Has de construir un tren

L’home gras i el calb entraren i es cuidaven de tancar bé la porta.

—Ja està tot decidit —va dir el primer.

En Roc se’ls mirava, dret al costat del llit i no deia res.

—Que no em sents?

—Sí que us sento, però no sé de què parleu.

—Ahà! Hem decidit que ens facis un tren.

—Un tren? —En Roc Pons s’estranyà. De sobte recordà que el tren no era un tren, sinó… Sinó què? Ara ja no tenia present què era el que havia fet passar per un tren! Si tingués a mà els papers que havia dibuixat…

—Escolteu —deia a la desesperada—. Jo no en sé, de fer de trens!

—Vaja, vaja! El nen se’ns posa tossut! Pitjor per a tu, si no ens fas un tren.

—Però és que jo…

—No hi ha res a dir. Ens faràs un tren i s’ha acabat! —l’home gras se li atansava amb aire amenaçador.

—Jo, jo… I què passa si no el faig?

—Si no el vols fer? Senzillament, et matarem.

—I per què el voleu, el tren?

—D’això no n’has de fer res. Tu, treballa i calla!

—Jo, sí… I qui m’assegura que no em matareu quan us hagi fet el tren?

—Tu mateix, noi. Si no ens el fas, zzziiiit! —I va fer el gest de passar-se el dit pel coll amb aquella cara ferotge—. A més, no has de patir, perquè un cop ens l’hagis fet, en faràs un altre i un altre, fins que tinguem trens per a aturar una ciutat.

—I per què els voleu, els trens? —insistia en Roc.

—Ja t’ha dit el senyor que no n’has de fer res! —intervenia l’home calb—. Què? Sí o no?

En Roc va estar rumiant una estona: «Estic perdut! Aquesta gent és prou totxa per a no imaginar-se que jo sóc incapaç de fer un tren. Un tren? Vaja, el que sigui. Si sóc incapaç de fer-me un ou ferrat com volen que… D’altra banda, si dic que no… Vejam, vejam…». En Roc reflexionava intensament, amb els dos homes al davant. «I si provava de… No, és impossible… O no, qui sap si amb una mica de sort… El que he de saber és què és un tren, que ja no me’n recordo… Els hauré de demanar els papers que he dibuixat abans. Sigui com sigui he de fer un cop de cap, si no, malament rai!».

—Bé, d’acord. Us faré un tren. No voldreu pas que us el faci aquí?

—I tant —que deia l’home gras—. Tu et penses que t’haurem de treure d’aquí i miraràs d’escapar-te així que puguis… Què t’has cregut? Que ens mamem el dit?

—Però com voleu que faci res aquí? —deia assenyalant les quatre parets per fer-los veure que a l’últim que s’assemblava allò era a un taller.

—No passis ànsia, ja et portarem tot el que ens demanis. I de pressa. Tens un dia per a fer un tren.

—Un dia?

Cada vegada estava més astorat. Ara ja estava segur que a aquella gent li faltava un bull. Arribar a pensar que ell podia fer un tren! Un tren? Vaja, el dibuixet que havia fet i que havia batejat com un tren…

«Estan tocats de l’ala! Mareta, on m’he ficat!».

Però com que no tenia alternativa va decidir seguir-los el corrent:

—Com el voleu, el tren?

—Com el que ens has dibuixat. Vinga, què et fa falta?

—Bé: primer de tot em fa falta menjar. Tinc molta gana i només he mossegat un rosegó de pa.

—Tu, avisa en Magí. Au, fes via!

L’home calb desaparegué. En Roc continuava:

—Després em cal…, em cal…, fusta. Això, fusta, primeta i gruixuda. I barnilles de ferro.

—Quantes?

—Què sé jo…! Vull dir: mitja dotzena. O potser més. Una dotzena…

—Gaire llargues?

—Un parell de pams cada una.

—Molt bé. Què més?

—Paper i alguna cosa per a dibuixar-hi. I martell, claus i una escarpra. I…

—Això: l’aspirina com la faràs?

—L’aspirina? Ah, sí…, l’aspirina… Sí: porteu-me també sofre, sucre, una mà de morter…

—Demanes més que un canonge!

—Voleu que us el faci o no?

—Digues, digues. Ho veus com saps fer un tren, tu?

El mal era que no aconseguia recordar què era el tren! L’aspirina: allò li sonava. Havia dit no sé què de l’aspirina…

—Que em podríeu pujar els dibuixos que he fet abans?

—Per a què els vols?

—No res, per a fer-me’n una idea…

—Ja! Tu el que vols és fer-los desaparèixer. Ja et veig venir. Ni ho somniïs.

—Vaja, però és que jo…

—No res! Ja t’he dit que no. Oi que has demanat més paper? Doncs dibuixa-hi el que et calgui i llestos!

«L’aspirina i el tren», pensava en Roc.

No hi havia manera. Estava massa nerviós per a poder pensar en calma i recordar-ho.

En Magí entrà amb un plat d’escudella, un altre tros de pa i una poma.

—No teniu coberts? —se li va ocórrer de dir.

—Què?

—Una cullera, forquilla…

—Per a tu no n’hi ha, d’això.

—Gràcies! Suposo que puc menjar.

—Sí; atipa’t que t’espera molta feina. Et fa falta res més?

—Home…, doncs sí: una corda.

—I per a què la vols, la corda?

—Per…, per a fer el tren.

—Te l’hauràs de dibuixar, la corda. Fes un tren sense la corda. O et penses que som beneits. Una corda…! Tu el que vols és escapar-te, amb la corda!

—Jo? Però si no sé…

—Res! Mira que n’ets, de tossut! Apa: d’ací a una estona tindràs tot el que has demanat. I més val que t’hi posis de seguida perquè demà al migdia vull un tren que funcioni d’allò més bé.

Un cop sol, furgà en el matalàs i en tragué el rellotge per mirar l’hora. Eren les onze. Com que no volia atabalar-se i el pla que havia pensat podia ser complicat, es va estimar més de fer primer un bon dinar: passés el que passés, havia de mantenir-se en forma. Tot i no tenir cullera, menjà amb una gana més gran que una casa de pagès.