XLIV. LA DAMA D’ARAGÓ

A Aragó hi ha una dama,

és bonica com un sol;

té una cabellera rossa,

li arriba fins als talons.

Ai adéu Agna Maria,

robadora de l amor,

ai amor.

Sa mare la pentinava

amb una pinteta d’or,

sa germana els hi triava,

els cabells de dos en dos.

Cada cabell una perla,

cada perla un anell d’or,

cada anell d’or una cinta

que li volta tot el cos.

Sa tia els hi untava

amb aigua de nou olors,

sa germana més petita

li posava el passador.

Passador que li posava,

una rosa amb nou colors;

son germà se la mirava

amb un ull tot amorós.

—No fóssim germans propis,

ens casaríem tots dos;

però com que som germans,

jo et buscaré un casador.—

Ja la porta a la fira,

a la fira de Lió;

de tants anells com li compra,

li cauen del mocador.

Els criats li van darrera,

collint-los de dos en dos.

—Tingui, senyora Maria,

tingui, tingui els anells d’or.—

Mentre volten per la fira

toquen a missa major.

—Germà meu, anem a missa,

anem a missa major.—

En entrar dins de l’església,

els altars llueixen tots;

la pica d’aigua beneita

es torna un ramell de flors.

Canaló de prendre l’aigua

es torna canaló d’or;

les dames seuen a terra,

ella en cadireta d’or.

Totes les dames la miren

amb un ull tot envejós;

capellà que diu la missa

n’ha perduda la lliçó.

L’escolà que l’acompanya

no n’hi sap pas dar raó;

els dos han perdut la missa,

l’han perdut al bo i millor.

Per dir: Dominus boviscum,

diu: —Quina dama que veig jo.

L’escolà li responia:

—Per mi si i per vostè no.

I qui és aquesta dama

que llança tal resplendor?

Filla és del rei de França,

germana del d’Aragó.

I si no us ho voleu creure,

mireu-li el sabató,

que hi porta les flors de França

i les armes d’Aragó.