nancy encara li va semblar més punyent.

—No t’emprenyis amb mi —va implorar—. Sóc el teu company!

Fora, a l’aparcament, les ràfegues de vent salat i calent i l’olor acre de la marea baixa els van sacsejar els sentits. En altres condicions, aquest xoc doble hagués fet que la Nancy se sentís lleugera i despreocupada, però ara feia cara de jutge mentre sentia el seu company arrossegar els peus darrere seu com un Frankenstein alcoholitzat que barbotejava:

—Anem a Las Vegas, nena, anem a Las Vegas.