En Roc es frega els ulls

En Roc Pons es va refregar els ulls perquè no s’ho acabava d’empassar. Es trobava en una sala no gaire gran, il·luminada per la poca llum de dos quinqués, un de situat en un taulell vell i gastat i l’altre en una de les quatre o cinc taules que hi havia a la sala. No hi havia ningú. Sí! El taverner! Darrere el taulell hi havia un home grassonet, amb un mostatxo que recordava un raspall, que estava traient brillantor a uns gots de vidre gruixut i poc clar. «Vatua l’olla!», pensà en Roc Pons. «Quina mena de bar més estrany!». Al fons de la sala hi havia unes bótes de vi, altes com una persona i, tret de la respiració feixuga d’en Roc, hi havia tant de silenci que s’hauria pogut sentir el trepig d’una formiga.

—Bona hora —va dir el taverner—. Què vols? —I se’l va mirar com si l’aparició del noi fos la cosa més sobtada del món. Com si no esperessin clients.

En Roc Pons es va aclarir la gargamella, s’atansava al taulell i li allargava la moneda:

—Una coca-cola, si us plau. —Ho va dir en un to ben educat tot i que no ho veia clar. Que estrany que era tot allò!

—Una coca-què? —es va estranyar el taverner. Feia una veu ben rara, de sorpresa.

En Roc Pons es va pensar que l’altre no l’havia sentit prou bé i va repetir el seu desig:

—He dit que si em podíeu servir una coca-cola.

El taverner es va gratar la clepsa, feia uns ulls d’enigma i al capdavall es decidia a seguir-li el joc, a aquell xicot tan estrambòtic.

—No en tinc, de toca-toques.

—No, no. No he dit «toca-toca», sinó «coca-cola». Eh?

—Doncs tampoc no en tinc de coca-coles, minyó. —I se’l mirava fixament, amb desconfiança.

—Doncs poseu-me una fanta. Que sigui de taronja.

—Una fanta? Què és això? Un parent d’un fantasma?

A en Roc Pons li començava a pujar la mosca al nas. Mira que n’era, de beneit, aquell home, que tot i treballar en un bar no sabia de què li parlaven.

—Saps què, minyó? Mentre no ens aclarim, vols beure una mica d’aigua? Fas cara de set. I després pots marxar…

Ho havia dit en un to que semblava que el destorbés la presència del xicot. En Roc se’n va adonar, però s’estimà més no fer-ne cas.

—Sí, moltes gràcies —va fer, una mica desorientat—. Això mateix: doneu-me aigua.

L’home va agafar una gerra que tenia darrere seu i en va abocar una mica en un got. Quina aigua! Mai no n’havia tastada de tan bona! Avesat com estava a l’aigua de Barcelona, a aquell gust de lleixiu, calç, desinfectant i petroli, li semblava ben bé que estava bevent aigua de Sant Hilari.

—Una mica més, si us plau.

L’home li tornà a omplir el got.

—Tens més set que un camell. —I va riure—. Ara ja te’n podràs anar, eh? —va insistir sense gens d’educació.

Era evident que el volia ben lluny.

Mentre es bevia el segon got va sentir soroll darrere seu. S’obria la porta.

—Bona nit, Francesc…, i…, la companyia! —va sentir que deia una veu esquerdada.

En Roc Pons es va girar, amb el got encara a la boca, i va veure un home gran, prim, una mica corbat d’espatlles, que es dirigia cap a una de les taules. A en Roc Pons se li va ennuegar l’aigua que bevia només de fixar-se en la manera tan estrafolària com aquell home es vestia.