El Drac d’Or
En Roc Pons alça el cap i fa un xiulet: «Tot el dia enfilat allà dalt, ha d’acabar marejat, pobre home!». Es fica les mans a les butxaques i continua passejant per sota l’estàtua de Colom. Li agrada veure el mar, els vaixells i les gavines que van badocant d’un lloc a l’altre. Durant una bona estona ha estat palplantat davant d’un vaixell que descarregava fusta amb unes grues descomunals que semblaven braços. Molt interessant. A fe que s’hi passaria hores, contemplant-ho.
Com que encara falta una bona estona per a les vuit del vespre, decideix quedar-se pel port i badar. «És una sort», pensa, «això de viure a prop de l’aigua». Amb quatre passes ja hi és i pot passar-se hores i hores contemplant vaixells. L’altre dia va veure un submarí així de gros. I no parlem d’aquell cuirassat o destructor o no sabia ben bé què, tot gris i ple de canons, i amb aquells mariners…
Vora el mar sempre sol fer un ventijol que asseca els llavis. I vet aquí que a en Roc Pons li va agafar set i buscà una font. Si va caminar amunt i avall, a l’esquerra i a la dreta! No res. Ni una gota de font. «Ja és cas!», pensava. «Tan a prop de l’aigua i no trobar-ne per beure!». Perquè, és clar, l’aigua del port, plena d’oli de màquina, fustots, llaunes i altres porqueries, no servia ni per a mirar-se-la de lluny. Pudent i tot devia ser. Com que duia les mans a les butxaques, topà amb una cosa freda. «Té», es va dir content, «la moneda que m’he guanyat avui bé la puc fer servir». I dit i fet, amb aquella moneda a la butxaca es dirigí cap a una taverna que hi havia a l’altre costat del carrer que donava al port. Algun altre dia s’hi havia fixat, en aquella taverna, però sempre li havia fet una certa basarda d’entrar-hi, no sabia ben bé per què. Però ara, amb la set que tenia, la por se li va fondre com un núvol en dia de sol. Un cop davant l’establiment es va fixar en el nom. EL DRAC D’OR. «Quin nom més estrany i bonic!», va pensar. I dit i fet, sense rumiar-s’ho més, va obrir la porta del bar i hi va entrar. La fressa de la circulació del carrer es va apagar sobtadament, com si no existís, i en Roc Pons, en veure l’interior del bar, va fer uns ulls com unes taronges i ofega una exclamació de sorpresa.
