42

La veia somriure. Arnau continuava veient com somreia la seva Mare de Déu, i la vida li somreia igual que ella. Havia fet quaranta anys i, malgrat la crisi, els seus negocis funcionaven i li proporcionaven grans beneficis, dels quals destinava una part als necessitats de Santa Maria. Amb el temps, Guillem li va donar la raó: la gent del poble pagava i tornava els seus préstecs, diner a diner. La seva església, el temple de la mar, continuava creixent a través de la seva tercera volta central i dels campanars octogonals que flanquejaven la façana principal. Santa Maria era plena d’artesans: marbristes i escultors, pintors, vidriers, fusters i forjadors. Fins i tot hi havia un organista, el treball del qual Arnau seguia amb atenció. «Com devia sonar la música a l’interior d’aquell majestuós temple?», es preguntava sovint. Després de la mort de l’ardiaca Bernat Llull i el pas de dos canonges, qui ocupava ara el càrrec era Pere Salvete de Montirac, amb qui Arnau mantenia una relació còmoda. També havien mort el gran mestre Berenguer de Montagut i el seu successor, Ramon Despuig. L’encarregat de la direcció de les obres era ara Guillem Metge.

Però Arnau no sols tractava amb els prebosts de Santa Maria. La seva situació econòmica i la seva nova condició el portaven a confraternitzar amb els consellers de la ciutat, amb prohoms i amb membres del Consell de Cent. Tenien en compte la seva opinió a la llotja i seguien els seus consells comerciants i mercaders.

—Has d’acceptar al càrrec —li va aconsellar Guillem.

Arnau s’ho va pensar durant uns instants. Acabaven d’oferir-li una de les dues places de cònsol de mar de Barcelona, el màxim representant del comerç a la ciutat, jutge de les disputes mercantils, amb jurisdicció pròpia, independent de qualsevol altra institució de Barcelona, àrbitre de qualsevol problema que es plantegés al port o que tinguessin els seus treballadors, i vigilant del compliment de les lleis i els costums del comerç.

—No sé si podré…

—Ningú millor que tu, Arnau, fes-me cas —el va interrompre Guillem—. Ho pots fer. Segur que sí.

Va acceptar ser un dels nous cònsols quan acabés el mandat dels anteriors.

Santa Maria, els seus negocis, les seves futures noves obligacions com a cònsol de mar: tot això va crear al voltant d’Arnau una muralla en la qual el bastaix se sentia còmode, i quan tornava a la seva nova llar, al palau del carrer de Montcada, no s’adonava del que succeïa darrere d’aquelles grans portalades.

Arnau havia complert les promeses fetes a Elionor, però també va complir les garanties que li va oferir, i la seva relació era distant i freda; es reduïa a l’imprescindible per a la convivència. Mentrestant, Mar havia complert vint esplendorosos anys i es continuava negant a contraure matrimoni. «Per què ho he de fer si tinc Arnau per a mi? Què faria ell sense mi? Qui el descalçaria? Qui l’atendria quan tornés de la feina? Qui xerraria amb ell i escoltaria els seus problemes? Elionor? Joan, cada dia més embrancat en els seus estudis? Els esclaus? O Guillem, amb qui ja passa la major part del dia?», pensava la noia.

Cada dia, Mar esperava amb impaciència la tornada a casa d’Arnau. Se li accelerava la respiració en sentir els cops de picador a la portalada i el somriure tornava als seus llavis quan anava, corrent, a esperar-lo dalt de l’escalinata que portava a les plantes nobles. Perquè durant el dia, quan Arnau no hi era, la seva vida constituïa un monòton i constant suplici.

—Res de perdiu! —va retrunyir a les cuines—. Avui menjarem vedella.

Mar es va girar cap a la baronessa, dreta a l’entrada de la cuina. A Arnau li agradava la perdiu. Ella les havia anat a comprar amb Donaha, les va triar ella mateixa, les va penjar d’una barra a la cuina i dia rere dia en va anar comprovant l’estat. Finalment va decidir que estaven al seu punt i al matí, a primera hora, va baixar a la cuina a preparar-les.

—Però… —va intentar oposar-s’hi Mar.

—Vedella —la va interrompre Elionor, traspassant-la amb la mirada.

La jove es va girar cap a Donaha, però l’esclava li va respondre arronsant de manera imperceptible les espatlles.

—El que es menja en aquesta casa ho decideixo jo —va continuar la baronessa, dirigint-se en aquesta ocasió a tots els esclaus que hi havia a la cuina—. En aquesta casa mano jo!

Després de l’últim crit, va girar cua i se’n va anar.

Aquell dia, Elionor es va esperar per comprovar el resultat del seu cop de timó. Acudiria a Arnau la noia o mantindria aquella disputa en secret? Mar també hi va pensar: ho havia d’explicar a Arnau? Què hi podia guanyar? Si Arnau es posava de la seva part, discutiria amb Elionor, i en realitat ella era la senyora de la casa. I si no es posava de la seva part? Se li va encongir l’estómac. I si no ho feia? En una ocasió, Arnau havia dit que no havia d’ofendre el rei. I si Elionor es queixava al rei per culpa d’ella? Què diria aleshores Arnau?

Elionor va deixar anar un somriure de menyspreu cap a Mar a la fi del dia, quan va comprovar que Arnau la continuava tractant com sempre, sense dirigir-li la paraula. Amb el temps, el somriure es va anar convertint en un setge constant a la jove. Elionor va prohibir que acompanyés els esclaus a la compra i que entrés a les cuines. Va apostar esclaus a les portes dels salons quan ella era dins. «La senyora baronessa no vol que la molestin», deien a Mar quan hi volia entrar. Un dia rere l’altre, Elionor va anar trobant la manera de molestar la noia.

El rei. No havien d’ofendre el rei. Mar tenia aquelles paraules gravades al cap i no parava de repetir-se-les. Elionor continuava sent la seva pupil·la i podia acudir al monarca en qualsevol moment. Ella no seria la causa que s’ofengués Elionor!

Que equivocada que anava… Que poc que satisfeien Elionor les renyiries domèstiques. Les seves petites victòries desapareixien tan bon punt Arnau tornava a casa i Mar saltava als seus braços. Tots dos reien, xerraven… i tenien contacte. Arnau explicava el que havia passat durant el dia, les baralles a la llotja, els canvis, els vaixells, assegut en una butaca, amb Mar als seus peus, embadalida amb les seves històries. Que no havia de ser aquell el lloc de la seva legítima esposa? Arnau, acompanyat per Mar, es quedava en una de les finestres, al vespre, després de sopar, amb ella agafada del seu braç, i tots dos miraven la nit estrellada. A l’esquena d’ells, Elionor estrenyia els punys fins a clavar-se les ungles als palmells; aleshores el dolor la feia reaccionar i s’aixecava tot d’una per retirar-se cap a les seves habitacions.

I en la solitud pensava en la seva situació. Arnau no l’havia tocat d’ençà que van contraure matrimoni. S’acariciava el cos, els pits… encara es mantenien ferms!, els malucs, l’entrecuix, i quan arribava el plaer, sempre xocava amb la realitat: aquella noia… aquella noia havia arribat a ocupar el seu lloc!

—Què passarà quan el meu espòs mori?

L’hi va preguntar directament, sense preàmbuls, després d’asseure’s davant d’aquella taula atapeïda de llibres. Va tossir; tota l’estança plena de llibres i lligalls, la pols.

Reginald d’Area va examinar amb tranquil·litat la seva visita. Havien comentat a Elionor que era el millor advocat de la ciutat, un expert glossador dels Usatges de Catalunya.

—Tinc entès que no teniu fills del vostre espòs, m’equivoco? —Elionor va arrufar les celles—. Ho haig de saber —va insistir amb parsimònia. Tot ell, corpulent i amb aire de bon jan, la cabellera i la barba blanques, suscitava seguretat.

—No. No n’he tingut.

—M’imagino que la vostra consulta es refereix a l’aspecte patrimonial.

Elionor es va remenar en el seient, inquieta.

—Sí —va respondre a la fi.

—Se us tornarà el dot. Pel que fa al patrimoni propi del vostre espòs, en pot disposar per testament com desitgi.

—No me’n correspondrà res?

—L’usdefruit dels seus béns durant un any, l’any de dol.

—Només?

El crit va aconseguir alterar Reginald d’Area. Què es creia aquella dona?

—Això ho deveu al vostre tutor, el rei Pere —va respondre amb sequedat.

—Què voleu dir?

—Fins que el vostre tutor va accedir al tron, a Catalunya regia una llei de Jaume I per la qual la viuda, mentre ho fes honestament, gaudia de l’usdefruit de tota l’herència del seu marit per a tota la vida. Però els mercaders de Barcelona i de Perpinyà són molt zelosos del seu patrimoni, fins i tot quan es tracta de les seves esposes, i van aconseguir un privilegi reial pel qual solament havien de gaudir d’un any de dol, i no de l’usdefruit. El vostre tutor ha elevat aquest privilegi a categoria de llei general per a tot el Principat…

Elionor ja no l’escoltava i es va aixecar abans que l’advocat acabés la seva exposició. Va tossir de nou, bo i passejant la mirada per l’estança. Per què devia voler tants llibres? Reginald també es va alçar.

—Si us cal res més…

Elionor, ja d’esquena, es va limitar a aixecar una mà.

Era clar: havia de tenir un fill del seu marit per assegurar-se el futur. Arnau havia complert la seva paraula i Elionor havia conegut una altra forma de vida: el luxe, una cosa que coneixia de la cort, però que, en estar sotmesa als innombrables controls dels tresorers reials, sempre havia estat fora del seu abast. Ara gastava tot el que volia, tenia tot el que li venia de gust. Però si Arnau es moria… I l’única cosa que l’hi impedia, el que el mantenia apartat d’ella, era aquella bruixa voluptuosa. Si la bruixa no hi fos, si desapareixia… Arnau es rendiria davant seu! No havia de ser capaç, ella, de seduir un serf fugitiu?

Uns dies després, Elionor va reclamar a les seves estances la presència del frare, l’únic Estanyol amb qui tenia algun tracte.

—Em sembla impossible! —li va respondre Joan.

—Doncs és així, fra Joan —va dir Elionor, amb les mans encara davant del rostre—. Des que ens vam casar que no m’ha posat una mà a sobre.

Joan sabia que no hi havia amor entre Arnau i Elionor, que dormien en habitacions separades. Què hi feia! Ningú no es casava per amor i la major part de nobles dormien separats. Però si Arnau no havia tocat Elionor, no estaven casats.

—Heu parlat de l’assumpte? —li va preguntar.

Elionor va apartar les mans del rostre per mostrar uns ulls envermellits, que van reclamar a l’acte l’atenció de Joan.

—No goso. No sabria com fer-ho. A més, em penso… —Elionor va deixar les seves sospites en l’aire.

—Què és el que us penseu?

—Que Arnau està més pendent de Mar que de la seva pròpia esposa.

—Ja sabeu que Arnau adora aquesta noia.

—No em refereixo a aquest tipus d’amor, fra Joan —va insistir, abaixant la veu. Joan es va incorporar a la butaca—. Sí. Sé que us costarà creure-ho però estic convençuda que aquesta noia, com l’anomeneu vós, pretén el meu espòs. És com tenir el diable a la meva pròpia casa, fra Joan! —Elionor va aconseguir posar-hi veu tremolosa—. Les meves armes, fra Joan, són les d’una simple dona que vol complir el mandat que l’Església imposa a les dones casades, però cada cop que ho intento topo amb el fet que el meu marit està immers en una voluptuositat que li impedeix fixar-se en mi. Jo ja no sé què fer-hi!

Per això no es volia casar Mar! Podia ser veritat? Joan va començar a recordar: sempre estaven junts, i com es llançava als seus braços. A més, aquelles mirades i els somriures. Que estúpid que havia estat! El moro ho sabia, segur que ho sabia; per això la defensava.

—No sé què dir-vos —s’excusà.

—Tinc un pla… però em cal el vostre ajut i sobretot el vostre consell.