Cap a ca la Marina

No hi havia cap mena de dubte: allò eren canonades. En Roc Pons sortí del jaç on havia dormit i, a les palpentes, anava fins a les filagarses de claror que sortien del finestró de fusta. L’obrí i la llum del dia li emplenà la cara. Parpellejà uns segons i es concentrà en el brogit. Eren uns cops profunds, llunyans i prou regulars. «Són canonades», es repetí. «I si disparen contra les cases deuen caure lluny d’aquí. Un altre cop la cançó d’ahir».

—Eh, Pere, desperta’t!

—Què? Què passa?

—Són les set del matí.

En Pere es refregà els ulls, badallà i de sobte s’immobilitzà:

—Sents?

—Sí, això m’ha despertat.

—Són canonades! Avui comencen d’hora. Ai, que hi haurà sarau!

Els dos nois encara no ho sabien, per bé que tothom ho donava per fet d’ençà que havien rebutjat la rendició. El duc de Berwick, comandant de les tropes francocastellanes, havia decidit passar a l’assalt, ja que ni el bloqueig que durava mesos ni el missatge que els trameté el dia abans comminant-los a la rendició no havien trencat l’ànim dels barcelonins que estaven disposats a no deixar-se aixafar. Començava la gran ofensiva. El comandament català ho sabia i també sabia que la lluita seria a mort. Per això la tarda abans havia mobilitzat la població i per això, ara, de matinada, feia passar nuncis que despertessin el veïnat demanant braços per defensar les muralles; ja veien que el que pretenien els felipistes era entrar a la ciutat a sac. Per això l’artilleria enemiga dirigia els impactes a punts concrets de les muralles per tal d’obrir bretxes per on entrar. A la banda del Padró havien obert un esvoranc perillós. Forat que els gavatxos obrien, forat que mil mans neguitoses tapaven malament amb sacs terrers, runes i, si calia, cossos de morts. Entre la gent de la guarnició de les muralles faltava poc perquè s’escapés el pànic. No podien malgastar l’artilleria tot i que els havia arribat munició per mar: per quants dies en tindrien? Per això usaven els canons amb comptagotes. Amb les seves espingardes no podien optar per cap mena de contraatac; més aviat esperaven el moment que poguessin heure-se-les en un cos a cos brutal amb els seus invasors.

La pressió de l’artilleria enemiga produïa baixes i era difícil mantenir aquella situació durant gaires dies. Vist l’aire que prenia la batalla, el general Villarroel, amb el consentiment de la Generalitat i el Consell ciutadà, va demanar tots els homes de més de tretze anys per a cobrir posicions a les muralles: es rebaixava l’edat i s’augmentava el perill…

En Roc i en Pere travessaven els carrers a corre-cuita. Es dirigien cap a la banda del Padró. De pas, tenien intenció de donar un tomb prop de ca la Marina.

—Mira, és allà. Veus la teulada esfondrada?

S’aproparen a la casa. De fora estant no s’endevinava que hi hagués hagut calamarsada. Les parets exteriors i les finestres es conservaven intactes. Però si hom s’havia fixat en la teulada podia imaginar-se l’estropell de l’interior. Badaven davant la porta oberta amb la barretina a les mans i vet aquí que veuen sortir un home amb un sarró voluminós a l’esquena. En Roc, tot i que ja no s’havia d’estranyar de res, restà bocabadat, glaçat, ert.

—Oncle Andreu… —va dir amb un fil de veu que a penes sentia ell mateix.

En Pere parà compte perquè ja veia que al seu amic li n’acabava de passar una de grossa. L’home, que caminava cap a ell amb posat preocupat, se li dirigí sense mirar-lo:

—Què vols, vailet? —i llavors s’hi va fixar. La mateixa cara que havia fet en Roc la feia ara aquell home.

—Oleguer! —que diu amb veu espantada—. I la mare? D’on surts ara?

Deixà el sarró a terra i enlairà en Roc, agafant-lo pels braços. El deixà a terra i el palpava com per assegurar-se que no estava veient visions.

En Pere es gratà la clepsa i mormolà:

—Ara sí que l’hem feta bona!

L’home parlava gesticulant:

—Oleguer, no entenc com pots haver tornat tan d’hora. No t’havia dit que no et podies moure del costat de la mare? On és?

—Jo… Sí, jo… Jo no sóc… Vostè és l’oncle Andreu?

—Què?

L’home se’l mirà amb un posat d’estranyesa. Li posà la mà al front per comprovar si es trobava malament. Però en Roc insistia:

—Vostè és l’oncle Andreu, oi? No té un nebot que es diu Roc. No està casat amb la tia Elvira? No és dibuixant, vostè?

—Alça, Oleguer! Quina mosca t’ha picat?

L’home es mirava en Pere per veure si aquest li podia donar més explicacions:

—Heu vingut plegats?

Però en Roc l’interrompia:

—Oncle Andreu: jo no sóc l’Oleguer. Em dic Roc.

—Roc? Què t’empatolles, tu? Escolta: saps ben bé que no sóc el teu oncle, que no em dic Andreu, que ta mare no es diu tia Elvira; sóc matalasser i no pas dibuixant, entesos? I a més, et dius Oleguer, com jo. Vejam si tanta fressa t’ha capgirat el cervell. No estàs constipat?

—Jo? Per què?

—No ho sé: et noto una veu estranya.

Era veritat: en Roc també veia que aquell home era idèntic al seu oncle Andreu, al que vivia a la vora de la catedral, però tenia una veu diferent. Se’n veia un munt. Havia de tornar a explicar la seva vida, aquell increïble viatge, amb tots els ets i uts?

—Veurà; jo, jo no sóc l’Oleguer. No sent quina veu tinc?

Aleshores en Pere va pensar que li tocava a ell de donar alguna explicació. Amb quatre mots i de la millor manera que va poder, li explicà per sobre la situació d’en Roc.

L’home, com era d’esperar, no s’ho va creure. Va fer un gest d’impaciència i agafà el sarró de terra.

—Oleguer: tu i el teu amic esteu de gresca. Doncs bé, de gresca ja n’hi ha prou a Barcelona perquè hàgim de buscar-ne més. Jo me n’he d’anar al baluard, ja ho saps. Ara mateix tornes amb ta mare, com havíem quedat, i demà serà un altre dia. I no et tornis a escapar.

I arrencava a caminar. En Roc el va aturar posant-s’hi al davant.

—Però escolti… Si jo…

—Fes el que t’he dit! —cridà enfadat.

—Bé: i on és ma mare? —va acabar dient en Roc amb un fil d’ironia a la veu.

L’home el mirà amb ulls impacients.

—Ho saps prou bé. S’ha acabat la broma! Au, a guillar; ja saps que és perillós quedar-se al mig del carrer. I prudència!

I com qui dóna per acabada la conversa, l’home es perdé carrer avall, amb el sarró a l’esquena, en direcció a les muralles. En Roc, palplantat al bell mig del carrer, l’observà com s’allunyava.

—Em sembla que et començo a creure, Roc de ca la Marina —que li diu en Pere posant-li una mà a l’espatlla.

S’assegueren vora unes pedres, en silenci. En Pere comprenia que calia deixar a en Roc que digerís tot allò que els havia succeït. En Roc no deixava de pensar en aquell home que era clavat a l’oncle Andreu.

«I aquest Oleguer que és com jo segur que és un rebesavi meu. Com ho podria fer per a conèixer-lo? Malviatge! Estic de pega! No tinc ni la més remota idea d’on deu parar…».

—I què? —va fer en Pere al cap d’una bona estona.

—Sí, té raó: anem-nos-en a casa.

—Creu-t’ho. Jo vaig cap a la muralla.

En Roc vacil·là uns segons. Mirà el seu amic i va dir en veu baixa:

—Tinc por.

—Jo també. Som-hi?