XLVI. LA FILLA DEL REI FRANCÈS

N’hi havia grans ballades,

al pla de Sant Francesc,

ja n’hi ballava una dama

filla del rei francès.

Sona viola, sona,

sona del so cortès.

Ja l’ha robada un maco,

un maco aragonès,

ja n’hi fa fer una saia

que al món no n’hi ha cap més.

De cent canes de seda

de cent canes o més,

de saia com aquesta

al món no n’hi ha cap més.

Set sastres la tallaven,

la cusen trenta tres;

a la gropa la puja

d’un cavall molt valent.

Caminaven set hores

set hores tot corrent,

al cap de les set hores

cau en gran sentiment.

La infanta ja plorava,

plorava amargament.

—De què ploreu, la dama,

de què vós tant ploreu?

Ploreu pel vostre pare?

n’és mort d’enfadament.

Ploreu per vostra mare?

morta de sentiment.

Si ploreu pels germans,

no cal pas que hi ploreu,

de quatre que en teníeu

ja n’he fet matar tres.

Ploreu per les germanes?

no cal que hi ploreu,

les tres he fet robar-les

i tancar-les en convent.

De què ploreu, la dama?

no sé de què ploreu.

—Jo ploro per la saia

que molt estreta m’és.

Que m’apreta la cinta

i fins el cor també,

deixeu-me’n el punyal

que me l’arreglaré.—

S’arrenca del punyal

i per la dama n’és;

no arregla la saia,

que prou ampla li és.

En mig del cor se’l clava,

morta a terra caigué,

que val més ésser morta

que deshonrada ser.