Quinze

La trucada d’en Peter Benedict havia amoïnat en Nelson Elder. Era molt inquietant que un home que havia vist un cop en un casino s’oferís a ajudar Desert Life. I estava gairebé segur que no li havia donat el seu número de telèfon mòbil. Això, sumat al sobtat interès de l’FBI per ell i la seva empresa, havia trastocat tots els seus plans de cap de setmana. Quan tenia problemes, li agradava estar a l’oficina envoltat pels seus col·laboradors, com un general amb la tropa. Tant li feia si havia de convocar els seus empleats perquè treballessin dissabtes i diumenges, però en aquest cas, havia d’ocupar-se ell sol de la situació. Fins i tot n’hauria de deixar al marge en Bert Myers, el seu confident i mà dreta, si més no fins que no sabés la magnitud del problema.

Només ell i en Myers estaven al corrent de l’abast de les dificultats que patia Desert Life perquè ells dos eren els únics arquitectes del pla per aconseguir que l’empresa sortís del forat financer en què s’havia ficat. Sens dubte, l’adjectiu que més esqueia al pla era «fraudulent», però l’Elder preferia definir-lo com «agressiu». El pla estava en la fase inicial, i encara no donava els resultats esperats. La realitat és que el tret els havia sortit per la culata i el forat es feia cada cop més gran. En un acte desesperat, havien decidit desviar un part de reserves per augmentar artificiosament els beneficis del darrer trimestre i aconseguir que el preu de les accions de la companyia pugessin una mica.

Allò era un camí perillós, que menava a l’infern, o a la presó si més no.

N’eren conscients, però arribats a aquest extrem, van pensar: «Que sigui el que Déu vulgui». Amb una mica de sort, pensava l’Elder, potser capgirarien la situació el proper trimestre. Havia d’aconseguir-ho. Havia aixecat l’empresa amb les seves mans. Era la feina de tota una vida i l’única cosa que s’estimava de veritat en aquest món. Per a l’Elder, Desert Life era més important que la seva insubstancial i ociosa dona i que els seus fills dissoluts, per tant havia de salvar l’empresa com fos, o sigui que si el tal Peter Benedict tenia una idea viable, se l’escoltaria.

La columna vertebral del negoci de Desert Life eren les assegurances de vida. L’empresa era el subscriptor de pòlisses d’assegurança de vida més gran a l’oest del Mississipí. L’Elder havia après el negoci amb les assegurances de vida. L’elevada previsibilitat en el càlcul dels índexs de defunció sempre li havia resultat atractiva. Si intentaves predir quant de temps faltava perquè morís un determinat individu i hi inverties diners, els errors eren massa habituals per aconseguir uns beneficis constants. Per mirar d’estimar el risc de l’individu, les asseguradores confiaven més aviat en la «llei de les grans xifres» i contractaven un exèrcit d’actuaris i estadístics que estudiaven les xifres del passat per tal de predir el futur. Encara que ningú no podia calcular la prima que calia cobrar a un determinat individu per tal de guanyar-hi diners, sí que era possible predir amb fiabilitat la rendibilitat que suposava assegurar, per exemple, homes de trenta-cinc anys no fumadors amb anàlisis d’estupefaents negatives i antecedents familiars d’atacs de cor.

Amb tot, els marges de benefici eren estrets. Per cada dòlar que Desert Life s’embutxacava en primes, una gran part se n’anava a cobrir pèrdues, i el poc que quedava era el benefici. Els guanys en el joc de les assegurances provenien de dues fonts: el marge pròpiament dit i el rendiment de les inversions.

Les companyies asseguradores invertien molts calés, cada dia posaven milers de milions de dòlars en circulació. La rendibilitat d’aquestes inversions eren la pedra angular del negoci. Algunes empreses fins i tot feien assegurances conscients que hi perdien diners: guanyaven un dòlar en primes i sabien que haurien de pagar més d’un dòlar per pèrdues i despeses, però ho feien amb l’esperança d’obtenir beneficis amb el rendiment de les inversions. L’Elder menyspreava aquesta mena d’estratègia, però la seva fam de beneficis per inversions era voraç.

Els problemes de Desert Life tenien a veure amb l’expansió del negoci. Al llarg dels anys, a mesura que feia créixer l’empresa i s’expandia mitjançant adquisicions, havia diversificat les activitats per tal de no dependre exclusivament de les assegurances de vida. Havia entrat en el segment d’assegurances d’habitatges i vehicles per a particulars, i en el d’assegurances de propietats, accidents i responsabilitat civil per a empreses.

Durant anys, havia estat un negoci pròsper, però la seva sort va canviar.

«La mare que va parir els huracans!», bramava en veu alta, fins i tot quan estava sol. Un rere l’altre, havien arrasat Florida i la costa del Golf, i havien buidat les arques dels beneficis. Les reserves de superàvit de l’empresa —els fons destinats a pagar futures reclamacions— havien disminuït fins a xifres alarmants. Les autoritats estatals i federals que supervisaven les asseguradores en prenien nota, com també Wall Street. El valor de les seves accions queia en picat i la seva vida cada dia s’assemblava més a una escena de l’Infern de Dant.

Bert Myers, geni financer, al rescat.

En Bert Myers no provenia del món de les assegurances; havia desenvolupat la seva carrera en la banca d’inversions. L’Elder l’havia contractat feia pocs anys perquè l’ajudés a dissenyar l’estratègia per a les adquisicions que volia portar a terme Desert Life. Entre la gent del financer, era un número u, un dels paios més espavilats de Wall Street.

En Myers tenia un pla per fer front a la caiguda de beneficis. Controlar els designis de la natura i totes aquelles reclamacions per danys era impossible, però sí que podia fer créixer la rendibilitat de les inversions si, tal com deia ell, «es passaven de la ratlla només un mil·límetre». Les autoritats governamentals, per no parlar del seu censor jurat de comptes que tenien en plantilla, imposaven restriccions molt estrictes respecte de la classe d’inversions que podien fer, bàsicament incursions sense risc en el mercat d’obligacions i inversions conservadores en hipoteques, préstecs al consum i propietat.

No podien agafar les valuoses reserves i apostar-les a la ruleta. En Myers, però, havia descobert un fons d’inversió lliure que dirigien uns genis matemàtics de Connecticut que havien guanyat uns beneficis exorbitants apostant a les fluctuacions del mercat internacional de divises. El fons en qüestió, International Advisory Partners, tenia un component de risc massa elevat perquè una empresa com Desert Life estigués autoritzada a invertir-hi. Però un cop que l’Elder va aprovar el pla, en Myers va constituir una empresa immobiliària fantasma que aparentment tenia el perfil de risc apte per a Desert Life, i va transferir més de mil milions de reserves al fons d’International Advisory Partners amb l’esperança d’obtenir uns grans beneficis i arreglar el compte de resultats de Desert Life.

El moment que Myers va escollir per invertir no va ser bo. International Advisory Partners va utilitzar la injecció de líquid de Desert Life per apostar que el ien cauria amb relació al dòlar. Ara bé, no se suposava que el ministre d’economia japonès havia de fer una valoració negativa de la política monetària del Japó?

El primer trimestre havien perdut el catorze per cent. La gent del fons d’inversió lliure els insistien que allò era una anomalia i que la seva estratègia era sòlida. En Myers només havia d’aguantar i tot sortiria bé. Així doncs, enmig de la calor ardent del desert, els suaven les mans, però s’aferraven al pla tan fort com podien.

L’Elder havia decidit quedar amb en Peter Benedict un diumenge al matí per mantenir l’assumpte allunyat de les seves oficines. Una cafeteria especialitzada en gofres de la part nord de Las Vegas li va semblar un bon lloc, ja que era poc probable que els seus treballadors i amics freqüentessin un indret com aquell. Així, amb la flaire del xarop d’erable de sucre als narius, va asseure’s a esperar en una de les taules interiors, vestit amb uns pantalons bombatxos de popelín per jugar a golf i un jersei fi de caixmir en tons ataronjats. No es recordava de l’aspecte que tenia l’home, de manera que escodrinyava cada persona que entrava.

En Mark va arribar uns minuts tard, un home sense pretensions amb texans i la seva omnipresent gorra dels Lakers, amb un sobre de paper Manila a la mà. Ell va veure primer l’Elder, es va armar de valor i es va dirigir amb pas decidit cap a la taula. L’Elder es va posar dret i li va parar la mà:

—Hola, Peter, m’alegro de tornar-te a veure.

En Mark es mostrava tímid, estava incòmode. Les bones maneres de l’Elder l’obligaven a xerrar una mica per trencar el glaç, però a en Mark aquells preliminars se li feien una muntanya. L’únic tema que tenien en comú era el blackjack, o sigui que l’Elder es va posar a parlar dels naips durant uns minuts abans d’insistir que demanessin alguna cosa per esmorzar. En Mark es va distreure pensant en les palpitacions que notava al pit, i es va preguntar si la cosa potser s’estava tornant patològica. Va beure un te glaçat i va mirar de controlar la respiració, però se li va accelerar el cor. I si s’aixecava i tocava el dos?

Ja era massa tard.

La conversa insubstancial es va acabar per fi i l’Elder va agafar el toro per les banyes. Després de les cordialitats, el seu to va esdevenir dur:

—Molt bé, Peter, digue’m per què creus que la meva empresa té problemes.

En Mark no tenia formació econòmica teòrica, però havia après pel seu compte a llegir les dades financeres a Silicon Valley. Havia començat per estudiar els arxius de la comissió d’accionistes de l’empresa on havia treballat, per després passar a analitzar les d’altres empreses tecnològiques, a la recerca d’inversions sucoses. Quan s’encallava amb un concepte comptable que no entenia, s’informava sobre la qüestió fins que recopilava una quantitat de coneixement que seria l’enveja de qualsevol comptable titulat. La seva ment tenia un potencial tan prodigiós que li semblava que la lògica i les matemàtiques subjacents a la comptabilitat eren una fotesa.

Llavors, amb veu continguda, va començar a repassar una per una, maquinalment, totes les irregularitats dels informes comptables de Desert Life presentats al govern durant els darrers deu trimestres. Hi havia detectat el lleu rastre de frau que ningú dels qui treballaven a Wall Street no hi havia sabut veure. Fins i tot va endevinar que era possible que l’empresa s’hagués endinsat en terrenys perillosos a fi d’obtenir més beneficis.

L’Elder l’escoltava fascinat i atordit.

Un cop que en Mark va haver acabat, l’Elder va tallar la gofra que tenia al davant, va menjar-se’n un bocí i va mastegar en silenci. Després d’empassar-se’l, va dir:

—No entraré en si tens raó o no. Et proposo que et limitis a explicar-me com creus que pots ajudar Desert Life.

En Peter va agafar el sobre de paper Manila que fins aleshores havia tingut entre les cames i l’hi va atansar per sobre de la taula. No va dir res, però a l’Elder li va quedar clar que havia d’obrir-lo. A dins hi havia una sèrie de retalls de diari.

Tots parlaven de l’assassí del Judici Final.

—Què cony és això? —va preguntar l’Elder.

—És la forma en què puc salvar la teva empresa —va dir en Mark gairebé en un xiuxiueig. La gravetat del moment va planar sobre ell i el va deixar mig marejat.

Aleshores va tenir la sensació que el moment se li esmunyia de les mans.

L’Elder va reaccionar de manera visceral i va començar a aixecar-se.

—Es pot saber qui ets? Una mena de psicòpata o què? Per a la teva informació, conec una de les víctimes!

—Qui? —va preguntar en Mark a l’instant.

—En David Swisher.

Es va endur la mà a la cartera.

En Mark va reunir tot el seu coratge i va dir:

—Serà millor que seguis. No va ser cap víctima.

—Què vols dir?

—Si us plau, seu i escolta’m.

L’Elder va accedir-hi.

—Et diré una cosa: no m’agrada el camí que agafa aquesta conversa. Et dono un minut perquè m’expliquis els teus motius o toco el dos, entesos?

—A veure, suposo que sí que va ser una víctima, però no cap de les víctimes de l’assassí del Judici Final.

—Com ho saps?

—Perquè no existeix l’assassí del Judici Final.