IL. DON BLASCO

Don Blasco se n’anava

a la caceria

mentre se n’anava

la mort n’hi arriba,

jo no en dormo, no,

ni estic adormida.

—Déu la guard, Donya Anna

i Donya Maria,

jo me’n tinc d’anar

a terres d’Hongria,

trigaré a venir

un any i un dia.

En sortir del quarto

a terra queia,

toquen les onze hores

el combregar ja venia,

toquen les dotze hores

Don Blasco ja fina.

Ja se sent ruido

de gent que venia.

—Mare, mia mare,

que és aquest ruido?

—En són les criades

que vénen de missa.

Ja vénen confrares

de Santa Maria

que canten absoltes

amb gran harmonia.

—Mare, mia mare,

quina canturia.

—Filla són fadrins,

fadrins de la vila

que canten i juguen

en sortint de missa.

—Mare, mia mare,

no seré pas vídua,

mare, mia mare,

quant sortiré a missa?

—Les pobres pageses

estan quinze dies

i les menestrales

estan vint-i-un dies,

tu, com a Donya Anna

un any i un dia.

—Mare, mia mare,

quin vestit duria?

El bo d’estamenya

o el de seda fina?

—Jo si fos de tu

el negre duria.

En sortint de casa

els infants ja diuen:

—Que guapa la dama,

que guapa la vídua.

—Mare, mia mare,

els infants què diuen?

—Deixa dir els infants

no saben què diuen.

En entrar-ne a missa

els infants ja diuen:

—Que guapa la dama,

que guapa la vídua.

—Mare, mia mare,

els infants què diuen?

El que els grans callen

els infants bo diuen.

En sortint de missa

les dones ja diuen:

—Treu-te aquestes gales

vesteix-te de vídua.

—Mare, mia mare,

quant temps que sóc vídua?

—Filla, meva filla,

tant temps com té el fill.

Ella cau a terra

mig esmortuïda,

ningú va ajudar-la

a la pobre vídua,

sinó la seva mare

trista i afligida.

Se n’alça de terra

se’n torna a entrar a missa.

—Mare, mia mare,

aquí teniu el fil

que jo me’n vaig al cel

amb el meu marit.