57

Mar va intentar seguir el grup que transportava Arnau, però la multitud congregada l’hi impedia. Va recordar les últimes paraules d’Aledis:

—Cuida’l —li va cridar per damunt del clamor de la host. Somreia.

Mar va sortir corrent, ensopegant d’esquena a la riuada humana que l’arrossegava.

—Cuida’l molt —va repetir Aledis mentre Mar continuava mirant-se-la, intentant esquivar els qui li venien de cara—; fa molts anys, jo ho vaig voler fer…

De sobte va desaparèixer.

Mar va estar a punt de caure a terra i que tothom la trepitgés. «La host no és per a les dones», li va retreure un home que la va empènyer sense cap mania. Va aconseguir fer mitja volta. Va buscar els penons que ja arribaven a la plaça de Sant Jaume, al final del carrer del Bisbe. Per primera vegada aquell matí va deixar de banda les llàgrimes i de la gola li sortí un crit que va superar els de tots els que l’envoltaven. Ni tan sols va pensar en Joan. Va cridar, va empènyer, va clavar cops de peu als qui tenia al davant i es va anar obrint pas amb els colzes.

La host es va concentrar a la plaça del Blat. Mar era molt a prop de la Mare de Déu, la qual, sobre les espatlles dels bastaixos, ballava al damunt de la pedra del centre de la plaça, però Arnau… Li va semblar que distingia una discussió entre uns quants homes i els consellers de la ciutat. Entre aquells… sí, era allí. Només li faltaven uns passos, però a la plaça la gent estava molt apinyada. Va esgarrapar el braç d’un home que es va negar a apartar-se. Aquest va desenfundar un punyal i per un moment… Però va acabar rient a cor què vols i cedint-li el pas. Darrere d’ell hi havia d’haver Arnau, però quan li va donar l’esquena només va veure els consellers i el prohom dels bastaixos.

—On és Arnau? —li va preguntar esbufegant, ben suada.

El bastaix, imponent, amb la clau de la Sagrada Urna penjada al coll, va abaixar la vista per mirar-se-la. Era un secret. La Inquisició…

—Sóc Mar Estanyol —li va dir, menjant-se les paraules—. Sóc òrfena de Ramon, el bastaix. Segur que el vas conèixer.

No. No l’havia conegut, però havia sentit parlar d’ella, de la seva filla, i sabia que Arnau se l’havia afillada.

—Corre cap a la platja —es va limitar a dir-li.

Mar va travessar la plaça i va volar pel carrer de la Mar, on ja no quedaven ni restes de la host. Els va atrapar a l’altura del consolat; un grup de sis bastaixos duia a coll Arnau, encara atordit.

Mar es va voler abalançar damunt d’ells, però abans que ho pogués fer un dels bastaixos s’hi va interposar; les instruccions del pisà havien estat precises: ningú no havia de saber el parador d’Arnau.

—Deixa’m anar! —cridava Mar pernejant.

El bastaix la tenia agafada per la cintura per no fer-li mal. No pesava ni la meitat de qualsevol de les pedres o dels fardells que traginava cada dia.

—Arnau! Arnau!

Quantes vegades no havia somiat sentir aquell crit? Quan obria els ulls veia que anava a coll, que el duien uns homes amb uns rostres que no aconseguia distingir. Se l’enduien cap a algun lloc, apressats, en silenci. Què passava? On era? Arnau! Sí, era el mateix crit que un dia van llançar en silenci els ulls d’una noia a qui havia traït, a la masia de Felip de Ponts.

Arnau! La platja. El records es van confondre amb la remor de les onades i la brisa que feia olor de salobre. Què feia a la platja?

—Arnau!

La veu li va arribar llunyana.

Els bastaixos es van ficar a l’aigua, en direcció a la barca que havia de portar Arnau fins al llagut noliejat per Guillem, que s’esperava enmig del port. L’aigua del mar el va esquitxar.

—Arnau!

—Espereu —va balbucejar, mirant d’incorporar-se—, aquesta veu… qui…?

—Una dona —va respondre un d’ells—. No causarà problemes. Hem de…

Arnau s’aguantava dret, al costat de la barca, agafat de les aixelles per dos bastaixos. Va mirar cap a la platja. «Mar t’espera». Les paraules de Guillem van apagar tots els sons que l’envoltaven. Guillem, Nicolau, la Inquisició, les masmorres: tot li arribà al cap en un remolí.

—Senyor! —va exclamar—. Porteu-la. Us ho prego.

Un dels bastaixos s’afanyà a arribar fins on Mar continuava retinguda. Arnau la va veure córrer cap a ell.

Els bastaixos, que també se la miraven, es van girar quan Arnau es va deixar anar d’ells; semblava que la més suau de les onades el podia tirar a terra només de fregar-li el tou de la cama.

Mar es va aturar davant d’Arnau, que tenia els braços caiguts; va veure una llàgrima que li baixava per la galta. Se li acostà i la recollí amb els llavis.

No es van dir res. Ella mateixa va ajudar els bastaixos a pujar-lo a la barca.

No li serviria de res enfrontar-se al rei d’una manera tan directa.

D’ençà que Guillem se n’havia anat, Nicolau anava d’un costat a l’altre del seu despatx. Si Arnau no tenia diners, tampoc no en trauria res de sentenciar-lo. El Papa no el rellevaria mai de la promesa que li havia fet. El pisà el tenia ben agafat. Si volia complir amb el sant pare…

Uns cops a la porta li van distreure l’atenció, però després de desviar la vista cap allí, Nicolau va continuar el seu camí.

Sí. Una condemna menor salvaria la seva reputació com a inquisidor, li evitaria un enfrontament amb el rei i li proporcionaria diners suficients per a…

Els cops a la porta es van repetir. Nicolau hi va tornar a centrar la vista.

Li hauria agradat portar a la foguera aquell Estanyol. I la seva mare? Què se n’havia fet, de la vella? Segur que havia aprofitat la confusió…

Els cops van ressonar a l’interior de l’estança. Nicolau, a prop de la porta, la va obrir d’una revolada.

—Què…?

Jaume de Bellera, amb el puny clos, estava a punt de tornar a colpejar.

—Què voleu? —va preguntar l’inquisidor mirant-se l’oficial que hauria d’haver muntat guàrdia a l’avantsala i en canvi estava arraconat per l’espasa de Genis Puig—. Com goseu amenaçar un soldat del Sant Ofici? —bramà.

Genis va apartar l’espasa i es va mirar el seu company.

—Fa molt que ens esperem —va respondre el senyor de Navarcles.

—No vull veure ningú —va dir Nicolau a l’oficial, ja lliure de l’assetjament de Genis—; ja us ho he dit.

L’inquisidor va fer com si volgués tancar la porta, però Jaume de Bellera l’hi va impedir.

—Sóc un baró de Catalunya —va dir arrossegant les paraules— i em mereixo el respecte que pertoca a la meva condició.

Genis va assentir amb el cap davant de les paraules del seu amic i es va tornar a interposar, espasa en mà, en el camí de l’oficial, que intentava ajudar l’inquisidor.

Nicolau va mirar als ulls el senyor de Bellera. Podia demanar ajut; la resta de la guàrdia no trigaria a acudir, però aquells ulls crispats… Qui sap què podien fer dos homes acostumats a imposar la seva voluntat? Va deixar anar un sospir. Sens dubte no semblava pas que aquell fos el millor dia de la seva vida.

—Doncs bé, baró —va cedir—, què voleu?

—Vau prometre que condemnaríeu Arnau Estanyol i, en canvi, l’heu deixat fugir.

—No recordo que hagués promès res, i pel que fa a això d’haver-lo deixat fugir… Ha estat el vostre rei, aquest la noblesa del qual reclameu per a vós, que no ha vingut a socórrer l’Església. Demaneu-li les explicacions a ell.

Jaume de Bellera remugà unes paraules indesxifrables mentre agitava les mans.

—Encara el podeu condemnar —va dir a la fi.

—S’ha escapat —al·legà Nicolau.

—Nosaltres us el portarem! —va cridar Genis Puig, sense deixar d’amenaçar l’oficial, però amb l’atenció centrada en ells.

Nicolau va girar la vista cap al cavaller. Per què els havia de donar explicacions?

—Us vam proporcionar proves suficients del seu pecat —va intervenir Jaume de Bellera—. La Inquisició no pot…

—Quines proves? —bramà Eimeric. Aquells dos petulants li estaven donant l’oportunitat de salvar la seva honra. Si desvirtuava aquelles proves…—. Quines proves? —va repetir—. La denúncia d’un endimoniat com vós, baró? —Jaume de Bellera va mirar d’intervenir, però Nicolau l’hi va impedir fent un violent gest amb la mà—. He buscat aquells documents que vau dir que el bisbe havia lliurat quan vau néixer. —Tos dos es van enfrontar amb la mirada—. I sabeu què? No els he trobat.

Genis Puig va deixar caure la mà amb què sostenia l’espasa.

—Deuen ser als arxius del bisbat —es va defensar Jaume de Bellera.

Nicolau es va limitar a negar-ho amb el cap.

—I vós, cavaller? —va exclamar Nicolau dirigint-se a Genis—. Què teniu vós contra Arnau Estanyol? —L’inquisidor va reconèixer en Genis la basarda de qui amaga la veritat; aquella era la seva—. Sabeu que mentir a la Inquisició és un delicte? —Genis va buscar suport en Jaume de Bellera, però el noble tenia la mirada perduda en algun punt del despatx de l’inquisidor. Estava sol—. Què me’n dieu, cavaller? —Genis es va moure, buscant on poder amagar la mirada—. Què us va fer el canviador? —Nicolau s’hi va acarnissar—. Arruïnar-vos, potser?

Genis va respondre. Va ser només un segon, un segon en què es mirà de cua d’ull l’inquisidor. Era això. Què podia fer un canviador a un cavaller sinó arruïnar-lo?

—A mi no —va respondre ingènuament.

—A vós no? Al vostre pare, doncs?

Genis va abaixar la vista.

—Heu intentat utilitzar el Sant Ofici mitjançant la mentida! Heu denunciat en fals per a la vostra venjança personal!

Jaume de Bellera va tornar a la realitat esperonat pels crits de l’inquisidor.

—Va cremar el seu pare —va insistir Genis amb una veu quasi inaudible.

Nicolau va colpejar l’aire amb la mà estesa. Què convenia fer ara? Detenir-los i sotmetre’ls a judici comportaria mantenir viu un assumpte que valia més enterrar com més aviat millor.

—Compareixereu davant del notari i retirareu les vostres denúncies; en cas contrari… Entesos? —va cridar davant de la passivitat de tots dos. Ells hi van assentir—. La Inquisició no pot jutjar un home basant-se en denúncies falses. Aneu-vos-en —va finalitzar acompanyant l’ordre amb un gest adreçat a l’oficial.

—Vas jurar venjança pel teu honor —va recordar Genis Puig a Jaume de Bellera quan se’n tornaven cap a la porta.

Nicolau va sentir l’exigència del cavaller. També va escoltar la resposta.

—Cap senyor de Navarcles no ha incomplert mai un jurament —va afirmar Jaume de Bellera.

L’inquisidor general va mig aclucar els ulls. Ja en tenia prou. Havia deixat en llibertat un encausat. Acabava d’ordenar a uns testimonis que retiressin les seves denúncies. Mantenia tractes comercials amb… un pisà? Ni tan sols sabia amb qui! I si Jaume de Bellera complia el seu jurament abans que ell accedís a la fortuna que li quedava a Arnau? Mantindria l’acord el pisà? Calia silenciar aquell assumpte definitivament.

—Doncs en aquesta ocasió —bramà a l’esquena dels dos homes—, el senyor de Navarcles incomplirà el seu jurament.

Ambdós es van girar.

—Què dieu? —va exclamar Jaume de Bellera.

—Que el Sant Ofici no pot permetre que dos… —va fer un gest de menyspreu amb la mà— seglars posin en dubte la sentència que s’ha dictat. Aquesta és la justícia divina. No hi ha cap més venjança! Ho enteneu, Bellera? —El noble va dubtar—. Si compliu el vostre jurament, us jutjaré per endimoniat. M’heu entès ara?

—Però un jurament…

—En nom de la Santa Inquisició us en rellevo. —Jaume de Bellera va assentir amb el cap—. I vós —va afegir, dirigint-se a Genis Puig— us guardareu prou de venjar allò que la Inquisició ja ha jutjat. M’he explicat?

Genis Puig va fer que sí.

El llagut, una petita embarcació de deu metres d’eslora arborada amb vela llatina, havia buscat refugi en una recòndita cala de les costes del Garraf, amagada del pas d’altres embarcacions i a la qual només s’accedia per mar.

Una barraca construïda precàriament pels pescadors, amb les deixalles que llençava la Mediterrània a la cala, trencava la monotonia de les roques i els còdols grisos que es barallaven amb el sol per tornar la llum i la calor amb què els acariciava.

El pilot del llagut havia rebut, juntament amb una bona bossa de monedes, ordres concretes de Guillem. «El deixaràs allí amb un mariner de confiança, amb aigua i menjar suficient, i després et dedicaràs al cabotatge, però mira de triar ports de prop i torna a Barcelona, si més no dia per altre, per rebre ordres meves; tindràs més diners quan s’acabi tot», li havia promès per guanyar-se’n la lleialtat. No hauria calgut: la gent de mar estimava Arnau, ja que el considerava un cònsol just, però l’home va acceptar aquells bons diners. Tot i així no comptava amb Mar, i la noia es va negar a compartir amb un mariner l’atenció cap a Arnau.

—Jo me n’ocuparé —li va assegurar un cop van haver desembarcat a la cala i acomodat Arnau a la barraca.

—Però el pisà… —va intentar intervenir el pilot.

—Digues al pisà que Mar és amb ell, i si hi veu cap inconvenient tornes amb el teu mariner.

Es va expressar amb una autoritat impròpia en una dona. El pilot se la mirà i va intentar oposar-s’hi altre cop.

—Vés-te’n —es va limitar a ordenar-li.

Quan el llagut es va perdre darrere de les roques que protegien la cala, Mar va respirar fondo i alçà el rostre cap al cel. Quantes vegades s’havia negat a ella mateixa aquella fantasia? Quantes vegades, amb el record d’Arnau present, va mirar de convèncer-se que el seu destí era un altre? I ara… Va mirar cap a la barraca. Continuava dormint. Durant la travessia ella havia comprovat que no tingués febre ni estigués ferit. Es va asseure contra la borda amb les cames encreuades, i hi va recolzar el cap d’Arnau al damunt.

Arnau va obrir els ulls en unes quantes ocasions, se la va mirar i els va tornar a tancar amb un somriure als llavis. Ella li agafava una mà entre les seves i, cada cop que Arnau la mirava, l’estrenyia fins que ell es tornava a lliurar al plaent son. Així una vegada i una altra, com si Arnau volgués comprovar que la seva presència era real. I ara… Mar se’n tornà a la barraca i es va asseure als peus d’ell.

Es va passar dos dies recorrent Barcelona, recordant els llocs que havien format part de la seva vida durant tant temps. Ben poc havien canviat les coses en els cinc anys que Guillem havia passat a Pisa. Malgrat la crisi, la ciutat era un formiguer d’activitat. Barcelona continuava oberta al mar, defensada tan sols per les tasques en què Arnau havia embarrancat el balener quan Pere el Cruel amenaçava amb la seva flota les costes de la Ciutat Comtal; entretant, es continuava bastint la muralla occidental que havia ordenat aixecar Pere III. També estava en curs la construcció de les Reials Drassanes. Fins que no s’acabessin, els vaixells treien i es reparaven o es construïen a les drassanes velles, a peu de platja, al davant de la torre del Regomir. Allí, Guillem es va deixar portar per la intensa olor del quitrà amb què els calafats, després de barrejar-lo amb estopa, impermeabilitzaven les naus. Va observar el treball dels fusters de ribera, dels remolars, dels ferrers i dels corders. Temps enrere havia acompanyat Arnau a inspeccionar la feina d’aquests últims per comprovar que a les sogues destinades a caps o eixàrcies no s’hi barregés cànem vell amb el nou. Es passejaven entre els vaixells, solemnement acompanyats pels fusters de ribera. Després de comprovar les sogues, Arnau es dirigia, indefectiblement, cap als calafats. S’acomiadava dels que l’acompanyaven i amb ell, observat de lluny per la resta, parlava en privat amb aquests.

«La seva tasca és essencial; la llei impedeix que treballin a preu fet», va explicar a Guillem el primer cop. Per això mateix el cònsol parlava amb els calafats, per saber si n’hi havia algun que, mogut per la necessitat, incomplia aquella norma destinada a garantir la seguretat dels vaixells.

Guillem va observar com un d’ells, agenollat, repassava minuciosament la juntura que acabava de calafatejar. La imatge li va fer tancar els ulls. Va prémer els llavis i va moure el cap. Havien lluitat molt l’un al costat de l’altre, i ara Arnau estava reclòs en una cala a l’espera que l’inquisidor el sentenciés a una condemna menor. Cristians! Si més no, tenia al seu costat Mar… la seva nena. A Guillem no li va estranyar que el pilot del llagut, després de deixar Mar i Arnau, comparegués a l’alfòndec per explicar-li el que havia passat. Aquella era la seva nena!

—Sort, preciosa —va murmurar.

—Com dieu?

—Res, res. Heu fet bé. Sortiu del port i torneu d’aquí a un parell de dies.

El primer dia no va rebre notícia d’Eimeric. El segon es va tornar a endinsar a Barcelona. No podia continuar esperant-se a l’alfòndec; hi va deixar els criats amb l’ordre que el busquessin per tota la ciutat si algú demanava per ell.

Els barris dels mercaders continuaven exactament igual. Barcelona es podia recórrer amb els ulls tancats, amb l’única guia de l’olor característica de cadascun d’aquests. La catedral, igual que Santa Maria o l’església del Pi, continuava en construcció, si bé el temple del mar estava molt més avançat que els altres dos. Santa Clara estava en obres i també Santa Anna. Guillem s’aturava davant de cada església per observar la feina de fusters i paletes. I la muralla del mar? I el port? Curiosos, aquests cristians.

—Pregunten per vós a l’alfòndec —li va dir esbufegant un dels criats el tercer dia.

«Ja has cedit, Nicolau?», es va preguntar Guillem, apressant-se cap a on s’hostatjava.

Nicolau Eimeric va signar la sentència en presència de Guillem, dret davant de la taula. Després la va segellar i l’hi lliurà en silenci.

Guillem va agafar el document i se’l començà a llegir allí mateix.

—Al final, al final —l’esperonà l’inquisidor.

Havia obligat l’escrivà a treballar tota la nit i no estava disposat a estar-se tot el dia esperant que aquell infidel llegís.

Guillem es mirà Nicolau per damunt del document i va continuar llegint els raonaments de l’inquisidor. O sigui que Jaume de Bellera i Genis Puig havien retirat la seva denúncia. «Com ho has aconseguit, Nicolau?». Nicolau qüestionava el testimoni de Margarida Puig en tenir el tribunal coneixement que la seva família s’havia arruïnat a causa dels negocis que mantenia amb Arnau; i la d’Elionor… no havia acreditat l’entrega i submissió obligada de tota dona al seu espòs!

A més, Elionor mantenia que el denunciat havia abraçat públicament una jueva amb qui suposava que tenia relacions carnals, i citava com a testimonis d’aquest acte públic el mateix Nicolau i el bisbe Berenguer d’Erill. Guillem va tornar a observar Nicolau per damunt de la sentència; l’inquisidor li va aguantar la mirada.

«No és cert —deia Nicolau— que el denunciat abracés cap jueva en el moment referit per Na Elionor. Ni ell ni Berenguer d’Erill, que signava la sentència —Guillem va passar llavors a l’última pàgina per comprovar la signatura i el segell del bisbe— no podien corroborar aquella denúncia. El fum, el foc, el renou, la passió, qualsevol d’aquestes circumstàncies —continuava dient Nicolau— pot haver propiciat que una dona, feble per naturalesa, s’hagi pensat que presenciava tal situació. Essent, doncs, notòriament falsa l’acusació abocada per Na Elionor quant a la relació d’Arnau amb una jueva, poca credibilitat es podria atorgar a la resta de la seva denúncia». Guillem va somriure.

Els únics actes que certament es podien considerar punibles eren els denunciats pels sacerdots de Santa Maria de la Mar. Les paraules blasfemes havien estat reconegudes pel reu, per bé que se n’havia penedit davant del tribunal, objectiu últim de tot procés inquisitorial. Per això es condemnava Arnau Estanyol a una multa consistent en la requisició de tots els seus béns, així com a complir penitència durant tots els diumenges d’un any, davant de Santa Maria de la Mar, cobert amb la gramalleta pròpia dels condemnats.

Guillem va acabar de llegir els formalismes legals i es va fixar en les signatures i els segells de l’inquisidor i el bisbe. Ho havia aconseguit!

Va enrotllar el document i va buscar a l’interior de la seva vestimenta la carta de pagament signada per Abraham Levi per entregar-la a Nicolau. Guillem va observar en silenci com llegia el document que comportava la ruïna d’Arnau, però també la seva llibertat i la seva vida; de tota manera, tampoc no li hauria sabut explicar mai d’on sortien aquells diners i per què aquella carta de pagament havia estat amagada durant tants anys.