12

Havien transcorregut uns mesos des de l’aventura que els havia dut fins a Creixell, però la vida d’Arnau no havia canviat gaire en aquest temps. A l’espera de fer els deu anys, edat en què entraria d’aprenent a l’obrador del seu oncle Grau, continuava recorrent amb Joanet l’atractiva i sempre sorprenent Barcelona. Donava beure als bastaixos i, sobretot, vivia Santa Maria de la Mar, la veia créixer i resava a la Mare de Déu, a qui explicava les seves penes, i es recreava en aquell somriure que li semblava que percebia en els llavis de la pètria figura.

Tal com li havia dit mossèn Albert, quan va desaparèixer l’altar major de l’església romànica, van transportar la Mare de Déu a la petita capella del Santíssim, situada al deambulatori, darrere del nou altar major de Santa Maria, entre dos dels contraforts de la construcció i tancada per unes altes i fortes reixes de ferro. La capella del Santíssim no gaudia de cap benefici que no fos el dels bastaixos, encarregats de tenir-ne cura, protegir-la, netejar-la i mantenir sempre encesos els ciris que la il·luminaven. Aquella era la seva capella, la més important del temple, destinada a guardar el cos de Crist i, tot i així, la parròquia l’havia cedit als humils descarregadors portuaris. Molts nobles i rics mercaders pagarien per construir i constituir beneficis sobre les trenta-tres capelles restants que s’havien de construir a Santa Maria de la Mar, els havia dit mossèn Albert, totes entre els contraforts del deambulatori o de les naus laterals, però aquella, la del Santíssim, pertanyia als bastaixos, i el jove aiguader mai no va tenir cap problema per acostar-se a la seva Mare de Déu.

Un matí que Bernat ordenava les seves pertinences sota la màrfega, on amagava la bossa en què guardava els diners que havia salvat en la seva precipitada fugida del mas, ja feia quasi nou anys, i els pocs que li satisfeia el seu cunyat —diners que havien de servir perquè Arnau pogués tirar endavant quan hagués après l’ofici—, va entrar Jaume a l’habitació dels esclaus. Bernat, estranyat, es va mirar l’oficial. No era habitual que Jaume entrés allí.

—Què…?

—La vostra germana ha mort —el va interrompre Jaume.

A Bernat li van flaquejar les cames i va caure assegut a la màrfega, amb la bossa de les monedes a la mà.

—Co…? Com ha estat? Com ha anat? —va balbucejar.

—El mestre no ho sap. Quan s’ha fet clar l’ha trobada freda.

Bernat va deixar caure la bossa per tapar-se la cara amb les mans. Quan es va apartar i va aixecar la vista, Jaume ja no hi era. Amb un nus a la gola, Bernat va recordar la nena que treballava al camp amb ell i el seu pare, la noia que no parava de cantar mentre s’ocupava dels animals. Sovint havia vist que el seu pare feia una pausa en les seves tasques i tancava els ulls per deixar-se portar uns instants per aquella veu alegre i despreocupada. I ara…

El rostre d’Arnau va continuar impassible quan, a l’hora de dinar, va rebre la notícia de boca del seu pare.

—M’has sentit, fill? —va insistir Bernat.

Arnau va fer que sí amb el cap. Feia un any que no veia Guiamona, si no comptava aquelles també llunyanes ocasions en què s’enfilava a l’arbre per veure com jugava amb els seus cosins; ell s’estava allí, espiant, plorant en silenci, els altres reien i ningú… Va sentir l’impuls de dir al seu pare que li era igual, que Guiamona no l’estimava, però l’expressió de tristesa que va veure en els ulls de Bernat l’hi va impedir.

—Pare —va fer, acostant-se-li.

Bernat va abraçar el seu fill.

—No ploris —va xiuxiuejar Arnau amb el cap enganxat al seu pit. Bernat el va prémer contra ell i Arnau va respondre abraçant-lo fort.

Menjaven en silenci, amb els esclaus i els aprenents, quan va sonar el primer udol. Un crit punyent que semblava que esquincés l’aire. Tots van mirar cap a la casa.

—Ploracossos —va dir un dels aprenents—; la meva mare ho és. Potser ha estat ella. És la que en sap més, de plorar, de tota la ciutat —va afegir amb orgull.

Arnau es va mirar el seu pare; es va sentir un altre esgarip i Bernat va veure que el seu fill s’encongia.

—En sentirem molts —el va avisar—. M’han dit que Grau ha contractat moltes ploracossos.

I així va anar. Tota aquella tarda i aquella nit, mentre la gent anava a cals Puig a donar-los el condol, una colla de dones ploraren la mort de Guiamona. Ni Bernat ni el seu fill van aconseguir aclucar ull amb aquella constant bonior de les ploracossos.

—Ho sap tot Barcelona —va comentar Joanet a Arnau quan va aconseguir trobar-lo, al matí, entre la gentada que s’apinyava a les portes de la casa de Grau. Arnau va arronsar les espatlles—. Tots han vingut als funerals —va afegir Joanet davant del gest del seu amic.

—Per què?

—Perquè Grau és ric i a tots els qui vinguin a acompanyar el dol els regalarà roba. —Joanet va ensenyar a Arnau una camisa negra llarga—. Com aquesta —va afegir somrient.

A mig matí, quan tota aquella gent va estar vestida de negre, el seguici fúnebre va sortir en direcció a l’església de Natzaret, on hi havia la capella de Sant Hipòlit, sota l’empara del qual estava la confraria dels terrissaires. Les ploracossos avançaven a tocar del fèretre, plorant, xisclant, arrencant-se els cabells.

L’església estava atapeïda de personalitats: prohoms de diverses confraries, els consellers de la ciutat i la major part dels membres del Consell de Cent. Ara que Guiamona havia mort, ningú no es preocupava dels Estanyol, però Bernat, estirant el seu fill, va aconseguir acostar-se al lloc on reposava el seu cadàver, on les senzilles vestimentes regalades per Grau es barrejaven amb sedes i bissós, costoses teles de lli negre. Ni tan sols li van permetre que s’acomiadés de la seva germana.

Des d’allí, mentre els sacerdots oficiaven els funerals, Arnau va entrellucar els rostres congestionats dels seus cosins: Josep i Genis es mantenien ferms, Margarida s’estava ben dreta, però no aconseguia aturar el constant tremolor del llavi inferior. Havien perdut la seva mare, igual que ell. No sabien allò de la Mare de Déu?, es preguntava Arnau. Després va desviar la mirada cap al seu oncle, hieràtic. Estava segur que Grau Puig no ho explicaria als seus fills. Els rics són diferents, li havien dit sempre; potser ells tindrien una altra manera de trobar una nova mare.

I certament la tenien. Un viudo ric a Barcelona, un viudo amb aspiracions… Encara no havia acabat el període de dol que Grau va començar a rebre propostes de matrimoni. I no va tenir manies de negociar-les. A la fi, l’elegida per convertir-se en la nova mare dels fills de Guiamona va ser Isabel, una noia jove i poc agraciada, però noble. Grau havia sospesat les virtuts de totes les aspirants, però es va decidir per l’única que era noble. El seu dot: un títol exempt de beneficis, terres o riqueses, però que li permetria accedir a una plaça que li havia estat vedada. Què li importaven a ell els abundosos dots que li oferien alguns mercaders, desitjosos d’unir-se a la riquesa de Grau? A les grans famílies nobles de la ciutat no els preocupava l’estat de viudetat d’un simple terrissaire, per més ric que fos; solament el pare d’Isabel, sense recursos econòmics, va intuir en el caràcter de Grau la possibilitat d’una aliança que convingués a totes dues parts, i no es va equivocar.

—Comprendràs —li va exigir el seu futur sogre— que la meva filla no pot viure en un obrador de terrissa. —Grau va assentir amb el cap—. I que tampoc no es pot casar amb un simple terrissaire. —En aquesta ocasió, Grau va intentar respondre, però el seu sogre va fer un gest de menyspreu amb la mà—. Grau —va afegir—, els nobles no ens podem dedicat a l’artesania, ho entens? Podem no ser rics, però mai no serem artesans.

«Els nobles no podem…». Grau va dissimular la seva satisfacció en veure-s’hi inclòs. I tenia raó: quin noble de la ciutat tenia un obrador d’artesania? Senyor baró; a partir d’aleshores el tractarien de senyor baró, en les seves negociacions mercantils, al Consell de Cent… Senyor baró! Com podia tenir un obrador d’artesania un baró de Catalunya!

De la mà de Grau, encara prohom de la confraria, Jaume no va tenir cap problema per accedir a la categoria de mestre. Van tractat l’assumpte sota la pressió de les presses de Grau per esposar-se amb Isabel, amoïnat pel temor que aquells nobles, sempre tan capritxosos, se’n penedissin. El futur baró no tenia temps per sortir al mercat. Jaume es convertiria en mestre i Grau li vendria l’obrador i la casa, a terminis. Només hi havia un problema:

—Tinc quatre fills —li va dir Jaume—. Ja em serà difícil pagar-vos el preu de la venda… —Grau l’instà a continuar—; no puc assumir tots els compromisos que teniu en el negoci: esclaus, oficials, aprenents… Ni tan sols no els podria alimentar! Si vull tirar endavant, me les haig de compondre amb els meus quatre fills.

La data del casament estava fixada. Grau, de la mà del pare d’Isabel, havia adquirit un costós palauet al carrer de Montcada, on vivien les famílies nobles de Barcelona.

—Recorda —li va advertir el seu sogre en sortir de la propietat acabada d’adquirir—, no pots entrar a l’església amb un obrador a coll.

Van inspeccionar fins l’últim racó de la seva nova casa; el baró assentia amb el cap, amb condescendència, i Grau calculava mentalment el que costaria omplir tot aquell espai. Darrere dels portals que donaven al carrer de Montcada s’obria un pati empedrat; al davant, les quadres, que ocupaven la major part de la planta baixa, juntament amb les cuines i els dormitoris dels esclaus. A la dreta, una gran escalinata de pedra, a l’aire lliure, pujava a la primera planta noble, on hi havia els salons i altres estances; a dalt, al segon pis, els dormitoris. Tot el palauet era de pedra; els dos pisos nobles tenien finestres seguides, ogivals, que miraven al pati.

—D’acord —va dir a qui durant anys havia estat el seu primer oficial—, quedes lliure de compromisos.

Van signar el contracte aquell mateix dia i Grau, satisfet, va comparèixer davant del seu sogre amb el document.

—Ja he venut l’obrador —li anuncià.

—Senyor baró —li va respondre l’altre, oferint-li la mà.

«I ara? —va pensar Grau, un cop sol—. Els esclaus no són cap problema; em quedaré els que serveixin, i els que no… cap al mercat. Pel que fa als oficials i aprenents…».

Grau va parlar amb els membres de la confraria i va recol·locar tot el seu personal a canvi d’unes modestes sumes. Només quedaven el seu cunyat i el nen. Bernat no tenia títol a la confraria; ni el d’oficial. Ningú no l’admetria en un obrador, a part que estava prohibit. El nen ni tan sols havia començat l’aprenentatge, però hi havia un contracte i, de tota manera, com podia demanar a ningú que admetés uns Estanyol? Tothom sabria que aquells dos fugitius eren parents seus. Es deien Estanyol, com Guiamona. Tots sabrien que havia donat refugi a dos serfs de la terra, i ara que estava a punt de ser noble… Que no eren els nobles els més acèrrims enemics dels serfs fugitius? No eren aquells mateixos nobles els qui pressionaven el rei perquè derogués les disposicions que permetien la fugida dels serfs de la terra? Com es podia convertir en noble amb els Estanyol en boca de tothom? Què en diria el seu sogre?

—Vindreu amb mi —va dir a Bernat, que ja feia uns dies que estava amoïnat pels nous esdeveniments.

Jaume, com a nou amo de l’obrador, lliure de les ordres de Grau, es va asseure amb ell i li va parlar en confiança:

—No gosarà fer-vos res. Ho sé, m’ho ha confessat ell; no vol que es faci pública la vostra situació. Jo he aconseguit un bon tracte, Bernat. Té pressa, li urgeix arreglar tots els seus assumptes abans de casar-se amb Isabel. Teniu un contracte signat per al vostre fill. Aprofiteu-lo, Bernat. Colleu aquest malànima. Amenaceu-lo d’anar al tribunal. Sou una bona persona. Voldria que entenguéssiu que tot el que ha passat aquests anys…

Bernat ho comprenia. I gràcies a les paraules de l’antic oficial es va atrevir a plantar cara al seu cunyat.

—Què dius? —va exclamar Grau quan Bernat li va respondre amb un concís «on i per què?»—. On jo vulgui i per al que em doni la gana —va continuar cridant, nerviós, sense parar de gesticular.

—No som els teus esclaus, Grau.

—Poques opcions tens.

Bernat es va haver d’escurar la gola abans de seguir els consells de Jaume.

—Puc acudir al tribunal.

Aquell home petit i prim, crispat i tremolós, es va aixecar de la cadira. Però Bernat ni tan sols va parpellejar, per més que desitjà sortir d’allí corrent; l’amenaça del tribunal va retrunyir a les oïdes de Grau.

S’ocuparien dels cavalls que Grau s’havia vist obligat a adquirir juntament amb el palauet. «Com vols tenir uns estables buits? —li havia dit el seu sogre, de passada, com si parlés amb una criatura ignorant. Grau sumava i sumava mentalment—. La meva filla Isabel sempre ha muntat a cavall», va afegir.

Però el més important per a Bernat va ser el bon sou que va obtenir per a ell i per a Arnau, que també havia de començar a treballar amb els cavalls. Podrien viure fora del palauet, en una habitació pròpia, sense esclaus, sense aprenents; ell i el seu fill tindrien diners suficients per tirar endavant.

Va ser el mateix Grau qui va apressar Bernat perquè anul·lés el i contracte d’aprenentatge d’Arnau i en firmés un de nou.

D’ençà que li van concedir la ciutadania, Bernat abandonava l’obrador en comptades ocasions, i sempre sol o acompanyat per Arnau. No semblava que hi hagués cap denúncia contra ell; el seu nom constava en els registres de ciutadania. En aquest cas, ja l’haurien anat a buscar, pensava cada cop que trepitjava el carrer. Solia caminar fins a la platja i allí es barrejava amb les desenes de treballadors del mar, amb la vista sempre fixa en l’horitzó, deixant que l’acariciés la brisa, assaborint l’atmosfera acre que envoltava la platja, els vaixells, la brea…

Feia quasi deu anys que havia colpejat el jove de la farga. Esperava que no s’hagués mort. Arnau i Joanet saltaven al seu voltant. Se li avançaven corrent, tornaven enrere amb la mateixa rapidesa i se’l miraven amb els ulls brillants i un somriure a la boca.

—La nostra pròpia casa! —va exclamar Arnau—. Visquem al barri de la Ribera, sisplau!

—Em fa l’efecte que només serà una habitació —va intentar explicar-li Bernat, però el nen continuava somrient com si es tractés del millor palau de Barcelona.

—No és un mal lloc —li va dir Jaume quan Bernat li va comentar el suggeriment del seu noi—. Allí trobareu habitacions.

I cap allí es dirigien tots tres. Els dos nens corrent, Bernat carregat amb les seves poques pertinences. Havien passat gairebé deu anys d’ençà de la seva arribada a la ciutat.

Durant tot el camí fins a Santa Maria, Arnau i Joanet no van parar de saludar gent amb qui s’encreuaven.

—És el meu pare! —va dir cridant Arnau a un bastaix carregat amb un sac de cereals, assenyalant Bernat, que havien deixat més de vint metres enrere.

El bastaix va somriure sense aturar-se, encorbat pel pes. Arnau es va girar cap a Bernat, va arrencar a córrer en aquesta direcció, però poc després es va aturar. Joanet no el seguia.

—Vinga! —li cridà, agitant els braços.

Però Joanet va fer que no amb el cap.

—Què passa, Joanet? —li va preguntar, girant-se cap a ell.

El petit va abaixar la mirada.

—És el teu pare —va murmurar—. I ara què em passarà a mi?

Tenia raó. Tots els prenien per germans. No hi havia pensat.

—Corre. Vine amb mi —li va dir, estirant-lo.

Bernat va veure com se li acostaven: Arnau estirant Joanet, a qui veia repatani. «Us felicito pels vostres fills», li havia dit el bastaix en passar pel seu costat. Va somriure. Més d’un any corrent junts. I la mare de Joanet? Bernat se’l va imaginar assegut sobre la caixa, deixant-se acaronar el cap per un braç sense rostre. Se li va fer un nus a la gola.

—Pare… —va començar a dir Arnau quan van arribar a la seva altura. Joanet es va amagar darrere del seu amic.

—Nens —el va interrompre Bernat—, em penso que…

—Pare, us faria res de ser el pare de Joanet? —va deixar anar Arnau d’una tirada.

Bernat va veure com el petit treia el cap per darrere del seu fill.

—Vine aquí, Joanet —li va dir Bernat—. Tu vols ser fill meu? —va afegir quan el petit va abandonar el seu refugi.

El rostre de Joanet es va il·luminar.

—Això significa que sí? —va preguntar Bernat.

El nen es va abraçar a la seva cama. Arnau va somriure al seu pare.

—Aneu a jugar —els va ordenar Bernat amb la gola mig muda.

Els nens van portar Bernat davant de mossèn Albert.

—Segur que ell ens podrà ajudar —va dir Arnau mentre Joanet feia que sí.

—El nostre pare! —va dir el petit, avançant-se a Arnau i repetint la presentació que havia anat fent durant el trajecte, fins i tots als que només coneixia de vista.

Mossèn Albert va demanar als nens que els deixessin sols i va convidar Bernat a una copa de vi dolç mentre escoltava les seves explicacions.

—Sé on us podreu allotjar —li va dir—; és bona gent. Escolteu. Bernat, heu aconseguit una bona feina per a Arnau; cobrarà un bon sou i aprendrà un ofici, i els palafreners sempre són necessaris. Però, i aquest altre fill vostre? Què penseu fer amb Joanet?

Bernat va arrufar el nas i es va sincerar amb el sacerdot.

Mossèn Albert els va acompanyar a casa de Pere i la seva dona, dos vellets sense família que vivien en un petit edifici de dues plantes, a peu de platja, amb la llar al pis de baix i tres habitacions al de dalt, una gent que sabia que en volien llogar una.

Durant tot el camí, i també mentre presentava els Estanyol a Pere i la seva dona i observava com Bernat els ensenyava els diners que duia, mossèn Albert no va deixar d’agafar Joanet per l’espatlla. Com podia haver estat tan cec? Com era que no s’hagués adonat del calvari que vivia aquell petit? Tantes vegades com l’havia vist abstret, amb la mirada perduda a l’infinit!

Mossèn Albert va estrènyer fort el menut i aquest se li va girar per somriure.

L’habitació era senzilla però neta, amb dues màrfegues a terra com a mobiliari i la constant remor de les ones de companyia. Arnau va afinar l’oïda per sentir el tràfec dels treballadors de Santa Maria, al seu darrere. Per sopar van menjar l’habitual olla, preparada per la dona de Pere. Arnau es mirà el recipient, va alçar la vista i va somriure al seu pare. Que lluny que quedaven les potingues d’Estranya! Tots tres van menjar amb fruïció, observats per la velleta, disposada en tot moment a tornar-los a omplir les escudelles.

—A dormir —va anunciar Bernat, ja satisfet—; demà tenim feina.

Joanet va vacil·lar. Es va mirar Bernat i, quan ja tots s’havien aixecat de taula, se’n va anar cap a la porta de la casa.

—No és pas hora de sortir, fill —li va dir Bernat en presència dels dos vellets.