Vint-i-cinc

En Baldwin, l’abat de Vectis, va agenollar-se als peus de la tomba més sagrada de l’abadia mentre pregava amb un gran neguit al cor.

Entre els pilars que separaven la nau principal de les naus laterals, al terra de pedra, hi havia la làpida commemorativa. Les pedres llises i suaus estaven glaçades i, a través de les vestidures, a en Baldwin se li enrederaven els genolls. Amb tot, va restar arrupit, concentrat en les pregàries planyívoles que oferia sobre les despulles de sant Josephus, el patró de l’Abadia de Vectis.

El sepulcre d’en Josephus era un dels llocs preferits per a la pregària i la meditació de la Catedral de Vectis, el majestuós edifici coronat per una agulla de gran altura que s’havia construït en l’emplaçament de l’antiga església de l’abadia. La làpida de pedra blava que n’assenyalava la tomba tenia una inscripció senzilla, profundament cisellada: SANT JOSEPHUS, ANNO DOMINI 800.

En els cinc-cents anys que havien transcorregut d’ençà que en Josephus havia mort, l’Abadia de Vectis havia experimentat grans canvis. El monestir havia eixamplat vastament els seus límits en annexar-s’hi grans extensions de camps i prats del voltant. Ara un mur alt de pedra amb porta caladissa envoltava els terrenys de l’abadia per tal de protegir-la dels pirates francesos que assetjaven l’illa i la costa de Wessex. La catedral, una de les més belles de Britània, foradava el cel amb la seva torre afilada i gràcil. Més de trenta sòlids edificis de pedra, inclosos els dormitoris, la sala capitular, les cuines, el refetor, els cellers, el rebost, la infermeria, l’hospici, l’escriptori, el calefactori, la fàbrica de cervesa, la casa d’abat i les cavallerisses, estaven connectats entre si per mitjà de passadissos coberts i passatges interiors. Els claustres, els patis i els horts eren amplis i de dimensions proporcionades. Hi havia també un gran cementiri, i una granja i un molí que ocupaven una parcel·la allunyada. En total, l’abadia albergava gairebé sis-cents habitants, o sigui que es podia considerar la segona població més gran de l’illa. Era un pròsper far de la cristiandat que rivalitzava amb Westminster, Canterbury i Salisbury en rellevància.

L’illa en general havia crescut en nombre d’habitants i riquesa. Arran de la conquesta de Britània a càrrec de William, duc de Normandia, en la batalla de Hastings l’any 1066, l’illa va passar a mans normandes i va desfer-se completament dels seus lligams pagans d’origen escandinau. Es va abandonar la denominació romana arcaica, Vectis, i els normands van començar a anomenar-la illa de Wight. William va regalar l’illa al seu amic William FitzOsbern, que va esdevenir el primer lord de l’illa de Wight. Sota la protecció de William el Conqueridor i dels futurs monarques britànics, l’illa es va convertir en un bastió pròsper i ben fortificat contra els francesos. Des del massís i rabassut castell de Carisbrooke, una successió de lords de l’illa de Wight van exercir el dret feudal i van forjar una aliança eclesiàstica amb els monjos de l’Abadia de Vectis, els seus veïns espirituals.

El darrer lord de l’illa de Wight de fet no va ser un lord, sinó una lady, la comtessa Isabella de Fortibus, que va heretar-ne el títol quan el seu germà va morir l’any 1262. Gràcies a les propietats i als impostos marítims que recaptava, la malcarada i casolana Isabella va esdevenir la dona més rica de Gran Bretanya. Com que era una dona solitària, rica i piadosa, Edgar, l’anterior abat de Vectis —i, més tard, Baldwin, l’abat actual—, l’afalagava amb veu melindrosa i li oferia les pregàries més complaents i els més luxosos manuscrits il·luminats del monestir. A canvi, la comtessa Isabella feia donacions generoses a l’abadia, amb la qual cosa va convertir-se en la principal benefactora del monestir.

L’any 1293, es va requerir que l’abat Baldwin es presentés en persona al llit de mort de la comtessa, a Carisbrooke, i en la seva cambra, refrescada pel corrent d’aire, el va informar amb veu dèbil que havia venut l’illa al rei Eduard per sis mil marcs, per la qual cosa l’illa quedava sota el control de la corona. Hauria de cercar patronatge en una altra banda, li va dir amb menyspreu. Quan va fer el darrer sospir, l’abat la va beneir a contracor.

Els quatre anys posteriors a la mort de la comtessa Isabella van ser molt durs per a l’abat Baldwin. Dècades de dependència de la comtessa havien provocat que l’abadia no estigués preparada per al futur. El nombre de residents de Vectis havia augmentat tant que l’abadia ja no era autosuficient, i sempre els calien fons externs per subsistir. L’abat es va veure obligat a viatjar amb regularitat fora de l’illa per demanar ajuda a comtes, lords, bisbes i cardenals, com si fos un pidolaire. Ell no era pas un polític com l’abat Edgar, el seu predecessor, un home accessible i estimat pels seus ministres i pels nens i fins i tot pels gossos de l’abadia! En Baldwin era com un peix, fred i esmunyedís, un administrador eficient amb una passió pels llibres de comptabilitat gairebé tan gran com el seu amor per Déu, però inversament proporcional a la seva inclinació al proïsme. La seva idea de la màxima satisfacció era passar un tarda tranquil·la i solitària a les seves dependències amb la companyia d’uns llibres. La felicitat i la pau, però, brillaven per la seva absència en els últims temps.

Alguna cosa no anava bé.

A les entranyes de l’abadia.

En Baldwin va fer una pregària especial per en Josephus i es va alçar per parlar immediatament amb el prior.

En Luke, fill d’un sabater de Londres anomenat Archibald, era el monjo més jove de Vectis. Era un noi de vint anys amb un cos fornit, més propi d’un soldat que d’un servent de Déu. En Luke va desconcertar i decebre el pare quan va saber que el seu fill preferia dedicar-se a la religió abans que treballar en un forn artesanal, però l’Archibald no va poder neutralitzar la ferma voluntat del fill talment no es pot evitar que la pasta del pa pugi. De ben petit, en Luke havia caigut sota l’influx benèvol del sacerdot de la parròquia i des d’aleshores havia volgut consagrar la seva vida a Jesucrist.

La immersió total que oferia la vida monàstica l’atreia sobre manera. Diversos pastors li havien explicat històries sobre la bellesa aïllada de l’Abadia de Vectis, i a l’edat de disset anys va decidir emprendre el viatge cap al sud, a l’illa de Wight. Va gastar les últimes monedes que tenia en un passatge de ferri. Durant la travessia, va observar com s’alçaven imponents els penya-segats escarpats i còncaus de l’illa i va contemplar bocabadat l’agulla que coronava la catedral en l’horitzó; un dit de pedra que assenyalava el cel, va pensar. Va resar amb totes les seves forces perquè fos un viatge sense retorn.

Després d’una bona caminada a través de camps pròspers, en Luke es va presentar davant la porta caladissa i, capcot, va demanar als monjos que l’admetessin. El prior Felix, un bretó corpulent amb una fesomia tan fosca com clara era la d’en Luke, va reconèixer la sinceritat del noi i el va acceptar. Després d’anys de feina dura primer com a oblat i després com a frare llec, en Luke va ser ordenat ministre de Déu, i des de llavors, cada dia sentia un joia que li omplia el cor. El seu somriure perpetu era motiu d’alegria per a la resta de germans i germanes, i alguns d’ells canviaven de ruta per creuar-se amb ell i veure un instant aquell rostre dolç.

Pocs dies després que en Luke arribés a Vectis, va començar a sentir comentaris que els novicis més veterans feien a cau d’orella sobre unes criptes. Hi havia un món subterrani a l’abadia, deien els rumors. Sota terra, hi havia éssers misteriosos que feien coses estranyes. Rituals. Perversions. Una societat secreta: l’Orde dels Noms.

Ximpleries, pensava en Luke, un ritus d’iniciació per a joves amb molta imaginació. Es concentraria en els deures que li havien assignat i en la seva educació, no perdria el temps amb aquelles bajanades.

Així i tot, era innegable que hi havia un complex d’edificis on ni ell ni els seus companys no podien entrar. En un extrem allunyat de l’abadia, més enllà del cementeri dels monjos, hi havia un edifici de fusta, senzill i auster, de les dimensions d’una capella petita, que estava connectat a un edifici baix i llarg que alguns deien que era la cuina exterior. Per pura curiositat, en Luke s’hi apropava periòdicament per fer una ullada a les entrades i sortides. Havia vist com hi introduïen gra, verdures, carn i llet. Havia observat el mateix grup de germans que hi entrava i en sortia amb regularitat i, més d’una vegada, dones joves escortades fins a l’interior de l’edifici.

En Luke era un jove sense experiència i ja li estava bé que hi hagués coses en aquest món que no li calgués o no tingués dret a saber. No deixaria que res el distragués de la seva unió amb Déu, que es tornava més forta cada dia que passava dins els murs del monestir.

L’existència harmoniosa i perfectament equilibrada d’en Luke es va acabar un dia de finals d’octubre. El matí s’havia despertat força càlid i assolellat per a aquella època de l’any, però el fred i la pluja van fer acte de presència quan el final d’una tempesta va passar fregant l’illa. En Luke meditava mentre feia un passeig pels terrenys de l’abadia, i quan es va aixecar el vent i la pluja va començar a caure, es va arrambar a la muralla per aixoplugar-se. La caminada el va menar fins a l’extrem més allunyat del dormitori de les monges, on va veure dones joves que s’afanyaven a recollir la roba estesa.

Una ventada especialment forta va arrencar una camisa de nen d’una corda de cànem i la va fer enlairar-se i voleiar una estona abans de dipositar-la damunt l’herba a poca distància d’en Luke. Mentre corria per recollir-la, va veure una noia que se separava del grup i s’apressava en la seva direcció. El vel que duia es va fer enrere mentre corria, tot descobrint uns cabells llargs i ondulants del color de la mel.

No és una germana, va pensar en Luke, si no duria els cabells tallats curts. Era gràcil com un cervatell i espantadissa quan es va adonar que estava a punt de topar amb ell. La noia es va aturar en sec i va deixar que en Luke s’ajupís a agafar la camisa tot fent un pas enrere. El jove monjo la va recollir i la va sacsejar en l’aire, amb un somriure més ampli que mai.

—Ja la tinc! —va cridar.

Mai no havia vist un rostre tan bonic com el d’aquella noia, una barbeta perfecta, pòmuls alts, ulls blaus verdosos, llavis humitosos i una pell tan relluent com la perla que havia vist un cop a la mà d’una dama a Londres.

L’Elizabeth, una visió de joventut i puresa, no tenia més de setze anys. Era de Newport, i el seu pare l’havia venuda com a criada a l’edat de nou anys per servir a la residència de la comtessa Isabella, al castell de Carisbrooke. Dos anys més tard, la comtessa l’havia enviada a Vectis com a regal per a l’abadia. La germana Sabeline havia escollit personalment l’Elizabeth d’entre el grup de noies que li havien ofert. La monja havia sostingut la barbeta de la noia entre els dits polze i índex, i havia declarat que aquella seria adient per al monestir.

—Gràcies —va dir l’Elizabeth a en Luke quan el monjo se li va acostar; li va semblar que la seva veu sonava com una campaneta, lleu i aguda.

—Em sap greu que s’hagi mullat. —Va atansar-li la camisa. Tot i que les seves mans no es van tocar, va notar una energia que passava entre tots dos. Va assegurar-se que ningú no mirava abans de preguntar-li—: Com et dius?

—Elizabeth.

—Jo sóc el germà Luke.

—Ja ho sé. T’he vist.

—Ah, sí?

La noia va abaixar els ulls.

—Me n’he d’anar —va dir abans d’arrencar a córrer.

Va observar-la mentre s’allunyava, i des d’aleshores l’Elizabeth va començar a competir, en els seus pensaments, amb Jesucrist, el seu Senyor i Salvador.

En Luke va prendre per costum passar per darrere del dormitori de les germanes durant les seves passejades, i d’alguna manera la noia sempre s’ho feia per aparèixer, encara que fos només per picar una peça de roba contra el rentador o buidar una galleda. Quan les seves mirades s’encreuaven, en Luke somreia encara més i l’Elisabeth assentia i deixava que els seus llavis dibuixessin un somriure. No enraonaven mai, però aquest fet no disminuïa pas el goig que els causaven aquestes trobades, i de seguida que una s’acabava en Luke es posava a pensar en la següent.

De ben segur que aquella manera de comportar-se estava malament, rumiava en Luke, i sens dubte aquelles cavil·lacions eren impures. Tanmateix, mai no s’havia sentit així per cap altra persona i no trobava la manera de treure’s la noia del cap. Se’n penedia una vegada i una altra, però no podia contenir el desig malaltís de tocar la seva pell sedosa amb les mans, un neguit que empitjorava quan jeia sol al llit i lluitava per apaivagar el turment del seu entrecuix.

En Luke va començar a odiar-se, i aquesta aversió que sentia per si mateix va esborrar-li el somriure perpetu del rostre. Amb l’ànima afligida, va convertir-se en un més dels monjos de cara llarga que caminaven amb pas lent pel monestir.

Sabia del cert que es mereixia un càstig, si no en aquest món, en el següent.

Mentre l’abat Baldwin enllestia les pregàries als peus de la tomba d’en Josephus, en Luke passejava pels voltants del dormitori de les germanes amb l’esperança de veure un segon l’Elisabeth. Era un matí fred i cristal·lí i el vent que li tallava la pell de la cara alimentava el seu masoquisme. El pati que hi havia darrere el dormitori estava buit, i només podia esperar que els seus moviments cridessin l’atenció a l’interior d’alguna de les finestretes alineades de l’edifici de teulada inclinada.

No va quedar decebut. Quan s’hi apropava, es va obrir una porta i la noia en va sortir embolcallada en una capa llarga i fosca. En Luke havia contingut la respiració, i en veure-la, va exhalar una alenada que es va condensar i va formar un núvol efímer. Era tan bonica, va pensar, que alentiria el pas per allargar el moment; potser es permetria acostar-s’hi un xic més del que era habitual, prou a la vora per veure-li el parpelleig de les pestanyes.

Llavors va passar una cosa extraordinària.

L’Elisabeth va començar a caminar cap a ell amb pas ferm i en Luke es va aturar en sec. La noia va seguir avançant fins que només els separava un metre de distància. Es va preguntar si somiava, però quan va veure que la noia plorava i va sentir l’alè càlid dels seus gemecs contra el seu coll, va saber que era real. Estava massa esbalaït per mirar si algú els espiava.

—Elizabeth! Què tens?

—La germana Sabeline m’ha dit que ara em toca a mi —va balbucejar entre sanglots.

—Que et toca a tu? Què et toca?

—Anar a les criptes. Se m’enduran a les criptes! Si us plau, ajuda’m, Luke!

Volia tocar-la per calmar-la, però sabia que allò era imperdonable.

—No sé de què parles. Què passa a les criptes?

—Que no ho saps? —va preguntar la noia.

—No! Explica-m’ho!

—Aquí no. Ara no pot ser! —va sanglotar—. Ens podem veure aquesta nit? Després de les vespres?

—A on?

—No ho sé! —va cridar—. Aquí no! De pressa! La germana Sabeline m’enxamparà!

Assetjat pel pànic, va afanyar-se a pensar un lloc de trobada.

—D’acord. A les cavallerisses. Després de les vespres. Quedem allà si pots venir.

—Sí que podré. He de fugir. Que Déu et beneeixi, Luke.

En Baldwin caminava nerviós al voltant del seu prior, en Felix, que estava assegut en una cadira amb un coixí fet de crin de cavall. D’ordinari, la sala de recepció privada de l’abat —amb l’escalfor de la llar de foc, un calze de vi i un seient suau— era un lloc confortable, però en Felix no estava gens còmode. En Baldwin no parava quiet, i la seva ansietat era contagiosa. Era un home d’aspecte i figura del tot comuns, desproveït de qualsevol tret, com ara la serenitat externa o el capteniment assenyat, que fes pensar en el seu rang sagrat. Si no hagués dut les vestidures engalanades amb pell d’ermini i el crucifix ornamentat d’abat, hauria pogut passar per un marxant o un mercader qualsevol del poble.

—He pregat per obtenir respostes, però encara no en tinc cap —va dir de sobte en Baldwin—. Tu tampoc no em pots il·luminar en aquest assumpte tan fosc?

—No, pare —va contestar en Felix amb el seu poc articulat accent bretó.

—Aleshores haurem de reunir el consell.

Feia molts anys que no s’havia convocat el consell de l’Orde dels Noms. En Felix va intentar recordar-ne la darrera ocasió: havien passat gairebé vint anys, creia, va ser quan calia prendre una sèrie de decisions a propòsit de l’última gran ampliació de la Biblioteca. Aleshores ell era jove, un estudiós i enquadernador que va buscar ingressar a Vectis pel seu famós escriptori. Gràcies a la seva intel·ligència, habilitats i rectitud, en Baldwin, que llavors era el prior, el va reclutar per a l’Orde.

En Baldwin va dirigir l’ofici de nona a la catedral, on els cants melodiosos de la congregació omplien el santuari. Va seguir l’ordre establert del servei de memòria i es va permetre pensar en les criptes durant els monòtons càntics. La nona començava amb el Deus in adjutorium, seguit de l’himne de nona, els salms 125, 126 i 127, un versicle, el Kyrie, el Pare nostre, l’oratori i, com a cloenda, la dissetena pregària de sant Benet. En acabat, va sortir el primer del santuari i va escoltar les passes dels escollits, els membres de l’Orde que el seguien a la sala capitular adjacent, un edifici poligonal amb un sostre acabat en punta pronunciada.

Van asseure’s a la taula en Felix; el germà Bartholomew, el vell monjo de cabells canosos que dirigia l’escriptori; el germà Gabriel, expert en astronomia i de llengua mordaç; el germà Edward, el cirurgià responsable de la infermeria; el germà Thomas, el gras i ensopit guardià del celler i el rebost, i, per últim, la germana Sabeline, mare superiora de totes les germanes, una dona de mitjana edat, orgullosa i de sang noble.

—Algú em pot explicar quina és la situació actual a la Biblioteca? —va demanar en Baldwin en referència als monjos que hi treballaven.

Tots hi havien estat recentment enduts per una curiositat incòmoda, però ningú no n’estava més al corrent que en Bartholomew, que s’havia passat gran part de la vida sota terra i fins i tot havia adquirit els trets físics d’un ratolí. Tenia la cara punteguda i aversió a la llum, i feia moviments curts i ràpids amb els braços escarransits per emfatitzar les paraules.

—Els passa alguna cosa —va començar—. Els he observat durant molts anys. —Va emetre un sospir—. Molts i molts anys, de fet, i és la primera vegada que demostren alguna cosa que s’assembli a una emoció.

En Gabriel va intervenir:

—Estic d’acord amb tu, germà. No són mostres d’emocions com les que qualsevol de nosaltres podria exterioritzar: alegria, ira, cansament, gana; sinó més aviat la sensació pertorbadora que hi ha alguna cosa que no va bé.

—Què és el que fan exactament que sigui diferent de la seva conducta habitual? —va preguntar en Baldwin amb aire pensarós.

En Felix es va inclinar cap endavant.

—Jo diria que és com si haguessin perdut interès en la seva missió.

—Exacte! —va coincidir en Bartholomew.

—Durant tots aquests anys, tots ens hem meravellat davant la seva laboriositat infal·lible —va dir en Felix—. La seva constància no és d’aquest món. Treballen fins que cauen morts de son, i quan es desperten després d’un breu repòs, estan com nous i s’hi tornen a posar. Fan pauses molt breus per menjar, beure i fer les necessitats. Però ara…

—Ara s’han tornat uns dropos com jo! —va dir el germà Thomas amb una gran riallada.

—De cap manera —va intervenir el cirurgià. El germà Edward tenia una llarga barba fina que s’acariciava obsessivament—. A mi em sembla que s’han tornat un xic apàtics. Ara treballen a un ritme més lent, més mesurat, belluguen les mans pesadament, dormen més hores. Deixen passar el temps mentre mengen.

—Sí, és apatia —va reconèixer en Bartholomew—. No és que hagin canviat, però tens raó, estan apàtics.

—Res més? —va preguntar en Baldwin.

La germana Sabeline es va tocar la vora del vel.

—La setmana passada un d’ells no va estar a l’altura de les circumstàncies.

—No pot ser! —va exclamar en Thomas.

—Ha tornat a passar des de llavors? —va demanar en Gabriel.

La monja va fer que no amb el cap.

—Encara no hi ha hagut cap oportunitat. Però demà els portaré una noia molt bonica anomenada Elizabeth. Us tindré al corrent dels resultats.

—Sí, fes-ho —va dir l’abat—. I també vull estar ben informat d’aquesta… apatia.

En Bartholomew va baixar amb cura per la inclinada escala de cargol que menava del petit edifici a les criptes. A intervals, el forat de l’escala estava flanquejat per torxes que donaven prou llum per a la majoria, però el monjo havia perdut vista després de tota una vida llegint manuscrits sota la tènue il·luminació d’espelmes. Buscava la vora de cada graó amb la sandàlia dreta abans de recolzar el peu esquerre al següent.

Els revolts de l’escala eren tan estrets, i va girar tants cops sobre ell mateix, que va arribar a baix ben marejat. Cada vegada que baixava aquella escala i entrava a les criptes, quedava meravellat pels coneixements d’enginyeria i de construcció dels seus predecessors, que havien estat capaços de cavar a tanta profunditat en el segle XI.

Va obrir la porta enorme amb la feixuga clau de ferro que portava al cinturó. Com que era petit i lleuger, havia de repenjar-s’hi amb totes les forces per obrir-la. La porta va girar sobre les seves frontisses i el monjo va penetrar a la Sala dels Escriptors.

Tot i que hi havia entrat milers de vegades d’ençà que l’havien iniciat en l’Orde dels Noms quan era un estudiós de l’abadia jove i sorneguer, mai no havia deixat d’aturar-se un moment embadalit davant la visió de l’indret.

En Bartholomew va observar el torn d’homes i nois pàl·lids i pèl-rojos que, ploma en mà, sucaven tinta i escrivien, sucaven tinta i escrivien, i que produïen una fressa de plomes en rascar contra el paper com si centenars de rates intentessin rosegar barrils de gra. Alguns eren vells, els altres eren marrecs, però malgrat la diferència d’edat, era increïble com s’assemblaven tots. Tots els rostres eren igual d’inexpressius, tots els ulls verds, clavats en el pergamí blanc.

Els escriptors se situaven de cara a la part davantera de la caverna, asseguts a tocar els uns dels altres a les llargues taules. La sala tenia un sostre de volta que havia estat enguixat i emblanquinat. La cúpula l’havia dissenyada l’arquitecte del segle XI, el germà Bertram, expressament perquè les espelmes s’hi reflectissin i n’augmentés la lluminositat, i cada poques dècades el guix es tornava a emblanquinar per llevar-ne el sutge.

Hi havia un màxim de deu escriptors a cadascuna de les quinze taules que s’estenien fins a la part posterior de la sala. La majoria de les taules estaven plenes, però s’hi veien alguns forats. La raó era evident, ja que a un costat de la sala hi havia una filera de catres, alguns dels quals estaven ocupats.

En Bartholomew va caminar entre les taules, aturant-se de tant en tant per mirar per damunt d’una espatlla. Tot semblava en ordre. La porta principal que menava a l’escala es va obrir. Uns novicis portaven cassoles amb menjar.

Al fons de la sala, en Bartholomew va obrir una altra porta. Va encendre una torxa amb una espelma que es deixava sempre a la vora de la porta i va entrar a la primera de dues sales connectades entre si, fosques com una gola de llop, al costat de les quals la Sala dels Escriptors semblava petita.

La biblioteca era una construcció grandiosa que albergava unes criptes fresques i seques tan vastes que a la llum de la torxa semblaven no tenir límits. Va recórrer l’estret passadís central de la primera cripta i va ensumar la intensa olor de terra de les cobertes de vaqueta. Li agradava comprovar periòdicament que cap rosegador ni cap insecte no hagués traspassat les parets de pedra de la fortalesa, i hauria dut a terme la seva habitual i exhaustiva inspecció de la biblioteca si no hagués sentit una commoció darrere seu.

Un dels novicis, un monjo anomenat Alfonso, demanava ajuda a crits.

En Bartholomew va tornar corrents a la sala i el va veure agenollat darrere la quarta taula des del davant, acompanyat de dos novicis més. Una cassola d’estofat estava escampada pel terra i en Bartholomew gairebé va relliscar.

—Què passa? —va cridar el monjo a l’Alfonso.

Cap dels escriptors no va semblar afectat pel rebombori. Seguien treballant com si res no hagués passat. Als genolls de l’Alfonso, però, hi havia un bassal de sang, i un raig vermell brollava de l’ull d’un dels pèl-rojos, on tenia profundament clavada una ploma.

—Déu meu Senyor! —va exclamar en Bartholomew quan ho va veure—. Qui ha fet això!

—Ningú! —va xisclar l’Alfonso. El jove espanyol tremolava com un cadell xop i mort de fred—. He vist com s’ho feia a si mateix. Quan servia l’estofat. Se l’ha clavada!

L’Orde dels Noms es va reunir en consell per segona vegada aquell dia. Ningú no havia vist ni sentit a dir mai una cosa així. Els escriptors naixien, i morien de vells, certament. En aquest sentit eren com la resta de mortals, llevat del fet que mai no anotaven els seus propis naixements ni morts. Aquella mort, però, era del tot diferent. Es tractava d’un noi jove sense símptomes de cap malaltia. El germà Edward, el cirurgià, ho havia confirmat. En Bartholomew havia examinat la darrera entrada escrita pel noi i no hi havia trobat res d’estrany. Era senzillament un nom més que, segons el parer d’en Bartholomew, estava escrit en alfabet xinès.

Era clar, doncs, que havia estat un suïcidi, una abominació inexplicable per a qualsevol home. Van discutir com havien d’actuar fins ben entrada la nit, però no en van treure l’aigua clara. En Gabriel va suggerir que el pugessin a la superfície i l’incineressin, però la resta no va estar-hi d’acord. Un escriptor no havia rebut mai un tracte similar, i es resistien a trencar les velles tradicions. A la fi, en Baldwin va decidir que el cos descansaria en el laberint de criptes que s’estenia al llarg de la Sala dels Escriptors. Generacions d’escriptors jeien dins de les catacumbes, i aquesta ànima turmentada correria la mateixa sort.

Quan en Felix va baixar a les criptes acompanyat d’un grup de novicis fornits perquè l’ajudessin a sepultar el difunt, va trobar els escriptors encara més mandrosos i apàtics, i va veure que n’hi havia més que de costum, d’ajaguts als catres.

Semblava gairebé que estiguessin de dol.

Els cavalls van agitar-se i renillar quan en Luke va entrar a les cavallerisses. Era fosc i feia fred, i l’espantava el sol fet d’haver gosat anar-hi.

—Hola? —va dir mig xiuxiuejant—. Que hi ha algú?

Va sentir un fil de veu:

—Sóc aquí, Luke, al fons.

Va orientar-se amb l’escletxa de clar de lluna que s’escolava per la porta oberta de l’estable. L’Elizabeth era al compartiment d’una gran euga baia, premuda contra el ventre de l’animal per escalfar-se.

—Gràcies per venir —va dir—. Tinc por. —Ja no plorava. Feia massa fred per plorar.

—Estàs glaçada —va fer en Luke.

—Sí? —La noia va estirar la mà perquè ho comprovés. Ho va fer amb por, però quan va tocar el seu canell de porcellana, el va envoltar amb la mà i no el va deixar anar.

—Sí. És veritat.

—Em faries un petó, Luke?

—No puc!

—Si us plau.

—Però per què em tortures? Saps que no puc. He fet els vots! A més, he vingut perquè m’expliquessis què et passava. Vas esmentar unes criptes. —Va deixar-li anar el canell i va enretirar-se’n.

—Si us plau, no t’enfadis amb mi. M’hi portaran demà.

—Per a què?

—Em volen fer jeure amb un home, i això jo no ho he fet mai. —Va arrencar a plorar—. He conegut noies que ja han passat per això. Després de dur el nadó al ventre i alletar-lo, els l’arrabassen de les mans. A algunes noies, les fan servir per engendrar fills moltes vegades fins que perden el cap. Si us plau, no deixis que em passi això!

—No pot ser veritat! —va exclamar en Luke—. Aquest és un lloc de Déu!

—És la pura veritat. Hi ha secrets a Vectis. Que no has sentit les històries que corren?

—He sentit moltes coses, però no he vist res amb els meus ulls. I jo crec en el que veig.

—Però tu creus en Déu —va fer ella—. I no l’has vist pas.

—Això és diferent —va protestar—. No necessito veure’l. En noto la presència.

La noia cada cop estava més desesperada. Tanmateix, va mirar de calmar-se, va estirar el braç per trobar la mà d’en Luke i, en un moment de distracció, el jove monjo va deixar que l’hi agafés.

—Si us plau, Luke, jeu amb mi, aquí damunt la palla.

La noia va acostar-se la mà del monjo al pit i la va prémer contra el seu cos. En Luke va notar la carn ferma a través de la capa de l’Elizabeth i se li van envermellir les orelles. Volia embolcallar aquell globus dolç amb la mà, i durant un instant va estar a punt de fer-ho. Llavors va tornar en si, va retrocedir sobtadament i va topar amb un dels costats del compartiment.

La noia tenia una mirada salvatge.

—Si us plau, Luke, no te’n vagis! Si dorms amb mi, no se m’enduran a les criptes. Ja no els serviré.

—I què em passarà, a mi! —va barbotejar ell—. M’expulsaran! No ho penso fer. Sóc un servent de Déu! Si us plau, deixa’m estar, me n’he d’anar ara mateix!

Mentre s’allunyava apressat de les cavallerisses, va sentir els gemecs discordants de l’Elizabeth entre el renill neguitós dels cavalls.

Els núvols de la tempesta planaven tan baixos i pesats sobre l’illa que la transició de la nit a l’alba semblava imperceptible. En Luke es va passar despert tota la nit, regirant-se inquiet. Durant les laudes, li va ser impossible concentrar-se en els himnes i els salms, i en el breu interval abans d’haver de tornar a la catedral per a la missa major, va enllestir les feines a corre-cuita.

No ho podia suportar més. Va acostar-se discretament al seu superior, el germà Martin, amb les mans sobre la panxa i li va demanar permís per saltar-se l’ofici i anar a la infermeria.

Concedit el permís, va apujar-se la caputxa i va seguir una ruta indirecta fins als edificis prohibits. Va amagar-se rere un gran erable situat en un turonet proper, prou a la vora per guaitar però suficientment lluny per passar desapercebut. Des d’aquest mirador, va fer guàrdia enmig del boirim gris que li penetrava la roba.

Va sonar el repic de campanes previ a la missa major.

No va entrar ni sortir ningú del petit edifici.

Va tornar a sentir les campanes que assenyalaven la fi de l’ofici.

Cap moviment. Es va preguntar quanta estona podria estar-se allà sense que el descobrissin i quines serien les conseqüències del seu subterfugi. Acceptaria el càstig, però confiava que Déu el tractaria amb certa estima i comprensió per les seves llastimoses flaqueses.

Notava l’aspror de l’escorça contra la cara. Esgotat per la fatiga, va endormiscar-se una estona, però es va despertar sobresaltat quan se li va encetar la pell en contacte amb la superfície esquerdada de l’arbre.

Va veure que l’Elizabeth venia pel camí amb la germana Sabeline, que l’estirava com si l’arrossegués amb una corda. Fins i tot des d’aquella distància va veure-li les llàgrimes.

Si més no, aquesta part de la història era certa.

Les dues dones van desaparèixer per la porta principal de l’edifici.

Se li va accelerar el pols. Va estrènyer els punys i va picar-los suaument contra el tronc de l’arbre. Va resar perquè el Senyor el guiés.

Malgrat tot, es va quedar immòbil.

L’Elizabeth va sentir-se com en un somni quan va entrar a l’edifici i va començar el descens. Anys després, quan en fes memòria, la seva ment no li permetria mai retenir els detalls del que estava a punt de veure, i ja de molt gran, s’asseuria a la vora del foc i provaria de dilucidar si res d’allò havia estat real.

Per dins, l’edifici era un espai buit amb un terra de pedra blavosa. Tenia parets baixes de pedra, però l’estructura era bàsicament de fusta, amb un sostre inclinat cobert de còdols. L’únic element decoratiu de l’interior era un crucifix daurat de fusta que penjava a la paret del fons, sobre una porta de roure.

La germana Sabeline la va fer traspassar la porta i la va menar escales avall, en un descens rost que s’endinsava en la terra.

En el llindar de la porta que donava a la Sala dels Escriptors, l’Elizabeth va entretancar els ulls davant la foscor de la caverna i va intentar desxifrar el que hi veia. Amb ulls esbatanats, va mirar fixament la Sabeline, però la resposta glaçada de la dona va ser:

—Mossega’t la llengua, noia.

No va semblar que cap dels escriptors es fixés en la seva presència mentre la Sabeline l’arrossegava davant de cadascun d’ells, filera per filera, fins que un noi va alçar el cap pèl-roig del full i va mirar la noia. Devia tenir uns divuit o dinou anys. L’Elizabeth va fixar-se que tenia tres dits llargaruts de la mà dreta negres de la tinta. Li va semblar sentir un gruny que sortia del pit escarransit del noi.

La germana Sabeline es va emportar la noia aterrida d’una estrebada. En arribar a l’extrem de la filera, la va arrossegar cap a la foscor d’un porxo. L’Elizabeth va pensar que allò devien ser les portes de l’infern. Quan va passar sota l’arc, va girar el cap i va veure com el noi s’aixecava de la taula.

L’espai fosc era l’entrada a les catacumbes. Si la primera sala feia olor de tristesa, la segona pudia a mort. L’Elizabeth sentia que s’asfixiava i li van venir nàusees per la ferum. Hi havia esquelets esgrogueïts amb bocins de carn encara enganxada, apilats com si fossin llenya en els nínxols de les parets. La monja va alçar una espelma i, allà on fornia llum, l’Elizabeth veia cranis grotescos amb les mandíbules separades. Va pregar per caure desmaiada, però per desgràcia va seguir plenament conscient.

No estaven pas soles. Hi havia algú al seu costat. Va girar-se i va veure la cara inexpressiva i muda i els ulls verds del noi pèl-roig, que li barrava el pas. La germana Sabeline es va enretirar i amb la màniga va fregar les cames d’un cadàver: els ossos pelats van picar els uns amb els altres melodiosament. Llavors, amb l’espelma ben amunt, la monja es va aturar i va observar-los des de no gaire lluny.

L’Elizabeth esbufegava com un animal. Podria haver intentat fugir catacumbes endins, però estava massa espantada. El noi s’estava dret a pocs centímetres d’ella, els braços penjats dels costats. Van transcórrer uns segons. Aleshores la Sabeline va cridar el noi amb frustració:

—Te l’he portada per a tu!

El noi no va bellugar cap múscul.

Va passar una estona més i la monja va donar-li una ordre:

—Toca-la!

L’Elizabeth es va preparar perquè la toqués el que semblava un esquelet viu i va aclucar els ulls. Va notar una mà sobre l’espatlla, però, d’una manera estranya, no li va provocar repulsa. Era reconfortant. Llavors va sentir el xiscle de la germana Sabeline:

—Què hi fas aquí! Què fas!

Va obrir els ulls i, com per art de màgia, el rostre que va veure era el d’en Luke. El noi de cara pàl·lida era a terra, d’on mirava d’aixecar-se després d’haver rebut una forta empenta del jove monjo.

—Germà Luke, deixa’ns sols! —va bramar la Sabeline—. Has violat un lloc sagrat!

—No me n’aniré sense la noia —va respondre en Luke amb actitud desafiadora—. Com pot ser això un lloc sagrat? Jo només hi veig el mal.

—Tu no ho entens! —va clamar la monja.

De sobte, van sentir un terrible esvalot que provenia de la sala.

Cops forts i secs.

Un brogit.

Caigudes. Destrosses.

El noi pèl-roig va girar cua i va fer cap a l’origen del bullici.

—Què passa? —va preguntar en Luke.

La germana Sabeline no va contestar. Va córrer en direcció a la sala i els va deixar a les fosques.

—Estàs bé? —va preguntar a l’Elizabeth amb tendresa. En Luke encara tenia la mà damunt la seva espatlla, i aleshores la noia va adonar-se que el jove mai no l’havia deixada.

—Has vingut a buscar-me —va xiuxiuejar.

En Luke va ajudar-la a orientar-se en la foscor i van arribar a la llum.

Ja no era la Sala dels Escriptors.

Era la Sala dels Morts.

L’única persona amb vida era la Sabeline, les sabates de la qual estaven amarades de sang. La monja caminava sense rumb entre un mar de cadàvers, damunt taules i catres, rebregats els uns sobre els altres a terra, una massa inanimada i involuntàriament espasmòdica. La germana observava els cossos amb ulls de repulsió, vidriosos, i només era capaç de murmurar:

—Déu meu, Déu meu, Déu meu, Déu meu, Déu meu…

Ho repetia un cop rere l’altre, amb la cadència d’un càntic.

El terra, les taules i les cadires de la sala es cobrien a poc a poc de la sang que rajava dels ulls clavats amb plomes de gairebé cent cinquanta homes i nois de cabells roigs.

En Luke va conduir l’Elizabeth de la mà a través de la carnisseria. Va tenir l’aplom de mirar els pergamins que hi havia damunt les taules, alguns d’ells esborrallats per taques de sang. Quina mena de curiositat o instint de supervivència el va dur a agafar al vol una d’aquelles pàgines mentre fugia? Hi pensaria molt durant els anys.

Van afanyar-se a pujar la precària escala, travessar la planta baixa de l’edifici i sortir a la boira i la pluja. Van seguir corrent fins que van ser a més d’un quilòmetre de la reixa de l’abadia. Només llavors es van aturar per recuperar l’alè i escoltar el toc d’alarma de les campanes de la catedral.