36

Per força havia de ser al davant de Santa Maria!, pensava Arnau mentre observava des d’una de les finestres de casa seva com tot Barcelona s’havia reunit i apinyat a la plaça, als carrers adjacents, damunt de les bastides, dins de l’església fins i tot, amb l’atenció centrada en una tarima que havia fet alçar el rei. Pere III no havia triat la plaça del Blat, ni la de la catedral, la llotja o les superbes drassanes que ell mateix estava construint. No, havia triat Santa Maria, l’església del poble, aquella que s’estava alçant gràcies a la unió i el sacrifici de tota la seva gent.

—No hi ha cap lloc a tot Catalunya que representi més bé que aquest l’esperit dels habitants de Barcelona —va comentar Arnau a Guillem aquell matí mentre miraven com els operaris aixecaven la tarima—. I el rei ho sap. Per això l’ha triat.

Un calfred va sacsejar les espatlles d’Arnau. Tota la seva vida havia girat a l’entorn d’aquella església!

—Ens costarà diners —es va limitar a remugar el moro.

Arnau es va girar cap a ell, temptat de protestar, però Guillem no va apartar la mirada de la tarima i Arnau va optar per no afegir-hi res més.

Havien passat cinc anys d’ençà que van obrir la taula de can vi. Arnau en tenia trenta-tres i era feliç… I ric, molt ric. Feia una vida austera, però els seus llibres acreditaven una considerable fortuna.

—Anem a esmorzar —li va dir, posant-li la mà sobre l’espatlla.

A baix, a la cuina, els esperaven Donaha amb la nena, que l’ajudava a parar taula.

Donaha va continuar preparant l’esmorzar, però Mar, en veure’ls, hi va córrer.

—Tothom parla de la visita del rei! —va cridar—. Ens hi podrem acostar? Vindran els seus cavallers?

Guillem es va asseure a taula deixant anar un sospir.

—Ens ve a demanar més diners —va explicar a la nena.

—Guillem! —va exclamar Arnau davant de l’expressió de perplexitat de Mar.

—És veritat —es va defensar el moro.

—No. No ho és, Mar —li va dir Arnau, i amb això va obtenir el premi d’un somriure—. El rei ens ve a demanar ajuda per conquerir Sardenya.

—Diners? —va preguntar la nena després de picar l’ullet a Guillem.

Arnau va observar primer la nena i després Guillem; tots dos li somreien amb ironia. Com havia crescut aquella criatura! Ja quasi era una doneta, bonica, intel·ligent, amb un encant capaç d’encisar qualsevol.

—Diners? —va repetir ella, interrompent els seus pensaments.

—Totes les guerres costen diners! —es va veure obligat a reconèixer.

—Ah! —va fer Guillem, estenent els braços.

Donaha va començar a omplir-los les escudelles.

—Per què no li expliques —va continuar Arnau quan Donaha va haver servit— que en realitat no ens costa diners, que de fet n’hi guanyem?

Mar va obrir els ulls cap a Guillem.

Aquest vacil·là.

—Fa tres anys que paguem impostos especials —va dir, negant-se a donar la raó a Arnau—, tres anys de guerra que hem pagat els barcelonins.

Mar va prémer els llavis amb un somriure i es va girar cap a Arnau.

—És cert —va reconèixer Arnau—. Fa exactament tres anys que els catalans vam signar un tractat amb Venècia i Bizanci per fer la guerra a Gènova. Teníem com a objectiu conquerir Còrsega i Sardenya, les quals pel tractat d’Agnani havien de ser feus catalans, i tot i així estaven en poder dels genovesos. Seixanta-vuit galeres armades! —Arnau va alçar la veu—. Seixanta-vuit galeres armades, vint-i-tres de catalanes i la resta, venecianes i gregues, es van enfrontar al Bòsfor a seixanta-cinc galeres genoveses.

—Què va passar? —va preguntar Mar davant del sobtat silenci d’Arnau.

—Que no va guanyar ningú. El nostre almirall, Ponç de Santa Pau, va morir en la batalla, i de les vint-i-tres galeres catalanes només en van tornar deu. I llavors què va passar, Guillem? —L’esclau va fer que no amb el cap—. Explica-l’hi, Guillem —va insistir Arnau.

Guillem va deixar anar un sospir.

—Els bizantins ens van trair —va recitar—, i en canvi de la pau, van pactar amb Gènova i els van concedir el monopoli exclusiu del seu comerç.

—I què va passar? —va insistir Arnau.

—Vam perdre una de les rutes més importants de la Mediterrània.

—Hi vam perdre diners?

—Sí.

Mar seguia la conversa mirant-se l’un i l’altre. Fins i tot ho feia Donaha, instal·lada a prop de la xemeneia.

—Molts diners?

—Sí.

—Més dels que després hem donat al rei?

—Sí.

—Només si la Mediterrània és nostra podrem comerciar en pau —va sentenciar Arnau.

—I els bizantins? —va preguntar Mar.

—L’any següent, el rei va armar una flota de cinquanta galeres capitanejada per Bernat de Cabrera i va vèncer els genovesos a Sardenya. El nostre almirall va capturar trenta-tres galeres i en va enfonsar cinc més. Vuit mil genovesos van morir i tres mil dos-cents més van ser fets presoners, i només hi van perdre la vida quaranta catalans! Els bizantins —va continuar, amb la vista fixa en els ulls de Mar, brillants de curiositat— van rectificar i van tornar a obrir els seus ports al nostre comerç.

—Tres anys d’impostos especials que encara estem pagant —va afegir Guillem.

—Però si el rei ja té Sardenya i nosaltres el comerç amb Bizanci, què ve a buscar ara el monarca? —va preguntar Mar.

—Els nobles de l’illa, encapçalats per un tal jutge d’Arborea, s’han aixecat en armes contra el rei Pere i hi ha d’acudir a sufocar la revolta.

—El rei —va intervenir Guillem— hauria de conformar-se a tenir les rutes comercials obertes i cobrar els seus impostos. Sardenya és una terra tosca i dura. Mai no arribarem a dominar-la.

El rei no reparà en pompa per presentar-se davant del seu poble. Sobre la tarima, la seva curta estatura va passar desapercebuda per a la multitud. Vestia les seves millors gales, una vestimenta d’un brillant vermell carmesí que relluïa al sol d’hivern tant com la pedreria que l’adornava. Per a aquella ocasió no s’havia descuidat de portar la corona d’or, ni, per descomptat, el petit punyal que sempre duia al cinyell. El seu seguici de nobles i cortesans no es quedava enrere i, igual que el seu senyor, vestia luxosament.

El rei va parlar al poble i l’enardí. Quan s’havia dirigit un rei als simples ciutadans per explicar-los què pensava fer? Va parlar de Catalunya, de les seves terres i dels seus interessos. Va parlar de la traïció d’Arborea, a Sardenya, i la gent va alçar els braços i va clamar venjança. El rei va continuar enardint el poble, amb Santa Maria al davant, fins que els va sol·licitar l’ajuda que necessitava, i ells li haurien entregat els seus fills si els hi hagués demanat.

La contribució va sortir de tots els barcelonins; Arnau va pagar la quantitat que li corresponia com a canviador de la ciutat i el rei va partir cap a Sardenya al comandament d’una flota de cent vaixells.

Quan l’exèrcit va abandonar Barcelona, la ciutat va recuperar la normalitat i Arnau es va tornar a dedicar a la seva taula de canvi, a Mar, a Santa Maria i a ajudar els qui acudien a ell demanant-li un préstec.

Guillem va haver d’acostumar-se a una manera d’actuar molt diferent de la dels canvistes i mercaders que havia conegut fins llavors, incloent-hi Hasdai Cresques. Al principi s’hi va oposar, i així ho manifestava a Arnau cada vegada que obria la bossa per deixar diners a algun dels molts treballadors que els necessitaven.

—Que potser no paguen? Que potser no els tornen? —li preguntà Arnau.

—Són préstecs sense interessos —va adduir Guillem—. Aquests diners haurien d’estar donant beneficis.

—Quantes vegades m’has dit que hauríem de comprar un palau, que hauríem de viure millor? Quant costa tot això, Guillem? Saps prou bé que infinitament més que tots els préstecs que hem ofert a aquestes persones.

Guillem es va veure obligat a callar. Perquè era cert. Arnau vivia modestament a la seva casa de la cantonada de Canvis Nous i Canvis Vells. En l’única cosa en què no reparava en despeses era en l’educació de Mar. La nena la rebia a casa d’un mercader amic, a la qual acudien preceptors i, per descomptat, a Santa Maria. Poc trigà la Junta d’Obra de la parròquia a acudir a Arnau en sol·licitud d’ajuda econòmica.

—Ja tinc capella —els va contestar quan la junta li oferí beneficiar una de les capelles laterals de Santa Maria—. Sí —va afegir davant de la sorpresa de la comitiva—, la meva capella és la del Santíssim, la dels bastaixos, i sempre ho serà. De tota manera… —va dir obrint el bagul—. Què us cal?

Què us cal? Quant vols? Amb quant passaries? En tens prou amb això? Guillem va haver d’acostumar-se a aquelles preguntes fins que va començar a cedir quan la gent el saludava, li somreia i li donava les gràcies cada vegada que sortia a passeig a la platja o pel barri de la Ribera. Podia tenir raó Arnau, va començar a pensar. Es lliurava als altres, però per ventura no havia fet el mateix amb ell i amb tres criatures jueves a qui lapidaven, a les quals ni tan sols coneixia? Si no arriba a ser per aquest caràcter, el més probable és que ell, Raquel i Jucef fossin morts. Per què havia de canviar pel fet de ser ric? I Guillem, igual que feia Arnau, va començar a somriure a la gent amb qui topava i a saludar els desconeguts que li cedien el pas.

Ara bé, aquella manera d’actuar no tenia res a veure amb algunes decisions que Arnau havia pres al llarg dels anys. Que es negués a participar en comandes o noliejos que tinguessin relació amb el comerç d’esclaus semblava lògic, però per què, es preguntava Guillem, es negava a participar a vegades en certs negocis que no tenien res a veure amb els esclaus?

Les primeres vegades, Arnau va justificar les seves decisions sense entrar en una discussió.

»No em convenç.

»No m’agrada.

»No ho veig clar.

Al final, el moro s’impacientà.

—És una bona operació, Arnau —li va dir quan els comerciants van abandonar la taula de canvi—. Què passa? A vegades rebutges negocis que ens proporcionarien bons beneficis. No ho entenc. Ja sé que no sóc jo qui…

—Sí que ho ets —el va interrompre sense girar-se cap a ell, tots dos asseguts a les seves cadires darrere de la taula—; em sap greu. El que passa… —Guillem va esperar que es decidís—. Mira, mai no participaré en un negoci en què ho faci Grau Puig. El meu nom no estarà mai unit al seu.

Arnau va mirar endavant, molt més enllà de la paret de la casa.

—M’ho explicaràs algun dia?

—Per què no? —mussità girant-se cap a ell. I l’hi va explicar.

Guillem coneixia Grau Puig, ja que aquest havia treballat amb Hasdai Cresques. El moro es preguntava per què, si Arnau no volia treballar amb ell, el baró sí que es prestava, en canvi, a fer-ho amb Arnau. Potser els sentiments no eren recíprocs després de tot el que li havia explicat Arnau?

—Per què? —li va preguntar un dia a Hasdai Cresques després de resumir-li la història d’Arnau en la confiança que no sortiria d’allí.

—Perquè hi ha molta gent que no vol treballar amb Grau Puig. Fa temps que jo ja no ho faig, i com jo, molts d’altres. És un home obsessionat per estar allí on no ha estat cridat per naixement. Mentre era un simple artesà, era de fiar; ara… , ara els seus objectius són uns altres i mai no va saber on es ficava quan va contraure matrimoni. —Hasdai anava fent que no amb el cap—. Per ser noble s’ha d’haver nascut noble, s’ha d’haver mamat noblesa. No és que sigui bo que ho defensi, però només els nobles que l’han mamat poden continuar sent-ho i controlar alhora els seus riscos. A més, si s’arruïnen, qui s’atreveix a portar la contrària a un baró català? Són orgullosos, superbs, nascuts per manar i estar per damunt dels altres, fins en la ruïna. Grau Puig només ha pogut continuar sent noble a força de diners. Va gastar una fortuna en el dot de la seva filla Margarida i això gairebé l’arruïna. Tot Barcelona ho sap! A la seva esquena es riuen d’ell i la seva esposa ho sap. Què fa un simple artesà vivint en un palau del carrer de Montcada? I com més se’n burlen els altres, més han de demostrar la seva puixança a força de dilapidar diners. Què faria Grau Puig sense diners?

—Vols dir…?

—No vull dir res, però jo no hi faria negocis. En això, encara que sigui per altres motius, el teu amo l’ha encertada.

A partir d’aquell dia, Guillem afinava l’oïda tan bon punt sentia alguna conversa on sortia el nom de Grau Puig, i a la llotja, al Consolat de Mar, a les transaccions, entre compres i vendes de mercaderies, en comentaris sobre la situació del comerç, es parlava molt del baró, massa.

—El fill, Genis Puig… —va comentar un dia a Arnau en sortir de la llotja i mentre miraven el mar, un mar en calma, més plàcid i suau que mai. Arnau es va girar cap a ell en sentir aquell nom—. Genis Puig ha hagut de demanar un préstec barat per seguir el rei a Mallorca. —Li havien brillat els ulls? Guillem va mantenir la mirada d’Arnau. No havia contestat, però li havien brillat els ulls?—. Vols que continuï?

Arnau es va mantenir en silenci, però al final va assentir amb el cap. Havia abaixat els ulls i premia un xic els llavis. Va estar una estona fent que sí amb el cap.

—M’autoritzes a prendre les decisions que consideri oportunes? —va preguntar a la fi Guillem.

—No t’ho autoritzo. T’ho prego, Guillem, t’ho prego.

Amb discreció, Guillem va començar a utilitzar els seus coneixements i la infinitat de contactes que havia obtingut al llarg d’anys de negociacions. El fet que el fill, el cavaller En Genis, hagués hagut de recórrer a un dels préstecs especials per a nobles significava que el pare ja no podia sufragar les despeses per a la guerra. Els préstecs barats, pensava Guillem, impliquen un interès considerable; són els únics en què s’admet el cobrament d’interessos entre cristians. Per què havia de permetre un pare que el seu fill pagués interessos, llevat que ell mateix no disposés d’aquest capital? I la tal Isabel? Aquella harpia que havia enfonsat Arnau i el seu pare, que havia obligat Arnau a arrossegar-se de genolls, com era que permetia una situació així?

Guillem va tirar les xarxes durant uns mesos; va parlar amb els seus amics, amb els que li devien favors, i va enviar missatges a tots els seus corresponsals: Quina era la situació de Grau Puig, baró català, comerciant? Què sabien d’ell, dels seus negocis, de les seves finances… de la seva solvència?

Quan estava a punt d’acabar la temporada de navegació i els vaixells ja tornaven al port de Barcelona, Guillem va començar a rebre respostes a les seves cartes. Una informació preciosa! Un vespre, quan van tancar l’establiment, Guillem es va quedar assegut a la taula.

—Tinc coses per fer —va dir a Arnau.

—Quines coses?

—Demà t’ho explicaré.

L’endemà el matí, abans d’esmorzar, es van asseure tots dos a la taula i l’hi va explicar.

—Grau Puig està en una situació crítica. —Havien tornat a brillar els ulls d’Arnau?—. Tots els canviadors o mercaders amb qui he parlat coincideixen: la seva fortuna s’ha esfumat…

—Podrien ser rumors malintencionats —el va interrompre Arnau.

—Espera’t. Té. —Guillem li va passar les respostes dels corresponsals—. Això ho demostra. Grau Puig està en mans dels llombards.

Arnau va pensar en els llombards: canviadors i mercaders, corresponsals de les grans cases florentines o pisanes, un grup tancat que vigilava els seus propis interessos, els membres del qual negociaven entre ells o amb les seves cases matrius. Monopolitzaven el comerç de teles de luxe: vellons de llana, sedes i brocats, tafetà de Florència, vels pisans i molts altres productes. Els llombards no ajudaven ningú, i si cedien part del seu mercat o dels seus negocis era únicament i exclusivament perquè no els fessin fora de Catalunya. No era gens bo dependre d’ells. Va fullejar la documentació i la va deixar sobre la taula.

—Què proposes?

—Què desitges?

—Ja ho saps: la seva ruïna!

—Segons diuen, Grau ja és vell i els seus negocis els porten els fills i l’esposa. Imagina’t! Les seves finances estan en un equilibri precari; si els fallava alguna operació, tot s’ensorraria i no podrien fer front als seus compromisos. Ho perdrien tot.

—Compra els seus deutes. —Arnau va parlar amb fredor, sense moure ni un sol múscul del cos—. Fes-ho amb discreció. Vull ser el seu creditor i que no ho sàpiguen. Fes que els falli una de les operacions… No, una no —va rectificar—, totes! —va exclamar, clavant un cop de puny a la taula tan fort que van tremolar tots els vidres—. Totes les que puguis —va afegir en veu més baixa—. No vull que se m’escapin.

El rei Pere III, al comandament de la seva flota, va arribar victoriós a Barcelona després de la conquesta de Sardenya. Tot Barcelona va anar a rebre’l. Va desembarcar, entre el fervor popular, per un pont de fusta aixecat sobre el mar davant del convent de Framenors. Darrere d’ell, nobles i soldats van desembarcar en una Barcelona vestida de festa per celebrar la victòria sobre els sards.

Arnau i Guillem van tancar la taula per anar a rebre l’armada. Després, amb Mar, es van afegir a les celebracions que la ciutat havia preparat en honor del rei; van riure, cantar i ballar, van sentir històries, van menjar dolços i quan el sol es començava a pondre i la nit de setembre a refrescar, van tornar cap a casa.

—Donaha! —va cridar Mar quan Arnau va obrir la porta.

La jove va entrar a casa seva, contenta per la festa, i va continuar cridant Donaha, però en arribar al pas de la porta de la cuina es va aturar en sec. Arnau i Guillem es van mirar. Per què es parava? Li havia passat alguna cosa, a Donaha?

Van córrer cap allí.

—Què…? —va començar a preguntar Arnau per damunt de l’espatlla de Mar.

—No crec que aquests crits siguin els més adequats per rebre un parent a qui fa temps que no veus, Arnau —va fer una veu masculina no del tot desconeguda.

Arnau havia començat a apartar Mar, però es va quedar amb la mà sobre el seu muscle.

—Joan! —va aconseguir exclamar uns segons després.

Mar va veure com Arnau s’acostava, amb els braços estesos, balbucejant, a aquella figura de negre que l’havia espantada. Guillem va abraçar la nena al pas de la porta.

—És el seu germà —li murmurà.

Donaha estava amagada en un racó de la cuina.

—Déu meu! —va exclamar Arnau en abraçar Joan—. Déu meu! Déu meu! Déu meu! —va continuar dient mentre l’aixecava a coll una vegada i una altra.

Joan va aconseguir deixar-se anar d’Arnau somrient.

—Em trencaràs pel mig…

Però Arnau no se l’escoltava.

—Per què no m’has avisat? —li va preguntar, aquest cop agafant-lo de les espatlles—. Vejam, que et vegi jo… Has canviat! —«Tretze anys», va intentar dir Joan, però Arnau no l’hi va deixar fer—. Quant fa que ets a Barcelona?

—He vingut…

—Per què no m’has avisat?

Arnau sacsejava el seu germà a cada pregunta.

—Tornes per quedar-te? Digues que sí. Sisplau!

Guillem i Mar no van poder evitar un somriure. El frare els va veure com somreien.

—Prou! —va cridar, apartant-se un pas d’Arnau—. Prou. Em mataràs.

Arnau va aprofitar la distància per examinar-lo. Solament els ulls pertanyien al Joan que havia abandonat Barcelona: vius, brillants; quant a la resta, havia quedat quasi calb, estava prim i demacrat… i l’hàbit negre que li penjava de les espatlles encara el feia més tètric. Tenia tres anys menys que ell, però semblava molt més gran.

—No menjaves? Si no en tenies prou amb els diners que t’enviava…

—Sí —el va interrompre Joan—, prou i de sobres. Els teus diners han servit per alimentar… el meu esperit. Els llibres són molt cars, Arnau.

—Me n’haguessis demanat més.

Joan va fer un gest amb la mà i es va asseure a la taula, de cara a Guillem i Mar.

—Bé, presenta’m la teva fillola. Veig que ha crescut des de la teva última carta.

Arnau va fer un senyal a Mar i aquesta es va acostar a Joan. La nena va abaixar la vista, torbada davant de la severitat que es veia en els ulls del sacerdot. Quan el frare va donar per acabat l’examen, Arnau li va presentar Guillem.

—Guillem —va dir Arnau—. Te n’he parlat molt, d’ell, a les meves cartes.

—Sí. —Joan no va fer el gest d’allargar la mà i Guillem va enretirar la que li oferia—. Compleixes les teves obligacions cristianes? —li va preguntar.

—Sí…

—Fra Joan —va afegir Joan.

—Fra Joan —va repetir Guillem.

—Aquella és Donaha —va intervenir ràpidament Arnau.

Joan va assentir amb el cap sense ni tan sols mirar-se-la.

—Bé —va dir, dirigint-se a Mar i indicant-li amb la mirada que es podia asseure—, ets la filla de Ramon, oi? El teu pare va ser un gran home, treballador i cristià temorós de Déu, com tots els bastaixos. —Joan es mirà Arnau—. He resat molt per ell d’ençà que Arnau em va dir que era mort. Quina edat tens, ja?

Arnau va ordenar a Donaha que servís el sopar i es va asseure a taula. Aleshores es va adonar que Guillem continuava dret, apartat, com si no gosés seure davant del nou convidat.

—Seu, Guillem —li va demanar—. La meva taula és la teva.

Joan no es va immutar.

El sopar va transcórrer en silenci. Mar estava inusualment callada, com si la presència d’aquell nouvingut li tragués espontaneïtat. Joan, per la seva banda, va menjar frugalment.

—Explica’m, Joan —va fer Arnau quan van acabar—. Com t’ha anat? Quan has tornat?

—He aprofitat la tornada del rei. Vaig agafar un vaixell fins a Sardenya quan em vaig assabentar de la victòria, i d’allí fins a Barcelona.

—Has vist el rei?

—No m’ha rebut.

Mar va demanar permís per retirar-se. Guillem la va imitar. Tots dos van dir bona nit a fra Joan. La conversa es va allargar fins a la matinada; al voltant d’una ampolla de vi dolç, els dos germans van recuperar tretze anys de separació.