34

—Aquesta! —Arnau va assenyalar una petita casa de dos pisos, tancada i amb una creu blanca a la porta. Sahat, ja batejat com a Guillem, al seu costat, va assentir amb el cap—. Sí? —va preguntar Arnau.

Guillem va tornar a assentir amb el cap, aquest cop amb un somriure als llavis.

Arnau es va mirar la caseta, remenant el cap. S’havia limitat a assenyalar-la i Guillem havia consentit. Era la primera vegada a la vida que es complien els seus desigs d’una manera tan senzilla. Seria sempre així a partir d’aleshores? Va tornar a moure el cap.

—Passa alguna cosa, amo? —Arnau el va traspassar amb la mirada. Quantes vegades li havia dit que no volia que li digués amo? Però el moro s’hi negava; responia que havien de guardar les aparences. Guillem li va mantenir la mirada—. No us agrada, amo? —va afegir.

—Sí… és clar que m’agrada. És adequada?

—I tant. No ho podria ser més. Mireu —li va dir assenyalant-la—, és just a la cantonada dels dos carrers dels canviadors: Canvis Nous i Canvis Vells. No n’hi pot haver una altra de millor.

Arnau va mirar cap on li assenyalava Guillem. Canvis Vells arribava fins al mar, a l’esquerra d’on eren en aquells moments; Canvis Nous s’obria davant d’ells. Però Arnau no l’havia triat per això; ni tan sols s’havia adonat que aquells carrers fossin els dels canviadors, tot i haver-hi transitat un munt de vegades. La caseta s’alçava a l’extrem de la plaça de Santa Maria, davant del que seria la portalada major del temple.

—Bon auguri —mussità de baix en baix.

—Què dieu, amo?

Arnau es va girar d’una revolada cap a Guillem. No suportava que fes servir aquella paraula per dirigir-se a ell.

—I ara quines aparences hem de guardar? —li va engaltar—. Ningú no ens sent, ningú no ens mira.

—Penseu que d’ençà que us heu convertit en canviador molta gent us sent i us mira, encara que no us ho cregueu. Us hi heu d’acostumar.

Aquell matí mateix, mentre Arnau es perdia a la platja, entre els vaixells, mirant el mar, Guillem va investigar la propietat de la caseta que, com era d’esperar, pertanyia a l’Església. Els seus emfiteutes havien mort i, on trobarien una cosa millor que un canviador per tornar-la a ocupar?

A la tarda ja hi entraven. A la planta de dalt hi havia tres petites habitacions, de les quals en van moblar dues, una per a cadascun. A baix hi havia la cuina, amb eixida al que podia ser un hortet i, separada per un envà i amb vistes al carrer, una habitació diàfana on, els dies següents, Guillem va instal·lar un armari, uns quants llums d’oli i una taula de fusta noble llarga amb dues cadires al darrere i quatre al davant.

—Falta alguna cosa —va dir Guillem un dia, després va sortir de la casa.

Arnau es va quedar sol en el que seria la seva taula de canvi. La llarga fusta relluïa; Arnau l’havia netejada una vegada i una altra. Va fregar amb els dits el respatller de les dues cadires.

—Trieu el lloc que desitgeu —li va dir Guillem.

Arnau es va decantar pel de la dreta, a l’esquerra dels futurs clients. Llavors Guillem va canviar les cadires: a la dreta n’hi va col·locar una amb braços, entapissada amb seda vermella; la que corresponia al moro era basta. Arnau es va asseure a la seva cadira i va observar la sala buida. Que estrany! Uns mesos enrere encara es dedicava a descarregar vaixells, i ara… Mai no s’havia assegut en una cadira com aquella! En un extrem de la taula, en desordre, hi havia els llibres; de pergamins, sense tallar, li havia dit Guillem quan els van comprar. També van adquirir plomes, tinters, una balança, uns quants baguls per als diners i una gran cisalla per tallar la moneda falsa.

Guillem va treure diners de la seva bossa: més dels que Arnau havia vist en tota la seva vida.

—Qui paga tot això? —va preguntar en un moment determinat.

—Vós.

Arnau va aixecar les celles i es va mirar la bossa que penjava del cinyell de Guillem.

—La voleu? —li va oferir aquest.

—No —va contestar.

A més dels objectes que van adquirir, Guillem en va aportar un de propi: un preciós àbac de fusta i boles d’ivori que li havia regalat Hasdai. Arnau el va agafar i va moure les boles d’un costat a l’altre. Què li havia dit Guillem? Primer va moure les boles amb rapidesa, calculant i calculant. Arnau li va pregar que ho fes més lentament i el moro, obedient, va mirar d’explicar-li el seu funcionament, però… què era el que li havia explicat?

Va deixar l’àbac i es va dedicar a ordenar la taula. Els llibres davant de la seva cadira… , no, davant de la de Guillem. Millor que fos ell qui fes les anotacions. Els baguls, aquests sí que els podia posar al seu costat, la cisalla una mica apartada i les plomes i els tinters al costat dels llibres, amb l’àbac. Qui, si no, la utilitzaria?

En això tenia el cap quan va entrar Guillem.

—Què te’n sembla? —li va preguntar somrient, estenent la mà sobre la taula.

—Molt bé —li va contestar aquest tornant-li el somriure—, però així no aconseguirem cap client i menys algú que ens confiï els seus diners. —El somriure d’Arnau es va desdibuixar a l’instant—. No us hi amoïneu, només falta això. És el que havia sortit a comprar.

Guillem li va passar un drap, que Arnau va desenrotllar amb compte. Es tractava d’un tapet de caríssima seda vermella, amb serrells daurats a les vores.

—Això —li va dir l’esclau— és el que falta sobre la taula. És el senyal públic que heu complert tots els requisits que exigeixen les autoritats i que teniu la taula convenientment assegurada davant del magistrat municipal amb mil marcs de plata. Ningú, sota severes penes, no pot posar el tapet sobre una taula de canvi o estores davant d’aquesta si no posseeix l’autorització municipal. Per això, si no el posem, ningú no entrarà ni dipositarà aquí els seus diners.

A partir d’aquell dia, Arnau i Guillem es van dedicar enterament al seu nou negoci i, tal com li havia aconsellat Hasdai Cresques, l’antic bastaix es va abocar en l’aprenentatge dels rudiments de la seva professió.

—La primera funció d’un canviador —li va dir Guillem, asseguts tots dos a la taula, mirant-se de cua d’ull la porta per si algú es decidia a entrar— és la del canvi manual de la moneda.

Guillem es va aixecar de la taula, hi va donar la volta, es va situar al davant d’Arnau i va dipositar una bossa de diners enfront d’ell.

—Ara fixeu-vos-hi bé —li va dir, traient una moneda de la bossa i posant-la damunt de la taula—. La coneixeu? —Arnau va assentir amb el cap—. Es un croat de plata català. S’encunyen a Barcelona, a pocs passos d’aquí…

—Pocs n’he tingut a la bossa —el va interrompre Arnau—, però estic cansat de portar-los a l’esquena. Pel que es veu, el rei només confia en els bastaixos per a aquest transport.

Guillem hi va assentir somrient i va ficar una altra vegada la mà a la bossa.

—Això —va continuar, traient una altra moneda i posant-la al costat del croat— és un florí aragonès d’or.

—D’aquests no n’he tingut mai —va dir Arnau agafant el florí.

—Tranquil, que en tindreu molts. —Arnau va mirar Guillem als ulls i el moro va assentir amb el cap, seriós—. Aquest és un antic diner barceloní de tern. —Guillem va posar una altra moneda sobre la taula i, abans que Arnau tornés a interrompre’l, va continuar traient monedes—. Però en el comerç es mouen moltes altres monedes —va dir—, i s’han de conèixer totes. Les musulmanes: besants, masmudines, besants d’or —Guillem va anar col·locant totes les monedes en fila, davant d’Arnau—. Els tornesos francesos, les dobles d’or castellanes; els florins d’or encunyats a Florència; els genovesos, encunyats a Gènova; els ducats venecians; la moneda marsellesa, i les altres monedes catalanes: el ral valencià o mallorquí, el gros de Montpeller, els melguriencs del Pirineu oriental i la jaquesa, encunyada a Jaca i utilitzada principalment a Lleida.

—Mare de Déu! —va exclamar Arnau quan el moro va acabar.

—Les heu de conèixer totes —va insistir Guillem.

Arnau va recórrer la fila amb la mirada una vegada i una altra. Després va deixar anar un sospir.

—N’hi ha més? —va preguntar, alçant la vista cap a Guillem.

—Sí. Moltes més. Però aquestes són les més habituals.

—I com es canvien?

En aquesta ocasió, va ser el moro qui va sospirar.

—Això és més complicat —Arnau el va instar a continuar—. Bé, per al canvi s’utilitzen les unitats de compte: les lliures i els marcs per a les grans transaccions; els diners i els sous per a l’ús corrent. —Arnau hi va assentir; ell sempre havia parlat de sous o diners, independentment de la moneda que els representés, encara que en general sempre era la mateixa—. Un cop tens una moneda, se n’ha de calcular el valor segons la unitat de compte i després fer el mateix amb aquella per la qual es vol canviar.

Arnau mirava de seguir les explicacions del moro.

—I aquests valors?

—Es fixen periòdicament a la Llotja de Barcelona o al Consolat de Mar. S’hi ha d’anar per veure quin és el canvi oficial.

—Varia? —Arnau va negar amb el cap. No coneixia aquelles monedes, ignorava com s’efectuaven els canvis i, a més, resultava que el canvi variava!

—Constantment —li va contestar Guillem—. I s’han de dominar els canvis; aquí hi ha el benefici més gran d’un canviador. Ja ho comprovareu. Un dels negocis més grans és la compravenda de diners…

—Comprar diners?

—Sí, comprar… o vendre diners. Comprar plata amb or o or amb plata, jugant amb les moltes monedes que hi ha; aquí si el canvi és bo o a l’estranger si resulta que allí és millor.

Arnau va fer un gest amb totes dues mans en senyal d’impotència.

—En realitat és força senzill —va insistir Guillem—. Mireu, a Catalunya és el rei qui fixa la paritat entre el florí d’or i el croat de plata, i el rei ha dit que és de tretze a u; un florí d’or val tretze croats de plata. Però a Florència, a Venècia o a Alexandria, el que digui el rei no els importa i l’or que conté el florí no val tretze vegades la plata que conté un croat. Aquí el rei fixa la paritat per motius polítics; allí, pesen l’or i la plata que contenen les monedes i en fixen el valor. O sigui que si un atresora croats de plata i els ven fora, obtindrà més or del que li donarien a Catalunya per aquests mateixos croats. I si torna aquí amb aquest or, tornaran a donar-li tretze croats per cada florí d’or.

—Però això ho podria fer tothom —va objectar Arnau.

—I ho fa… , tothom qui pot. El que té deu o dotze croats no ho fa. Ho fa qui compta amb molta gent disposada a proporcionar-li aquests deu o cent croats. —Es van mirar—. Aquests som nosaltres —va acabar el moro obrint les mans.

Un temps després, quan Arnau ja dominava les monedes i controlava aquests canvis, Guillem va començar a parlar-li de rutes i mercaderies.

—Avui dia, la principal —li va dir— és la que va per Càndia a Xipre, des d’allí fins a Beirut i d’allí fins a Damasc o Alexandria… , encara que el Papa ha prohibit comerciar amb Alexandria.

—Llavors, com es fa? —va preguntar Arnau, joguinejant amb l’àbac.

—Amb diners, naturalment. Es compra el perdó.

Arnau va recordar llavors les explicacions que li van donar a la pedrera reial sobre els diners amb què es pagava la construcció de les Reials Drassanes.

—I només comerciem a través de la Mediterrània?

—No. Comerciem amb tot el món. Amb Castella, amb França i Flandes, però principalment ho fem a través de la Mediterrània. La diferència rau en la mena de mercaderies; a França, Anglaterra i Flandes comprem teixits, sobretot de luxe: draps de Tolosa, de Bruges, de Malines, Dieste o Villages, encara que també els venem lli català. També comprem articles de coure i llautó. A l’Orient, a Síria i Egipte, comprem espècies…

—Pebre —el va interrompre Arnau.

—Sí, pebre. Però no us confongueu. Quan algú us parla de comerç d’espècies, inclou la cera, el sucre i fins i tot els ullals d’elefant. Si et parla d’espècies menudes, llavors s’estarà referint al que s’entén comunament per espècies: canyella, clau d’espècia, pebre, nou moscada…

—Has dit cera? Importem cera? Com és possible que importem cera si l’altre dia em vas dir que exportàvem mel?

—Doncs sí —el va interrompre el moro—. Exportem mel però importem cera. La mel ens sobra, però les esglésies consumeixen molta cera. —Arnau va recordar la principal obligació dels bastaixos: mantenir sempre encesos els ciris de la Mare de Déu de la Mar—. La cera ve de Dàcia a través de Bizanci. Uns altres dels principals productes amb què es comercia —va continuar Guillem— són els aliments. Abans, fa una colla d’anys, exportàvem blat, ara hem d’importar tota mena de cereals —blat, arròs, mill i ordi— i exportem oli, vi, fruita seca, safrà, cansalada i mel. També es comercia amb salaó…

En aquell moment va entrar un client, i Arnau i Guillem van interrompre la seva conversa. L’home es va asseure davant dels canviadors i després d’un intercanvi de salutacions va dipositar una considerable suma de diners. Guillem es va felicitar: no coneixia aquell client, la qual cosa era bon senyal; començaven a no dependre dels antics clients d’Hasdai. Arnau el va atendre amb seriositat; va comptar les monedes i va comprovar la seva autenticitat encara que, per si de cas, les va anar passant una a una a Guillem. Després va anotar el dipòsit als llibres. Guillem el va observar mentre escrivia. Havia millorat; havia fet un esforç considerable en aquest sentit. El preceptor dels Puig li va ensenyar les lletres, però havia passat anys sense utilitzar l’escriptura.

A l’espera del començament de l’època de navegació, Arnau i Guillem es limitaven a preparar els contractes de comanda. Compraven productes per exportar, concorrien amb altres mercaders per noliejar vaixells o els contractaven i discutien quins productes importarien en el viatge de tornada cadascun dels vaixells.

—Què hi guanyen els mercaders que contractem? —li va preguntar un dia Arnau.

—Depèn de la comanda. En les comandes normals, en general, un quart dels beneficis. En les comandes de diners, or i plata, no juga el quart. Nosaltres marquem el canvi que volem i el mercader obté els seus beneficis del sobrecanvi que pugui aconseguir.

—Què fan aquests homes en terres tan llunyanes? —va tornar a preguntar Arnau mirant d’imaginar com eren aquells llocs—. Són terres estrangeres, allí es parlen altres llengües… Tot ha de ser diferent.

—Sí, però penseu que en totes aquestes ciutats —li va contestar Guillem— hi ha consolats catalans. Són com el Consolat de Mar de Barcelona —va aclarir—. En cadascun d’aquests ports hi ha un cònsol, nomenat per la ciutat de Barcelona, que imparteix justícia en matèria comercial i que fa de mitjancer en els conflictes que puguin sorgir entre els mercaders catalans i la gent o les autoritats del lloc. Tots els consolats tenen un alfòndec. Són recintes emmurallats on s’hostatgen els mercaders catalans, llocs amb magatzems per guardar les mercaderies fins que es venen o s’embarquen altre cop. Cada alfòndec és com una part de Catalunya en terres estrangeres. Són extraterritorials; qui hi mana és el cònsol, no les autoritats del país on són.

—I això?

—A tots els governs els interessa el comerç. Cobren els seus impostos i omplen les arques. El comerç és un món a part, Arnau. Podem estar en guerra amb els sarraïns, però ja des del segle passat, per exemple, tenim consolats a Tunis o Bugia, i heu de pensar que cap capitost moro no violarà mai els alfòndecs catalans.

La taula de canvi d’Arnau Estanyol funcionava. La pesta havia delmat els canviadors catalans, la presència de Guillem era una garantia per als inversors i la gent, a mesura que remetia l’epidèmia, treia a la llum diners que havia guardat a casa seva. Malgrat tot, Guillem no podia dormir. «Ven-los a Mallorca», li aconsellà Hasdai, referint-se als esclaus, perquè Arnau no s’assabentés de l’operació. I així ho va ordenar Guillem. En mala hora, va maleir, donant l’enèsima volta al llit. Va recórrer a un dels últims vaixells que sortien de Barcelona en època de navegació, gairebé a principis d’octubre. Bizanci, Palestina, Rodes i Xipre: aquests eren els destins dels quatre mercaders que van embarcar en nom del canviador de Barcelona Arnau Estanyol mitjançant lletres de canvi que Guillem va fer firmar a Arnau. Ni tan sols se les va mirar. Aquells mercaders havien de comprar esclaus i dur-los a Mallorca. Guillem va tornar a canviar de postura.

Tanmateix, les circumstàncies polítiques conspiraven en contra d’ell: tot i la mediació del summe pontífex, el rei Pere va conquerir definitivament la Cerdanya i el Rosselló un any després del seu primer intent, quan va finalitzar la pròrroga que aleshores havia concedit. El 15 de juliol de 1344, Jaume III, després de la rendició de la major part de les seves viles i ciutats, es va agenollar davant del seu cunyat amb el cap descobert, sol·licitant misericòrdia i lliurant els seus territoris al comte de Barcelona. El rei Pere li va concedir la senyoria de Montpeller i els vescomtats d’Omeladès i el Carladès, però va recuperar les terres catalanes dels seus avantpassats: Mallorca, el Rosselló i la Cerdanya.

Així i tot, després d’haver-se rendit, Jaume de Mallorca va reunir un petit exèrcit de seixanta cavallers i tres-cents homes a peu, i va tornar a entrar a la Cerdanya per guerrejar contra el seu cunyat. El rei Pere ni tan sols va anar-hi a presentar batalla. Es va limitar a enviar-hi els seus lloctinents. Cansat, fastiguejat i derrotat, el rei Jaume va buscar refugi al costat del papa Climent VI, el qual continuava afavorint els seus interessos, i allí, en mans de l’Església, es va tramar l’última de les estratègies: Jaume III va vendre al rei Felip VI de França la senyoria de Montpeller per dotze mil escuts d’or; amb aquesta quantitat, i a més els préstecs de l’Església, va armar una flota que li va proporcionar la reina Joana de Nàpols, i el 1349 va tornar a desembarcar a Mallorca.

Estava previst que els esclaus arribessin en els primers viatges de l’any 1349. Hi havia una gran quantitat de diners en joc, i si fallava alguna cosa, el nom d’Arnau —per més que Hasdai respongués per ell— quedaria tacat davant dels corresponsals amb qui hauria de treballar en el futur. Les lletres de canvi les havia firmades ell i, encara que Hasdai pagués com a avalador, el mercat no permetria que no es pagués una lletra. Les relacions amb els corresponsals de països llunyans es basaven en la confiança, en la confiança cega. Com podia triomfar un canviador que fallava en la seva primera operació?

—Fins i tot ell m’ha dit que evitem qualsevol ruta que passi per Mallorca —va confessar un dia a Hasdai, l’única persona en qui podia esplaiar-se, a l’hort de la casa del jueu.

Evitaven mirar-se i en canvi tots dos sabien que pensaven el mateix. Quatre vaixells d’esclaus! Aquella operació fins i tot podia arruïnar Hasdai.

—Si el rei Jaume no ha estat capaç de mantenir la paraula donada el dia que es va rendir —va dir Guillem, buscant la mirada de Hasdai—, què se’n farà del comerç i dels béns dels catalans?

Hasdai no va contestar. Què li podia dir?

—Potser els teus mercaders triaran un altre port —va apuntar a la fi.

—Barcelona? —va preguntar Guillem, remenant el cap.

—Ningú no podia preveure una cosa així —va mirar de tranquil·litzar-lo el jueu.

Arnau havia salvat els seus fills d’una mort segura. No es podia consolar amb això?

El maig de 1349, el rei Pere va enviar l’armada catalana a Mallorca, en plena època de navegació, en plena època de comerç.

—Sort que no hem enviat cap vaixell a Mallorca —va comentar un dia Arnau.

Guillem es va veure obligat a assentir amb el cap.

—Què passaria? —va preguntar altre cop Arnau— si ho haguéssim fet?

—Què voleu dir?

—Nosaltres rebem diners de la gent i els invertim en comandes. Si haguéssim enviat algun vaixell a Mallorca i el rei Jaume l’hagués requisat, no tindríem ni els diners ni les mercaderies; no podríem tornar els dipòsits. Nosaltres correm amb els riscos de les comandes. Què passaria aleshores?

—Abatut —va respondre Guillem de males maneres.

—Abatut?

—Quan un canviador no pot tornar els dipòsits, el magistrat de canvis li concedeix un termini de sis mesos per satisfer els deutes. Si en vèncer el termini no els ha liquidat, el declara abatut, l’empresona a pa i aigua i ven els seus béns per pagar els creditors…

—Jo no tinc béns.

—Si els béns no arriben a cobrir els deutes —va continuar recitant Guillem—, se li talla el cap davant del seu establiment per a exemple dels altres canviadors.

Arnau va guardar silenci.

Guillem no es va atrevir a mirar-lo. Quina culpa tenia Arnau de tot allò?

—No hi patiu —va mirar de tranquil·litzar-lo—; això no passarà.