XXII. ISABEL

Quatre cavallers,

quatre camarades

han anat a Reus

a robar una dama,

a robar una dama.

En arribar allí

la porta és tancada,

un bernat de palla

i una canya falsa.

En arribar allí

trucan a la porta,

tot trucant, trucant,

la porta se’ls obre.

—Bon dia, Isabel;

on teniu els pares?

—El pare és a mercat

i la mare a França.

A França és anat

a casar ma germana

i ara també a mi

prou volen casar-me.

Amb un vell vellot

que a mi no m’agrada,

és borni d’un ull

i coix d’una cama.

—Donzella Isabel:

voleu ser robada?

—Robada seré

si el galant m’agrada.

—Prou podeu venir

si esteu sola a casa

que el que us vol robar

n’és de rica casa.—

En surt al balcó,

veu la cavalcada,

trenta de cavall,

quaranta de l’altra.

Dalt d’un cavall blanc

prou la n’han pujada,

sortint del portal

n’encontren son pare.

—Déu us guard, minyons;

quina galant dama.—

Un xic més enllà

n’encontren sa mare.

—On vas, Isabel,

on vas, desgraciada?

Baixa de cavall,

torna-te’n a casa.—

Ja respon un d’ells:

—Bé en serà guardada.—

Tot marxant, marxant,

Isabel plorava.

—De què ploreu vós,

de què ploreu ara?

—Ploro de tristor,

vull tornar a casa.

—Ara ja heu fet tard

que a casa us aguarden;

menjareu pa blanc

amb molt bona cara.

Menjareu moltó,

beureu aigua clara

i si no bon vi

si no voleu aigua.