IX. DESCONSOL

En só nat sense fortuna,

què trista cosa,

bé en só estat desgraciat!

Festejava una donzella,

hermosa i bella,

què poc temps que m’ha durat!

De nit sempre la somnio,

la veig i sento;

somniant sempre despert;

trec el cap a la finestra,

com cada vespre,

sempre em sembla que la veig.

Jo de dies prou hi penso,

bé m’escarrasso

sols per poder treballar;

quan ne ve la mitja tarda

m’assec a la taula,

trist de mi, no en puc menjar.

Jo n’entro dintre ma cambra,

amb febre i calma,

revolcant-me sobre el llit;

quan ne sóc dintre la cambra,

sospirs i llanto,

trist de mi no’n puc dormir.

Contemplant-la com va a missa,

amb son somriure

i amb la gràcia que ella hi va,

amb l’aire que ella porta,

més m’enamora

i més me fa desesperar.

A la Verge del Roser,

amb tot mon saber,

li voldria demanar

que la fes entrar en consciència

de ma volença

i que em volgués estimar.

Vostra cara és una rosa

bermosa i bella,

vostra boca un serafí,

vostre cor una rosella

hermosa i bella;

ai! flors, qui us pogués tenir.

Cada dia en ser-ne vespre,

a vostra finestra,

un ocell hi ve a cantar

i us en conta les passades

i les angúnies

que a mi me’n feu passar.

Vós, tan bella i hermosa,

molt desdenyosa,

corrents l’aneu a tancar

perquè el cant de l’ocellet,

carinyoset,

no us en vingui a molestar.

Vostre pare i vostra mare,

a la meva cara,

no s’ho han deixat de dir

que la vostra cabellera,

hermosa i bella,

no es pentina per a mi.

De la vostra cabellera,

hermosa i bella,

qui en pogués tenir un cabell;

a Madrid el portaria,

perleta mia,

per fer-ne un present al rei.

Dispenseu-me, donzelleta,

si amb ma paraula

us en vull tant alabar,

que com vós no n’hi ha d’altra,

de flor tan bella,

per poder-vos comparar.